Arxiu mensual: octubre de 2012

Nº 8 / Octubre 2.012 – PORTADA

SUMARI

Noticiari i calendari.
Imatges de la Catalunya d’avui. Àngel B. i B.
Llengües de pell dura. InfoMigjorn, Avinyonet de Puigventós.
Prada, Universitat Catalana d’Estiu.
I, ara què? Francesc Panyella i Farreras.

S U P L E M E N T

Els oblidats de la deportació. Francesc Panyella i Farreras.

Amb aquesta edició del butlletí “INFORMACIONS” del Cercle Català de Marsella en format electrònic s’inaugura la nova secció permanent “El Cercle en imatges” on trobareu el testimoni gràfic de les activitats del Cercle. S’inicia amb un contingut modest que anirà creixent amb el temps. Hi podeu accedir a través de l’enllaç situat al menú de la part superior de la pàgina. Sempre podeu tornar al principi del blog mitjançant l’enllaç “BLOG” del mateix menú de la part superior o a la pàgina del blog en la que us trobéssiu abans d’anar a “El Cercle en imatges” mitjançant el botó "Enrere" del vostre navegador.

 

Qui no sap callar les seves faltes, menys callarà les dels altres
 

BOSC CREMAT

Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
Ferits per mil llengües d’incendi, del cos que s’esquinça,
Collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?

Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
Entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
Si la comparo amb la nàusea dels vostres passos furtius.

Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
El vent remorós també us parla, i esment us demana
La genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
I l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
La llavor que vol nèixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.

Ja comença l’estiu, i la gran por dels boscos. Penseu-hi,
En les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop han fruitat:
Que hi trobaríem si es tornés arna i desert? Els boscos els guarden
I criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
I lluita la vil escomesa dels seus assassins.

Maria Àngels Anglada

Aquest poema ens ha estat enviat per Míriam Lladós, de Soca Rel de l’Empordà, resident a la vila d’Agullana, poblet que fou afectat pel foc de juliol. Ella i el seu equip ens reberen per l’exposició «90 anys del Cercle Català», en el marc dels actes commemoratius de l’exili del 1939.

 

Nº 8 / Octubre 2.012 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Què passa al Cercle Català de Marsella?
Aneu a:

També podeu anar a:
                  prouvènço-informations
Sanefa8cDesprés de Tarragona, que ho és enguany, seran capitals de la Cultura Catalana: Ripoll, 2013; Barcelona, 2014; Vilafranca del Penedès, 2015 i Vic, 2016.
Sanefa8cEls que vivim per terres de França, a la vetlla de la Mare de Déu d’agost poguérem veure per la televisió el gran concert Intercèltic de Lorient (Bretanya) que reuneix les nacions celtes. Les delegacions entraven a l’estadi amb les seves respectives banderes. Irlanda, Escòssia, Bretanya, Galícia i Astúries. No veiérem banderes de cap estat. I el món no s’enfonsà!
Sanefa8cLa geografia gala, ha retornat el nom de la muntanya sagrada dels catalans. De nou serà el CANIGÓ. Gràcies als esforços de la gent de Catalunya Nord s’ha acabat l’aberrant denominació de Canigou!
Sanefa8cEn una de les darreres balances fiscals més fiables publicades per l’Estat espanyol, (2010) es pot comprovar que Mallorca, de cada 100 € que dóna a l’Estat, en rep només 52; Catalunya 68 i el País Valencià, 77. De l’altre costat, Galícia de cada 100 en rep 129, Astúries 148 i Extremadura 168! Després diran que els catalans són una colla de garrepes!
Sanefa8cDegut a la greu crisi econòmica que pateix Catalunya, des del 2008 fins a finals de 2011, més de 26.000 catalans han marxat a l’estranger.
Sanefa8cPer tal d’organitzar com cal els cursets de sardanes, preguem als interessats de posar-se en contacte amb en Robert: Tel.: 06 22 11 69 39 – 04 86 12 49 01.
Sanefa8cAls seus 84 anys, ens ha deixat la nostra amiga de tota la vida, la Pepita Lapeira, sòcia del Cercle Català de Marsella des dels finals dels anys 40. Fou sempre una dona plena d’activitats i predisposició. Elegida membre del Consell Directiu des del gener del 1990, no defallí en cap moment en la seva tasca i sempre estava disposada a participar en tot el que s’organitzava. Ens mancarà. A tots els seus, la nostra estima i el nostre més sentit condol.
Sanefa8cQuan ja teníem el butlletí de setembre a impremta ens arribà la nova de la mort de l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte als seus 87 anys. Ens havíem trobat sovint a Catalunya, havia col·laborat al noste butlletí i el rebérem a Marsella en motiu d’una setmana occitano/catalana organitzada pel Cercle. A tots els seus, el nostre condol.
Sanefa8cEl dia 11 de setembre començàrem la diada amb el missatge de Marie Arlette Carlotti, Ministra del Govern del Sr. Hollande i les salutacions de Jean-Marc Buisson, Director General de Relacions Internacionals del Conseil Général. Tinguérem la presència de Michel Bourgat, regidor, en representació de l’Alcalde de Marsella, el nou Cónsol de l’Estat Espanyol a la nostra ciutat, representants del Centro Español i del Centro Cultural Andaluz, el nostre amic Antoni Fàbregas, de l’associació «El Porró» de Salon de Provença, i tot un seguit de socis i amics de Catalunya que ens feren companyia.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIMARTS, 6
A V I N Y Ó
Ópera – Teatre
A les 4 de la tarda
Natacha Nicolas
ens parlarà de PAU CASALS
el Trio THEMA
interpretarà alguna de les seves obres
LIDIA MAYO
interpretarà
El Cant dels Ocells

