Arxiu de la categoria: Noticiari 2015

Nº 7 / 4t. trimestre 2.015 – PORTADA

Estimats adherents

Chers adhérents

El nostre president i estimat amic, Francesc Panyella, coneix en aquests moments petites molèsties de salut. Per això no vàreu pas rebre el butlletí de setembre. El de desembre té una nova forma i sera enviat cada tres mesos. Hi descobrireu algunes innovacions. Tanmateix continuarem fidels a la línia cultural i fraternal del butlletí que tantes coses representa per a Francesc Panyella. Preocupat per la qualitat del butlletí, comptem amb la seva presència per tal de guiar-nos en la seva redacció.
Fins aviat,
MICHELE

Notre président et cher ami, Francesc Panyella a de petits ennuis de santé en ce moment. Vous n’avez donc pas reçu le bulletin de septembre. Celui de décembre a une nouvelle forme et sera envoyé tous les trois mois. Vous y découvrirez quelques innovations. Cependant, nous resterons fidèles à la ligne culturelle et fraternelle du bulletin à laquelle Francesc Panyella tenait tant.
Soucieux de la qualité du bulletin, il sera présent pour nous guider dans sa rédaction.
A bientôt donc.
MICHELE

BonNadal


N A D A L

A Emili Badiella

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza
I els altres qui l’avancen tots d’adreça al mercat.

Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
I ells recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
I després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit
1894-1924

 

A Nadal al foc, i a Pasqua, al joc
«À Noël autour du feu et à Pâques jeux au plein air»

 

 

M A R S E L L A

 
Dissabte 23 de gener del 2016
A les 3 de la tarda

ASSEMBLEA GENERAL

Cité des Associations – 93, La Canebière
Sala Artemis

Procureu no faltar-hi

 

SUMARI


Activitats del Cercle / Activités du Cercle. Roger FUSTÉ.
Situació del Cercle / Situation du Cercle Catalan. Solange CARIOU.
La diada / 11 septembre. Serge BACH.
Ermessenda de Carcassona, la dona de ferro de la Catalunya medieval. M. Lluïsa Pujol.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Novembre del 1947. Francesc Panyella i Farreras.

Nº 7 / 4t. trimestre 2015 – Ermessenda de Carcassona, la dona de ferro de la Catalunya medieval – M. Lluïsa Pujol.

 

Ermessenda de Carcassona,
la dona de ferro de la Catalunya medieval

Ermessenda-01c
Per M. Lluïsa Pujol
Periodista

Reproducció de l’escultura gòtica d’Ermessenda de Carcassona, obra de Guillem Morell (1385). Seu de Girona.

Reproducció de l’escultura gòtica d’Ermessenda de Carcassona, obra de Guillem Morell (1385).
Seu de Girona.

Filla del Comte Roger I de Carcassona i d’Adelaida de Gavaldà, Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona, Girona i Osona, va ser una aristòcrata de forta personalitat i privilegiada intel·ligència, que va governar amb mà ferma durant seixanta anys, morí prop dels vuitanta-cinc i va esdevenir una de les dones amb més poder polític en la història de Catalunya. Ermessenda va saber manar en un món d’homes, un fet remarcable en el seu temps.

Ermessenda va exercir el poder amb el suport de magnats, bisbes, abats i jutges, amb els quals va dur a terme una tasca pacificadora, de fundacions religioses, de repoblació i recuperació econòmica.

Va participar activament en els afers de govern al costat del seu marit el comte de Barcelona Ramon Borrell amb qui es va casar el 991 i també en nom seu durant la seva absència. Va intervenir en algunes expedicions militars a l’Ebre i el Segre, el resultat de les quals fou l’obtenció d’un bon nombre de fortaleses en aquesta zona de frontera, i també va afavorir la tasca repobladora i colonitzadora de la terra.

Ermessenda fou mare de tres fills: Berenguer Ramon, un noi que moriria essent infant i una noia anomenada Estefania, que arribaria a ser reina de Navarra.

Quan va morir el seu marit el 1017 la va deixar com a titular vitalícia dels seus comtats, de manera que, d’acord amb el dret de l’època, ella esdevenia senyora i usufructuària del patrimoni marital, sempre que no es tornés a casar.

