Arxiu mensual: febrer de 2013

Nº 2 / Febrer 2.013 – PORTADA

SUMARI

Notícies i calendari.
He trobat l’hivern una mica llarg. Sergi Bachs i Aiguader
Els nostres amics d’arreu del món.
Records de la meva infància. Maria Bell·lloch i Bell·lloch
Quatre coses. Francesc Panyella i Farreras
La République d’Annubis. Alfons Valls

S U P L E M E N T

El Saqueig de Marsella. Francesc Panyella i Farreras.

 

A casa de l’amic necessitat, vés-hi sense ser cridat

 

COLOM

Què en fas d’aquest pedestal
tant alt, Cristòfor Colom?…
què hi rumies ací dalt
amb tot dit descomunal
i aquest aire de prohom?…

I què en fas d’aquests papers
que mai deixes de la mà,
si t’escauria molt més
la carta de navegar.

Si no saps on has viscut
ni què vares descobrir,
només saps on vas morir
però no allà on has nascut.

Si a l’arribar mig malalat
i amb el vaixell ple de rates
a la costa tropical,
tu et creis trobar l’Eufrates
i el Paradís terrenal.

No ho direm pas a ningú
per tal de que siguis modest
i que quan parlin de tu
no et surtis fora de est.

Per tu una reina es va dir
que es va vendre la camisa…
perô això és una història grisa
que no cal aprofundir.

No volem ruboritzar-te
amb històries que no cal…
ets tan recte i vertical,
que el nou régim deu donar-te
la faixa de general.

Josep Torrents
Edicions l’Estel — París – MCMXLVI

 

Nº 2 / Febrer 2.013 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Què passa al Cercle Català de Marsella?  
Aneu a:

També podeu anar a:
                   prouvènço-informations
Sanefa8cEn el butlletí d’aquest mes, com a recordança del que fou aquell febrer del 1939, publiquem bocins dels testimoniatges d’alguns dels socis del Cercle Català de Marsella.
Sanefa8cEn Jòrdi Peladan acaba de publicar «Al fuòc de la libertat». Una història que comença a la Vall d’Aran el 1944 i acaba l’agost del 2003.
Per informacions: MARPOC
4, rue Fernand Pelloutier – 30900 Nimes.
Mail: marpoc2@wanadoo.fr
Sanefa8cEn un acte solemne celebrat a Tarragona, la ciutat de Ripoll ha pres el relleu de capital de la Cultura Catalana pel 2013. Barcelona ho serà el 2014. Serà només capital de la cultura catalana, o serà capital d’un nou estat d’Europa?
Sanefa8cEn ocasió de la Pasqua Militar, el Ministre de Defensa, la llumenera Morenés, (encara un altre) en el discurs davant del rei digué que «l’exèrcit manté l’ànim seré, sense atendre absurdes provocacions». Ens han fet una traducció d’aquests mots, puix no arribàvem a comprendre’ls: Gent que viviu al Nord-Est de la Península, pareu compte, que nosaltres estem aquí! Òndia!
Sanefa8cPreneu nota. Tretze d’abril. A Catalunya Nord en preparen una de grossa. Cal que siguem més que l’any passat. Per la llengua, per la terra!
Sanefa8cA l’Assemblea General del dia 19 de gener fou elegit el nou Consell Directiu: Francesc Panyella, President; Solane Cariou, Vice presidenta, Martine Cassoly, Secretària; Miquela Juan, Vice Secretària; Teresa Boldrini, Tresorera, Odile Delmas, Vice Tresorera; Membres: Sergi Bachs, Nicole Bastelica, Dominique Lancigu, Antoni Maxiola i Robert Suvèlor. S’aprovaren els balanços d’activitats i de gestió 2012 i el pressupost i el programa d’activitats pel 2013.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

Dissabte, 2
Gardanne
Maison du Peuple
A les 3 de la tarda
CROUS e PIELO
Cançons de Provença