DIUMENGE, 21
Saint Savournin
Salle des Fêtes
15:30 h.

Duo CHEOPS
Cançons provençals d’avui

Del 25 al 30
Le Pontet
Château de Fargues

Exposició
Jaume BOSCH
Vernissatge
el 26 a les 6 de la tarda

 M A R S E L L A 

Dissabte, 27 d’octubre
a les 4 de la tarda
Cité des Associations
93, La Canebière – 13001
Sala Phocea
Conferència de
Miquela Juan i Cortada
Història de Mallorca
Clourem la tarda amb el DVD
«Eivissa, 1962» d’en Marc Laruca

La cuinera ens ha dit:

Arròs a la cassola

Ingredients per a quatre persones
4 tasses d’arròs
200 g. de pollastre
3 grans d’all, tomàquet, ceba,
pebre i sal

Preparació
Trossegeu el pollastre i fregiu-lo una mica en oli calent. Afegiu-hi la ceba picada i el tomàquet trinxat. Salpebre-ho i acabeu-ho de fregir abans de posar-hi l’arròs i els alls sencers. En acabat, passeu-ho a la cassola, remeneu-ho una mica i tireu-li l’aigua calenta, tenint en compte que per a cada tassa d’arròs en calen tres d’aigua.

Nº 8 / Octubre 2.012 – Imatges de la Catalunya d’avui. Àngel B. i B.


 

Imatges de la Catalunya d’avui

Benvolguts senyors/senyores,

En primer lloc em presentaré i a continució passaré a explicar el motiu de la meva missiva. Sóc un pare de família de 50 anys, em dic Àngel B i B, i visc molt aprop de Vic, al cor de la nostra estimada Catalunya, estic casat i tinc un fill de 18 anys.

El motiu d’escriure’ls-hi és molt senzill: estic buscant feina. Ja fa més de 28 mesos que cerco una feina per poder tirar endavant però aquí tot està molt malament i no surt res, al meu fill de 18 anys li passa el mateix. Cerco alguna feina o per mi, o per ell, o pels dos si fos possible. Per això he decidit buscar l’ajut dels catalans que sou a l’exterior.

Sobre el meu fill no us envio el curriculum perquè té molt poca experiència, dir-vos que té estudis d’hosteleria com ajudant de cuina i cambrer de sala per l’Escola d’Hosteleria de Ripoll. Ha treballat fent reforços a un restaurat molt conegut a Osona d’ajudant de cuina i és molt espavilat. Sobre mi és millor que llegiu el curriculum que us envio ja que he treballat en molts llocs, dir-vos que parlo bé el francès i una mica d’anglès, però també sàpiguen que mai han estat per a mi una dificultat els idiomes, he viatjat per tota Europa i mai he tingut problemes, m’he sabut expressar amb petites frases en alemany, holandès i altres idiomes. Fins i tot de molt jove vaig treballar uns mesos a París. Si vaig a un país que no sé l’idioma em comprometo a parlar-lo abans d’un any i segur que així serà. Veureu que la carta és molt general i és que aquest mail l’estic enviant a totes les entitats catalans a l’exterior així que perdoneu si és molt estàndard el meu text, si m’escriviu per demanar-me referències meves o qualsevulla informació us contestarè un per un.

