Arxiu mensual: novembre de 2012

Nº 9 / Novembre 2.012 – PORTADA

 

SUMARI


Notícies i calendari.
Envejo a Catalunya. Javier Salvador.
La catalana Mare de Déu del Patrocini, és una Verge marsellesa. F. P.
Article del «The Daily Telegraph». Ambrose Evans-Pritchard.
L’última novel·la de Gildas Girodeau. Alex Renyé, «El Punt».

S U P L E M E N T

L’Abadia de Sant Víctor i Catalunya. Francesc Panyella i Farreras.

Digues-me amb qui vas i jo et diré el que fas

 
La Cançó dels invadits

No passareu! I, si passeu,
Serà, damunt d’un clap de cendres.
Les nostres vides les prendreu,
Nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
No passareu!

No passareu! I, si passeu,
Quant tots haurem deixat de viure,
Sabreu de sobres a quin preu
S’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
No passareu!

No passareu! I, si passeu
Decidirà més tard la història
Entre el saió que clava en creu
I el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
No passareu!

A sang i foc avançareu
De fortalesa en fortalesa,
Però, que hi fa? Si queda en peu
Quelcom més fort: nostra fermesa!
Per’xò cantem: Per més que feu,
No passareu!

Apel·les Mestres
Barcelona, 1854/1936

 

Nº 9 / Novembre 2.012 – Notícies i Calendari


 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

25 de Novembre
Eleccions al
Parlament de Catalunya

Votar és un acte de civismeSanefa8c

Què passa al Cercle Català de Marsella?  
Aneu a:

També podeu anar a:
                   prouvènço-informations
Sanefa8cProp de de 156.000 catalans estan inscrits en el cens de residents absents. Esperem i desitgem que la seva participació pugui ser efectiva i que no ens passi com a les darreres eleccions, que els documents necessaris no arribaren, i molts dels que arribaren fou a «misses dites».
Sanefa8cEn el nou curs escolar d’enguany, més de 50.000 famílies han portat els seus fills per primera vegada a l’escola. Del total, 12 han demanat l’escola en castellà pels seus infants. Això representa el 0,024 %. I segurament que els del PP i Ciudadanos, exigiran la «pluralidad».
Sanefa8cEl Pen Club Internacional, en la seva reunió celebrada a Corea del Sud el passat mes de setembre, denuncià les accions que els Governs espanyols han portat a terme en diferents ocasions a fi de perjudicar l’ús del català, en particular a Les Illes Balears, País Valencià i a la Franja de Ponent.
Sanefa8cEl Ministre de l’Ensenyamen(?) del Govern de Madrid ha dit que ens vol «españolizar». Com? Amb la cabra de la Legión? Potser li caldria, a aquest il·lustre personatge, de preocupar-se de donar una educació com cal als centenars de milers de nens de «todas las Españas» que degut a les retallades d’en Rajoy tindran greus problemes per rebre una educació com cal. Àdhuc en castellà.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIUMENGE, 4
Sala Max Dormoy
33, rue Max Dormoy
A les 3 de la tarda
CASTANYADA
Hi haurà panellets, castanyes, cava i moscatell.
Actuació del grup coral CANTANORIA

DISSABTE, 24
A les 4 de la tarda
Cité des Associations
93, La Canebière
Conferència a càrrec de
Natacha Nicolas
Vida i obra de Pau Casals
Lydia Mayo
interpretarà
El Cant dels ocells

 M A R S E L L A 
Diumenge, 11 de novembre
a les 3 de la tarda
Al peu del Monument Aux Mobiles
(La Canebière)
Inauguració de la placa
a la memòria de
Als voluntaris catalans
1914/1918
1939/1945
Als combatents de la Llibertat

No hi falteu!

* * * * *

El 15 de setembre, el petit Marc va treure el cap en aquest món, fent avis al Jordi Lalanne i la seva esposa. Felicitats a Mateu i Roxana pares del nou «barceloní».

* * * * *

Nota de la redacció. Per aquells que ho desitgeu, des d’ara podem enviar-vos el butlletí per correu electrònic. Truque-nos!

* * * * *

Prop d’una quarantena de socis ens trobàrem pel dinar de tornada de vacances. Entre ells, la nostra degana, Fernande Rainieri amb els seus 97 anys. També ens feren companyia la família Zamarreño, de Premià de Dalt, gràcies a la qual hem endegat el blog del Cercle Català de Marsella.