Dissabte, 2
Septèmes les Vallons
Espace Jean Ferrat
Col·loqui: Entorn de l’acció occitana
(1930/1950)
Paul Ricard, Jorgi Reboul,
Carles Camproux, Max Rouquette
Aperitiu dinatori
Actuació del COR DE LA PLANA

Diumenge, 24
Passejada per Marsella
i la seva història

Dinar al restaurant
«Le Sanglier»

En temps oportú rebreu el programa

 M A R S E L L A 

Dissabte 16, a les 4 de la tarda
Cité des Associations
Sala Phocea

93, La Canebière
El món i la pintura d’Antoni Tàpies
Presentació a càrrec de
Emmanuelle Hospital
Professora d’Història de l’Art

* * * * *

Les nostres joies: A la Daniella Muntaner, els reis li han portat un nou nét, el petit Loric, que ha vingut a fer companyia a la menuda Aurora. Felicitats a tota la família.

* * * * *

Els nostres dols: En Pere Grau ha perdut a la seva mare. Per ell i tots els seus, el nostre més sentit condol i tota la cordial amistat.

* * * * *

Nous socis: Nicole Chaillan, Mercè Chevassu, Bertrand Fortin, Joan i Montserrat Noguera, Joëlle Semente, Noël Cariou, Germain Xaus.

* * * * *

Donatius: Josep Riera, 15 €; Francesc Ribes, 20 €; Frederic Marsal, 5 €; Narcís Falguera, 5 €; Francesca Colonel, 20 €; Marc Collell, 12 €; Antoni Fàbregas, 25 €; Núria Campillo, 10 €.

Nº 2 / Febrer 2.013 – He trobat l’hivern una mica llarg – Sergi Bachs i Aiguader


 

He trobat l’hivern una mica llarg

Premi Romà Planas i Miró 2008
Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès

(Editorial VIENA Memòria)

25 de gener del 1939, cap a migdia…

… Em sembla haver-ho vist tot, sentit, entès tot. De fet, avui sé que aquests primers records els he robat de la memòria dels que els van viure a la seva pròpia pell.

Tinc menys de dos anys, algunes dents, uns ulls ben oberts, les orelles atentíssimes i encara no parlo.

Hi ha enrenou i molt nerviosisme a l’ambient. A fora tothom s’apanya, uns i altres es criden, es fan preguntes i carreguen els cotxes. A l’edifici, tots corren i l’escala, amb el martelleig dels passos precipitats, ressona com una gran caixa de fanfara militar. Em fa l’efecte que les parets tremolen.

Des de fa alguns dies, es veuen cada vegada més sovint els avions que sobrevolen Barcelona, i se sent sense parar el soroll dels bombardejos i les canonades. El pare, que està molt nerviós, arriba amb el doctor Duran, que l’acompanya; parla amb la mare, que es posa a plorar. Ella corre a buscar una gran maleta, la tira sobre el llit, l’obre i comença a posar-hi coses que treu de l’armari de la seva habitació. No para de plorar i de còrrer d’una banda del pis a l’altra. El pare torna a marxar ràpidament, amb el doctor, el seu amic, que és un jove i brillant hematòleg. La mare continua plorant, deixant anar grans sospirs, és pura desesperació. He entès que havíem de marxar.

Marxem. La mare tanca la porta amb clau, agafa la maleta, que fa cara de pesar molt i amb la mà lliure aferra la meva maneta. Per sort només hem de baixar un replà, tinc feines per seguir-la. Arribem a la planta baixa. Al buc de l’escala hi ha dos fusells, tot sols, recolzats contra la paret, i per terra, en un munt, uniformes de l’exèrcit republicà. La mare s’exclama: «Encara desertors!».

El carrer és un desgavell, tot és brut, hi ha fins i tot petites piles de papers que cremen, tothom crida. Pugem en un gran cotxe negre que acaba de parar-se davant nostre. L’home que condueix baixa i carrega la maleta. Dins del cotxe ja hi ha la Vicenta, la dona del doctor Duran. Els conec bé a tots dos. Venen sovint a menjar a casa i tothom riu molt, cosa que no passa avui. La Vicenta també plora.

