Arxiu mensual: desembre de 2012

Nº 10 / Desembre 2.012 – PORTADA

 

SUMARI

Notícies i calendari.
Perpinyà, més que mai «La Fidelíssima» ! Cristià Roque
Els diaris han dit…
La Moneda encara no Catalana (3) – El cicle romà. Jean-Claude Prujà.
Salutació 11 de Novembre. Francesc Panyella.
XXIV Premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga i Trullols.

S U P L E M E N T

Violant, l’última reina catalana de Provença. Francesc Panyella i Farreras.

 

Pel desembre, tremola el vent i l’home més valent

 

JO PREFEREIXO L’INFANT

Quan es diu NO, a l’amor i a la pau,
quan es diu NO, al començ d’una vida,
quan es diu SÍ, a la fal·laç mentida,
quan es diu SÍ, a la força i al frau,

quan bandejant una fe que és cabdal,
arters cimbells volen fer-nos de guia,
quan ésser vius s’injecten l’agonia
com celebrants d’un estrany ritual…

Girant els ulls amb esguard anhelant,
veig clar el camí que ens indica l’estrella
i sense dubtar, prefereixo l’INFANT.

Des del bressol, el fill d’una donzella
venç la foscor que envolta el caminant,
omplena els cors d’una claror novella!

Manuel Tosca
(1921/2008)

 

Nº 10 / Desembre 2.012 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Què passa al Cercle Català de Marsella?  
Aneu a:

També podeu anar a:
                   prouvènço-informations
Sanefa8cEl periodista i escriptor, Jean Contrucci i el nostre amic Gilles Rof, periodista tambè, amb la contribució d’un seguit de colaboradors, publiquen «Marseille Culture’s» a HCéditions. Aconsellem la lectura d’aquest important treball de recerca que abarca la vida i la història de la nostra ciutat a la vetlla de «Marseille 2013, capitale de la culture».
Sanefa8cHem rebut la demanda d’una noia de 14 anys, que viu a les contrades de Lleida, estudiant de francès, que proposa de fer un intercanvi amb una persona de la seva edat que vulgui aprendre català/castellà. Afanyeu-vos!
Sanefa8cAbans de finals d’any, l’actual President de l’Eurocambra, l’alemany Martin Schulz, es proposa fer adoptar tot un seguit de disposicions per tal de que certes llengües europees, entre elles el català, puguin ser oficials al Parlament Europeu. No cal dir que hi estan en contra l’Alejo Vidal Quadras del Partit Popular i en Miguel Ángel Martinez del PSOE.
Sanefa8cDels més de 150.000 catalans que viuen a l’exterior, només 16.271 hauran tingut la possibilitat de votar, degut a la famosa disposició del «voto rogado». Els altres s’han quedat a les escapces.
Sanefa8cResultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Entre parèntesis els resultats anteriors. Participació: 69,56 % (58,78 %). Convergència i Unió, 50 (62); Partit Socialista de Catalunya, 20 (28); Partido Popular de Cataluña, 19 (18); Inicativa per Catalunya, 13 (10); Esquerra Republicana de Catlunya, 21 (10): Solidatitat Catalana per la Independència, 0 (4); Ciudadanos, 9 (3), CUP, 3 (0).

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIJOUS, 13
A La Bouquinerie des 5 Avenues
211, Bd. de la Libération
De les 3 a les 7 de la tarda
Presentació de la darrera novel·la d’en GILDAS GIRODEAU
«La Paix plus que la verité»

 M A R S E L L A 

Diumenge, 9 de desembre de 2012
a les 3 de la tarda
Espace Max Dormoy
33, rue Max Dormoy
Metro: Línia 1
(Cinq Avenues/Longchamp)
Tramvia: Línia 2 (Cinq Avenues)
Tradicional Loto – Rifle – Plena
Hi haurà pernil de casa, torrons, embotits, cava, vi dolç i altres llaminadures per passar unes bones
Festes de Nadal i Cap d’Any.

* * * * *

La conferència de la nostra amiga, Miquela Juan sobre Mallorca, fou seguida amb molt d’interès pels més de 30 assistents presents. Ara estem esperant la segona part, basada en la història de l’illa. Tambè ens sorprengué agradablement el reportatge d’en Marc Lauga “Eivissa 1962”. Cinquanta anys després, el reportatge resulta quasi una obra d’arqueologia.

* * * * *

Ambient familiar per la castanyada. La coral “CANTANORIA” ens sorprengué agradablement, puix que a més de les cançons dels països d’Amèrica Llatina, part fonamental del seu repertori, n’havia incorporat dues de catalanes expressament pel Cercle Català. “Al vent” d’en Raimon i “L’Estaca” d’en Lluís Llach. Com sempre, els panellets, arribats directament de Catalunya, molt bons, les castanyes, el moscatell i el cava a punt.