* * * * *

Donatius rebuts: Miquela Juan, 5 €; Joan Estrac, 10 €; Jacqueline Audebert, 10 €.

Nº 9 / Novembre 2.012 – Envejo a Catalunya – Javier Salvador.


 

Envejo a Catalunya

Javier Salvador, periodista

Article publicat a TELEPRENSA, 01/10/ 2012 – Primer periòdic digital d’Almeria

Comprenc que em plouran trompades de tot arreu, però ho escric com ho sento: envejo als catalans. No obstant, cal que puntualitzi algunes coses, encara que ben poques certament, perquè m’agrada com a país, com a model organitzatiu i, sobre tot, per aquest sentiment patri que allà, com a Euzkadi o Galícia han sabut no sols transmetre de generació en generació, sinó madurar i assenyar, que no és el mateix que radicalitzar.

En aquests moments em puc imaginar a molts dels meus amics encrespant-se per les parets, però aquestes coses crec que cal escriure-les almenys una vegada a la vida per sentir-te a gust amb sí mateix, dir el que penses realment, encara que sigui una bogeria pel teu cercle d’amics més proper, i poder-ho fer dient que no t’has deixat res al tinter quan realment li tocava sortir.

I sí, és el moment de deixar sortir al carrer el debat d’un estat federal, com Alemanya o Estats Units, com Suïssa i tantes altres nacions. És cert que a unes els hi va millor, com les mencionades i a altres pitjor, com l‘Argentina o Veneçuela que també són federacions d‘estats o de províncies independents. En definitiva és un camí que Espanya quasi començà a recórrer abans de que qualsevol altre intent d’expressió de llibertat fos segat per una dictadura.

La manifestació viscuda aquesta setmana a Catalunya, més que una prova de força és senzillament una demostració del que sent, aspira i vol Catalunya. Tant de bo a Andalusia existís aquesta identitat nacional tan definida, però no hi és i això és el que genera enormes dosis d’enveja, sana, però enveja.

Mariano Rajoy va sembrar vents des de l’oposició i els seus companys de partit han atiat contínuament allò que avui es recull com una tempestat.

Potser, en unes eleccions anticipades, no solament tindria que decidir-se quin model és el que volem per sortir de la crisi, sinó també amb quin model d’Estat ho volem fer.

Traducció del castellà a càrrec de la redacció del butlletí «INFORMACIONS»

Nº 9 / Novembre 2.012 – La catalana Mare de Déu del Patrocini, és una Verge marsellesa – Francesc Panyella i Farreras


 

La catalana Mare de Déu del Patrocini,

és una Verge marsellesa

Ha estat en el marc de les nostres activitats cara a fer conèixer la tasca que es realitza des de l’exterior per fer conèixer Catalunya, que m’he topat amb un bocí de la història de la nostra terra que m’ha fet descobrir un altre dels lligams d’aquesta amb la ciutat de Marsella.

Mare de Déu del Patrocini, la verge marsellesa.

Mare de Déu del Patrocini, la verge marsellesa.

això ho dec al cardoní Gervasi Arnaste, professor del seu estat, que viu per les terres del Llenguadoc i que ens posà en relació amb l’Ajuntament de la vila de Cardona i d’una manera ben precisa amb el senyor Ferran Estruch, alcalde de la mateixa. Es tractava de portar a terme l’exposició amb els 22 quadres que expliquen els 90 anys de la història del Cercle Català de Marsella, en el curs de la Festa Major de la Vila, que té lloc el mes de setembre.

Rebèrem el programa de la Festa Major, en el qual entre les moltes activitats i un bon bocí dedicat a la història de la vila, s’anunciava l’exposició, i fou en aquest programa que vaig descobrir que la verge que es venera a la parroquial de Sant Miquel i de Sant Vicenç, la Mare de Déu del Patrocini, és originària de Marsella.