Va governar en solitari com a regent durant la minoria d’edat del seu fill (1017-1021) i a partir d’aleshores cogovernà amb aquest en qualitat de copropietària. Ràpidament varen sorgir desavinences entre tots dos, que no es resolgueren fins al repartiment del domini: foren per a son fill Berenguer Ramon I els comtats de Barcelona i Osona, i per a Ermessenda el comtat de Girona.

Però son fill, que mai no li va perdonar que no el deixés governar en solitari, morí sobtadament el 1035, abans d’arribar als 30 anys, i llegà els seus dominis als seus descendents, moment en el qual Ermessenda tornà a fer valdre el seu condomini per assumir la regència primer (1035-1039), i cogovernar amb el seu nét després.

Quatre anys més tard se signà una concòrdia entre Ermessenda i Ramon Berenguer I, de manera que ella li reconeixia el domini i el govern dels comtats, tot i els drets que ella pogués tenir.

Excomunicació del nét d’Ermessenda

El comte Ramon Berenguer I i la seva esposa, Almodis de la Marca. Miniatura de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca.

El comte Ramon Berenguer I i la seva esposa, Almodis de
la Marca.
Miniatura de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca.

Durant el cogovern sorgiren noves dissensions, que s’agreujaren quan el seu nét Ramon Berenguer I repudià la seva segona esposa, Blanca de Narvona, enamorat d’Almodis de la Marca, dama lligada a la noblesa de Carcassona casada en segones núpcies amb Ponç de Tolosa, amb qui va tenir quatre fills, i a qui va raptar per fer-la la seva esposa. Aleshores Ermessenda pressionà les jerarquies eclesiàstiques, especialment la de l’arquebisbe de Narbona, a fi que excomuniquessin el seu nét, fet que aconseguí el 1055 quan el Papa Víctor II va excomunicar la parella.

Morts els antics consellers de confiança d’Ermessenda, el comte va buscar la col·laboració de Guillem, el nou bisbe de Vic, el qual, amb molta paciència, va aconseguir que àvia i nét arribessin a una nova entesa el 4 de juny de 1057. Aquesta vegada, una anciana Ermessenda va jurar fidelitat al seu nét Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis de la Marca, renuncià als seus drets i va aconseguir del papat la fi de les excomunions.

Ermessenda es va retirar al castell de Sant Quirze de Besora i aquell mateix any va atorgar testament, en el qual explicitava el seu desig de ser enterrada a la Catedral de Girona, que ella havia fet bastir. Va morir l’1 de març de 1058 a l’edat de 83 anys.

Fou sebollida en un sarcòfag de pedra situat a la galilea exterior de la catedral de Girona fins que el 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que fos traslladat a l’interior de la nau i recobert amb un nou sepulcre gòtic. L’any 1982 el sepulcre gòtic fou obert i es descobrí que l’única decoració exterior del sarcòfag romànic eren disset franges pintades de color roig i daurat, decoració que ha estat considerada com un possible antecedent preheràldic del senyal dels Quatre Pals.

La figura d’Ermessenda de Carcassona destaca per la seva defensa del dret i el poder públics en uns moments complicats en què les insurreccions i les violències de la noblesa varen imposar l’ordre feudal. Va realitzar importants donacions a les diòcesis i esglésies dels seus dominis i fou una de les dones amb més autoritat dins la política catalana del segle XI. Tanmateix va gaudir d’un gran prestigi a Roma. La seva mort va significar la fi d’una etapa de la història de Catalunya.

Sepulcre d’Ermessenda a la Catedral de Girona.

Sepulcre d’Ermessenda a la Catedral de Girona.


Article publicat en el nº 29 (desembre 2.013) del Cartulari de la Catalunya Comtal.


Nº 7 / 4t. trimestre 2.015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Novembre del 1947 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Novembre del 1947

“…secretario de la causa núm. 34.308, instruida contra Francisco Pañellas Farreras y otros por el delito de organización extremista, de la cual es juez instructor el capitán de la misma arma y cuerpo don Enrique Fernández Puñal.