* * * * *

Donatius rebuts: Estrella Massip, 20 €; Martine Cassoly, 10 €.

Nº 10 / Desembre 2.012 – Perpinyà, més que mai «La Fidelíssima» – Cristià Roque.


 

PERPINYÀ, MÉS QUE MAI «LA FIDELÍSSIMA» !

El 7 de novembre de 2012, al Castillet de Perpinyà, a iniciativa de l’alcalde, Jean Marc Pujol, de Jaume Roure, Conseller municipal delegat d’Afers Catalans, i de Jaume Deloncle, conservador del Museu de la història de Catalunya Nord (Casa Pairal), es va commemorar el 35è. aniversari dels «acords de Perpinyà» firmats l’any 1977, decidint la restauració del Parlament Català (es a dir, la Generalitat), prop de 650 anys desprès.

Representant el Cercle Català de Marsella, vaig tenir molt de gust a assistir a una cerimònia commovedora en ocasió de la qual el nostre Cercle Català va ser regraciat públicament per la seva presència a la celebració, però també per la seva ajuda constant als catalans exiliats tot al llarg de la dictadura franquista -i odiats per ella («la qüestió catalana és indiscutiblement una de les causes de l’alçament» va dir el Caudillo)-.

Fou a Perpinya que, a l’octubre de 1977, varen ser portades a terme les negociacions, encetades desprès de la mort d’en Franco, a partir del 1975, entre Josep Tarradellas, president de la Generalitat, (succeint a Lluís Companys i Josep Irla) llavors exiliat a França, i els emissaris del govern espanyol. Simultàniament havien ja començat allà les converses amb els representants de les forces polítiques i les organitzacions sindicals.

El dilluns 3 d’octubre del 1977 una reunió -a porta tancada- va tenir lloc a la Casa Pairal. Seguia els acords signats el 28 de setembre a la Cambra de Comerç i Indústria, que ratificaven per unanimitat els projectes de decret del restabliment de la Generalitat de Catalunya. S’acabà a la nit amb una declaració solemne a la premsa. Era l’última reunió del President Tarradellas a l’exili abans el seu retorn oficial i triomfal a Barcelona el 20 d’octubre del 1977.

Peró girem-nos cap el passat.

Fou el 1359, durant el regnat de Pere IV d’Aragó (el Cerimoniós), que es creà la Generalitat de Catalunya, com una representació de les Corts Catalanes (amb els «tres braços»: l’eclesiàstic, el nobiliari i els burgesos). De mica en mica es van desenvolupar els seus poders de Parlament, imposant-se com un contra-poder local cara a les amenaces centralistes. Cap monarca (català o espanyol ) no va gosar mai ignorar totalment aquesta assemblea, potent i nacionalista.

El 1931, al mateix temps que la proclamació de la República, la Generalitat va renéixer veritablement, per ser abolida el 1939, amb l’exili dels seus responsables.

No cal dir que aquest moment perpinyanenc fou, com escriu en Jaume Deloncle «una pàgina d’història essencial per a Catalunya, per la restauració de la democràcia en l’estat espanyol, i per Europa».

I quin orgull per Perpinyà, la «veritable segona capital històrica de Catalunya» d’haver estat «a l’avantguarda simbòlica, històrica i cultural del seu retorn» i «d’haver jugat plenament el seu paper el 1977» (Jaume Roure).

Cristià Roque (Perpinyà)

Instantània de la reunió.

Instantània de la reunió.

Fi de les negociacions, conferència de premsa i primeres declaracions.

Conferència de premsa i primeres declaracions.

Reunió del 28 de setembre de 1977 tinguda a la Cambra de Comerç i Indústria i en la qual participaren : El President de la Generalitat de Catalunya, Honorable senyor Josep Tarradellas i el seu Delegat a Catalunya, senyor Frederic Rahola amb els diputats senyors: Heribert Barrera, Esquerra Republicana de Catalunya; Anton Cañellas, Unió Democràtica de Catalunya; Carles Güell, Centre Català; Gregori López Raimundo, Partit Socialista Unificat de Catalunya; Jordi Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya; Francesc Ramos, Federació Socialista de Catalunya (PSOE); Joan Raventós, Partit Socialista de Catalunya; Carles Sentís, Unió de Centre Democràtic; Ramon Trias Fargas, Esquerra Democràtica de Catalunya; Josep Verde, Partit Socialista de Catalunya.