També he de dir-vos que a part les feines que hi ha al curriculum he treballat de més coses però sense ser oficials, és a dir, sense seguretat social. Vaig ser Guarda de refugi de muntanya durant varis hiverns estant al càrrec de la cuina i les habitacions jo sol. També he estat venedor d’assegurances i operari muntador a una fàbrica de làmpares.

Aceptaria qualsevol feina pe a començar, del que fos, recalco DEL QUE FOS ja que estic decidit a començar una nova vida lluny de la pàtria. Si sols podeu oferir quelcom al meu fill doncs tambè estaria content, ja tindria una petita porta oberta per marxar jo després i més tard la meva esposa.

Prego tingueu en compte aquesta petició ja que com sabeu la situació a Catalunya és terrible en aquest tema de la feina. En el meu cas porto 14 mesos pagant una hipoteca amb els estalvis que teníem guardats per la jubilació i ja s’estan acabant, la nostra situació és bastant desesperada ja que en uns mesos ens podrien desnonar del pis per impagament de la hipoteca. Estic a la vostra disposició pel que calgui, de moment podria pagar el viatge sense cap problema tant de mí com del meu fill. Moles gràcies, us enviu un abraçada des de la nostra estimada Catalunya.

P/D Pregaria féssiu arribar la carta a quants catalans tant empresaris com treballadors o autònoms que conegueu al vostre país d’adopció. Us estaré sempre agraït. Salut i sort.

Àngel B i B.

Ens permetem de publicar aquest correu electrònic que hem rebut d’un pare de família de Catalunya. Davant d’aquesta situació, al nostre Monarca i al seu fill no els hi cau la cara de vergonya per haver-se abaixat el seu sou d’un 7 per %? A França, el senyor François Hollande una vegada elegit President de la República, s’abaixà el sou i el del seu Primer Ministre en un 30 per %. Doncs la República ja resulta més barata. Però no cal anar tan lluny. Tenim conixement d’un poble del Baix Llobregat (Vallirana concretament) que al ser elegit el nou consistori a les darreres eleccions Municipals, la primera disposició que prengué fou una rebaixa del sou de 30% de l’Alcaldessa i dels regidors. Què espera, senyor Mas? És molt millor predicar amb l’exemple!

 

Nº 8 / Octubre 2.012 – Llengües de pell dura. InfoMigjorn, Avinyonet de Puigventós.


 

Llengües de pell dura

August Rafanell ressegueix el periple del català des de 1898 fins a la dictadura franquista a «Notícies d’abans d’ahir», un ambiciós assaig d’història cultural.

El professor August Rafanell ha escrit un llibre rar. És un volum de quasi sis-centes pàgines que fa respecte i, a sobre, té un títol enigmàtic, Notícies d’abans d’ahir, i un subtítol que quasi espanta: Llengua i cultura catalana al segle XX. Per poc que un s’entretengui a fullejar-lo però, hi descobrirà aviat alguna cosa que no quadra: resulta que és amè, resulta que arrossega, resulta que impacta. Agust Rafanell (Barcelona 1963) professor d’història de la llengua a la Universitat de Girona, ha abordat un tema controvertit, a vegades fins i tot polèmic, i potser per això mateix encara inexplorat, amb unes eines semblants a les del novel·lista: s’ha entretingut a resseguir l’existència una mica serpentejant del català des del temps que alguns digníssims prohoms del país somiaven a ser assimilats a la cultura francesa (la vella il·lusió occitana) fins a la seva estranya, fins i tot inquietant, supervivència dins el programa d’eradicació integral propugnat pel franquisme. L’ahir més llunyà arrenca del 1898, amb el francesisme combatiu d’uns quants intel·lectuals de categoria, que aviat es convertiren en els creadors de l’imaginari catalanista acollit pel noucentisme i, com ara Manuel de Montoliu, després del desastre colonial de 1898 cridaran «Visca França!» amb el mateix entusiasme amb què el 1914, amb l’esclat de la I Guerra Mundial, cridaran «Visca Alemanya!».