El cotxe comença a circular, més persianes dels edificis es tanquen, les façanes es queden cegues, la ciutat es buida. Jo m’adormo. Quan em desperto, circulem per una carretera que costeja el mar, és la tarda, plou, fa fred. La carretera està embussada per camions i carros massa carregats. En la mateixa direcció, la de la frontera francesa, molta gent va a peu i porta sacs o maletes. De tant en tant ens sobrevolen avions, fent un soroll infernal. Continuem molt temps, seguim costejant el mar. Uns grans vaixells, que em semblen negres, immòbils, fondejats, envien obusos. Es fa de nit i encara som lluny de la frontera. No ens queda benzina. Passem la resta de la nit al cotxe i al matí continuem el camí a peu. El conductor ens ajuda a portar la maleta. Jo viatjo en els braços de la meva mare. Sé que quasi no queda llet per a mi. Tothom està cansat i fa molt fred. Finalment, el 26 al vespre arribem a Portbou.

Portbou, última ciutat de Catalunya, és gairebé la frontera. Per arribar al primer poble francès, Cervera, hi ha dos itineraris. Un travessa la muntanya pel coll dels Belitres i suposa unes quantes hores de marxa per un adult sense equipatge, l’altre és molt més curt i agafa la via del tren que surt de l’estació de Portbou, passa per un túnel i arriba a l’estació de Cervera. Fa moltíssim fred, plou, el camí de muntanya és difícilment practicable. La majoria dels refugiats tiren cap a l’estació de Portbou, per agafar la via del tren i el túnel. Les autoritats franceses bloquegen el túnel, tothom s’apilota a l’estació. Les autoritats franceses autoritzen, finalment, el pas durant el dia 28.

Avui dia, una placa commemora aquesta animalada. Es pot veure a l’estació de Portbou i de Cervera. En aquestes plaques hi ha gravat, que tothom ho pugui llegir: «Del 28 de gener al 10 de febrer de 1939, més de 100.000 espanyols, homes, dones i nens, passaren per aquest túnel i aquesta estació, empesos a l’exili, després d’haver lluitat durant tres anys contra el franquisme. Foren les primeres víctimes de la Segona Guerra Mudial».

El temps és espantós, pluja, vent, gel, la Cerdanya bat aquest any rècords de fred. Arribant a l’altre costat del túnel, a l’estació de Cervera, un tren s’espera. Uns gendarmes que criden sense parar tot escorcollant i empenyant tothom fan la tria…

La mare tenia 26 anys, jo tenia 22 mesos i moltes ganes de jugar.

El pare tenia 30 anys i s‘enfangava pel «camí de la creu» de la derrota militar, en direcció a un bell país, lliure, democràtic i formidable, però vacil·lant i pocatraça per aquella acollida. França.

Sergi Bachs i Aiguader

Placa a l'estació de Cerbère.

Placa a l’estació de Cervera (Cerbère).

Nº 2 / Febrer 2.013 – Els nostres amics d’arreu del món.


 

Missatges rebuts per Nadal i Cap d’Any
dels nostres amics d’arreu del món.

ADIFOLK, Barcelona.
Agrupació Sardanista, Les Roquetes, Barcelona.
Agrupació Sardanista, Palau-Solità i Plegamans.
Agustí Sànchez, Girona.
Aire Nou de Bao, Catalunya Nord.
Amics de l’Arxiu de la Memòria Popular, La Roca del Vallès.
Àngel Cortadellas, Reus.
Anna Dotor, Comunitats Catalanes a l’Exterior, Barcelona.
Anna Vidal, Marsella.
Antoni Fàbrega, Salon de Provença.
Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya.
Associació Arxiu de La Memòria Popular, La Roca del Vallès.
Associació Cultural de Vallgorguina.
Association Famille, Solidarité, Culture, Marsella.
Atelier «La Ruche», Gardanne (F).