Nº 10 / Desembre 2.012 – Els diaris han dit …

 

Els diaris han dit…

«La Provence» 13/11/2012

Une plaque pour les Volontaires catalans

Patrick Mennucci, maire PS des 1er et 7e arrondissements, Jo­sé Allegrini, adjoint au maire UMP représentant Jean-Claude Gaudin, accompagnés de Josette Sportiello, conseillère générale PS du canton, et Sabine Bernasconi, conseillère régionale UMP, ont inauguré une plaque commémorative en hommage aux volontaires catalans morts pendant les deux guerres mondiales. La plaque est apposée sur l’un des monuments les plus emblémati­ques de Marseille, celui des Mobiles situé en haut de la Canebière. Maryse Olivé, déléguée au gouvernement de la Catalogne en France, expliquait dans son discours qu’il “y a une nécessité de rafraîchir notre mémoire pour être conscient que ces atrocités ont existé et que des hommes sont morts”.

José Allegrini décrivait l’histoire entre la Provence et la Catalogne “comme une histoire partagée remontant au Moyen Âge. Notre affinité est donc multiséculaire. Et puis, les Catalans ont toujours été des combattants de la liberté, ils étaient naturellement prédisposés à rejoindre les rangs de l’armée pour défendre la liberté de la France”.

Patrick Mennucci, venu également déposer une gerbe au nom de Michel Vauzelle, précisait “c’est une bonne chose que le 11 novembre prenne en compte des aspects moins connus du conflit. D’ailleurs, cet hommage pourrait tout aussi bien s’appliquer à d’autres communautés. Ce serait une bonne manière de rappeler que le conflit était mondialisé”. Francesc Panyella, président du cercle Cata­là, saluait la mémoire des combattants qui “avec leur courage, leur sang, leur sueur et leurs larmes, ont su écrire un grand mot qui n’a pas de prix: la liberté”.

V.G.

Moment de descobrir la placa commemorativa. De dreta a esquerra: El senyor José F. Allegrini, regidor de l'Ajuntament de Marsella responsable dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra, la senyora Maryse Olivé, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a França, el senyor Patrick Mennucci, Vice-President del Consell Regional i Alcalde del Primer Sector de la ciutat i en Francesc Panyella, President del Cercle Català de Marsella.

Moment de descobrir la placa commemorativa.
De dreta a esquerra: El senyor José F. Allegrini, regidor de l’Ajuntament de Marsella responsable dels Antics Combatents i Víctimes de la Guerra, la senyora Maryse Olivé, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a França, el senyor Patrick Mennucci, Vice-President del Consell Regional i Alcalde del Primer Sector de la ciutat i en Francesc Panyella, President del Cercle Català de Marsella.

«La Marseillaise» 12/11/2012

Hommage aux combattants catalans

Longtemps ignorés les volontaires catalans de la Première Guerre mondiale et les combattants républicains catalans de la Seconde Guerre mondiale ont désormais leur stèle au monument des Mobiles (1er).

Elle a été dévoilée, hier, par Francesc Panyella, president du Cercle català de Marsella, Maryse Olivé, déléguée du gouvernement de la Catalogne en France, et José Allegrini, représentant le maire de Marseille. Étaient aussi presents Patrick Mennucci, maire PS des 1/7, Rafael Valle, consul d’Espagne à Marseille, et Henri Farreny, více-président de l’Amicale des anciens guerilleros espagnols en France (AAGEF-FFI), dont le père a combattu sous l’occupation à Mar­seille. Au milieu des drapeaux de la Résistance, on notait les couleurs rouge, jaune et mauve du drapeau de la République d’Espagne.

Francesc Panyella souligne l’engagement de Catalans dans le conflit de 1914-1918 aux côtés de la France par conviction anti-monarchique. Ils resteront après la guerre dans la cité phocéenne et fonderont le Cercle Català. Les Catalans continueront leur combat antifasciste commencé en Espagne, le 18 juillet 1936, en France avec de nombreux Espagnols républicains. Le responsable associatif citera les noms de Luis Companys, président du gouvernement de la Catalogne, arrêté par la Gestapo, livré à Franco et fusillé à Barcelone le 15/10/1940. Conrad Miret, mort sous la torture, fut avec Manouchian l’un des créateurs de la Main-d’oeuvre immigrée (MOI) dans la Résistance ou encore Carme Bontell, arrêtée à Marseille puis déportée à Ravensbrück. Parmi les résistants, il y avait Antoine Vilatarsana, president du cercle catalan, qui combattit dans le maquis cévenol, commandé par Cristino Garcia, fusillé par Franco en 1946.