CERTIFICO: Que en los folios que se expresan al margen, obran los particulares que copiados literalmente dicen como sigue:

Folio 361.- En la plaza de Tarragona a veintiuno de noviembre de mil novecientos cuarenta y siete, reunido el Consejo de Guerra para ver y fallar…

“…FALLAMOS que debemos condenar y condenamos al procesado Francisco Cusido Ferrer a la pena de 2 años… y a la de 10 años de prisión por el delito de rebelión, a los procesados Pedro Parella Ayats, Gabriel Perals Trias, Juan Serra Pueyo, Fernando Pruneda Lamarge, Luís Puig Fuster y José Hierro Sales, a la pena de ocho años de prisión, como autores del calificado delito de rebelión, y a los procesados Juan Sánchez Hita, José Solanas Macias y Juan Puig Peracaula, a la de 4 años de prisión…”

En el moment de la seva detenció -desembre del 1945- en Francesc Cusido i en Pere Parella foren salvatgement torturats.

Pels altres dos soldats que no pogueren detenir, en Josep Ramos Bosch i jo mateix, fórem “declarados en rebeldía con orden de busca y captura…”. El 31 de gener de 1977, conformement a la petició feta basant-me en el Real Decret-Llei 10/76 del 30 de Juliol de 1976, totes les penes quedaven extingides. A remarcar que la meva pena real consistí en 32 anys d’exili, sense cap possibilitat de poder tornar a Catalunya fins a la data més amunt esmentada.

Els nostres delictes?: Ajudar els presos polítics de la presó nova, aprofitant els torns de guàrdia. Fent-los-hi arribar notícies de les seves famílies, així que informació del curs de la Guerra Mundial, després d’haver escoltat, moltes nits, la BBC de Londres copiant els comunicats militars de les operacions. Rebre i repartir diaris clandestins escrits en català. Sobretot “treball” del PSUC, “La Humanitat” d’ERC i alguns fulls d’organitzacions socialistes. Aquest diaris ens eren facilitats per les organitzacions clandestines de Tarragona, de la mateixa manera que nosaltres comunicàvem informacions del que passava a la caserna, etc.

Francesc Panyella i Farreras.

Nº 6 / Juny 2.015 – PORTADA

SUMARI

Noticiari i calendari.
Setembre, eleccions. Convergència i Unió: Ferms i il·lusionats! Camí del somni!
El centenari de la nostra degana. Daniela Muntaner.
Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior.
                    El retaule de Martí de Vilanova al Monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí (Egipte).

Sant Jordi. Coloma Armani.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Desembre del 1945. Francesc Panyella i Farreras.

 

Val més un que sap que cent que busquen

 

Caminant, escolta

Caminant que passes
per la nostra terra;
escolta el cant
de la veu nostra,
escolta el crit
del nostre cor:
Som d’Aragó.
La llengua que tenim és catalana
i mos uneix
mos agermana, amb el país veí.
Entén-ho bé:
Som d’Aragó.
Les llengües
no saben
de fronteres.
Parlen
de cor a cor
abocant sentiments,
agermanen pobles
que interessos innobles
voldrien separar.
Som d’Aragó
I parlem català,
caminant.

Teresa Jassà

 

Nº 6 / Juny 2.015 – Notícies i Calendari.

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Les eleccions del 24 de maig
Cançó improvisada recordant la gran vaga del 1951
La primavera ha arribat
A les ales d’una coloma
Visca les Rambles de Barcelona!