Compost de treballs esparsos reelaborats pensant en un conjunt, Notícies d’abans d’ahir (Contravent) fa una aportació inèdita a la història de la llengua catalana, que mai fins ara, assegura l’estudiós, no s’havia ocupat del període franquista. «Aquesta qüestió se sol abordar amb prejudicis, des d’actituds militants per corroborar el que ja saps. El resultat de la persecució del català és inequívoc. Així que, establert aquest judici, val més que examinem tota la complexitat que s’hi belluga en l’endemig» Per fer-ho, s’ha servit d’un paper que tenia escrit sobre el tema i ha anat estirant el fil buscant una personalitat argumental que ha trobat en el model memorialístic, un gènere, diu, «molt prolix i d’alta qualitat en la literatura catalana».

De la seva investigació s’obtenen unes quantes observacions significatives. «L’objectiu del franquisme és suprimir el català, però l’endemà mateix de l’ocupació de Barcelona, no els va caldre unes lents d’augment per adonar-se que no es podia exterminar tan fàcilment, que les llengües tenen una pell molt dura», explica i per posar un exemple recorda que el canvi de nom de la plaça de Catalunya pel de Plaza del Ejército Español va durar escassament tres dies. «És la claudicació davant la realitat». Rafanell ha constatat que el franquisme es va rabejar en els territoris on hi havia hagut un nacionalisme potent i va ser més tolerant amb les singularitats lingüístiques dels altres. A Galícia, amb prou feines hi va haver repressió contra la llengua, ni tan sols a València, «on el mateix 1939 se celebren uns Jocs Florals que a Barcelona tardaran dècades a poder-se recuperar». La duresa es reserva per a Catalunya i el País Basc. El criteri era simple i va resumir-lo amb gran economia verbal un franquista conspicu: «Un rojo puede llegar a ser un falangista cojonudo, en cambio ¡un catalanista, nunca!»

De franquistes que escriguin en català n’hi haurà pocs, però n‘hi haurà, ha comprovat el filòleg barceloní, i fins i tot aquests escriuran seguint el model fabrià. Ramon Miquel i Planas, el gran editor mediavalista, que propugnava un català antinormatiu molt ben documentat, no va tenir cap mena d’arrelament entre els lectors quan en data tan espinosa com el 1939, en ple «Año de la Victoria», publica Sonata en tres tiempos, un poemari, a pesar del títol, escrit en català, però un català de ressons catacumbals. Per què no va funcionar aquest model?, es pregunta el mateix Rafanell. «Perquè la gent que havia estat alfabetitzada en el català de Fabra ja no estava per aquests invents retrospectius, i quan es va tornar a obrir l’aixeta, a mitjan anys cinquanta, va emergir amb tota naturalitat la norma apresa. És un símptoma, argüeix, que «el franquisme no va poder fer res contra el record de la normativa» arrelada en la consciència dels parlants, i «això sol donar al treball d‘ordenació que havia fer Fabra una categoria immensa». Aquesta lliçó serveix a Rafanell per defensar l‘actual model d‘immersió lingüística, sense la qual sosté que no pot salvar-se la llengua, cosa que, afegeix, «saben perfectament els que han impugnat aquest sistema als tribunals».

La tolerància que el règim va mostrar per aquell model retrògad de llengua durant «els anys mortals» del català s’explica no tant per la voluntat d’humiliar una cultura amorrant-la a la seva prehistòria, com per la furiosa determinació d’extirpar d’arrel «el gran focus de malignitat» que identificava amb la República. Aquell model prenormatiu era tolerat, diu Rafanell, perquè «era la llengua de la Catalunya prèvia al mal». Des d’aquesta perspectiva, s’entenen les reivindicacions que farà l’extrema dreta de Frederic Mistral o Jacint Verdaguer, elogiats com a poetes antirevolucionaris i instrumentalitzats pel pensament ultraconservador. Uns quaranta anys després, a la dècada dels seixanta, també Josep Maria de Sagarra seria considerat «un element assimilable», que el franquisme dels Planes de Desarrollo intentaria apropiar-se imposant-li la màxima distinció de l’Estat, la creu d’Alfonso X el Sabio.