CARTULARI, Barcelona.
Casa Catalana, Saragossa.
Casal Català de Brussel·les,
Casal Català de Polònia.
Casal dels Paîsos Catalans de La Plata, Argentina.
Casal dels Paîsos Catalans de Toronto, Canadà.
Catalans Par Tout, Sisteron (F).
Centre Català de Lausanna (Suissa).
Centre International de Poesie, Marsella.
Centro Gallego, Marsella.
Cercle Català de Madrid.
Consejero de Trabajo, Embajada de España, París.
Cónsul de l’Estat espanyol, Marsella.
Cristina Campoy, Marsella.

Daniel Gimeno, Comunitats Catalanes a l’Exterior, Barcelona.
Denise Vidon, Londres..FIEC, Barcelona.
Diccionari del País d’Oc, Montpeller.
Didac Pérez, Éguilles (F).

Editions Fédérop,(F),
Elisabeth Clauzier, Centre CIO, Marsella.
Els Laietans, Barcelona.
Enric Farreny i l’Amical d’Antics guerrillers republicans espanyols, Tolosa de Llenguadoc.
Esbart Montgrí Dansa, Figueres.
Escola Universitària de Turisme, Barcelona.
Escolo dei Felibre de la Mar, Marsella.

Família Beas/Zamarreño, Premià de Dalt.
Família Carrasco, Vallirana.
Família Coll/Calabuig,Torroella de Montgrí.
Família Ferrer/Pumarola, Girona.
Família Fondevila/Bastelica, Saint Zacharie (F).
Família Roche/Boix, Marsella.
Família Vilalta/Torres, Torregrossa.
Fernande Rainiri, Marsella.
Fondation pour la Mémoire de la Déportation, Marsella.
Francesca Colonel, Marsella.
Frederic Marsal, La Garde (F).
Fundació Catalanista i Demòcrata, Barcelona.

Georges Massieye, Salon de Provença.
Georges Peladan, Nimes (F).
Geroni Coll, Ceret, Catalunya Nord.
Gildas Girodeau, Cotlliure, (Catalunya Nord).
Gilles Comte, Redortiers (F).

Horizonte del Sur, Marsella.

Info-Catalònia, Sao Paulo, Brasil.
Institut Occitan Biaire (F).
IPECC, Barcelona.
Isabel Escobar, Marsella.

Jacques Galvan, Tolosa de Llenguadoc.
Jaume Corbera, Palma.
Jaume Roure, Regidor, Perpinyà.
Jaume Torrents, Barcelona.
Jean-Pierre i Miréia Audibert, Valensolle(F).
Jo i Galdric Ruffat, Aubagne (F).
Joan i Monserrat Gorgas, Sant Vicenç de Castellet.
Joan Molet, Barcelona.
Joan Saura, President ICV Barcelona.
Joan-Claudi Prujà, Lillebonne (F).
Joanco Aguar, Sueca (País Valencià).
Jordi Panyella, Barcelona.
José González, Mimet (F).
Joselyne Camps, Sant Feliu d’Amont, (Catalunya Nord).
Josep Capell Oliveras, Torregrossa.

Llibre VIU, Mataró.
Llibreria l’Atinoir, Marsella:
Lluís Pardell, Courthézon,(F)
Lucien Molino, Alcalde de Septèmes les Vallons (F).

Mado et Jean-Claude Founau, Marsella.
MAIF, Marsella.
Maison de l’Europe, Aix en Provença.
Marc Sabatés, Signes (F).
Maria Àngels Espuny, Barcelona.
Maria Bachs, Le Canet (F).
Maria Ricard, Marsella.
Maria-Àngels Duteil, Greasque (F).
Marie Jeanne Verny, CREO Lengadoc, Montpeller.
Marie-Arlette Carlotti, Ministra del Govern de François Hollande, París.
Marie-Christine Guillaume, Marsella.
Marie-Thérèse Crepet, Marsella.
Marta Giné, Universitat de Lleida.
Maryse Olivé, Delegada del Govern de Catalunya a França.
Memorial Democràtic de Catalunya.
Mercè Tarradellas, La Bréole (F).
Michel Vauzelle, Président de la Regió Provença.
Miquela Juan, des de París.
Monserrat Cloquell, Pallejà.
Monserrat Puig, Terrassa.
Montserrat Aymamí, Casal Català de Grenoble(F).
Museu Franc Daurel, Barcelona.

