Arxiu de la categoria: General

Març 2.016 – Jordi Pere Cerdà, un poète catalan / Jordi Pere Cerdà, un poeta català – Claudine MARROT

 

Jordi Pere Cerdà
un poète catalan                        un poeta català

JPCerda

INSTANT

Un ocell, perdut el cant,
presoner d’un giny de vidre.
Un núvol, el cabell moll,
crida ajut enmig d’un llibre,
com si sortís d’un estany.
Quelcom passa prop d’aquí,
el silenci m’ho ve a dir.
I passarà allò de sempre.
El mirall s’ha migpartit.
Una flor ha quedat testa,
de voler esmunyir-hi el dit.


Antoine Cayrol : l’écriture… en français ou en catalan ? Saillagouse, gros bourg de la Haute-Cerdagne, baigné par le tout jeune Sègre, s’étale sur le piémont du Pic de Fenestrelle. Village français, par le jeu des frontières, il est proche de la Catalogne que l’on gagne par la montagne en remontant le cours du Sègre ou par la route, vers Llivia et Puigcerda. En 1920, au moment où nait Antoine Cayrol, à Saillagouse on parle catalan. On le parle, mais Antoine va apprendre à lire et à écrire le français. L’école de la République ne tolère des écoliers aucune parole en «patois». Fini son cycle primaire Antoine quitte l’école. Pourtant, déjà amoureux des mots, la plume le démange, il lit, tente d’écrire en français, ce qui ne le satisfait pas et aborde seul la langue catalane écrite. A vingt ans, il fait ses débuts dans la littérature en faisant jouer, à Saillagouse, quatre petites pièces en catalan. Voici ce qu’il dira, des années après, de son écriture : ‘El meu català, l’he tret de l’oralitat. Vaig descobrir que podia escriure en català en temps de la guerra, els anys 40, un temps en què els llibres no corrien com avui, ni tampoc la lectura era tan estesa. Vaig adonar-me que en francès la meva poesia resultava teòrica, i que potser la poesia corresponia a una altra part de l’individu, que és la part més interior, allò que abans en dèiem l’ànima. Són tots els sentits que la nostra fisiologia pot expressar per sentir el món i poder traduir-se en llengua. El meu català primerament és un català oral. Li falta un cert classicisme del que ha pogut sortir de les escoles, de la universitat. És un català, a més, d’un poble que havia restat dins un ambient de pagesia, i li falta aqueixa novetat que les ciutats obliguen a tenir. El meu propòsit amb aquesta antologia ha estat de donar una idea de la meva iniciació al català i de quina manera la llengua m’ha permès de poder entendre’m a mi mateix, com sa ment.‘ (Extrait de: Teresa Blanco: “Jordi Pere Cerdà, l’escriptor català de França”, Revista Àrnica, 2000).

Les années de guerre. Le travail littéraire d’Antoine est mis de côté, l’époque réclame d’autres engagements. La France est occupée par l’armée nazie et l’Espagne est sous le joug franquiste. De nombreux républicains en exil ont rejoint la résistance française. En Cerdagne, un réseau de passage de résistants cherchant à rejoindre Alger via Barcelone se met en place. A travers la montagne depuis le Donezan et Querigut, point de départ, le Capcir et la Cerdagne les passeurs se relaient. A Saillagouse, c’est Antoine qui continue la chaine et conduit, par les routes de montagne, des hommes et des femmes jusqu’à la frontière. De là ils gagneront Ripoll, puis Barcelone, pris en charge par d’autres passeurs, des républicains catalans dont la tête est mise à prix par Franco.

Ecrivain et militant. La libération venue, Antoine va écrire, partageant son temps entre sa boucherie à Saillagouse, son engagement militant. En 1952, Antoine Cayrol est élu maire communiste de Saillagouse et publie, sous son nom de plume Jordi Pere Cerdà, son premier recueil de poèmes, La guatlla i la garba. (Perpignan : Tramontane, 1950). Que ce soit dans le domaine public ou dans celui, apparemment plus intime, de la poésie, le militant et le poète vont à contre courant. Il écrit en catalan, et publie en France des écrits en «patois» non académique tandis qu’en Catalogne cette langue est interdite et la parler ou l’écrire est considéré comme une manifestation anti franquiste. Quant à son élection à Saillagouse, elle s’est faite de longue lutte. Un de ses meetings électoraux, s’est déroulé, sur la place du village, tandis que le curé faisait sonner le tocsin, en signe d’obstruction …