Heterodòxia contra desnaturalització.

Notícies d’abans d’ahir obre tants camins, que es fa difícil resseguir-los sense escriure un volum igual de considerable, però en cada un dels assajos que conté, de lectura àgil i a vegades fins i tot trepidant, s’hi percep una alegria en l’ecriptura del tot freqüent en aquesta classe de treballs. «Cada vegada tendeixo a ser menys teòric: l’erudició és trista», es justifica August Rafanell, que ha aplicat aquesta mateixa llibertat al model de llengua permetent-se, diu, «unes quantes heterodòxies». No hi ha cap subversió, però, en l’abans d’ahir del títol, que escriu sense guionet: «Abans d’ahir és el temps enterior a l’ahir, no la vigilia estricta; en castellà també es distingeix amb l’anteayer i l’antes de ayer». Els escriptors són els que han de traçar el camí, aconsellava Fabra, però a Rafanell més aviat li fa l’efecte que el criteri s’ha deixat en mans dels mitjans de comunicació. «Sembla mentida que un país es pugui permetre el luxe de contradir el diccionari etimològic d’un savi com Coromines. La normativització rígida és un miratge de depuració, és la desnaturalització de la llengua». Rafanell que en alguna ocasió s’ha referit al tall que s’ha produit entre el «català normatiu» i el «català normal», se sorprèn que la gent ja no faci servir res i ho utilitzi tot.

Avinyonet de Puigverntós
Publicat a InfoMigjorn (20/03/2012)

Nº 8 / Octubre 2.012 – Prada, Universitat Catalana d’Estiu.


 

44 anys d’Universitat Catalana d’Estiu

La 44ª edició de la Universitat Catalana d’Estiu s’ha celebrat amb tota la normalitat que el context econòmic ha permès.

Escurçada d’un dia, ha tingut lloc del 16 al 23 d’agost, com sempre a la vila conflentina de Prada, a la Catalunya Nord. Les onze àrees de coneixement han impartit els cursos previstos, els tallers, els actes i les commemoracions han estat seguits amb interès pels assistents i pels mitjans de comunicació desplaçats a la capital del Conflent.

Dins de la dificultat de resumir un programa extens i divers, hi ha hagut uns punts remarcables. Per exemple, la commemoració dels sis-cents anys del Compromís de Casp, que suposà un canvi dinàstic en la nostra història, només ha estat tractat a la UCE (a l’Aragó se n’ha fet una lectura esbiaixada, com sempre).

A Prada, s’han recordat figures cabdals amb la voluntat d’enllaçar les generacions, d’afermar el relleu, com ara Joan Fuster -tan important per al País Valencià-, Joan Sales -soldat, responsable dels Quaderns de l’Exili, gran escriptor i editor-, el filòsof Josep Ferrater i Mora i l’escriptora Mercè Rodoreda -que, amb la novel.la La Plaça del Diamant, trencà els límits coneguts de vendes en català-.

Els premis Canigó d’enguany, anaren adreçats a l’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall, per la seva rellevància política i com a impulsor d’un espai de relació més enllà de les fronteres actuals, al científic i divulgador menorquí Josep Miquel Vidal i a l’Obra Cultural Balear en els seus cinquanta anys d’existència. Tant l’OCB com Vidal reben aquest premi en un moment d’ofensiva espanyola cap a la nostra cultura i la nostra llengua a les Illes Balears i els suposa un support en la seva tasca de resistència i denúncia.

Un acte especialment rellevant i emotiu va ser l’Exili a Prada -en record d’Heribert Barrera- en que l’historiador (i president d’ERC) Oriol Junqueras explicà l’exili i l’exconseller de la Generalitat de Catalunya, Macià Alavedra, Montserrat Canyameres, Mercè Boronat i l’editor Ramon Gual, explicaren la seva experiència d’exili, al costat de Pau Casals i Pompeu Fabra.

La via escocesa cap a la independència fou un altre dels punts d’atenció, en què es conjuguen moviments socials i voluntat política.