He trobat els goigs què es canten a la Mare de Déu del Patrocini. Ignoro si han estat actualitzats, puix l’ortografia és fabriana i tot dóna a pensar que foren escrits (o modificats) en el curs de les primeries del segle XX. Heu-ne aquí algunes estrofes:

…Si per temps foreu francesa
i aixopluc de bergantins,
ja’n fa més que sou princesa
de la llar dels cardonins…

…Quan retuda veu Marsella
nostre gran senyor feudal,
li semblàreu una estrella…

…Ja de França vos allunya
Folc primer en son vaixell,
però us porta a Catalunya
i a redós de son castell…

…Dels Cardones que floriren
foreu sempre ric tresor,
tots els comtes vos ofriren,
bons guerrers, espasa i cor…

…Si qui us aima arreu blasona
de ser vosta esclau fidel:
Patrocini de Cardona,
siau nostre blanc estel!

Aquest goigs, com molts altres que es canten per aquestes terres de Déu, resulten una manera molt bucòlica i fantasiosa d’explicar o interpretar la «història»

Sortosament hi ha l’altra història, la dels fets reals. I aquesta; d’una forma concreta ens porta devant de la realitat i els orígens de la Mare de Déu del Patrocini, que no era francesa, per començar, sinó provençala i marsellesa, filla dels feus dels Comtes de Provença, regits en aquell moment, per Violant d’Aragó, vidua de Lluís II de Nàpols i d’Anjou i filla de Joan I El Caçador. Les cròniques de l’época ens porten a pensar que ornava l’entrada de la Porta Reial de Marsella que es trobava al Port Vell de la ciutat. Penso que la precisió dels orígens de la Verge del Patrocini és necessari. Us imagineu trobar un escrit sobre la nostra «Moreneta» dient-nos que és «española»?

I aquesta Verge, com les cadenes del Port Vell, que protegien la ciutat i que es troben exposades al Miquelet de València o les restes mortals de Sant Lluís, bisbe de Tolosa i patró de la ciutat de Marsella, formen part dels tresors que foren emportats (robats?) en el curs de l’atac de Marsella per les forces d’Alfons el Magnànim el 23 de novembre del 1423 i del consegüent saqueig que durà tres dies i tres nits. Hi ha constància que s’emportaren moltes més coses en el curs del saqueig: joies, diners, etc. També s’emportaren els Arxius de la ciutat. La gent que guerrejava per aquells temps, noble o soldat ras, no tenia massa escrúpols a l’hora d’anar per feina.

El comte Joan Ramon Folc I, és l’hereu d’Hug Folc II i la seva segona esposa Beatriu de Luna, emparentada amb els Luna. A la mort de Joan el Caçador, forma part de l’expedició que va fins  Sicília a buscar el germà del rei, el que esdevindrà Martí I l’Humà. Poc després de l’intronització del rei, serà nomenat Almirall, en substitució del seu pare.

La posició dels Cardona resultarà força fluctuant en el curs de l’interregne. Partidaris del pretendent de la branca de Marti I i dels Luna, es decantaran ben aviat pel camp del Comte d’Urgell i després del Compromís de Casp, clarament al costat dels Tràstamares.

Aquesta adhesió a la nova branca castellana, els hi conservarà els seus privilegis i títols i n‘obtindran de nous, entre ells el de Comte de Prades. Com a Almirall, el comte de Cardona acompanyarà a Alfons el Magnànim en totes les seves expedicions pel Mediterrani. Entre aquestes hi ha l’expedició feta per tal d’assegurar el domini que la Corona té en aquest mar. En la que salpen dels Alfacs el maig del 1420 i que els portarà a «posar ordre» a Calvi, a l’illa de Corsa; a Càller, a Sardenya; a Palerm i Messina al Regne de Sicília i la posterior arribada a Nàpols per reforçar les tropes catalanes enfront dels Comtes de Provença, pretendents a ser reis d’aquell territori. D’aquí salparen amb el propòsit que al retornar cap a Catalunya, es pararien a Marsella per tal d’escarmentar la ciutat de la qual sortien les naus que els hi disputaven el domini del Mediterrà.

Les naus catalano-aragoneses es concentraran poc a poc a les illes que hi ha davant de Marsella. Les illes «du Frioul».

I fou al caure de la tarda del 23 de novembre del 1423 que s’iniciarà l’atac.

L’estat major de l’estol català s’instal·larà al promontori que avui es coneix pel nom «le Pharo» des del qual es domina tota la ciutat i d‘una manera molt precisa, l‘entrada del Port Vell. L’Almirall Joan Ramon Folc I, fa costat al rei Alfons el Magnànim en la direcció de les operacions.

