SUMARI
Noticiari i calendari. Fins aquí el sumari del butlletí imprès que es distribueix als socis del Cercle. S U P L E M E N T Els Símbols.
|
| Dotze oficis, tretze misèries |
|
PARLEM CATALÀ
Nosaltres aquí parlem català
Parlem català, per dir-te t’estimi
Per dir la tristor, tenim català
Alguns no voldrien aquest català
A sota el cel blau del nostre país Lletra de Joan Cayrol, Música de Jordi Barre. |
Arxiu mensual: setembre de 2012
Nº 7 / Setembre 2.012 – Notícies i Calendari
| CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
Les Edicions del Trabucaire, han publicat en la col·lecció SÈRIE NEGRA, la novel·la del nostre amic Jep Gouzy «A la pensió els cignes eren negres».
 En Glaudi Barsotti, periodista i escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Occitans i gran amic de Catalunya, figura entre els 10 guardonats d‘enguany dels XXIV Premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga. Ha publicat fa poc «Lo capitan de la Republica» novel·la històrica basada en les guerres de religió i la república marsellesa de Carles de Casaus.En el curs del IV Festival del Llibre de La Canebière, organitzat a primers de juny per l’Associació «Couleur Cactus» sota els auspicis de l’Ajuntament del Primer Sector de Marsella, tinguèrem el plaer d’acollir i presentar les obres traduïdes al francès de l’escriptor català, Francesc Serés, amb el qual compartírem tres dies plens de descobertes.També en el curs del mes de juny, rebèrem al senyor Miquel Vila, Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a França, al qual acompanyàrem en les visites preparades amb el senyor Roland Blum, Primer Tinent d’Alcalde de Marsella i el senyor Louis Aloccio, Vicepresident de la Cambra de Comerç i d’Indústria. Els temes tractats tenien relació amb Marsella 2013, el Corredor del Mediterrani, la coordinació de l’estratègia dels Ports respectius, etc.Els Castellers de Vilafranca no han estat mai tan aprop del cel que en el curs de la seva actuació a Nova York. Per primera vegada aixecaren un castell al terrat d’un dels més alts gratacels.Tot el nostre agraïment a Ginette i Jacques i als amics de «Catalans per tot» dels Alps, que tan maravellosament ens reberen al curs de la sortida de final de temporada del 24 de juny, en que férem la visita de Sisteron i rodalies |
CALENDARI DEL MES
DIMECRES, 12
Inici dels cursets de Català Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h. Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h. Cité des Associations 93, La Canebière 
1 i 2 de Setembre
DIUMENGE, 9
M A R S E L L A Dimarts, 11 de setembre
DIUMENGE, 23
DIUMENGE, 30
|
|
Ú L T I M A H O R A A cals Berjoan hi ha hagut novetat. La petita Inès ha vingut a il·luminar la llar dels nostres estimats amics. Felicitats! * * * * * Ha mort l’escriptor i periodista Emili Teixidor, nascut a Roda de Ter el 22 de desembre del 1933. Entre les seves obres més destacades cal senyalar «Pa negre», «Laura Sants», «Retrat d’un assassí d’ocells». * * * * * Nous socis: Col.lectiu: Ostau dau País Marselhès. Benvinguts! * * * * * Donatius rebuts: Família Boix/Roche, 40 €; Jordi Lalanne, 5 € |
|
Nº 7 / Setembre 2.012 – El nostre amic Glaudi Barsotti
Premis
Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga – 2012
El principal objectiu d’aquests premis és el de reconèixer la feina que duen a terme els catalans i catalanòfils per tal de mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement dels Països Catalans i la llengua i la cultura catalana a l’exterior.
Fidel a aquests principis, en el seu moment, el Cercle Català de Marsella feu la proposta als organitzadors per tal de que entre els guardonats d’enguany hi figurés el nostre amic de sempre: en Glaudi Barsotti. I per a tots nosaltres ha estat motiu de satisfacció i compartim la joia amb en Glaudi i tots els seus, puix l’amistat creada en el curs de tots aquest anys rau, no solament en la comunitat de pensament pel que fa referència a les nostres llengües i a les nostres cultures respectives, sinó que en Glaudi l’hem tingut al nostre costat en els moments difícils del genocidi franquista contra Catalunya, en els moments en que les autoritats franceses de torn, per tal de plaure als franquistes cara a l’obtenció de mercats, perseguien els catalans per aquestes terres de França. I la veu d’en Glaudi i de tot un seguit d’occitanistes i de provençalistes s’havia aixecat clara i ferma, en defensa dels seus companys catalans.