Antoni Cayrol : l’escriptura, … en francès o en català ? Sallagossa, un poble gran de l’Alta Cerdanya, banyat per les aigües del joveníssim riu Segre, s’estén pel piemont del pic de Finestrelles. Municipi francès, pel joc de les fronteres, es troba prop de Catalunya, a la qual s’accedeix per la muntanya tot remuntant el curs del Segre o per la carretera, en direcció a Llívia i Puigcerdà. El 1920, quan neix Antoni Cayrol, a Sallagossa s’hi parla català. La gent el parla però el nen aprendrà de llegir i escriure el francès. L’escola de la República no tolera cap paraula en «patuès». En acabar el cicle primari, abandona l’escola. Tanmateix, enamorat ja de les paraules, té moltes ganes d’expressar-se, llegeix, intenta escriure en francès, cosa que no el satisfà, i adopta sol la llengua catalana escrita. Als vint anys, fa els seus inicis en la literatura fent representar, a Sallagossa, quatre obretes teatrals seves. Alguns anys després es referirà a la seva escriptura en aquests termes: ‘El meu català, l’he tret de l’oralitat. Vaig descobrir que podia escriure en català en temps de la guerra, els anys 40, un temps en què els llibres no corrien com avui, ni tampoc la lectura era tan estesa. Vaig adonar-me que en francès la meva poesia resultava teòrica, i que potser la poesia corresponia a una altra part de l’individu, que és la part més interior, allò que abans en dèiem l’ànima. Són tots els sentits que la nostra fisiologia pot expressar per sentir el món i poder traduir-se en llengua. El meu català primerament és un català oral. Li falta un cert classicisme del que ha pogut sortir de les escoles, de la universitat. És un català, a més, d’un poble que havia restat dins un ambient de pagesia, i li falta aqueixa novetat que les ciutats obliguen a tenir. El meu propòsit amb aquesta antologia ha estat de donar una idea de la meva iniciació al català i de quina manera la llengua m’ha permès de poder entendre’m a mi mateix, com sa ment.‘ (Teresa Blanco: “Jordi Pere Cerdà, l’escriptor català de França”, Revista Àrnica, 2000).

Els anys de guerra. El treball literari d’Antoni queda de banda, l’època reclama d’altres compromisos. França es troba ocupada per l’exèrcit nazi i Espanya sota el jou franquista. Molts republicans de l’exili s’apunten a la resistència francesa. A la Cerdanya, s’organitza una xarxa per facilitar el pas de la frontera als resistents que volen traslladar-se a Alger via Barcelona. A través de la muntanya, des del Donassan i Queragut, punt de partida, el Capcir i la Cerdanya, els guies de frontera es relleven. A Sallagossa és Antoni qui continua la cadena i s’encarrega de portar els homes i les dones pels camins de la muntanya fins a la demarcació fronterera. A partir d’ella es dirigiran a Ripoll, després a Barcelona, i s’ocuparan d’altres membres de la xarxa, republicans espanyols al cap del quals Franco ha posat preu.

Escriptor i militant. Amb l’arribada de l’Alliberament de França, Antoni es posa a escriure, i comparteix el temps entre la seva carnisseria a Sallagossa i el seu compromís de militant. El 1952 és elegit alcalde comunista del seu poble i publica, amb el pseudònim literari de Jordi Pere Cerdà, el primer recull de poemes, La guatlla i la garba. (Perpinyà : Tramontane, 1950). Tant en el terreny públic com en el, aparentment més íntim de la poesia, el militant i el poeta van contra contra corrent. Escriu en català i publica a França escrits en «patuès» no acadèmic mentre a Catalunya aquesta llengua està prohibida i parlar-la o escriure-la és considerat com una manifestació antifranquista. Quant a la seva elecció a Sallagossa, és el resultat d’una llarga lluita. Un dels mítings electorals s’ha celebrat a la plaça del poble mentre el capellà feia tocar l’alarma en senyal d’obstrucció…

TINDRIEM UNA CASA

Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una la del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content.
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
Tristesa i goig ensems.