José Allegrini évoque une histoire douloureuse que celle de la république espagnole et du sacrifice des Catalans venus combattre le nazisme sur le sol français. Un engagement qu’ils paieront cher. Ils seront 12.000 républicains espagnols à être déportés à Mauthausen et dans d’autres camps, environ 7.000 en sont morts. Et «la Division Leclerc avec la Nueve, ces combattants républicains espa­gnols mirent la clé dans la serrure pour libérer Paris».

Un discours que ne renierait pas la Pasionaria. Francesc Pa­nyella finira son allocution en reliant le poème Liberté de Paul Eluard à ceux qui l’ont écrit avec courage.

PIEDAD BELMONTE

Nº 10 / Desembre 2.012 – La Moneda encara no Catalana (3). Jean-Claude Prujà.


 

La Moneda encara no Catalana (3)

El cicle romà

Com ho hem vist la derrera  vegada, es podria encara parlar de  monedes ibero-romanes prou  l’alfabet i el tipus són romans. També canvien els noms d’alguns topònims.

img-1212-2-1wEls romans han pasat 600 anys a Hispània, un període que es pot dividir en dues parts: República i Imperi.

La República d’Escipió a Octavi August es caracteritza per l’oposició important dels pobles íbers com ho hem vist amb la lenta aparició de la moneda «tota» romana. Hispània es divideix en dues províncies : la Ulterior i la Citerior amb Tarraco com capital de Catalunya. La moneda d’argent, el denari reorganitzat l’any 211 a.C. és un dels més populars i també important de l’Antiguitat !

Denari republicà de la família Coscònia de 3,25 g. - Denari de la família Norbana, 3,41g.

Denari republicà de la família Coscònia de 3,25 g.        Denari de la família Norbana, 3,41g.

En els anys 26 i 24 a.C., Octavi August resideix a Tarraco. Amb l’Imperi d’August (27-14 a.C.), després de guanyar la batalla d’Actium, la nova reforma monetària s’estableix : 1 aureo=25 denaris, 1 denari=4 sextercis, 1 sexterci=2 dupondis, 1 dupondi=2 asos. De 230 a.C. al 45, amb la pau i l’edicte de Juli César poc a poc el caràcter ibèric va desapareixent, fins adoptar els nous tipus  i noms de monedes.

img-1212-2-4wimg-1212-2-5wAureo del primer emperador Augusti i sexterci de Tiberi (14-16), que va fer encunyar moltes peces commemoratives per l’emperador divinitzat: ell vivent, Tarraco li rendeix culte, éssent la primera vila que ho feia! Les lletres CVTT de la llegenda del revers son les marques de Tarraco (Colonia Vrbs Triunfalis Tarraco).

Des de l’any 41, sota l’emperador Claudi, el caràcter ibèric de la moneda ha arribat a la seva fi deixant la moneda imperial totalment centralitzada.

img-1212-2-6wimg-1212-2-7w

Aureo de Galba (68-69) que fou, durant vuit anys, un dels gobernador de Tarraco, amb llegenda del revers «Hispania». La seva soca fou una de les més importants d’Hispania. Sexterci amb l’altra llegenda del revers «Hispania Clunia» : Clunia es la ciutat on Galba va ser nomenat emperador l’any 68, la seva guàrdia havia assassinat Neró. El gener de 69, ell també és assassinat i Otón és proclamat per les seves legions: una època, on era molt difícil governar l’imperi! L’any 475 Tarraco que era un element capital per la romanització, fou conquerida pels Visigots. La caiguda de l’Imperi d‘Occident i la pressió dels Francs, farà que el domini Visigot s’establirà a la Península i des del 573 començarà el regnat de Leovigild. Altra època i monedes per descobrir!

Jean-Claude Prujà

Nº 10 / Desembre 2012 – Salutació 11 de Novembre – Francesc Panyella.

 

Parlament del Cercle Català

en l’acte d’homenatge als combatents catalans de les dues Guerres Mundials

Els nostres primers mots seran destinats a donar les gràcies al senyor Jean-Claude Gaudin, Senador-Alcalde de Marsella i al senyor José F. Allegrini, Regidor encarregat dels Antics Combatents, que ens han permès de col·locar aquesta placa commemorativa sobre les parets d’un dels monuments més emblemàtics de la ciutat.

Volem saludar la presència entre nosaltres de la senyora Maryse Olivé, Delegada del Govern de la Generalitat a França; el senyor Enric Farreny, Vice President de l‘Amical d‘Antics Guerrillers i Maquisards republicans espanyols a França. Volem remarcar que el seu pare, fou un membre actiu dels combats de la resistència a l‘ocupant alemany a Marsella. I per últim, el senyor Joquim Arbat, soci del Cercle Català de Marsella, en representació del Consolat de l’Estat espanyol.