Qui és Glaudi Barsotti? Glaudi neix a Marsella el 26 de gener del 1934. Escriptor í periodista occità assegura una crònica setmanal en el diari «La Marseillaise». La seva vida professional comença com a tècnic de ràdio dins de la marina comercial i viatja arreu del món. En el moment de la guerra colonial d’Algèria fou mobilitzat. Més tard deixà la Marina i entrà als Serveis de l’Administració.
Militant des d’un bon principi de l’Associació cultural Lo Calèn, fundada per un altre eminent occitanista, en Jorgi Reboul, és membre de l’Institut d’Estudis Occitans i forma part del seu Consell d’Administració. És també, membre del Pen-Club de Llengua d’Oc. També és un home de ràdio i de Televisió. Participa sovint a l’emissió Vaquí de F3 de Marsella.
Cal llegir el seu treball «Les relacions catalano-occitanes 1931-1939», Premi Antoni Conio dels Jocs Florals de la Llengua Catalana que tingueren lloc a Marsella l’octubre del 1967 i que fou publicat a la revista «NOUS HORITZONS» (Ns. 21, 22 i 23 – 1970/1971).
Resum d’algunes de les seves obres
* A flor e mesura, cronicas d’un jornalista, 1963.
* Lo lop en Occitània, 1964.
* Antología deis escrivans sociaus provençaux (1875 a 1914), 1975.
* La tèrra deis autres (novel·la) Vent Terral, 1979.
* Le music-hall marseillais de 1815 a 1914, 1984.
* Parlam Provençau (obratge collectiu) 1971.
* Un sègle de premsa occitana a Marselha de 1840 a 1940, 1981/1982.
* Cronicas, 1990.
* Bestiari d’Occitània, Lexic latin/occitan provençau/francés dei vertebrats d’Occitània, IEO, 1992.
* Un papier sensa importància (novel·la), IEO, 1994.
* Le bouil et le tian: la cuisine du terroir provençal, 1996, Ais de Provença, Edisud.
* Testimoni d’un niston de la guèrra, autobiografia, IEO 2002.
* L’estraç, novel·la, IEO, 2002.
* Lo comunard de la Mitidjà, novel·la, IEO, 2006.
* A flor e mesura, cronicas d’un jornalista, 1963.
* Lo lop en Occitània, 1964.
* Antología deis escrivans sociaus provençaux (1875 a 1914), 1975.
* La tèrra deis autres (novel·la) Vent Terral, 1979.
* Le music-hall marseillais de 1815 a 1914, 1984.
* Parlam Provençau (obratge collectiu) 1971.
* Un sègle de premsa occitana a Marselha de 1840 a 1940, 1981/1982.
* Cronicas, 1990.
* Bestiari d’Occitània, Lexic latin/occitan provençau/francés dei vertebrats d’Occitània, IEO, 1992.
* Un papier sensa importància (novel·la), IEO, 1994.
* Le bouil et le tian: la cuisine du terroir provençal, 1996, Ais de Provença, Edisud.
* Testimoni d’un niston de la guèrra, autobiografia, IEO 2002.
* L’estraç, novel·la, IEO, 2002.
* Lo comunard de la Mitidjà, novel·la, IEO, 2006.
Nº 7 / Setembre 2.012 – La Moneda encara no Catalana (2)
La Moneda encara no Catalana (2)
Els Pobles ibèrics.
Abans de les colonitzacions gregues i romanes, els ibers representaven una rica civilització amb una cultura important i una llengua pròpia com es pot veure sobre les monedes. L’ajuda que donaren els ibers als romans, no pretenia pas substituir un dominador grec per un altre : el romà ! És per això que els ibers es revoltaren desprès contra ells. Lluitant contra les legions de la república romana encunyaren monedes testimonis de llur escriptura. Aquesta començà imitant la dracma d’argent d’Empúries.
Ø 19,8 mm., amb una llegenda en caràcters grecs iberizats molt difícils a desxifrar!
Es pot demanar com aquest poble ha pogut estar tan de temps ignorat. Al VI segle AC, des del Penyal de Gibraltar fins al delta del Roine havien edificat viles, sembrat planes, enterrat morts i pregat déus, fen de llur cultura un Món original !