Le choix littéraire. Au cours des années 50 Jordi Pere Cerdà publie plusieurs œuvres, poésie, théâtre, roman, puis il entre dans le monde littéraire en quittant Saillagouse pour Perpignan où il va ouvrir une librairie. Reconnu comme un poète de langue catalane savante, il va poursuivre une carrière littéraire riche, tout en gardant ses racines et son ancrage dans le monde rude de la montagne. Un géant qui n’oublie ni la marche forcée ni le travail des mains. Un homme ouvert à tous les combats. «Étranger, je reste / Seulement de passage / le guide» écrit il dans un poème de Sens Profond, traduit en français par André Vinas.

Un écrivain flamboyant et prolixe. Nous reviendrons sur cette œuvre qui mérite mieux qu’un survol. En voici les principaux points de repère. Ses premiers poèmes sont inclus dans les recueils suivants La guatlla i la garba. Perpignan: Tramontane, 1950 ; Tota llengua fa foc. Toulouse: Institut d’études occitanes, 1954. Son œuvre poétique est rassemblée dans plusieurs ouvrages dont Obra Poètica. Introduction de Pere Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1966 (Anthologie de son œuvre poétique 1950-1965) et Poesía Completa. Barcelona: Columna, 1988. Ce recueil a été repris pour la troisième édition par Marie Grau, de la bibliothéque universitaire de Perpignan. Poesia Completa de Jordi Père Cerdà parue en 2015 chez Viena à Barcelone.

Jordi Pere Cerdà a aussi publié des œuvres en prose : Dietari de l’alba. Barcelona: Columna, 1988; des romans: Contalles de Cerdanya. Francia, 1959. Barcelona: Barcino, 1962; Col·locació de personatges en un jardí tancat Perpignan: Chiendent, 1984 / Barcelona: Columna, 1993; Passos estrets per terres altes. Barcelona: Columna, 1998 et La Dona d’Aigua del Lanós. Perpignan: Éditions Trabucaire, 2001. Ont également été publiées des œuvres dramatiques anciennes : Angeleta, 1952; La set de la terra, 1956 et plus récentes: Obra teatral, 1980; Quatre dones i el sol, 1986. Certaines de ses productions ont été traduites en français.

Jordi Pere Cerdà est mort à Perpignan le 11 septembre 2011. La place, dans la littérature catalane de cet écrivain flamboyant et prolixe reste peut être un peu freinée par son ancrage «roussillonais». Maria Grau écrit, à propos de cette reconnaissance: «La (relative) abondance des signes de reconnaissance que les institutions littéraires de (ou proches de) la Generalitat de Catalunya ont donnés à Jordi Pere Cerdà les prix suivants 1985 : Premi Crítica Serra d’Or (contes), pour Col·locació de personatges en un jardí tancat; 1989: Premi Literatura Catalana de la Institució de les Lletres Catalanes (poesia) pour Poesia completa; 1991: Escriptor del mes de la ILC (maig); 1995: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; 1999: Premi Nacional de Cultura (literatura) per Passos estrets per terres altes ne s’est pas traduite par une révision de la place de Jordi Pere Cerdà (pas plus d’ailleurs que de la littérature roussillonnaise en général), ni dans la vulgarisation, ni dans la critique universitaire, ni dans les discussions très actuelles sur le canon de la littérature catalane. Autant qu’on peut en juger en parcourant anthologies, histoires littéraires et manuels, la vision que ces instances donnent de la littérature nord-catalane reste figée à ce qu’elle était à l’époque franquiste».

L’elecció literària. Al llarg dels anys 50, Jordi Pere Cerdà publica diverses obres de poesia, teatre i novel·la i entra després en el món literari a l’abandonar Sallagossa per Perpinyà, on obrirà una llibreria. Reconegut com un poeta de llengua catalana culta, continuarà una rica carrera literària tot conservant les seves arrels i el seu ancoratge en el món rude de la muntanya. Un gegant que no oblida ni la marxa forçada ni el treball de les mans. Un home obert a tots els combat. «Estranger continuo sent / Només de pas / el guia» escriu en un poema de Sentit Profund, traduït en francès per André Vinas.