Sovint, molt sovint, quan es parla de les relacions entre Catalunya i Provença hom es limita a les estrofes de la Coupo Santo. Cert, les relacions d’aquest període foren molt importants, però les del segle XX han comportat un compromís essencial que avui materialitzem sobra la pedra i que deixem en herència a les generacions futures.

Al curs de la guerra 1914/1918, responent a la crida del Mariscal Joffre, fill de Ribesaltes, foren un bon nombre els catalans que s’allistaren al costat de França. Al final de la guerra, una part d’aquests combatents es quedaren a Marsella i al costat d’altres catalans, sobretot d’obrers que havien vingut per tal d’assegurar la producció a les fàbriques marselleses, fundaren el Cercle Català de Marsella.

A partir del 1939 els catalans, al costat de nombrosos republicans espanyols, prengueren part als combats per la llibertat de França, com a continuació del seu combat per la democràcia en el curs de la guerra d’Espanya.

Citarem breument alguns noms per il·lustrar les nostres paraules: Lluís Companys, President de la Generalitat de Catalunya, detingut per la Gestapo, lliurat a Franco, serà afusellat a Barcelona el 15 d’octubre del 1940. Conrad Miret, que amb l’armeni Manouchian fou un dels organitzadors del moviment dels estrangers als rengles de la resistència francesa. Detingut a Paris per la Gestapo. Mort a mans dels torturadors. El seu germà, Josep Miret, Conseller del Govern de la Generalitat, detingut uns mesos més tard. Mort en deportació als camps d’Alemanya.

Més aprop de nosaltres. El pare d’en Patrici Segovia. Afusellat pels alemanys a Orange. Carme Boatell, detinguda a Marsella, deportada a Rawensbrück. Maria Teresa las Heras, detinguda a Marsella. El seu marit, Basili, detingut a Gardanne, deportat a Dachau.

I entre els combatents, volem citar l’Antoni Vilatarsana, president del Cercle Català, combatent amb els maquis de les Cevennes, comanats pel republicà espanyol, Cristino García que serà afusellat per Franco el 1946. L’Antoni, participà a l’alliberament dels detinguts polítics de la presó de Nimes i a la gran batalla de La Madeleine. I volem parlar d’en Victor Terrades, fill d’un dels fundadors del Cercle Català. Combatent al començament de la guerra, no acceptà mai la capitulació del Mariscal Pétain i continuà el combat a la clandestinitat i a la resistència fins el final de la guerra.

Pels primers, per aquells del 1914/1948, el gran poeta català, Appel·les Mestres, que fou condecorat amb la Légion d’Honneur per la seva tasca en defensa de la causa de França, escrigué per aquests combatents anònims, un poema èpic a la glòria del seu coratge enfront dels invasors.

No passareu
I si passeu,
Serà damunt d’un clap de cendres.
Les nostres vides les prendreu,
Mes el nostre esprit
No el podreu prendre
Per això cantem
Per més que feu,
No passareu!

Pels altres, per aquells de la darrera guerra, ignorem si coneixien la literatura francesa i en particular el poeta Paul Eluard. D’una cosa estem segurs. Amb el seu coratge, amb la seva sang, amb la seva suor i les seves llàgrimes, saberen escriure un gran mot.

Un mot que no té preu: Llibertat!

Francesc Panyella i Farreras

Nº 10 / Desembre 2.012 – XXIV Premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga i Trullols

 

XXIV Premis Josep Maria Batista i Roca
Memorial Enric Garriga i Trullols

Deu premiats, catalans i catalanòfils residents a l’exterior dels Països Catalans, han estat distingits amb el XXIV Premi Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga i Trullols, guardó d’atorgament anual instituït i convocat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) per reconèixer la tasca que duen a terme els catalanòfils i els catalans de fora per mantenir la presència catalana en el món i augmentar el coneixement  dels Països Catalans i la cultura catalana a l’exterior.

Guardonats d’enguany

Elvira Ballesta, resident a Brussel·les (Bèlgica); Glaudi Barsotti, resident a Marsella (Estat Francès); Carlos-Rubén Capdevila, resident a La Plata (Argentina); Josep Ligorred, resident a Mérida (Mèxic); Imma Martí, resident a Bochum (Alemanya); Alberto José Miyara, resident a Rosario (Argentina); Károly Morvay, resident a Budapest (Hongria); Claus D. Push, resident a Friburg (Alemanya); Montserrat Ranera, resident a Caracas (Veneçuela); Enric Vinyals, resident a Zuric (Suissa).