Narcis Falguera, Prada, Catalunya Nord.
Nicole Chaillan, Marsella.

Odile Delmas i Joan Dionis, Marsella.
Orfeó Català de Mèxic.

Paco Ruiz Acebedo, Memorial Democràtc del Baix Llobregat.
Paquita Colonel, Marsella,
Patrick Mennucci, Diputat i Alcalde del 1er. Sector, Marsella.
Patronat Fundació Folch i Torres, Palau-Solità i Plegamans.
Pere Baladron, Essen (A).
Pere Grau, Les Matelles (F).
Phryné Pigenet, París.
Pierre Paul Haubrac, Baixas, Catalunya Nord.
Pierrette Xaus, Marsella.

Ramon Codina, Grans (F).
René Lippi, Aix en Provença.
Renée Visconti, Cabriès/Calas, (F).
Robert Bouthié, Marsella.
Rutes Culturals, Barcelona.

Salama Ben, París.
Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya.
Secorus Populaire Français, Marsella.
Secretaria d‘Afers Exteriors, Barcelona.
Séréna Zouaghi, Regidora Municipal, Marsella.
Serge Ferreri, Marsella.
Sergi Ginebrera, Munich.
Simone i Colette Guirao, Simiane/Collongue (F).
Suzanne i Jaume Bosch, Avignon.

Teresa i Sergi Mikikian, Marsella.

Vicenç Orris i tota la colla, Figueres.
Vinyet Panyella, Sitges.

Xavier Moreno, Lodève (F).

Obra de Josep Picó i Martí

Nº 2 / Febrer 2.013 – Records de la meva infància – Maria Bell·lloch i Bell·lloch


 

Records de la meva infància

Premi Romà Planas i Miró 1999
Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès

(Editorial VIENA Memòria)

Ja devien ser ben bé les deu del matí, quan arribàrem al peu de la muntanya. Ho havíem abandonat tot. Els carros els havíem posat uns al costat dels altres. Els animals, lliures pel camp, d’aquesta manera podien menjar. Poc a poc començàrem a emprendre el camí de la muntanya. Ja n’havíem fet un bon tros quan ens paràrem per reposar-nos una mica i prendre alè. Des d’allí dominàvem el camp on havíem abandonat carros i animals. Era un espectacle dolorós i horrible. La tia Ramona no parava de plorar. Deia: «Com és possible que ho hàgim d’abandonar tot». En aquest moment, quan escric això i malgrat que fa més de 56 anys dels fets, tinc els ulls plens de llàgrimes i sento la mateixa tristesa i pena que sentia en aquells moments.

El soldat que ens guiava anava al davant. Nosaltres, un darrere l’altre, en fila índia el seguíem i tal com ens havia dit el camí era molt estret i era obligat passar un per un. El soldat ens recomanava de fer atenció d’on posàvem els peus. I ens animava, puix encara quedava un bon tros de camí a fer i sempre pujant.

Del costat esquerra teníem la muntanya, però del costat dret hi havia uns precipicis profunds que si algú de nosaltres hi hagués caigut hauria estat impossible anar-lo a buscar. Tota la nostra atenció la centràvem on posàvem els peus. Als més petits ens digueren d’agafar-nos per la mà. El camí a mesura que avançava era més i més difícil, puix no solament era més rost, sinó que hi havia molts indrets plens de gel i de neu…