Quan arriba l’hora del repartiment dels béns presos, si seguim les estrofes dels goigs ens assabentarem que al comte cardoní, la visió de la Verge li va causar un impacte extraordinari.

…li semblàreu una estrella
que florí sobre un portal
Joan Ramon arreu pregona
que heu ferit son cor fidel.

Patrocini de Cardona

Pels temps que ens toca viure avui, que no són pas de flors ni de violes, potser sí que ens haurem d’adreçar, al cap i la fi, a la Verge de Cardona, francesa, catalana o marsellesa:

Patrocini de Cardona
Siau nostre blanc estel!

Francesc Panyella i Farreras

 

Nº 9 / Novembre 2012 – Article del «The Daily Telegraph». Ambrose Evans-Pritchard.


 

Article d’Ambrose Evans-Pritchard,
cap d’Informació Econòmica Internacional de
«The Daily Telegraph»

S’equivoca greument qui cregui que la Unió Europea ajudarà a aniquilar als catalans.

Els darrers esdeveniments m’han deixat en un estat de «shock», especialment per la reacció del govern de Madrid. Però de totes maneres crec que les últimes declaracions del Ministre d’Assumptes Exteriors, José Manuel García-Margallo, són indignants. El que no entenen ni Madrid ni el ministre és que ells ja no tenen la paella pel mànec. Dir que «nosaltres utilitzarem el dret de veto acollint-nos als tractats de la Unió per tal de bloquejar una possible adhesió de Catalunya» és no entendre res. Ells, simplement, no poden fer-ho.

Si Espanya impedeix la adhesió, Espanya mateixa estaria violant els tractats de la Unió, i la mateixa Espanya podria ser expulsada. No dic que això vagi a passar. Però, en qualsevol cas, em sorprèn el nivell d’incompetència i la voluntat que demostra Madrid de portar tot això a una confrontació absoluta.

Ignorar que ha sortit al carrer un milió i mig de persones, amb la capacitat volcànica que això comporta, em sembla una gran estupidesa. El conjunt és molt preocupant; perquè veig que s’està portant a extrems amenaçadors amb les declaracions de García-Margallo, però també com les d’alguns militars: extremistes, d’acord, però tot això no deixa de ser significatiu.

De la manera com ho presenten des de Madrid, inclosa la carta del Rei, que els catalans persegueixen quimeres que volen alterar el statu quo, etc. no tenen sentit. Ells, per altre costat, estan creant una espècie de 1936. És molt sorprenent.

Jo creia que trenta anys de pertinença a la Unió Europea hauria modificat el suficient la mentalitat de la dreta espanyola. Però els comentaris dels militars, de García-Margallo i d’altres, han fet que em pregunti si els militars poden tenir de nou un paper en la democràcia espanyola. Espero que no. No hi ha camí de retorn, però no deixa de ser increïble el que està passant.

Si el Ministre d’Assumptes Exteriors britànic hagués fet un comentari sobre Escòcia com el que García-Margallo féu sobre Catalunya, l’escàndol hagués estat magnífic. S’ho imaginen? És més, la reacció d’exaltació nacionalista d’Escòcia hagués estat incontenible. Però és que, a més, no poden actuar d’aquesta manera en el segle XXI.

Com reaccionarà la Unió Europea? Bé, a Brussel·les crec que intentarien evitar per tots els mitjans haver-se de pronunciar sobre tota aquesta qüestió. Però si al final resulta totalment inevitable, ho faran. I si l’Estat espanyol pensa que Brussel·les es posarà al seu costat per tal d’evitar que els catalans exerceixin el dret a l’autodeterminació, estan cometent un altre error de judici.

És més, existeix una agenda oculta de la Unió, no a la Comissió però sí en altres indrets de la maquinària, que intenten promoure un enfortiment del poder de les Regions en oposició a les nacions-estats tradicionals, que a la pràctica són un fre cap a la construcció d‘una estructura més federal, de super-estat de la Unió. Insisteixo: si a la Moncloa pensen que Europa els ajudarà a aniquilar als catalans, estan molt equivocats. Però molt.

Nº 9 / Novembre 2.012 – L’última novel·la de Gildas Girodeau. Alex Renyé.