Parlament del nostre amic Glaudi Barsotti, escriptor i periodista, membre de l’Institut d’Estudis Occitans, en l’acte de lliurament dels guardons que tingué lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el 10 de novembre d’enguany.

Senyores i senyors,

És amb gran emoció que em trobo avui a Barcelona per rebre aquest premi Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols.

Per dues raons. Primer, perquè quan era un jove occitanista, cap al 1960, vaig poder assistir a una conferència donada per Batista i Roca a Marsella i vam tenir una conversa plegats. De què vam parlar? Ja no me’n recordo… El que puc dir és que aquell esdeveniment va ser organitzat per Pèire Rouquette, occitanista i catalanista, i en aquella època president de la secció provençal de l’Institut d’Estudis Occitans. Enric Garriga Trullols, el vaig conèixer al Comitè d’Agermanament Occitano-Català: ens trobaríem sobretot a les Universitats Occitanes d’Estiu, i també en ocasió dels viatges que organitzava aquest comitè a Occitània. Segon, perquè a Barcelona hi vaig venir al setembre de 1965 i vaig ser rebut per una colla de gent simpatiquíssima. Recordo que vaig participar, voltant amb el cotxe, a la manifestació silenciosa que es feia per commemorar la presa de Barcelona per les tropes de Felip V i que, naturalment, era prohibida… Records d’un temps que ara sembla fora del temps!

Però no partia de zero: a Marsella hi havia d’altres occitanistes que també eren catalanistes, com Jòrgi Reboul, president de l’associació Lo Calèn, que havia viatjat a Catalunya el 1933 i 1934, i Guiu Martin, i és així que vaig conèixer el Cercle Català de Marsella i els seus representants, Melcior Carton, que treballava com a comptable al diari La Marseillaise, on jo hi escrivia una crònica occitana, i Francesc Panyella.

Recordo que el 1967, el govern de De Gaulle va prohibir el Cercle Català de Marsella, i amb Jòrgi Reboul, Guiu Martin i altres occitanistes, vam fundar l’associació Les Amis de la Culture Catalana, que fou el que anomenaríem la «cobertura legal» del Cercle Català! I a l’octubre de 1967 es van poder dur a terme a Marsella els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que van ser un gran èxit. Hi havia una secció occitana. Hi vaig participar, i vaig guanyar un premi per un estudi, curtet, tot s’ha de dir, sobre « Les relacions occitano-catalanes 1931-1939 », publicat l’any següent a la revista Nous Horitzons.

I llavors… llavors… llavors vaig tornar a Barcelona just després del restabliment de la Generalitat de Catalunya i l’impressionant manifestació del Passeig de Gràcia, el 1978, quan els catalans, finalment lliures, em van acollir com un germà… I vaig tornar-hi encara, alguns anys més tard, però llavors vaig venir com a turista ! Prou! Ja he xerrat prou sobre mi, que no he vingut aquí per fer discursos, sinó per ser un testimoni de la nostra germandat. Acabo: Visca Occitània ! Visca Catalunya !

(Traducció de l’occità al català, a càrrec de Mercè Tarradellas)

Nº 10 / Desembre 2.012 – SUPLEMENT – Violant l’ultima reina catalana de Provença. Francesc Panyella i Farreras


 

Violant, L’última reina catalana de Provença
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 18 (juny 2.008) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Violant, representada en un vitrall de la Catedral de Mans.

Violant, representada en un vitrall de la Catedral de Mans.

Violant d’Aragó, nascuda el 1.381 a Barcelona, morí el 1.442. Durant 42 anys governà la Provença i a partir del 1.417, en què morí el seu marit, tingué pràcticament tot el poder a les seves mans. Violant era la filla gran del rei catalano-aragonès Joan I el Caçador i de la segona muller d’aquest, Violant de Bar.

Seguint la política d’aliances i pactes, tan peculiar dels catalans, el 1390, en el moment de signar la pau entre el rei Joan d’Aragó i els d’Anjou, fou convingut el seu casament amb Lluís II, rei titular de Nàpols, duc d’Anjou i comte de Provença, nét del rei Joan II de França. Una de les condicions fonamentals d’aquest casament, que tingué lloc deu anys després a la vila d’Arles, concretament el 1400, consistia en què Violant renunciava als seus drets al tron de la corona catalano-aragonesa.

Retrat de Lluís II, marit de Violant.

Retrat de Lluís II, marit de Violant.