Sanefa8ePer Sant Jordi, s’han venut a Catalunya 1.530.000 llibres. A Barcelona hi havia prop de 6.000 parades amb roses i unes 900 amb llibres. A Marsella, a la llibreria «La Touriale», Henry de Laguérie convidat pel Cercle Català, presentava el seu llibre «Les Catalans». Foren exhaurits tots els seus que havíem encarregat. També hi eren presents els llibres de Maria Barbal, Lluís Anton Baulenas, Carme Riera, Albert Sánchez Piñol, Joan Lluís Lluís i la marsellesa Miquela Juan. Una setmana ben reeixida.
Sanefa8eDes de Marsella, els nord catalans demanem l’expulsió del Cònsol «del Reyno de les Espanyes» en funcions a Perpinyà: Don Gaudencio Villa García. Aquest personatge vol que la ciutat es digui: «Perpignan la française» Li agradi o no li agradi, la nostra capital és: Perpinyà la catalana!
Sanefa8eA Pia, a la sala Jean Jaurés, sota la presidència d’en Laurent Pierre, president del Cercle Català del Rosselló, ha tingut lloc, basant-se amb la història i els projectes del futur del país, un intens debat. Hi han intervingut l’escriptor Joan Père Pujol i l’estudiant Laurent Pierre, que han insistit en la necessitat de lligams cada dia més estrets amb l’esdevenidor de Catalunya Sud.
Sanefa8ePodem dir que la nostra presència a la Festa de l’Europa el dia 9 de maig a la plaça Bargemon de la vila de Marsella ha estat una reeixida. Per la nostra parada, en el curs de tota la jornada, passaren moltes persones per a informar-se sobre la situació actual de Catalunya. A més del costat cultural i turístic de les nostres informacions, hi havia tota la vessant política i social dels moviments que es produeixen a Catalunya. Podríem dir el mateix de la nostra presència el diumenge dia 17 al Festival del Palau Longchamp, organitzat per l’Ajuntament del 4t Sector de la ciutat. Cal agrair la presència important dels socis del Cercle que feren possible que poguéssim atendre com cal a tothom.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIUMENGE, 28
MARSELLA
Palau Longchamp
Festival de la Cultura Provençal
Organitza L’Escolo de la Mar
El Cercle Català hi tindrà parada

DISSABTE, 30
MARSELLA
Excursió de final de temporada
Visita Illes del Frioul
En temps oportú rebreu el programa

Sardanistes!
Tots els dimecres de juliol,
de les 4 de la tarda a les 6,
ballarem sardanes a la

Cité des Associations
93, La Canebière

Espaiador176x200

 

 

M A R S E L L A

 
5, 6 i 7 de juny
Square Léon Blum
7è Festival del llibre de La Canebière
El Cercle hi tindrà parada
Veniu a descobrir nous autors catalans i retrobar-vos amb els coneguts

 

Donatius rebuts: Jordi Cristofol, 10 €; Josepa Susini, 10 €; Fernand Viñas, 5 €, Joan Allier, 50 €, Alumnes cursets de català, 38 €.

* * * * *

Des de Catalunya també ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra.
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber
fent clic aquí!

* * * * *

Nº 6 / Juny 2.015 – Setembre, eleccions – Convergència i Unió.

 

Ferms i il·lusionats!
Camí del somni!

Hem deixat enrere un 2014 nacionalment molt efervescent. 2014 serà recordat per ser l’any del Tricentenari, però sobretot ho serà per la consulta que vam celebrar el passat 9 de novembre i les reiterades respostes per part del Govern Espanyol: querelles, amenaces, recentralització i negació del dret més fonamental de qualsevol ciutadà: el vot. Malgrat tot els catalans no ens vam arrugar, som un poble tenaç i perseverant, no sols des de la Catalunya endins sinó també des de la Catalunya enfora. Del 9 de novembre en va sortir un mandat democràtic inequívoc a favor de la llibertat del país. Però no ens enganyem, en el procés fins arribar el 9N i en els mesos posteriors s’ha posat de manifest que la baula més feble del procés de transició nacional és la unitat dels partits polítics.

No m’agrada mirar enrere ni amb nostàlgia ni tampoc amb retrets. Però mentre escric aquestes línies no em sé estar de pensar que aquest mes de març podia ser perfectament el moment que albergués unes eleccions plebiscitàries sota una llista de país. Finalment els matisos partidistes es van imposar i les eleccions seran el 27S sota el signe plebiscitari, això és evident, però amb llistes “tradicionals”. Sóc una ferma partidària de que la política faci autocrítica constant. I aquí cal que reflexionem sobre l’oportunitat perduda.

Però pensem on som: 2015. 2015 és l’any del setè centenari de la mort de l’escriptor Ramon Llull; o del 750è aniversari del naixement del cronista Ramon Muntaner; també dels 20 anys de la mort d’Ovidi Montllor, Jesús Montcada i Nèstor Luján. Venim de lluny i hi volem anar més. La nostra voluntat es relliga íntimament amb la voluntat de construir una societat lliure i justa per les generacions que han de venir, però tenim unes arrels, una història, una llengua i un passat. El que estem fent no ho fem sols per una dèria romàntica d’uns quants. Som on som perquè aquesta és la voluntat majoritària del poble de Catalunya: voler construir una societat lliure, justa i pròspera pels catalans i catalanes. Que ningú no s’enganyi ni es deixi convèncer per discursos simplistes, i a vegades ben recargolats, que venen d’Espanya.