 

Entrevista

Gildas Girodeau,
escriptor de novel·les policíaques i oleïcultor, publica
«La paix plus que la verité»
relat protagonitzat per un periodista d’El Punt.

El passat franquista és exòtic per al lector francès. A França no hi havia idea de com va ser el franquisme i, encara menys, del que ha amagat la Transició espanyola.

Alex Renyé
Perpinyà

Girodeau2

Gildas Girodeau és un escriptor de novel·les policíaques i oleïcultor transfronterer entre Argelers de la Marenda i Sant Climent Sescebes. Nascut a Cotlliure el 1953, ha publicat set llibres en francès i un de traduït en català. És pare d’alumne de la Bressola. Publica la novel·la La paix plus que la vérité, en què el passat franquista de Catalunya és omnipresent…
La mort per garrot de Puig Antich em va marcar molt, de jovenet. Assabentar-me més tard de la repressió franquista. Les dificultats actuals a l’Estat espanyol del jutge Garzón per fer justícia i recuperar la memòria històrica, em van fer venir ganes de fer el llibre.

El protagonista és un periodista perpinyanès, Yarnald Colom. El personatge coincideix força amb la generació de l’autor…
He volgut escriure sobre aquesta generació de nord-catalans no polititzats en el tema català i de com vam viure, els anys setanta, la fi de la dictadura franquista, de manera diferent de com l’havien viscut els militants catalanistes. La idea del llibre neix a Marsella, on em van convidar a fer una xerrada al Centre Català, i allà un refugiat polític, en Francesc Panyella, em va donar una carta per trametre. Les primeres planes del llibre comencen així.

Per què hi fa sortir un periodista d’El Punt?
Per a mi El Punt sempre ha estat un diari compromès i d’esquerres. Com que per a la història em calia un periodista d’experiència, més o menys independentista, la tria em va semblar evident. És per això que qui ajuda el protagonista en les seves investigacions treballa en un rotatiu que es diu El Punt Diari, dins la novel·la.

A l’Estat francès hi ha una visió idíl·lica de la transició política espanyola. Deu resultar xocant, el contingut del llibre per al lector francès, no?
Per al lector francès és un tema exòtic, sí. Qui ha llegit el llibre es fa moltes preguntes. A França no hi ha idea de com va ser el franquisme i, encara menys, del que ha amagat la Transició espanyola.

D’aquí el títol La pau més que la veritat
Penseu que a França ens ha passat el mateix després de la Libération. A la fi de la Segona Guerra Mundial tothom es feia passar per resistent, i van ser pocs els que es van oposar de veritat als nazis i al règim de Vichy.

Aquest llibre no és ben bé un polar o una novel·la policíaca…
Els meus llibres no són policíacs. Va ser el meu primer editor, Cap Béar, qui em va classificar com a autor de novel·la policíaca. Si entenem aquest gènere com a intriga amb crítica social, ja em va bé.

Està distribuït arreu de l’Estat francès?
Si, té una difusió estatal. Està tenint bones vendes i bones critiques. M’ha valgut també que em convidin en alguns salons del llibre a l’Estat francès.

Un dels seus títols es troba en català…
Es tracta de la novel·la Deliri nuclear, de Curbet Edicions. M’agradaria que es traduís també aquest. A l’Estat francès m’edita, ara Au-delà du raisonnable.

Ha estat el primer escriptor, amb l’autor marsellès Gilles del Pappas, d’anar a celebrar Sant Jordi a Sant Jaume, el barri popular dels gitanos i dels magribins de Perpinyà…
Amb la llibreria Torcatis organitzem el Torcat’off, una mena de celebració alternativa de festes com Sant Jordi. I hem volgut portar la festa del llibre, per primera vegada, a un barri qualificat de “difícil”. Amb l’autor de novel·la negra Del Pappas ens hem trobat amb gent formidable, amable i d’un gran cor. Una realitat ben allunyada de la mala reputació del barri.

En Gildas Girodeau serà l’invitat del Cercle el proper 13 de desembre a la llibreria

La Bouquinerie des 5 Avenues

211, Bd. de la Libération

La trama de la novel.la, tal com diu el periodista d’El Punt, arrenca d’una presentació de les seves obres fetes pel Cercle Català de Marsella en el marc de «Lire en Fête».