Un escriptor brillant i prolix. Insistirem de nou en aquesta obra que mereix molt més que que ser llegida superficialment. Aquests són els principals punts de referència. Els seus primers poemes figuren en els reculls següents: La guatlla i la garba. Perpinyà: Tramontane, 1950; Tota llengua fa foc. Tolosa de Llenguadoc: Institut d’Estudis Occitans, 1954. La seva obra poètica es troba reunida en diverses obres com Obra Poètica, Introducció de Pere Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1966 (Antologia de la seva obra poètica 1950-1965) i Poesia Completa. Barcelona: Columna, 1988. Aquesta última ha estat l’objecte recentment d’una tercera edició a cura de Maria Grau, de la Biblioteca universitària de Perpinyà. Poesia Completa de Jordi Pere Cerdà, publicada el 2015 per l’editorial Viena de Barcelona.

Jordi Pere Cerdà és igualment l’autor d’obres en prosa: Dietari de l’alba. Barcelona: Columna, 1988. Novel·les: Contalles de Cerdanya. Francia, 1959. Barcelona: Barcino, 1962; Col·locació de personatges en un jardí tancat Perpinyà: Chiendent, 1984 / Barcelona: Columna, 1993; Passos estrets per terres altes. Barcelona: Columna, 1998 i La Dona d’Aigua del Lanós. Perpinyà: Éditions Trabucaire, 2001. També han estat publicades obres dramàtiques antigues: Angeleta, 1952; La set de la terra, 1956 i més recents: Obra teatral, 1980; Quatre dones i el sol, 1986. Alguns dels seus títols han estat traduïts al francès.

Jordi Pere Cerdà va morir à Perpinyà l’11 de setembre de 2011. El lloc que li correspon en la literatura catalana moderna a aquest escriptor brillant i prolix continua potser una mica relegat pel seu ancoratge «rossellonès». Sobre aquest punt, Maria Grau escriu : «La (relativa) abundància dels senyals de reconeixement que les institucions literàries de (o properes a) la Generalitat de Catalunya han valgut a Jordi Pere Cerdà els premis literaris següents: 1985: Premi Crítica Serra d’Or (contes), per Col·locació de personatges en un jardí tancat; 1989: Premi Literatura Catalana de la Institució de les Lletres Catalanes (poesia) per Poesia Completa; 1991: Escriptor del mes de la ILC (maig); 1995: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; 1999: Premi Nacional de Cultura (literatura) per Passos estrets per terres altes, no ha anat pas acompanyada d’una revisió del lloc que li correspon a Jordi Pere Cerdà (com tampoc en la divulgació ni en la crítica universitària o en les discussions ben actuals sobre el cànon de la literatura catalana). Pel que es pot jutjar si es recorren antologies, històries literàries i manuals, la visió que aquestes institucions donen de la literatura nord-catalana continua essent la mateixa que era a l’època franquista.»

Claudine MARROT

Nº 7 / 4t. trimestre 2.015 – Activitats del Cercle / Activités du Cercle – Roger Fusté.

 

LES ACTIVITÉS DU CERCLE CATALAN

Els cursos de llengua
del Centre Català

Les cours de catalan
au Cercle Català de Marseille

ClassesFw
Ja fa vora dos mesos que hem reprès els cursos de llengua al Centre Català. Ens mou el desig de continuar mantenint obert, al cor de Marsella, un espai de treball, d’aprenentatge i de gaudi al voltant de la llengua i la cultura catalanes; ens mou el desig de perseverar en l’admirable tasca endegada pel Francesc.
Qui som?
Som un grup de persones d’orígens i edats diferents reunides entorn de l’interès per la llengua i la cultura catalanes. Bo i la diversitat de nivells (des de debutants fins a persones amb un nivell més avançat), tothom té el seu lloc als nostres cursos. Els cursos de llengua són un espai que volem viu, dinàmic i obert a tothom.
Quins són els nostres principis?
Estudiem la llengua a través de la cultura o la cultura a través de la llengua perquè una cosa i l’altra ens semblen indestriables. En aquests mesos, hem tingut ocasió de treballar al voltant d’escriptors catalans (des de Mercè Rodoreda fins a Enric Casasses), d’algunes de les grans figures de la música feta a casa nostra (de Pau Casals a Pascal Comelade) o de les darreres eleccions del 27 de setembre.
-Dediquem una atenció especial a la cultura i l’actualitat dels Països Catalans.
-Som aquí per descobrir, per compartir, per construir, per cercar junts.
-Treballem en un ambient de confiança.
-Som ambiciosos: volem poder llegir els escriptors, aprendre amb documents autèntics, participar plenament en la cultura i la vida catalanes.
-Practiquem una dinàmica de treball individual i en grups.
-No oblidem cap aspecte de la llengua: parlem, escoltem, escrivim, llegim.
-La inscripció als cursos continua oberta. Us convidem a venir a treballar amb nosaltres!
 