D’aquesta manera caminàrem tot el dia. De temps en temps ens paràvem una mica per reposar-nos, però la parada era curta, puix el soldat ens deia que si ens deixàvem atrapar per la foscor no podríem continuar el camí i hauríem de dormir al bosc i amb el fred que feia jo em demano si és que ho haguéssim pogut aguantar. Ja començava a fer-se fosc quan arribàrem prop d’una cabana. Era bastant gran i a dins era ple de palla i fenc. No érem els sols estadants. A dins hi havia altra gent que, com nosaltres, es disposaven a passar-hi la nit. Poc després arribà el propietari i ens va recomanar, sobretot, de no fer foc, de no encendre cap misto per fumar. És veritat que sense voler hi hauríem pogut calar foc. Al vespre menjàrem una mica del que ens quedava i embolicats amb les mantes ens ajaguérem per terra al damunt de la palla. No era molt confortable però cansats com estàvem ens endormírem. Tots just començava el dia ens aixecàrem, ens preparàrem i sense menjar ni beure res de calent, emprenguérem el camí. Feia tres o quatre hores que caminàvem quan el soldat ens demanà de parar-nos i ens digué:

Aquí ja esteu en territori francès. Ja no correu cap perill. Continueu seguint el camí i arribareu a la carretera que us conduirà a la frontera.

El soldat s’entornà per on havíem vingut, puix ens explicà que segurament hi hauria altres persones que podrien necessitar de la seva ajuda per tal de guiar-los, tal com havia fet per nosaltres. Seguírem les seves recomanacions i poc a poc ens endinsàrem pel camí que ens havia senyalat. El trajecte ja no era tan pesat. Ara baixàvem la muntanya. Segurament era prop de migdia quan arribàrem a la carretera que ens havia indicat. L’espectacle que s’oferia als nostres ulls era horrorós. La carretera estava plena de gom a gom de gent que caminava, els uns amb un farcell al damunt de l’esquena; els altres amb una maleta mig atrotinada; n’hi havia que empenyien un carretó. Hi havia una gran quantitat de soldats ferits. Alguns anaven amb crosses, als altres els hi faltava un braç, alguns els hi mancava una cama; molts portaven el cap embenat. De l’altre costat de la carretera hi havia un camp immens. Estava ple de gent. Hi havia grups que feien foc per terra per tal d’escalfar-se. Altres, asseguts de qualsevol manera, mig adormits es reposaven del cansament…

Maria Bell·lloch i Bell·lloch

Nº 2 / Febrer 2.013 – Quatre coses – Francesc Panyella i Farreras


 

Quatre coses

Finalista Premi Romà Planas i Miró
Arxiu de la Memória Popular de La Roca del Vallès

(Pagès Editors – Lleida)

L’última vegada que vaig raïmar a la vinya dels avis fou quan vaig obtenir un permís de la caserna. Aquell setembre, contràriament als setembres dels meus records d‘infant, plovia. El meu cosí Oleguer i jo, érem els portadors. Del meu pare i del cosí Josep, molt espaiades, ens arribaven cartes o postals de França, amb noms de llocs estranys que no trobàvem al mapa. La meva mare i el meu germà, així com els oncles i la cosina Maria, vivien prop de la frontera. A Peralada, lloc on el febrer del 1939 les tropes nacionals -moros i italians- ens tallaren el camí de França.

El patxet(1) era un home vell que no coneixia. En Peret (això ens ho digué a la vinya quan ens trobàrem sols) l’havien afusellat els feixistes el 1938, quan pel marge dret de l’Ebre arribaren al mar. El trepitjador era, com sempre, el cosí de can Moles, en Pepet. Parlava molt poc. La seva mirada es perdia enfocada a la pared com si al darrere hi cerqués quelcom. El seu germà petit, en Jaume, havia mort al front en la batalla de Terol. L’oncle i la tia Moles, a poc a poc, sense fer remor, havien deixat aquest món. Ell, en Pepet, feia unes setmanes que havia arribat al poble. Acabava de passar prop de cinc anys a la presó.

L’àvia, en el curs d’un moment de descans, em demanà si volia anar fins a cal Quico Forner a buscar el pa de la ració. En el moment de pagar, em vaig donar compte que no tenia xavalla i vaig posar al damunt de la taula el bitllet de 50 pessetes que l’assistent d’en García Rebull, comandant del Regiment Ebro 56 (com a general es feu famós en ocasió del procés de Burgos) m’havia portat dins d’un sobre tancat com a salari mensual de les tres hores diàries que esmerçava ajudant als seus dos fills a fer els deures de l’escola.