Per la intriga hi desfilen Marsella, La Ciotat, Perpinyà, Girona i un poblet de les rodalies de Barcelona.

Nº 9 / Novembre 2.012 – SUPLEMENT – L’Abadia de Sant Víctor i Catalunya, Francesc Panyella


 

L’ABADIA DE SANT VÍCTOR I CATALUNYA
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 17 (desembre 2.007) del Cartulari de la Catalunya Comtal

En el període de la reconquesta, dues Abadies de la Gàl·lia havien de jugar un paper importantíssim a Catalunya i a Castella. En aquesta última, l’Abadia de Cluny, fundada el 910 per Guillem el Piadós, Duc d’Aquitània, havia de fer esforços desesperats per tal d’instaurar, de nou, les concepcions cristianes conformes als conceptes de Roma, puix si bé els habitants havien guardat la seva antiga fe sota la llarga dominació musulmana, aquesta era practicada amb la llengua i els ritus àrabs.

Abadia de Sant Víctor - Marsella

Abadia de Sant Víctor, Marsella

Alfons I Jordà de Tolosa i Ramon Berenguer III

Alfons I Jordà de Tolosa i Ramon Berenguer III
Miniatura que il·lustra el pacte entre tots dos pel repartiment de Provença

Però la que avui ens interessa, i a la qual dedicarem aquestes ratlles, és l’Abadia de Sant Víctor, a Marsella, la qual, a partir de finals del segle X fins ben entrat el segle XII, en què comença la seva pèrdua d’influència, jugà un paper preponderant en la consolidació de les conquestes cristianes i va reforçar la presència i la influència dels monjos marsellesos entre les comunitats religioses de Catalunya. És més, podríem dir que, políticament i en interès dels abats que s’hi succeïren, es trobà en els entrenats que portaren els comtes catalans a esdevenir, a poc a poc, els amos i senyors de Provença. Aquest període que el podríem situar cap a la meitat del segle XI amb el casament d’en Gilbert de Gevaudan i Carlat, descendent dels comtes de Besalú, amb Gerbere, hereva del comtat de Provença, pares de Dolça, la qual seria la muller d’en Ramon-Berenguer III, hereu del comtat de Barcelona, acabaria el segle XV amb el regnat de Violant, esposa de Lluís II d’Anjou, comte de Provença, i filla del Comte-Rei de Catalunya i Aragó, Joan I el Caçador; per la qual cosa, a la mort de Martí I’Humà, pretenia per al seu fill Lluís III la corona deixada vacant.

Per començar, cal tenir present que les incursions i ocupacions sarraïnes a tota la costa de Provença i del Llenguadoc havien fet estralls a quasi totes les ciutats. Marsella, com altres, no escapà als saquejos i a la presència musulmana i no és fins el 977, gràcies a l’acció dels bisbes i dels vescomtes de Marsella que amb l’acabament de la restauració de l’Abadia, aquesta comença a prendre una importància cada dia més gran, amb la congregació de monjos benedictins vinguts, molt probablement, de Cluny.

Però serà, sobretot sota la direcció de l’abat Isarn, arribat de Pamiers als voltants del 990, i segons alguns historiadors de descendència catalana, que l’abadia prendrà una gran volada i començarà la seva influència a Catalunya.

Detall del sarcòfag de l’abat Isarn, a l’Abadia de Sant Víctor

Detall del sarcòfag de l’abat Isarn a l’Abadia de Sant Víctor

Isarn serà elegit Abat de Sant Víctor el 1020, als 43 anys. De la presència de l’abat Isarn en aquest període ens en podrem donar compte, avui encara, amb una visita a l’abadia. Prenent com a base l’obra de l’abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, que instaurà la ‘Treva de Déu’ el 1033 en el col·loqui de Toluges, Isarn participa en els sínodes d’Arles i Niça, al costat d’Odilon de Cluny i de Raiaband, arquebisbe d’Arles, per tal d’eixamplar els postulats pacífics, enfront dels estralls de les guerres constants de l’època, en les quals els senyors feudals feien i desfeien en perjudici de la gent més pobra.