 

ClassesC
Voilà bientôt deux mois que nous avons repris les cours de langue catalane au Cercle Catalan. Nous sommes heureux de continuer à maintenir dans le coeur de Marseille une espace de travail, d’apprentissage et de convivialité autour de la langue et culture catalane; nous sommes heureux de poursuivre l’admirable engagement de Francesc.
Qui sommes nous?
Nous sommes un groupe d’origines et d’âges différents réunis autour de l’intérêt pour la langue et la culture catalane. Malgré la diversité des niveaux (depuis le débutant jusqu’aux plus confirmés), chacun à sa place dans notre cours. 
Le cours de catalan est un espace vivant, dynamique et ouvert à tous.
Comment travaillons-nous?
Nous étudions la langue à travers la culture ou la culture à travers la langue parce que l’un et l’autre nous semble indissociable. Durant ces mois, nous avons eu l’occasion de travailler quelques auteurs catalans (de Mercè Rodoreda à Enric Casasses), quelques grandes figures de la musique de notre pays ou des dernières elections du 27 septembre 2016 en catalogne sud.
– Nous apportons une attention particulière à l’actualité des pays catalans
– Nous sommes en cours pour partager, pour construire, pour chercher, pour découvrir ensemble 
– Nous travaillons en confiance
– Nous sommes ambitieux: nous voulons lire les écrivains, aprendre avec des documents authentiques, s’imprégner pleinement dans la vie et la culture catalane
– Nous pratiquons une dynamique de travail individuelle et de groupe
– Nous n’oublions aucun aspect de la langue: nous parlons, nous lisons, nous écoutons, nous écrivons,
– Les inscriptions au cours sont toujours ouvertes. Nous vous invitons à venir travailler avec nous!

Roger Fusté


La castanyade le 7 novembre 2015

Hommage des participants à Francesc et Maria

Hommage des participants à Francesc et Maria


Panellets

Panellets


Un intermède musical avec Lucie Azouley et Yves. « La Ronde des Notes » Et notre amie Mercédès membre du Cercle Catalan qui nous a interprété « FUM FUM FUM »

Un intermède musical avec Lucie Azouley et Yves. « La Ronde des Notes »
Et notre amie Mercédès membre du Cercle Catalan qui nous a interprété « FUM FUM FUM »


Dépôt d’un bouquet de fleurs en mémoire des combattants catalans
11 novembre 2015

Monument Aux Mobiles, a La Canebière, Marseille.

Monument Aux Mobiles, a La Canebière, Marseille.

Nº 7 / 4t. trimestre 2.015 – Situació del Cercle / Situation du Cercle Catalan – Solange Cariou.

 