Amb la col.laboració de l’Ens de Comunicació Associativa, la cultura popular ha continuat tenint un paper central en els espectacles: L’Esbart Maragall, de Barcelona, féu una mostra de balls dels Països Catalans a la plaça de la vila; els gegants i grallers de Sant Andreu, també de Barcelona, es passejaren pel centre de la vila; el grup teatral de l’Associació Cultural Recreativa de Fals escenificà L’entrevista impossible; els Grups la Mata Negra i La Canya d’Or interpretaren tota mena de música amb instruments tradicionals; la cobla Casanoves féu participar tothom en la ballada de sardanes, l’associació teatral Analfabèlfica, de l’Alguer, féu una representació del Senyal del Judici (el Cant de la Sibil.la) a l’eglésia de Sant Pere, indret que també acollí l’Orquestra de Cambra de Joves Intèrpretes dels Països Catalans, dirigida per Salvador Brotons i Carles Gumí, amb obres d’Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Enric Morera, Lluís Benejam i Joaquim Serra.

L’UCE continua ben viva i exultant d’activitat en un any especialment difícil des d’un punt de vista econòmic. Cal esperar que tot s’adobi i que el futur Centre Pau Casals pugui obrir aquesta pròxima primavera, al servei de les escoles i del món associatiu, als peus del Canigó.

Article publicat a TORNAVEU
Redacció: Pl. Victor Balaguer, n° 5
Casal Clavé
08003 Barcelona
Tel: 0034 932 691 042
Mail: info@tornaveu.catwww.tornaveu.cat

Nº 8 / Octubre 2.012 – I, ara què? – Francesc Panyella i Farreras.


 

I, ara què?

A tot el llarg d’aquest mes de setembre, per les terres de la Pell de Brau s’han produit un seguit d’aconteixements, que marcaran un abans i un després.

No hi ha cap dubte que per a nosaltres catalans, té un significat molt especial i concret la jornada nacional de l’11 de setembre. El camí emprès cap a la independència, ha estat demanat i exigit per mès d’un milió i mig de ciutadans i ciutadanes (segons fons de la policia). Això està clar.

La mateixa setmana, el dissabte dia 15, a Madrid, capital de l’estat, s’hi congregaven milers i milers de ciutadans de tots els estaments del món del treball, de la sanitat, de l’ensenyament i de la cultura dels quatre costats de la Pell de Brau, protestant per les retallades del Govern Rajoy, protestant contra el camí emprès per tal de donar més al que més tenen a canvi de prendre molt als que ja no els hi queda gran cosa.

Dies abans, a Teleberri, la televisió basca, escoltavem les paraules plenes de seny d’un jornaler agrícola d‘Andalusia, (d’aquells que han començat ocupant les terres incultes i ermes) que denunciava els favors del govern del PP de Madrid, pels que evadeixen capitals, pels que amaguen els seus diners a paradisos fiscals, pels que estafen el fisc, pels sous dels grans banquers, pels dels militars, per la manca de caritat de l’Esglèsia, de l’injustícia de la possessió de la terra a Andalusia i de la manca de terra per aquells que voldrien treballar-la i no en tenen. De la manca d’industrialització.

També rebíem el correu electrònic que publiquem a la segona plana d’aquest butlletí d’un ciutadà de Catalunya, enviat devant de la desesperança per la manca de treball, d‘un esdevenidor sense horitzó, d‘un demà incert.

La gent que s’ha manifestat a Madrid, ho feia contra les retallades del Govern de l’Estat. Les que patim a Catalunya (i dels de fora de Catalunya) ens venen, no solament de l’Estat, també dels nostres governants i de l’essència política i social marcada, podem dir, pels mateixos interessos i orientacions polítiques.

I aquí caldria dir, i potser a contracorrent, que cal tenir molt clar que el dret a decidir, no solament ha de posar-se com a prioritat del dret de la nació catalana a ser, sinó que cal afegir-hi i d’una manera primordial el dret a una justícia social que avui camina per viaranys que contradiuen i perjudiquen els interessos de milions de ciutadans de la nostra terra, que amb el seu treball, manual o intel·lectual, són els millors garants de la riquesa de Catalunya.