El primer monestir català que es regirà segons els preceptes benedictins de Sant Víctor, serà el Monestir de Sant Miquel del Fai. De fet, el 1042 Gombau de Besora -germà del canonge de Barcelona Oliba, que més tard fou bisbe d’Elna, i de l’abadessa de Sant Joan de les Abadessesdecideix anar a combatre els sarraïns i fa donació del Monestir a l’abat Isarn per tal que la disciplina monàstica segons Sant Benethi sigui respectada, puix en aquells temps era cosa corrent la pràctica de la simonia, que consistia a comprar i vendre coses sagrades, jurisdiccions eclesiàstiques, ordenacions de bisbes i canonges, etc. L’abat Isarn anirà al monestir per tal de trobar-se amb els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i la seva esposa Isabel de Trencavel, per tal que l’ajudin a rescatar els monjos del monestir de Villa de Lerins. Fets captius pels moros de Tortosa, en una de les seves ràtzies, les quals esdevindran cada dia menys freqüents a mesura que avança i es consolida el poder català en terres d’alarbs. Poc temps després, el 1048, la comtessa Ermessenda, filla del comte de Carcassona i vídua del comte de Barcelona Ramon Borrell I, àvia de Ramon Berenguer I, fa donació del Monestir de Sant Pol de Mar a l’abat Pere, successor de l’abat Isarn. Per tenir una idea del lligam de parentiu de la noblesa catalana, cal pensar que Mir Geribert, casat amb Guisla, filla de Gombau de Besora, que ha jurat defensar i protegir Sant Miquel del Fai, era fill d’Ermengarda, germana de Ramon Borrell I, cosa que no el dificultà per dirigir la revolta dels nobles contra el comte Ramon Berenguer I, per tal d’eixamplar els seus privilegis en perjudici de la pagesia lliure.

Monestir de Sant Miquel del Fai

Monestir de Sant Miquel del Fai

Abadia de Sant Martí del Canigó, Catalunya Nord

Abadia de Sant Martí del Canigó, Catalunya Nord

És aquest mateix Mir Geribert qui farà donació el 1052 als monjos marsellesos, del Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, prop de Vilafranca del Penedès. Seguiran uns anys de calma i de nou creix la influència de Sant Víctor a Catalunya. Aquesta vegada serà el comte Bernard II de Besalú qui en serà el factor. Uneix a Sant Víctor l’abadia de Ripoll el 1010 amb tots els priorats sota la seva influència. Sant Pere de Besalú ho serà el 1071, Sant Esteve de Banyoles, pels voltants del 1081 i, per fi, Sant Joan de les Abadesses el 1083. L’expansió dels monjos marsellesos continuava en passar sota la seva direcció espiritual les Abadies de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó el 1491, responent a la petició feta pel comte de Cerdanya, Guillem. Per fi, Santa Maria de Gerri s’incorpora el 1096. Amb estires i arronses, altres Monestirs venien a posar-se sota la tutela de Sant Víctor: Nostra Senyora de Riudaura, Sant Fèlix de Galligans, Sant Feliu de Guíxols, etc. Entre els segles XII i XIV ho feren els priorats de Sant Tomàs de Fluvià i de Sant Joan les Fonts.

La influència espiritual i com dèiem al començament “política” de Sant Víctor, pren tota la seva magnitud amb el nomenament de l’abat Bernard el 1065, al qual succeí a la seva mort el seu germà l’abat Ricard. Els dos eren fills de la casa comtal de Gevaudan, que a més comprenia els comtats de Carlat i Millau. El seu pare, el comte Ricard II, s’havia casat amb Rixinde de Narbona, filla de Berenguer I de Narbona i de Garsenda de Besalú. L’hereu dels comtats de Gevaudan, Gilbert, nebot dels dos abats es casaria amb Gerbere, de manera que s’incorporaven els seus dominis a la casa de Provença. Les coses quedarien arrodonides el 1112, amb el casament de la seva filla, Dolça de Provença, amb en Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, Ausona i Girona, el qual recuperava els comtats de Besalú i de Cerdanya, unint-los als de Carcassona-Rasés, comprats pel seu avi. Es creava així una de les potències més importants a la Mediterrània, en la qual la influència de l’Abadia de Sant Víctor era preponderant.