Quedava per resoldre tot el contenciós del Mediterrani; Nàpols en primer lloc, peró també les possessions de Sardenya i Sicília, que serien motiu d’afrontaments entre catalans i provençals en el curs d’una colla d’anys, que portarien com a desastrosa conseqüència el setge i saqueig de la ciutat de Marsella el novembre del 1423, pel rei catalano-aragonès, Alfons V el Magnànim.

Violant es veié tot seguit confrontada a dirigir i a governar la Provença, (els primers anys amb l’ajuda de la mare del rei morta el 1404) així com el ducat Angeví del seu marit, que les continuades incursions angleses posaven en perill. El rei es trobava constantment en expedició guerrera a Nàpols per tal de fer prevaldre els seus drets de rei que li havia concedit el papa Climent VII, de la mateixa manera que ho faria Joanna II, amb el fill de Violant, Lluís III, després d’haver desnonat a Alfons el Magnànim, amb l’ajuda d’un dels Papes d’aquell període, Martí V, en plena pugna per la Santa Seu amb el papa Gil Sanxis Munyós i Carbón, dit Doncel, o sigui Clement VIII, que vivia a Penyíscola.

Castell del rei Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Castell del rei Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Retrat del rei Alfons V.

Retrat del rei Alfons V.

El fill de Violant, tal com havia fet el seu pare, també deixa a la seva mare la direcció del Parlament de la capital a Aix de Provença, puix la gran preocupació de la seva vida fou la d’ocupar el tron de Nàpols, enfrontat constantment amb els catalans. Per tenir una idea del paper important que juga Violant en el context europeu de l’època, cal pensar que de la unió amb Lluís II, nasqueren sis fills.

Tres nois i tres noies. La primera noia, Maria; nascuda el 18 de desembre del 1404, fou promesa el 1413 a Carles, comte de Ponthieu, cinquè fill de Carles VI. A la mort del seu pare, el 1422, esdevingué rei de França, (després d’haver passat llargues temporades a Provença i a l’Anjou), sobretot gràcies a l‘ajut del partit angeví dirigit amb mà de mestra per la seva sogra, la reina Violant.

Escut d’armes de Provença, sota la dinastia Anjou.

Escut d’armes de Provença, sota la dinastia Anjou.

A la mort del seu marit, Lluís II, sobrevinguda el 1417, l’hereu de Provença només tenia 14 anys, els mateixos que el seu cunyat,el futur rei de França, que la gent del nord anomenaven “rei de Bourges” per riure-se’n. La història oficial ens parla del paper de Joanna d’Arc en la derrota dels anglesos i en el setge d’Orleans. Ignora el paper precís i eficaç, el treball fet a l’ombra, reunint voluntats i forces, de la reina

Violant, vídua des de feia cinc anys i que de fet dirigia la política dels seus dominis i la defensa dels seus interessos, entre ells els de la corona de França, amb mà de ferro. La segona filla, nascuda el 1412, fou casada amb Joan d’Alençon en primeres noces i més tard amb Francesc I, duc de Bretanya. La tercera filla fou casada amb el comte de Ginebra, home influent en l’estratègia del control de les rutes comercials cap al centre d’Europa, puix les altres, degut a la guerra que oposava els anglesos a la corona de França, no eren prou segures.

Els pactes i els acords presos entre catalans i provençals en el moment del casament de Violant amb Lluís II, resultaren paper mullat en morir el rei Martí l’Humà sense successió, si bé no foren gaire cordials abans. Lluís II, mogut per la dèria de la conquesta de Nàpols, havia organitzat dues campanyes, una el 1409 i l’altra el 1411, de les quals en sortí derrotat, a més d’indisposar-se amb els catalans.

El problema successori

Violant reclamava pel seu hereu, Lluís III, la corona deixada vacant pel seu oncle Martí l’Humà. Per tenir una idea clara del que representava aquesta successió, cal pensar que els dominis en litigi representaven els reialmes d’Aragó i de València, el Comtat de Barcelona, Mallorca, Menorca, la Cerdanya, el Rosselló, Còrsega, Sardenya i Sicília.

Martí I l’Humà, de Catalunya i Aragó, oncle de Violant. Miniatura dels Privilegis de la Cartoixa de Valldecrist.

Martí I l’Humà, de Catalunya i Aragó, oncle de Violant. Miniatura dels Privilegis de la Cartoixa de Valldecrist.