LA SITUACIÓ ACTUAL DEL NOSTRE CERCLE

LA SITUATION ACTUELLE DE NOTRE CERCLE

Com diu en Lluís Llach a la seva cançó «Venim del Nord, Venim del Sud», fins i tot si som lluny del país d’origen, tots som catalans i desitgem conservar la nostra cultura i les nostres tradicions.
Per això, ens reunim en associacions, bé al nivell mundial (els famosos Casals), bé molt més modestament al nivell regional o local.
El Cercle Català de Marsella existeix per acollir tots aquells i totes aquelles que volen viure moments de bona convivència i fins i tot de joia. A cada trobada es crea entre els participants una complicitat i una connivència que estimulen el cor i l’esperit i afavoreixen els intercanvis.
Però des de fa un cert temps, la nostra associació, el Cercle Català de Marsella, que ha resistist contra vent i marea aviat farà 100 anys, coneix importants dificultats. En Francesc, el nostre president, es troba encara hospitalitzat i el seu estat necessita uns atencions constants i una reeducació de la locomoció que, com es pot comprovar, genera uns progressos molt encoratjadors.
Des de la seva absència, les nostres relacions amb les instàncies de les quals depenem (Generalitat, Conseil Départemental…) són complicades i exigeixen de part nostra correus, correus electrònics, fixar cites de difícil obtenció amb unes esperes insuportables. Alguns de nosaltres dediquen a aquestes gestions molt de temps i energia.
Hi ha més.
Si sentim a dir que «el diner és el nervi de la guerra», també ho és del nostre grup. Rebem les subvencions escalonadament i de manera diferida. Les esperem durant molt de temps per poder realitzar tots els programes previstos, invitar els interventors, celebrar les manifestacions culturals, sense parlar de les nostres participacions a nombroses organitzacions provençals de Marsella i la seva comarca. Constantment tenim por de no disposar de prou recursos.
Aleshores es planteja una qüestió.
¿Serem capaços de «portar la barca» del Cercle Català de Marsella fins al 2018 per tal de celebrar el centenari de la seva creació? Seria això un meravellós reconeixement de tots aquells i aquelles que van treballar per al seu manteniment i la seva irradiació, i que ens van lliurar un remarcable patrimoni.
Aleshores, estimats adherents i amics, us necessitem, necessitem la vostra presència i, diguem-ho amb humilitat, necessitem els vostres diners. La Castanyada ens va costar diners ja que, amb gran decepció per part nostra, va reunir poques persones. Tothom, naturalment, té els seus problemes personals i familiars i molts es van disculpar per la seva absència.
Apel·lem a la vostra generositat, la del cor sobretot que vindrà a augmentar el nombre dels participants amb motiu de les pròximes manifestacions (el loto, l’assemblea general, etc…), sobre les quals sereu informats al seu moment.
Així tindrem el coratge de continuar organitzant trobades culturals o festives. I això, tot esperant el retorn d’en Francesc, quan hagi recuperat la salut i, esperem-ho, el seu dinamisme.
I aleshores serà el moment de veure’ns de nou i d’acollir-vos calorosament.
 
 

Comme le dit Lluís Llach dans sa chanson «Venim del Nord, Venim del Sud», mais même si nous sommes loin de nos terres d’origine, nous sommes tous Catalans, et nous souhaitons conserver notre culture et nos traditions.
C’est pourquoi, nous nous rassemblons dans des associations soit au niveau mondial (ce sont les fameux «casals»), soit plus modestement au niveau régional voire local.
Le Cercle Catalan de Marseille est là pour accueillir tous ceux et celles qui veulent vivre des moments de convivialité faits de partage et même d’allégresse. Dans chaque rencontre, il se crée entre participants une complicité, une connivence qui stimulent le cœur et l’esprit et favorisent les échanges.
Mais, depuis un certain temps, notre association, le cercle catalan de Marseille qui a traversé vents et marées depuis bientôt 100ans connait d’importantes difficultés. Francesc, notre président est encore hospitalisé et son état nécessite des soins constants et une rééducation de la locomotion qui, on peut le constater, génère des progrès très encourageants.
Depuis son absence, nos relations avec les instances dont nous dépendons (Généralitat, Conseil Départemental….) sont compliquées et exigent de notre part des courriers, des mails, des demandes de rendez-vous difficiles à obtenir dans des attentes insupportables. Certains d’entre nous consacrent à ces démarches beaucoup de temps et de leur énergie.
Ce n’est pas tout.
Si on entend dire que «l’argent est le nerf de la guerre», il est aussi celui de notre groupe. Les subventions nous sont versées par tranches et de manière différée. Nous les attendons longtemps pour pouvoir réaliser les programmes prévus, inviter les intervenants, assurer les manifestations culturelles, sans parler de nos participations à de nombreuses organisations provençales à Marseille et sa région. Nous éprouvons constamment la crainte de manquer de ressources.
Alors, une question se pose.
Serons-nous capables de « mener la barque » du Cercle Catalan de Marseille jusqu’en 2018 pour fêter le centenaire de sa création ? Ce serait une merveilleuse reconnaissance de tous ceux et celles qui ont œuvré pour son maintien et son rayonnement, et qui nous ont livré un patrimoine remarquable.
Alors, chers adhérents et amis, nous avons besoin de vous, de votre présence et disons-le avec humilité de vos deniers. La «Castagnade» nous a couté de l’argent car à notre grande déception, elle a réuni peu de personnes. Chacun, bien sûr a ses problèmes personnels et familiaux et beaucoup se sont excusés de ne pas être là.
Nous faisons appel à votre générosité, celle du cœur surtout qui viendra grossir les rangs des participants lors de nos prochaines manifestations (le loto, l’assemblée générale…etc.), dont vous serez informé en temps voulu.
Ainsi, nous aurons le courage de continuer à mettre en place des rencontres culturelles ou festives. Et cela, en espérant le retour de Francesc lorsqu’il aura retrouvé sa santé et, espérons-le son dynamisme.
Et puis, ce sera l’occasion de se revoir et de vous accueillir chaleureusement.