Que em pagues el que deuen els teus avis, també?

La pregunta de la fornera em feu envermellir de cap a peus. Em foren necessaris uns instants per trobar els mots adients:

Cobreu-ho tot. Fou la meva resposta. Tot empassant-me la saliva coll avall.

Trenta-tres pessetes. Sempre recordaré aquesta xifra. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Trenta-tres pessetes. Jo em sentia milionari. A més dels diners del comandant, havia cobrat la mesada de caporal, trenta pessetes. Per arrodonir-ho, la tia Francisca m’havia donat 25 pessetes. Era ric!

En el moment de sopar, aquella taula allargassada del menjador, amb les cadires no ocupades, així com el lloc de l’oncle al banc, al costat de l’avi, creaven una sensació de buidor angoixosa. L‘ombra dels absents de les altres veremes ens omplia de silenci. Soroll de plats i culleres. El xarrupeig de la sopa escaldada. El porró de vi negre, al mig de la taula, feia ganyotes brillants i fugisseres a cada moviment. Ni un mot. Res. Silenci.

Àvia, he pagat els deutes de cal Quico. No els hi deveu res més.

L’àvia es parà a mig camí de la cuina. Com una remor esmorteïda m’arribà a les  orelles:

Ai, Déu meu! -no era un prec, ni una oració-. Era un plany.

L’avi no digué res. Només dues llàgrimes, cara avall, brillaren un instant a la claror esmorteïda de la bombeta del menjador. Es tragué el mocador tot fent semblant de mocar-se. S’eixugà els ulls.

Havia passat la guerra. Havia arribat el feixisme.

Francesc Panyella i Farreras

(1) Patxet. Nom que on dóna als catalans de la ribera de l’Ebre. Per les veremes venien a llogar-se amb la mula o el cavall per transportar les portadores de raïms.

Nº 2 / Febrer 2.013 – La République d’Anubis – Alfons Valls


 

Arribada a França pels Pirineus

Les primeres llums de l’aurora ratllaven els núvols de llargues línies vermelles. Alfonso més tranquil pel canvi de temps constatà que el dia seria bell. Francisca escridassava als nens, era una senyal de la seva vitalitat. Grimpant per les plataformes del granit deslluït, necessitaren poc temps per arribar de l’altre costat. D’allà, veieren minúsculs punts fumejant que brillaven al lluny, focs de campament dels refugiats camí cap a França. Alfonso, el dit senyalant el fons de la vall, repetia:

– Mireu… Mireu…

Fins fa poc reservat, estava content d’haver-los conduit a bon port. Francisca, contenta, es dirigí als infants, compartint la seva exaltació.

– Mireu… Mireu…

Explicava als infants, amb molts detalls, que les petites llumeneres que brillaven al lluny eren les dels refugiats que havien fugit d’Espolla, França es trobava just el darrera de la muntanya. Catalunya darrera d’ells oblidada per la crida vibrant de l’Esperança.

Esperança, difosa i instintiva, emportant-se les últimes recances, esborrant l’amargor, el despit del rebuig. Himne, a la vida, a la joia, a l’amor…

Fent-se un camí entre els matolls, relliscant per les baixades estretes, d’on es deixaven emportar uns quants metres més avall, estaven de nou mullats i plens de fang, com si haguessin sortit d’un aiguamoll. Els hi calgué encara unes quantes hores de caminar per arribar al lloc per on passaven els refugiats. L’aire viu i matinal els hauria d’haver glaçat, però el caminar ràpid els escalfava prou per que els seus sentiments estiguessin tensats cap el lloc d’arribada: la frontera.

El camí, un senderol de contrabandistes, estava farcit d’uniformes militars estripats, passamuntanyes, gorres, cascs. Els soldats que fugien s’havien alleugerit de les seves armes, esdevingudes inútils, fusells, pistoles, municions, tot havia estat llençat sense cura pels camins, entre els matolls i els bosquets. Ells apretaven el pas alegrement cap a la línia de l’horitzó delimitada al cel per la cresta de la vall. Juanito es trobava dins el seu element, per fi havia trobat un camp de batalla de grandària natural. Després d’haver fet uns quants metres, les seves butxaques estaven plenes de municions i portava, penjat en bandolera, un mosquetó trobat al mig dels matolls.