Enfront nostre, en el camí cap a la Independència hi ha dues opcions, que també són les opcions del repte d’Europa. Per dir-ho d’una forma senzilla, podem dir que hi ha el camí iniciat per François Hollande, basant-se en la necessitat de créixer i produir, en benefici de tots; o el de la senyora Angela Merkel; molt igual a la de la Thatcher, a Anglaterra en els seus anys; que consisteix a estrènyer la corretja a aquells que els seus únics valors són les seves mans per a treballar o la seva intel·ligència per a crear.

Escoltant certs discursos, plens de paternalisme, quasi ens hauríem de creure que els causants de la crisi actual, són els treballadors. Potser haurem de deixar de treballar per tal de produir riquesa?.

Lliures nacionalment, justos socialment. I en aquest camí, que no serà curt, hi tenim aquells jornalers d’Andalusia, els que s’han manifestat a Madrid, els que ho han fet a Barcelona. Tots plegats, som més que els que han escollit, com a forma de governar, les estisores.

Que pel moment, retallen als més indefensos.

Francesc Panyella i Farreras

Nº 8 / Octubre 2.012 – SUPLEMENT – Els oblidats de la deportació. Francesc Panyella i Farreras


 

Els oblidats de la deportació

Era el mes d’agost del 1940, un diari d’Angouleme, ciutat de la zona francesa ocupada pels alemanys, escrivia: “gent malvada, aquests rojos espanyols, que tenen la pell com l’ànima…”. El valent anònim signava “Le tout passant”.(1)

A la ciutat, a més dels refugiats civils arribats a començament del 1939, sobretot dones, infants i vells; poc a poc hi feien cap dotzenes de soldats de l’exèrcit republicà espanyol. Els uns venien de les “companyies de treballadors espanyols” creades i enviades a la frontera franco-alemanya per cavar-hi trinxeres i construir-hi fortificacions; els altres arribaven de les unitats combatents franceses en plena desfeta. La incertesa, la falta d’informació sobre el seu destí, preocupava als centenars d’espanyols refugiats a la ciutat d’Angouleme.

Així arriba el 20 d’agost del 1940. Prou feines els hi deixen el temps d’arreplegar les quatre coses que posseeixen. Molt aviat, de matinada, són conduïts cap a l’estació. Els responsables francesos els hi diuen que seran conduïts cap al sud, en zona lliure. Els de la Kommandantur diuen tot ignorar de l’operació. A l’estació un tren de viatgers els espera. Un tren atrotinat. Serà la Wehrmacht qui vigilarà l’embarcament. Serà la Wermacht qui prendrà la custódia del viatge.

Quatre dies més tard, després d’un viatge espantós, el tren es para davant d’una petita estació: “Mauthausen”. Allí comença la selecció. Els homes i els nen grandets -alguns prou feines tenen tretze anys- d’un costat. Les dones i els més petits de l’altre.

Montserrat Roig(1), l’escriptora catalana desgraciadament morta massa jove, ens descriu -entre altres horrors- el drama d’una d’aquestes famílies. La família Cortés, del Prat de Llobregat, prop de Barcelona. El pare, la mare i els set fills han realitzat el miracle, malgrat els transtorns de la guerra i de l’èxode, de trobar-se de nou reunits. El fill gran ha perdut una cama en els combats de l’Ebre. Ell, el pare i altres dos fills, Jacint i Manuel, són separats, com els altres, de la seva família. El més petit, l’Àngel, vol anar amb el seu pare. La mare, d’una esgarrapada el pot recuperar.

Les dones i els infants són embarcats de nou al tren, deixant els homes i els joves a Mauthausen. Aquest dia, 24 d’agost de 1940, en el registre d’entrades del camp hi ha comtabilitzades 420 entrades. Totes corresponen a ciutadans de l’estat espanyol. El tren continuarà la seva marxa sinistra. Més lluny, es pararà tres dies davant d’un altre camp i seran les detingudes d’aquest, qui portaran un xic de menjar i aigua a tots aquells desgraciats tancats en el comboi immòbil convertit en presó pels alemanys.