Un detall d’un plat d’orfebreria ibèrica trobada a Tivissa (Ribera d’Ebre) !
El fracàs de les revoltes ibèriques conduí el país cap una forma de romanització : utilització de l’us del seu alfabet a la moneda i la continuació dels tipus propis. Com sempre els romans deixen una tolerància inicial de caràcter polític, amb l’estructura de poder de la república romana. La dracma d’argent es converteix en un denari, s’emeten asos en bronze i poc a poc el sistema monetari romà esdevé més present. Els tallers es multipliquen i les llegendes esdevenen identificables : Ausesken (Vic), Kese (Tarragona), Iltirta (Lleida), Ilturo (Mataró), Saiti (Xàtiva), Untikesken (Empùries), Arse (Sagunt), Eusti (zona de Vic), Arketurki (zona de Lleida), Iltirkes (zona de Lleida), Laiesken (prop de Barcelona) i Lauro (al Vallès). Amb l’Imperi romà, s’assolia la conquesta de la Península i es paren els brots de revolta. En un primer temps es pot trobar monedes escrites en les dues formes alfabètiques, ibèrica i romana o llatina.
Això no vol dir que emissions com les d’Empúries no mantinguin trets propis. Aviat es podrà també veure l’anvers una cara d’emperador i al revers un símbol propi ibèric. Cita al proper article amb la moneda romana !
Jean-Claude Prujà
Nº 7 / Setembre 2.012 – Converses. Entrevista a Giovanni Marzocchi.
Converses
Amb l’autorització de «Xipreret» de l’Ateneu de Cultura Popular de L’Hospitalet
Aquest mes conversem amb un italià integrat a Catalunya, Giovanni Marzocchi,
que ens explica la seva trajectòria vital fins arribar a La Roca del Vallès.
– Sou nascut en un petit poble de la província d’Arezzo, a la regió italiana de la Toscana, ens podrieu explicar, en línies generals, alguns aspectes (humans, econòmics, socials, històrics,…) que defineixen el vostre lloc d’origen?
El poble on vaig néixer es diu Pieve Santo Stefano. Està a la província d’Arezzo, a la Toscana oriental, a uns 80 Km. del mar Adriàtic. Ocupa un territori de 155 km², té uns 3.200 habitants i està a 433 metres sobre el nivell del mar. Els orígens del poble es remunten a uns 5.000 anys, s’han trobat restes del període Neolític. Va ser un centre important a l’època romana: els seus boscos fornien la fusta per construir la flota naval romana, els seus temples i les habitacions. La fusta s’enviava a Roma pel riu Tevere, que neix a poca distància del poble i arriba fins a Roma.
Abans de la Segona Guerra mundial hi havia uns 7.500 habitants que van haver de marxar perquè el poble va ser destruit completament pels alemanys. Després la majoria van haver d’emigrar per poder tornar a crear la seva vida. L’economia del poble es basava principalment en l’explotació de l’agricultura fins els anys 70 quan es va començar a crear un teixit industrial que ha portat un canvi en la vida econòmica i social.
– Teniu algun record especial d’infantesa que us agradaria explicar-nos?
Vaig viure molt en contacte amb la naturalesa i els meus millors companys de jocs eren els animals i suposo que això em va inculcar un profund respecte per la naturalesa i els seus habitants.
– Vàreu cursar algun tipus d’estudis universitaris?
Tinc el títol de FP de 2n grau en comptabilitat. No vaig poder fer estudis universitaris. Vaig començar a treballar molt aviat.
– L’any 1984 vàreu crear, juntament amb altres persones del municipi de Pieve Santo Stefano, el vostre poble de naixença, l’Archivio Diaristico Nazionale, una entitat cultural que tenia com a finalitat recollir i salvar de l’oblit testimonis autobiogràfics de persones que haguessin escrit alguna cosa sobre les seves vides. Ens podríeu comentar, breument, en què consistia la iniciativa? Va tenir èxit? Continu vigent encara avui dia?