Tomba de Ramon Berenguer III, al monestir de Ripoll

Tomba de Ramon Berenguer III
Monestir de Ripoll

Podem dir que en la creació d’aquesta potència político-militar-religiosa hi coincidiren els interessos del papa Gregori VII, disposat a aixecar una barrera cristiana a la Mediterrània per tal de fer front als musulmans, l’expansionisme dels comtes de Barcelona i, per últim, la influència dels abats de Sant Víctor, Bernard i Ricard que, no cal oblidar-ho, per la seva mare eren descendents dels comtes de Besalú, igual que el marit de Gerbere, mare de Dolça, i per tant, lligats al casal de Barcelona.

Els primers que intentaren desfer-se de la tutela estrangera de Sant Víctor foren els monjos de Ripoll, puix en ells era viu l’esperit de l’abat Oliba i la seva obra, plenament arrelada al país. Després d’haver posat ordre al Monestir, fou convingut que l’Abat Girbert continuaria les seves funcions; però Sant Víctor es guardava el dret d’anomenar l’abat i el de correcció sobre els monjos. El poder de l’abat marsellès Ricard, era immens, puix al mateix temps havia estat nomenat pel papa cardenal i legat prop del rei de Castella, Lleó i Galícia, Alfons VI, en la tasca d’ajudar els monjos Clunysencs en la seva empresa de cristianització d’aquests territoris.

Claustre del monestir de Ripoll

Claustre del monestir de Ripoll

Amb l’ajuda de Bernard III, Comte de Besalú, l’abat Ricard, aprofitant algunes discòrdies dels monjos de Ripoll, expulsà els canonges de Sant Joan i hi instal·là les monges que feu venir de Brignoles; les monges “marselleses” com les anomenava la gent del país. Àdhuc hi hagué enfrontaments amb el comte Ramon Berenguer que afavoria els monjos de Ripoll, malgrat el paper de Ricard en el casament d’aquest amb Dolça, quan fou nomenat pel papa arquebisbe de Narbona.

Dibuix de l’Abadia de Sant Víctor, l’any 1818

Dibuix de l’Abadia de Sant Víctor, l’any 1818

Les lluites entre Ripoll i Sant Víctor durarien una colla d’anys, puix el papa Eugeni III, el 1150, confirma l’excomunicació feta per l’abat de Marsella contra Ripoll. Més tard, el 1254, el papa Innocenci IV confirma l’autoritat de Sant Víctor, ja que els monjos de Ripoll s’havien negat a rebre, o millor dit, reberen de mala manera, al prior de Sant Miquel del Fai, que era portador d’una butlla del Papa en aquest sentit. Després d’una enquesta del bisbe d’Elna, el fet s’acabà amb un plet a Perpinyà, de Marsella contra Ripoll, sembla ser que sense cap conclusió. No és casual doncs, que el 1292, el rei Jaume II, nomeni Jaume Guillem prior del Fai fent fora al prior nomenat per Marsella, considerant-lo “de la terra dels enemics” perquè de fet, en el rerefons de tot això, hi havia la lluita per la possessió de Sicília en contra de França i la mateixa Santa Seu.

Retrat del papa Urbà V

Retrat del papa Urbà V

A poc a poc, l’església catalana, –cada dia millor estructurada a l’entorn dels seus bisbes i pastors i sobretot degut a l’acció de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, que obtingué la restauració d’aquesta seu desprenent-se de la tutela de la de Narbona– estava interessada en la consolidació del poder polític i territorial dels comtes-reis catalano-aragonesos, i així, a mesura que creixia la influència de l’església catalana, disminuïa la presència i la influència de Sant Víctor. En un estat format el 1380, només quedaven sota el domini de Marsella els priorats de Sant Miquel del Fai, Sant Sebastià dels Gorcs, Sant Joan les Fonts i Sant Tomàs de Fluvià.

La presència dels monjos marsellesos a Catalunya acabaria el segon terç del segle XV, quan l’abat de Sant Víctor, Guillem de Grimoard, esdevé papa amb el nom d’Urbà V i posa sota la direcció directa de la Santa Seu tots els priorats i monestirs, Sant Víctor comprès.

Claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord

Claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord

Fonts:
Sant Miquel del Fai, per Antoni Pladevall i Font.
Isarn, un moine pour notre temps, per Paul Amarqier.
L’extension de la Congregation de Saint-Victor en Espagne, per J. Claude Devos.