Els catalans no tenim un estat que ens empari, no tenim els instruments que té qualsevol estat per fer polítiques concretes per millorar la vida dels seus ciutadans. Tampoc tenim, de cara a l’exterior, una diplomàcia potent per donar-nos a conèixer. Ni ens podem asseure colze a colze amb la restat d’estats d’Europa i el món. Aspirem a poder-ho fer però, avui per avui, no hi som.

Ens hem hagut de servir de la nostra capacitat de ser imaginatius, de la nostra capacitat de resistència, dels catalans que volten pel món i que se senten orgullosos del seu país i de tots aquells a qui la vida us ha portat lluny de la terra catalana però que heu mantingut viva la flama del país, de la llengua i de la nostra voluntat de ser. Contra això cap Govern, cap Tribunal ni cap instrument mediàtic hi poden lluitar.

Però 2015 ha de ser sobretot l’any en que els catalans ens expressem de forma definitiva respecte el futur col·lectiu de la nostra nació. El 27S és i serà en primer lloc una manifestació de civisme democràtic, de somni col·lectiu i de voluntat de ser que s’expressarà a les urnes. Tot el món sabrà el que volen els catalans. Així doncs, el caràcter plebiscitari de les eleccions del proper mes de setembre no està en dubte.

Què ens cal fer fins llavors? Perseverar! Ens queden uns mesos per seguir convencent a la majoria de catalans que el proper 27S cal votar llibertat. Des de dins i des de fora de Catalunya. El paper que hi tindreu aquells qui residiu fora de les fronteres del país és absolutament clau. Tingueu-ho present!

Mentrestant, en un any 2015 marcat per tres eleccions (les municipals del maig, les catalanes del setembre i les probables espanyoles a finals d’any), ens tocarà seguir aguantant les envestides de l’Estat espanyol i del Govern del PP, aficionat als recursos al Tribunal Constitucional, a la recentralització competencial i al discurs de la por. Ens cal seguir ferms i il·lusionats! Al cap i a la fi, el nostre futur col·lectiu com a poble depèn exclusivament de nosaltres mateixos! Siguem-ne dignes!

Marta Pascal i Capdevila
Diputada CiU al Parlament de Catalunya
Portaveu CiU Comissió Acció exterior, Unió Europea i Cooperació

Nº 6 / Juny 2.015 – Bon Aniversari, Fernande! – Daniela Muntaner

 

Bon Aniversari, Fernande!

Fernande-1

Per festejar els seus 100 anys, la família i els amics de Fernande Raineri es reuniren a la Cité des Associations el dijous 16 d ’abril. «Les amis de l’Enseignement», el «Comité du Vieux Marseille», l’associació provençal «La Pervenco» i, ben segur, el Cercle Català.

Fernande2c

La vida de Fernande ha estat un constant compromís professional i més tard associatiu. La nostra degana ha tingut una vida pletòrica (classes de dansa, de cant, de pintura). Sense comptar que a les ballades de sardanes del Cercle Català, mentre les cames respongueren, no hi faltà mai, que era la primera a totes les festes i sortides i que no mancava a cap de les conferències organitzades. De tot això en guarda un munt de records intactes.

En efecte, si avui les cames son massa febles per caminar, la seva memòria, el seu bon humor i el seu somriure ens han demostrat que desprès d’un segle ben ple, la nostra degana ha sabut conservar-se jove.

Fernande5w           Fernande3

En el curs de l’acte, en nom del senyor Jean-Claude Gaudin, Senador-Alcalde, li fou atorgada la medalla de la Vila de Marsella per la senyora Jacqueline Laurenzatti, regidora municipal del 4t. Sector de la ciutat. També fou honorada amb nombrosos obsequis i flors amb els colors de Catalunya i de Provença.

Fem nostra la seva divisa: «Sempre endavant !»