L’Archivio Diaristica Nazionale es va crear amb la finalitat de ser un punt de trobada de totes aquelles persones que durant la seva vida havien escrit alguna cosa per deixar constància de la seva existència. Quan el vam crear jo era el responsable de l’Àrea de Cultura de l‘Ajuntament i; juntament amb altres persones del Municipi i el senyor Saverio Tutino, que és un periodista reconegut a nivell internacional, vam pensar que s’havien de salvar de l’oblit tots els testimonis aurobiogràfics de les persones no professionals de l’escriptura.
Una iniciativa com aquesta va ser una gran novetat en el panorama cultural de l’època … no es parlava de la recuperació de la memòria popular com es parla avui i per això una iniciativa d’aquest tipus va néixer en un poble tan petit com Pieve Santo Stefano. Avui segurament amb la sensibilitat existent en el camp de la memòria, aquest Arxiu es crearia en una ciutat com Roma, Florència, etc. Nosaltres vam creure de seguida en aquesta iniciativa perquè volíem fer alguna cosa per sortir de la letàrgia cultural típica d’un poblet petit.
Avui dia, l’Archivio Diaristica Nazionale és una fundació i és un referent a nivell internacional en el camp de la memòria popular i té un Fons documental de primera importància i organitza activitats com congressos, conferències, presentació de llibres, el premi que es dóna a l’autobiografia més interessant que s’ha presentat durant l’any (enguany es va celebrar la 27a edició del Premi) etc.
Es pot consultar la pàgina web d’aquest Arxiu a: www.archiviodiari.it
– L’any 1988 us vàreu traslladar a viure a Catalunya. Què us hi va impulsar?
Vaig conèixer Catalunya l’any 1981 durant unes vacances i em va agradar molt fins el punt que vaig venir-hi a estiuejar cada any fins el 1997, quan vaig decidir venir a viure aquí. El 27 de març del 1988 (dia del meu aniversari) vaig translladar-me definitivament a aquest país.
– Us va costar gaire adaptar-vos al nou entorn? Quins van ser els vostres primers treballs al nostre país?
No em va costar gens adaptar-me a la nova vida, ja coneixia persones que em vam fer molt fàcil el començar a viure aquí. Vaig començar a treballar en el camp de la moda, ja hi havia treballat a Itàlia. Em vaig comprar una botiga de roba a Sitges. Al cap de quatre anys vaig deixar la botiga i vaig anar a treballar de xofer-majordom. Amb una persona molt important. Al cap de quasi quatre anys ho vaig deixar i vaig anar a treballar de cambrer en un restaurant de Sitges fins el 1997 que vaig començar a treballar a l’Ajuntament de La Roca del Vallès per posar en marxa el projecte de l’Arxiu de la Memòria Popular.
– Actualment sou responsable de l’Arxiu de la Memòria Popular de l’Ajuntament de La Roca del Vallès que es va crear i inaugurar el 14 de febrer de 1998. Ens podríeu explicar en què consisteix aquest projecte? És similar a l’Archivio que vàreu ajudar a implantar al vostra poble de naixença?
L’Arxiu de la Memòria Popular es va crear amb la mateixa finalitat del «Archivio Diaristica Nazionale» d’Itàlia i funciona de la mateixa forma i també es va crear un Premi per incentivar el dipòsit de testimonis autobiogràfics per a la creació d’un Fons documental. Aquest Premi que porta el nom de Romà Planas i Miró, està dedicat a la memòria d’un alcalde de La Roca del Vallès que va ser secretari personal del president Tarradellas a l’exili a França i quan va tornar a Catalunya es va presentar com a candidat a l’alcaldia de La Roca i va guanyar. El cap de pocs mesos va morir i els seus amics van crear aquesta institució i aquest premi a la seva memòria.
– Quin àmbit territorial abasta aquest Arxiu de la Memòria Popular: local, comarcal, nacional …? És de lliure accés per a tothom?
L’abast territorial de l’Arxiu de la Memòria Popular és a nivell internacional, de fet tenim testimonis autobiogràfics que ens han arribat de diversos països d’Europa o també d’Amèrica Llatina, a part de tot el territori català i espanyol.
– D’altra banda, també sou responsable d’organitzar el Premi Romà Planas i Miró dedicat a memorials populars, que concedeix l’Ajuntament de La Roca del Vallès. Quina finalitat es persegueix amb el premi? N’esteu satisfets de com funciona? Heu tingut algun èxit remarcable al llarg dels quize anys que fa que es concedeix?