Solange CARIOU

Nº 7 / 4t. trimestre 2.015 – La diada / 11 de septembre – Serge Bach.

 

LA DIADA
(11 de setembre de 2015)
AMENACES, SEMPRE AMENACES, ENCARA AMENACES…

“DIADA” (11 septembre 2015)
DES MENACES, TOUJOURS DES MENACES, ENCORE DES MENACES…

Fa més de tres-cents anys que això dura i els catalans n’estan farts. Aleshores ho van dir, una vegada més encara, en una gran festa a Barcelona, l’Onze de setembre de 2015, a les 17 i 14 minuts. Eren gairebé un milió i mig que els seguien els cinc kilòmetres de la gran avinguda de La Meridiana, eren gairebé un milió i mig, contents, somrients, plens de bonhomia i d’esperança cridant «República!», «Independència!», i creient el que deien. Eren gairebé un milió i mig que arrossegaven darrere seu, des de feia molt de temps, aquell mensypreu arcaic i fanfarró que sent com li pesa sobre les espatlles a qualsevol colonitzat que ha vist maltractar la llengua dels seus pares així com la seva pròpia cultura i que tant li ha costat de fer arribar, després, als carrers de la seva ciutat i del seu poble.
Els mitjans de massa de tot el món eren presents, no pas per retransmetre una corrida sinó per explicar l’Onze de Setembre i mostrar la festa. Avui són nombrosos els qui pensen que era incorrecte, aleshores alguns d’ells, ben situats, es van irritar i van perdre tot control i amb l’ajuda dels vells costums han continuat manipulant i, sobretot, amenaçant, amenaçant, amençant… Com si la solució es trobés en la violència i l’enfrontament i no en la demostració i el diàleg.

Plus de trois cents ans que cela dure et les catalans en ont marre, alors ils l’ont dit encore une fois dans une grande fête, ce 11 septembre à 17 heures 14. Ils étaient presque un million et demi à occuper les cinq kilomètres de la «Meridiana», ils étaient presque un million et demi, contents, souriants, pleins de bonhomie et d’espoir  à crier «République…  Indépendance…» et à y croire. Ils étaient presque un million et demi à traîner derrière eux, depuis trop longtemps ce mépris archaïque et fanfaron que sent peser sur ses épaules tout colonisé qui a vu maltraiter la langue de ses parents, ainsi que sa propre culture et qui  a eu tant de mal à les faire, ensuite, arriver dans les rues de sa ville ou de son village.
Des médias du monde entier étaient présents, non pour retransmettre une corrida, mais pour expliquer le 11 septembre et montrer la fête. Nombreux sont aujourd’hui ceux qui pensent que c’était incorrect, alors certains d’entre eux haut placés se sont énervés, ont perdu tout contrôle et les vieilles habitudes aidant, ont continué à manipuler et surtout à menacer, à menacer, et à menacer…  Comme si la solution était dans la violence et l’affrontement et non dans la démonstration et le dialogue.
 

Serge BACH

Nº 6 / Juny 2014 – PORTADA

 

SUMARI

Noticiari i calendari.
Creu de Sant Jordi 2.014. Solange Cariou.
Imatges d’una data. Martina Cassoly.
Homenatge a Frederic Mistral. Daniela Muntaner.
Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior. La seu del Casal de Catalunya de Buenos Aires.
Auca de la consulta per la independència de Catalunya. Lo Gaiter del Calders.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Agost de 1.933. Francesc Panyella i Farreras.

 

Del mal d’amor, els metges no curen

 

PLUJA A MUNTANYA

           La pluja, a muntanya,
no enganya.

           La pluja remulla,
verdeja la fulla,
repinta els alts xops,
i fa més llustrosa
l’esquena dels llops.

           La pluja, quan crida,
és la vida.

           Refà els caminals,
i els brancams malalts,
i els prats que eren morts;
I els xops creixen alts,
i els llops molt més forts.

           La pluja, a muntanya,
no enganya.

           La pluja, quan crida,
és la vida.

Josep Punsola (1913/1949)