Fernande4bw                                 Daniela Muntaner

Nº 6 – Juny 2.015 – Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior – El retaule de Martí de Vilanova al Monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí (Egipte).

Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior

El retaule de Martí de Vilanova al
Monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí (Egipte)

TresorsCatalunyaExteriorPage2_Image1

El Monestir de la Transfiguració o Monestir de Santa Caterina (en grec: Μονὴ τῆς Ἁγίας Αἰκατερίνης) està situat en una vall de molt difícil accés als peus del Mont Sinaí a Egipte. Durant l’Edat Mitjana el monestir de Santa Caterina del Mont Sinaí va ser un centre de peregrinació de gran importància per al món cristià. La fundació justiniana del segle VI s’assentava en les rodalies del lloc on les Escriptures deien que Moisès havia vist l’esbarzer roent, havia rebut les taules de la llei i havia fet brollar l’aigua que va sadollar el poble d’Israel. Però per als cristians destacava, sobre tot, per ser l’indret on uns àngels havien transportat el cos de Santa Caterina després del seu martiri a la ciutat d’Alexandria. Tanta va ser la importància d’aquell culte que vers al segle XI el monestir acabà mutant el seu nom original, de la Transfiguració, pel de Santa Caterina.

A la Corona d’Aragó, com arreu de l’Europa cristiana, el culte a Santa Caterina va adquirir  una gran importància. En deixa constància l’elevat nombre d’esglésies, monestirs, capelles i retaules que li foren consagrats, especialment en els segles XIV i XV, però també la petjada deixada en  l’antroponímia, sobre tot a Mallorca.

Aquella devoció va ser la principal impulsora de les visites al monestir. Els peregrins catalans, que de segles enrere freqüentaven la Terra Santa, al segle XIV acudien en gran nombre a Santa  Caterina. De fet, a les darreries del segle el port de Barcelona va entrar amb força en la carrera pel transport dels peregrins a Terra Santa, dominada clarament per Venècia, coincidint amb el moment àlgid de les relacions comercials catalano-aragoneses amb Síria i de la navegació vers el Llevant.

Testimoni del vincle especial que s’establí entre la Corona d’Aragó i el monestir del Sinaí és el  retaule donat al cenobi pel cònsol dels catalans a Damasc, Bernat Maresa, el 1387 i que representa a la santa titular del monestir.

Santa Caterina apareix representada en la forma clàssica de l’art occidental, de peu, coronada, amb l’instrument del seu suplici, la roda dentada, i la palma que dóna fe de la seva condició de màrtir. Es tracta d’una bella obra tardana del gòtic italianitzant, propera als postulats de la pintura senesa, però que denota ja la incorporació de certs trets de l’estil internacional en la volumetria dels vestits.

Pel que fa a l’autoria de l’obra, comptem amb la subscripció en llatí del pintor en la part  posterior de la taula: Martinus de Vilanova pinxit. Malauradament, res no sabem d’aquest pintor. Per tractar-se d’un encàrrec del cònsol dels catalans, com ho indica la subscripció de la part inferior de la taula (.aquest retaula. fe[u] fer .lo honrat. en Bernat Meresa. ciutadà. de Barchinona. Cònsol. de. Cathalans. en Domàs .en l’an. m. ccc. lxxxvii.), hom l’ha cregut de factura barcelonina, car el cònsol de Damasc era un càrrec escollit pels consellers de Barcelona. Altres, en canvi, han assenyalat una possible filiació mallorquina. Tot plegat fa difícil de dir. La taula està decorada amb l’escut del rei d’Aragó, les barres del casal de Barcelona coronades, a la part superior esquerra del  retaule. El de Bernat Maresa fou un mandat clau en la història consolar a Damasc a les portes de l’eclosió de Barcelona com a port d’embarcament de peregrins cap a Terra Santa. No és gratuït que en els anys següents es multipliquin els esments de naus i peregrins que salpen del port de Barcelona amb destí, entre d’altres, al port de Jaffa, lloc on se centralitzava la peregrinació a Terra Santa i sota la jurisdicció del cònsol de Damasc, així com de les notícies de peregrins catalano-aragonesos de pas per Santa Caterina, monestir, per altra banda, estretament vinculat a la capital de Síria.