Com he dit abans, el premi s’atorga anualment a l’autobiografia més interessant que s’ha presentat a l’Arxiu. Per poder triar l’obra guanyadora, totes les obres que es presenten passen per una selecció per part d’un Jurat Popular que està format per persones de més de 16 anys i que estiguin domiciliades a La Roca del Vallès. Després de la lectura de totes les obres, el Jurat Popular tria les cinc finalistes que passen a un Jurat Estatal, format per personalitats del món acadèmic i universitari que, finalment, tria, l’obra guanyadora.
L’acte del lliurament del Premi es fa en ocasió de la Festa Major d’Hivern de Sant Sadurní que, normalment, cau l’últim cap de setmana de novembre. Durant l’acte els finalistes estan a l’escenari i es fa una entrevista a tothom i es llegeixen fragments de les seves obres i finalment, un representant del Jurat Estatal llegeix l’acte de la reunió que s’ha fet el dia abans i comunica el nom del guanyador del Premi. És un acte molt emotiu on els finalistes comparrteixen les seves vivències amb el públic. Enguany el premi ha arribat a la 14a. edició i ja està oberta la 15a. I es poden enviar obres fins els 31 de maig del 2012.
Es poden demanar informacions a: arxiumemoria@laroca.cat i també es pot visitar la pàgina web de l’Arxiu: www.laroca.cat/arxiumemoria on es pot trobar el fons documental digitalitzat fins el 31 de desembre del 2008.
Bona part de les obres presentades parlen de la guerra civil, una ferida que encara està molt oberta … però també tenim diaris de viatges, memòries i epistolaris, etc. Totes les obres presentades són dignes de ser remarcades i entre totes n’hi ha algunes que són molt peculiars com un dietari format per dues llibretes manuscrites del 1739, un vertader petit tresor! També tenim l’autobiografia d’un senyor que va viure molts anys a la Guinea Equatorial fins el mateix dia de la baixada de la bandera espanyola i la pujada de la bandera del nou país independent. Tenim l’autobiografia d’un senyor que va nèixer en un poblet d’Astúries i va viure la guerra civil de petit i amb aquesta autobiografia vol fer un homenatge a la seva mare i a la seva àvia … no hi ha gaire literatura que parli de la figura de la dona durant la guerra civil, i és per això que aquest és un document doblement important.
Durant aquests anys hem pogut crear un Fons documental d’unes 2.800 obres entre les que s’han presentat al premi i les que s’han dipositat directament en el Fons documental. També tenim uns arxius privats que s’han dipositat a l’Arxiu per salvar-los de la destrucció i l’oblit. La feina principal de l’Arxiu és la de crear una Història paral.lela a la Història oficial i donar veu a les persones que mai l’han tinguda.
– El 30 de setembre del 2010 es va presentar a L’Hospitalet, en un acte organitzat per l’Ateneu, el llibre «He trobat l’hivern una mica llarg» d’en Sergi Bachs, que havia obtingut el remi Romà Planas i Miró l’any 2009. Com va funcionar el llibre? Creieu que les obres a les quals concediu el premi tenen prou difusió entre el gran públic?
La publicació del llibre guanyador del Premi vol ser un homenatge a la persona que ha escrit el seu testimoni. Es posa a la venda i hi ha hagut casos que el llibre s’ha venut molt bé i altres que no ha tingut l’èxit que segurament es mereixia, hem de recordar que no es tracta d’una obra escrita per professionals de l’escriptura.
Segurament es podria fer més per la difusió d’aquestes obres però els moments econòmics tan difícils que estem vivint no ens permeten fer una feina més profunda, encara que s’ha de dir que el fet de salvar de l’oblit aquests testimonis ens dóna molta satisfacció encara que mai no n’hi ha prou.
– Canviem de xip. Des d’un punt de vista cultural, quina es la vostra opinió sobre la tasca que desenvolupen els ateneus al nostre país?
No conec prou el món dels ateneus per poder opinar, però crec que tot el que es fa en benefici de la cultura i la seva difusió és sempre molt positiu i remarcable.
– Per acabar, una pregunta compromesa. Com a persona que ha vingut d’altres terres, d’Itàlia concretament, però que ja porta una bona colla d’anys entre nosaltes, què penseu de la realitat lingüística que viu Catalunya? Creieu que la llengua catalana té el futur assegurat? O al contrari, penseu que les perspectives són negres i té tendència a desaparèixer?