Una nova ordre arriba. Les dones i els infants seran retornats al punt de partença. Això és el que els hi diuen. El tren arrenca lentament i cinc dies després, el primer de setembre de 1940 arriba a FUENTERRABIA, a la frontera franco-espanyola, on els espera la Guàrdia Civil.(2)

Seran comptabilitzats 442 dones i infants. Ningú podrà explicar quants d’aquests viatgers forçats moriren en el curs dels 12 dies d’un viatge horrorós a través d’Europa. Faltats de tot. Els que retornen vius a Espanya seran tancats a l’estadi d’Irún, convertit en camp de concentració pels franquistes. Després d’una primera selecció, la família Cortés serà enviada a Barcelona, on els espera una llarga estada al Palau de les Missions. Un nom evocador pel que no és altra cosa que una presó infecta.

Dels homes de la família Cortés, el pare morirà a Mauthausen l’agost del 1941. El fill gran morirà a la cambra de gas un mes després. D’aquell infern només sobreviuran Jacint i Manuel.(3)

D’aquest comboi de republicans espanyols una selecció fou feta. Els més joves, alguns prou feines tenien 13 anys, aniran a treballar a una pedrera propietat d’un mercader d’esclaus alemany anomenat: POSCHACHER.

Enguany, que es compliran 50 anys de l’alliberament dels camps de la mort i de la fi de la segona guerra mundial, hi ha una pregunta que encara no ha tingut resposta:

Qui donà l’ordre de deportar als refugiats espanyols d’Angouleme?.

El Govern del general Franco -tots els ministres compresos- hauria demanat a les autoritats alemanyes l’extermini dels combatents de la República espanyola, escapats vius dels fronts d’Espanya i al mateix temps, recuperar a les seves dones i infants?.

Foren les autoritats alemanyes les que prengueren aquesta decisió?

Hi hauria hagut responsables francesos que, per tal de plaure als seus nous amos, haurien indicat a aquests per quí havien de començar les deportacions?

La llei número 79 del 3 de gener de 1979(4) que fa referència a la no comunicació de certs arxius d’aquest període deixen, pel moment, sense resposta aquestes preguntes.

De totes maneres hi ha una veritat: Hi hagué crim contra la humanitat!

Qui foren els criminals?

Francesc Panyella i Farreras

(1) Monserrat Roig “Els catalans als camps nazis”. Edicions 62. Barcelona 1977.
(2) Pierre Marqués. “Les enfants espagnols refugiés en France (1936/1939”. París 1993.
(3) El 10/05/1998, Jacint vivia a Perpinyà i el seu germà Manuel a Gijón.
(4) Llei promulgada a França, que fa que per consultar certs arxius és necessària una derogació, difícil d’obtenir.

P.S. Per tal de donar a conèixer aquests fets, a l’ocasió del 50è aniversari de l’alliberament dels camps de la mort, vaig enviar aquest article al diari local “La Marseillaise”. No fou publicat. En el transcurs del procés contra Maurice Papon, aquest mateix article fou enviat a “Liberation” i “Le Canard Enchainé”, de París, al mateix temps que als diaris regionals “La Marseillaise” i “La Provence ». Silenci total. L’abril del 1998, fou enviat a “El País” (Madrid). Aquí vaig rebre una resposta: “…debido a razones de espacio y oportunidad, el Consejo de Lectura del diario ha desestimado su publicación”. El juliol i l’agost d’aquest mateix any fou enviat a “La Vanguardia” i al “Periódico” de Barcelona. Cap novetat. El febrer de 1999 a l’ “AVUI”. Silenci total. Ha estat publicat, el maig de 1999 a “treball”, periòdic d’Iniciativa per Catalunya/Els Verts. Per fi ha estat publicat al diari « La Marseillaise » (edició de Martigues) el 2006. El mes de gener del 2008, seixanta vuit anys després, una placa a la memòria dels republicans espanyols deportats ha estat posada prop de l’estació d’Angouleme. 

Estela inaugurada el 19 de gener del 2.008 davant del lateral més allunyat de l'estació d'Angoulême, en memòria dels primers deportats civils de l'Europa occidental a un camp nazi, 927 republicans espanyols.

Estela inaugurada el 19 de gener del 2.008 davant del lateral més allunyat de l’estació d’Angoulême, en memòria dels primers deportats civils de l’Europa occidental a un camp nazi, 927 republicans espanyols.