Pensem en la impressió que devia causar als peregrins catalano-aragonesos trobar en terra tan llunyana una imatge tan familiar. Sens dubte, els transmetria certa seguretat i alguna mena d’orgull comunitari, però, alhora, seria un recordatori clar de fins a on s’estenia el braç de les institucions polítiques i socials dels seus llocs d’origen. Imaginem també, però, el que va representar per els monjos de Santa Caterina, descobrir  un  cònsol, una comunitat i un rei devots i amics del seu monestir a l’altra banda de la Mediterrània. Aquesta potent imatge va propiciar, sens dubte, l’entesa futura i fructífera entre ambdues parts.

retaule2

L‘any 2004, amb motiu del Fòrum de les Cultures celebrat a Barcelona, va ser per primera vegada embalat (moment que recull aquesta imatge) i enviat fora d’Egipte, acompanyat de conservadors i diplomàtics. Nostre preuat retaule tornava per un curt període de temps a la seva terra d’origen.

Veure l’article de l’historiador Daniel Duran i Duelt:
http://www.iemed.org/dossiers/dossiers-iemed/accio-cultural/mediterraneum-1/documentacio/ccaterina.pdf

Nº 6 / Juny 2.015 – Sant Jordi – Coloma Armani.

 

Sant Jordi

El Cercle Català, fidel a les tradicions, no ha mancat de festejar aquest dia, 23 d’abril, Sant Jordi. Aquest dia celebrem la llengua i els usos i costums catalans. La llegenda de Sant Jordi matant el drac representa la victòria del coneixement contra l’obscurantisme, la conquesta de la llibertat de pensament que s’adquireix a través de la llengua, la literatura i les arts, simbolitzada pel llibre. La rosa, ella, simbolitza l’amor, representa la passió, la sang que s’escola del cos ferit del drac. Significa l’esperança de l’home en un món millor. Fou en el curs de la meitat del segle XIX que el moviment literari de la Renaixença feu de Sant Jordi el símbol de la identitat catalana. Aquesta data coincideix amb l‘aniversari de la mort d’en Cervantes i del dramaturg William Shakespere, ocorreguda el 1616 i de l’escriptor Josep Pla. Sota l’ègida de la UNESCO, la diada de Sant Jordi ha esdevingut a partir del 1966 el dia mundial del llibre.

Enguany, la llibreria «La Touriale» com ho fa de costum, ens ha obert les portes posant en el lloc d’honor els escriptors catalans. Als prestatges de la llibreria hi hem pogut veure les obres de: Maria Barbal «Pierre d’éboulis», Sánchez Piñol «Victus», Miquela Juan i Cortada «A la mémoire d’un ange», Lluís Anton Baulenas «Le fil d’Argent» i «Le Bonheur», Carme Riera, «La moitié de l’âme» i Joan Lluís Lluís «Le jour de l’ours».

Entre els autors exposats, Henry de Laguérie, periodista francès que resideix a Barcelona, corresponsal de ràdio Europe 1 i de RTBF, dels diaris «La dépêche du Midi» i «Le Parisien» i de la cadena LCI, vingué a presentar-nos el seu llibre «Les catalans». Una Catalunya carregada d’història que poua la seva energia mercès a una cultura forta, en la seva determinació de continuar d’existir, a la seva creativitat, marca de fàbrica d’un poble que mira cap a l’esdevenidor. Pels seus escrits l’autor fa homenatge a aquest país que resplendeix a través el món pel seu dinamisme, pel seu gust de l’esforç i del treball, de l’empresa, de les seves iniciatives innovadores, ja sigui en el terreny de les arts i les ciències, de la gastronomia o de la moda. País que mira cap a la modernitat el qual malauradament, com la resta de l‘Espanya, no ha pogut escapar a la crisi. Destinació preferent i a la moda, Barcelona ha esdevingut la ciutat turística més important, no solament de Catalunya, sinó d’Espanya.

Nació sense estat, per uns; regió autònoma pels altres, Catalunya es troba avui en una cruïlla de la seva història.

En la seva obra que tracta de la identitat catalana, del perquè del moviment independentista a Catalunya, de les relacions tumultuoses amb Espanya, de la situació econòmica, Henry de Laguérie ens ofereix una mirada francesa benèvola sobre els catalans.