Crec que no s’ha de baixar mai la guàrdia, especialment tractant-se de la llengua i de la cultura d’un poble, encara que veig a la «nostra llengua» (em sento més català que italià) bastant forta i capaç de sobreviure «contra viento i marea».
Obres que han estat distingides pel Premi
1999 Records de la meva infància – Maria Bell·lloch.
2001 (Finalista) Quatre coses – Francesc Panyella.
2002 (Menció especial Ernest Lluch). Una nova vida comença – Maria Bell·lloch.
2005 Éxodo (en castellà) – Remei Oliva.
2009 He trobat l’hivern una mica llarg – Sergi Bachs.
Nº 7 / Setembre 2.012 – Operació «Bolero-Paprika». Per Sergi Bachs.
Nº 7 / Setembre 2012 – SUPLEMENT – Els Símbols. Francesc Panyella i Farreras.
ELS SÍMBOLS
En la mort d’Alfons Rof, Octubre de 2.011.
Una de les coses que més m’impactà del llibre de la Maria Bell.lloch, «Records de la meva infantesa» fou aquell passatge en que explica l’enterrament d’un català, mort el 1941 al camp de concentració de Montendre. «Guardaré per sempre més un record inesborrable d’aquell matí de setembre del 1941. Dins del cementiri de Montendre s’aixecaren majestuoses i plenes de tota la seva significació emocional les paraules de “L’Emigrant”: Dolça Catalunya, pàtria del meu cor … Mai més, escoltant aquesta cançó, he sentit l’emoció d’aquella matinada».
Fa pocs dies, els catalans de Provença hem viscut uns moments carregats d’aquest simbolisme, que moltes vegades resulta difícil d’explicar als catalans que viuen a Catalunya. Ha estat en ocasió de la mort del nostre malaguanyat amic, l’Alfons Rof. President de «El Porró», l’amical que agrupa els catalans de Salon de Provença i la seva regió. Soci, també, del Cercle Català de Marsella.
Tal com tu desitjares, i potser inspirat en la poesia de l’Anna Fernández «Si moro» publicada dies abans en el nostre butlletí d‘octubre has volgut que:
Si moro, obriu la finestra,
Que hi entri el sol, si és de dia.
La nit si fa fosc
No fou necessari obrir la finestra. El teu taüt reposava al peu del tanatori. El sol, generós, l’acaronava de ple i el ventet suau que s’aixecà poc després, feia onejar les puntes de la senyera que t’embolcallava. Les flors que hi havia al damunt, sang i or, s’estremien al pas de l’aire. La seva fragància beneïa els instants.
Moments després, cobrint el silenci respectuós de tots els presents, com si eixissin de la terra mare, les notes tremoloses de «La Santa Espina» ompliren l’espai aixecant-se cap el cel
Som i serem gent catalana
tant si es vol,
com si no es vol.
Que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
I continuant la cerimònia, la secretària de l’associació, la Marie Ley, feia un breu resum de la teva vida. Aquesta vida consagrada a fer conèixer Catalunya. I a estimar-la.
El teu company, en Miquel Picamal, amb veu rogallosa i trencada per l’emoció completava la teva trajectòria amb la lectura del poema suara esmentat.
… vull que toquin una sardana
i quan m’hagin enterrat,
que tots els meus companys obrin les mans
i ballin una rotllada.
Si moro…deixeu entrar el cel per la finestra;
cobriu el meu cos amb la meva bandera
i per única música: la sardana.
I seguint la teva voluntat, fou això el que férem. La mà cercà la mà amiga, la rotllada es feu gran. Des de les primeres notes s’aixamplà. Tots hi cabíem.
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella
I els pobles diran:
La sardana és la dansa més bella
De totes les danses que es fan i es desfan
Mai he sentit tan intensament les mans que apretaven les meves, en una comunió silenciosa plena d’intimitat. Feta d’estima, d’amor, de respecte, de records. La majestuositat de l’instant es reflectia en els rostres greus. Uns, amb els ulls entelats, altres, amb els ulls regats per les llàgrimes que rodolaven galtes avall.
Hem enterrat encara un altre català per aquestes terres que no són les nostres. Però ni ell, ni els seus estan sols. Al costat, vetllant-lo, hi som tots.
Els nostres símbols prenen tota la seva importància i significació en instants com aquests i demostren qui som: CATALANS!