Cert és que sovint només es fa esment de l’enfrontament entre els dos partidaris principals: Ferran I d’Antequera, comte de Trastámara i Jaume II, comte d’Urgell; però de fet, les pretensions de Violant comptaren tot seguit amb l’ajuda i complicitat de la seva mare, Violant de Bar, (filla del comte Robert I, del ducat de Bar-Lorena gendre del rei Joan II de França), esposa del rei Joan I el Caçador, que organitza una forta corrent a Catalunya a favor del seu nét. En el període de l’interregne, de 1410 al 1412, en què té lloc el compromís de Casp; la reina arriba a crear un important partit francòfil a Catalunya el qual es veié recolzat per eminents personalitats com són Roger Bernat de Pallars, el governador de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, el vescomte d’Illa i Canet, així com una quantitat important de la petita noblesa catalana. L’arquebisbe de Saragossa, a Aragó, també es decanta del costat dels d’Anjou, però després del seu assassinat, que tot fa suposar que fou a mans dels partidaris del comte d’Urgell, i el giravolt que feu més tard el papa Luna (Benet XIII) que havia sostingut en vida del rei Martí l’Humà la candidatura del seu nét natural, Frederic comte de Luna, fill de Martí I el Jove, rei de Sicília mort el 1409, i que es decanta pel candidat castellà per tal de consolidar la seva posició en ple cisma enfront dels altres papes; molts dels seguidors del partit francòfil entraren a formar part del partit castellanista, fent fracassar totes les esperances de les dues reines.

A més de la pretensió a la corona catalano-aragonesa, com hem dit més amunt, Lluís III aspirava a ser rei de Nàpols. Tot l’oposava al seu cosí Alfons el Magnànim. Victoriós un moment donat, les derrotes s’acumularen una darrera l’altra. Morí als 31 anys, el 1434, en un combat que l’oposava a les tropes comandades per l’aliat dels catalans, en Jaume dels Baus.

Retrat de Joan I el Caçador, pare de Violant.

Retrat de Joan I el Caçador, pare de Violant.

Estatua del Rei Renat I, fill de Violant, a Aix de Provença.

Estatua del Rei Renat I, fill de Violant, a Aix de Provença.

El que la reina Violant no havia aconseguit per les intrigues i les armes ho obtingué el seu fill Renat I de Provença, (le bon roí René que heretà el regne a la mort del seu germà gran. Per a la reina Violant, morta el 1442, seria una victòria pòstuma ja que ella no veuria el seu fill com a rei de Catalunya. En realitat, els enfrontaments de la Generalitat de Catalunya, amb en Joan II d’Aragó, darrera dels quals hi havia la guerra civil engendrada pels partits de la Busca i de la Biga i les reivindicacions dels remences, amb tota una societat que es trobava a les acaballes de les relacions socioeconòmiques de l’Edat Mitjana, feren que els catalans per tal de legitimar-se, oferissin la corona de Catalunya a l’angeví Renat I de Nàpols, comte de Provença. Fou rei del 1466 al 1472. Confià al seu fill, Joan II, duc de Lorena per la seva mare, la defensa de la seva reialesa.

Escut d’armes de Renat I, amb les armes catalanes rebudes per la seva mare.

Escut d’armes de Renat I, amb les armes catalanes rebudes per la seva mare.

Les derrotes acumulades, la mort prematura de Joan II, després de la qual prengué el comandament de les forces catalanes el seu fill natural Joan de Calábria, acabaren la contesa amb la pau de Pedralbes l’octubre del 1472, que posava fi a la guerra i a la presència dels Anjou en terres catalanes.
A la mort de Renat I, el 1480, el succeí el seu nebot Carles III, comte de Provença, fill del germà petit Carles de Mortain, comte de Maine, que havia mort el 1473. El comte Carles de Provença, per testament fet el 1481, deixava els seus dominis a Lluís XI, rei de França. S’acabava tot un somni. Començava una altra era. La Provença independent havia viscut.

Panoràmica del Castell del rei Renat I, a Tarascon, a la vora del riu Roine.

Panoràmica del Castell del rei Renat I, a Tarascon, a la vora del riu Roine.

Triptíc del rei Renat i la seva esposa Joana de Laval, pintat per Nicolas Froment, en 1475 i exposat a la Catedral de Aix de Provença.

Triptíc del rei Renat i la seva esposa Joana de Laval, pintat per Nicolas Froment, en 1475 i exposat a la Catedral de Aix de Provença.

La reina Violant, havia jugat un gran paper en aquesta primera meitat del segle XV. Havia estat present en tots els conflictes, guerres, complots i intrigues d’aquesta part de l’Europa occidental. Havia reeixit a estabilitzar la moneda, a abaixar els impostos del comtat de Provença, organitzant la seva economia. El regnat de la última reina catalana és tota una llarga història a estudiar i millor conèixer.

 
 
 
 
 
 

Fonts:
Arxius Departamentals de Boques del Roïne.
Biblioteca Municipal de Marsella.
Gran Enciclopèdia Catalana.