Henry de Laguérie

Henry de Laguérie

Pel seu treball ha rebut el Premi Joan Cendrós 2014, que tots els anys a Barcelona es dóna a un periodista estranger que hagi publicat en la seva llengua treballs que fan referència a la defensa de la llengua, de la cultura o de la nació catalana.

Al final de la presentació, Henry de Laguérie dedicà el seu llibre. Després seguí un cordial vi d’honor on l’autor i els seus lectors es trobaren per intercanviar opinions sobre el tema.

Coloma Armani

Hem conservat el títol francès dels llibres traduits

Nº 6 / Juny 2.015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Desembre del 1945 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Desembre del 1945

Aquell vespre, en arribar a la caserna nova on hi havia aquarterat el Regiment “Ebro 56” de Tarragona, després de les dues hores que consagrava a donar classes als fills del comandant García Rebull els companys m’esperaven a la porta, tot fent semblant d’esperar l’hora de sopar. Havien detingut en Francesc Cusidó, el caporal que treballava a l’Estat Major i que formava part del grup dirigent de l’organització que havíem muntat poc a poc a la caserna. Aquella mateixa nit ens reunírem. La decisió fou aviat presa, no calia que ens deixéssim agafar. Calia desertar. La majoria dels companys optaren per quedar-se confiant que -potser- en Cusidó no parlaria; altres avançaren la situació de família. Un d’ells era casat, tenia una filla. Altres els pares…, la promesa…

Aquella mateixa nit, junt amb en Josep Ramos, desertàrem de la caserna, sortint tranquil·lament per la porta amb un document que havíem fabricat servint-nos de les nostres entrades a la Plana Major, en el qual era dit que sortíem amb missió especial fins a Port-Bou. Fou a casa d’uns amics de Tarragona, ell militant de la C.N.T. i que vivia amb un nom falç, puix s’havia escapat d’uns dels camps de concentració franquista, en Jaume i la Carme i la seva filla Maria que ens refugiàrem. Des d’allà preparàrem la nostra anada a l’estació. En Jaume ens precedí per tal d’assegurar-se que no hi havia “moros a la costa”. Teníem diners per arribar a Barcelona i un xic més. Passàrem la nit dormint a l’estació del Nord esperant un tren que ens portés a Sabadell, on hi havia els oncles del meu company. Allí ens donaren els diners que ens faltaven. A l’estació de França trucàrem al meu germà anunciant-li que ens veiem “obligats d’agafar les vacances per passar-les on hi havia el meu pare” (a França).

A l’estació de Peralada ens esperava el meu germà. Pels camins de vinya, anàrem a raure a Mollet de Peralada, on fórem acollits a casa la Maria Cota, una pagesa jornalera. Era republicana i no s’ho amagava. Ens havíem fet molt amics, amb ella i els seus dos fills -noi i noia- de l’època en que jo treballava de mosso al mas Conxa de les Costes de Perelada i ella i el seu fill hi venien a fer algun jornal en època de treballs grossos. L’endemà ens acompanyà fins a un pont on ens esperava el noi gran de can Punxa, un pastor de Setcases. Ens acompanyà fins a la cresta de la muntanya. De l’altre costat es veien unes llums. Era Banyuls. Després de caminar tota la nit arribàrem a les primeres cases del poble. Feia vuit hores que caminàvem. Una bona dona ens acollí i ens oferí una tassa de cafè i llet amb torrades. Ens donà un bitllet de 50 francs, d’aquells llargaruts i verds que havien portat els americans. Després ens acompanyà a casa d’una família que eren refugiats del 1939. Eren del PSUC. Havíem reprès els contactes amb el partit. Era el 15 de desembre del 1945. Dos dies abans havíem sortit de Tarragona. El pare d’en Josep Ramos que vivia a Tolosa i el meu pare, que vivia a La Ciotat, prop de Marsella, vingueren a buscar-nos l’endemà. Començava una altra època. Feia 7 anys que no havia vist al meu pare. Quan arribà a la casa on ens havien acollit, ens mirà a tots dos. Havia deixat un marrec amb una mica més de 15 anys i es trobava amb un xicot fornit de 22 anys amb un bigoti espès i negre.

Francesc Panyella i Farreras.