Francesc Panyella i Farreras
Nº 7 / Setembre 2012 – SUPLEMENT – Camp de concentració de Montendre. Setembre del 1941. Maria Bell·lloch i Bell·lloch.
Camp de concentració de Montendre.
Setembre del 1941.
(Fragment de «Records de la meva infància» Premi Romà Planas i Miró 1999,
de l’Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès.)
Crec que havia perdut la noció del temps. Completament. Lluny darrera nostre, molt lluny, quedaven les imatges de les carreteres plenes de gom a gom. El xiscle de les sirenes. L’explosió de les bombes.
Era el cinquè camp que descobríem. Els uns millors, els altres pitjors. D’aquest, d’aquest de Montendre, molt a prop d’Angoulême, en guardaré per sempre la imatge dels filferros espinosos. Les sinistres barraques. El menjar infecte que ens donaven. Cada dia pitjor. Aviat faria trenta mesos que vivíem d’aquesta manera.
Trenta mesos! Era a finals del desembre del 1938 que havíem marxat del poble. Torregrossa. Lluny, darrera nostra, havia quedat el Pla d’Urgell. Carreteres i encara més carreteres que no s’acabaven mai. Ho havíem abandonat tot. Els carros i els cavalls en un prat prop dels Pirineus. Havíem agafat un camí de muntanya que era molt estret. Per sort la neu que havia caigut uns dies abans s’havia fos. Tot era mullat i hi havia algunes plaques de gel. Calia parar compte de no relliscar. Al capdamunt del camí, els Pïrineus. Era el mes de febrer del 1939. El fred s’apoderava del cos malgrat la flassada que cada un de nosaltres portava. Però el més terrible era aquesta sensació de brutícia que s’enganxava a nosaltres. Insistent.
Aquell estiu del 1941 s’esllanguia lentament. Els alemanys havien ocupat una gran part de França. Del meu pare, que es trobava de l’altre costat, a la zona sud, ens arribaven noves molt espaiades. Ens reclamava. Però les autoritats franceses no ens deixaven sortir. I d’aquesta manera passaven els dies, els mesos. Així, amb la meva mare, les meves dues germanes i el meu germà petit, havíem viscut més de dos anys.
Per tal que nosaltres, els més petits, no perdessim el poc que havíem après a l’escola (jo aviat tindria tretze anys) uns homes, tancats com nosaltres, havien organitzat una mena d’escola. No teníem llibres, ni paper, ni llapis. Ni guix ni pissarres. Ens ensenyaven el càlcul mental, ens explicaven la història. Ens parlaven de la nostra terra. Fou així que al camp vaig començar a prendre consciència que la festa nacional de Catalunya era l’11 de setembre.
Entre els organitzadors d’aquestes activitats que ens ajudaven a passar els dies, i que ens permeteren de no caure en la trista realitat que ens envoltava, hi havia un home d’uns quaranta anys. També havia organitzat un grup coral i un grup de teatre.
Un matí, quan anàvem cap els menjadors per esmorzar (aigua que tenia el color del cafè amb un gust que no es podia definir) una trista nova circulava pel camp. L’home aquell, que era un dels millors elements del grup coral i de l’elenc de teatre, l’havien trobat mor. En plena nit havia tingut una parada cardíaca. Al camp no hi tenia ningú. Tots els seus s’havien quedat a Catalunya.
L’endemà fou enterrat al cementiri del poble. Uns quants centenars dels habitanst del camp l’acompanyaren. Quan baixaven el taüt a la fossa, el grup coral es posà a cantar «L’emigrant» puix que el mort era català. Per tots els que ens trobàvem presents fou un moment trist i carregat d’emoció. Jo, que era encara una nena, havia volgut ser present al comiat d’aquell home tan admirable.
Després, en el llarg caminar de tots aquest anys d’exili que no acavaben mai, he tingut ocasió d’assistir a altres commemoracions. A la celebració d’altres festes nacionals. Totes carregades d’emoció, puix que ens trobàvem lluny de la terra.
Però guardaré per sempre més un record inesborrable d’aquell matí de setembre del 1941. En aquell cementiri de Montendre, on s’aixecaren majestuoses i plenes de tot el seu significat emocional els mots de «L’emigrant»:
Dolça Catalunya, Pàtria del meu cor…
Maria Bell·lloch i Bell·lloch