Equipat d’aquesta manera, amb un passamuntanyes al cap, tenia l’aire d’un combatent. La pujada era dura a grimpar i arrossegava amb penes i treballs el fusell entre les asprositats del terreny. Tots quatre estaven cansats per dos dies de marxa forçada. Fou sense aquest equipatge que arribaren al cim.

Davant d’ells, França… Els mateixos paisatges, el mateix cel, els mateixos horitzons. Al fons de la vall, sobre la teulada d’una casa vella, onejava una bandera, van quedar parats mirant-la, sense dir res. Instant crucial en front del desconegut, on es confonien la por i l’esperança, on s’abandonen els sentiments desmesurats que esclaten i inquieten… Fou en aquest moment que Juanito es va estranyar, amb la gran joia de tots, de no veure la Torre Eiffel… Un instant d’humor involuntari els hi feia oblidar l’adversitat. Francisca i els nens feren uns quants passos, ara s’apressaven. Alfonso mirava cap a Catalunya. A l’enllà de les muntanyes, què feia Barcelona que ja havia caigut en mans dels nacionalistes? La gola resseca per l’emoció, la seva mirada s’entelava, mirà un bon moment les muntanyes pirinenques… després va venir amb un pas decidit.

– Anem a veure els francesos…va dir.

Enfront de l’adversitat, podien lliurar-se amb confiança a França. França era el seu passatge obligat, la seva esperança cap a les Amèriques. Van dirigir-se cap a la casa vella plantada dins la decoració forestal. Un cabana de pastor transformada en duana fronterera per les circumstàncies. Acostant-se, veieren els Gardes Mobiles, armats i amb el casc posat, equipats d’uniformes negrosos. Cap al contrabaix, al peu d’una carretera enfangada, uns quants camions militars esperaven. Per fi, s’acostaven de l’objectiu, cansats pel viatge. Alfonso, en companyia d’en Juanito, un al costat de l’altre tal dos combatents. Francisca i Miquel seguien a uns quants passos, no gaire tranquils. Un Garde Mobile els mirà de cap a peus…

– Alto aquí!

Sorprès, Juanito va obeir. Alfonso havia volgut guardar la pistola fins la fi del viatge. Dos altres Gardes s’acostaren i el desarmaren sense miraments. El control de l’identitat es feu en uns quants minuts. A l’Alfonso el posaren de costat. Francisca i els infants foren dirigits cap a un altre grup en el qual només hi havia dones i nens. Un camió estava parat molt aprop. Foren invitats sense miraments a pujar a la plataforma del darrere, empesos, s’agafaren a les baranes. Llavors, amb gran sorpresa, el camió arrencà.

Alfonso els feu grans gestos, ells li respongueren fins que el perderen de vista, sense donar-se compte que en aquell instant els separava per molt de temps, sense dubtar-se que anaven cap al desconegut…

Alfons Valls
La République d’Anubis (edició francesa)
Traducció de «INFORMACIONS»

Nº 2 / Febrer 2.013 – SUPLEMENT – El Saqueig de Marsella – Francesc Panyella i Farreras.


 

Saqueig de Marsella
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 19 (desembre 2.008) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Interior del Port de Marsella. Joseph Vernet.

Interior del Port de Marsella. Joseph Vernet.

Ens trobàvem a la recepció que l’Ajuntament de Marsella havia organitzat per a les personalitats oficials que assistien al 7è Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, els dies 5 i 6 d’agost de 1994 quan tot d’una un dels regidors de la ciutat present a l’acte ens etzibà:

Quan penseu tornar-nos les cadenes que ens prenguéreu?

Les cadenes! Es tractava de les cadenes que, de nit, tancaven el Port Vell. Això passava l’any 1423, més o menys, segons es dedueix de certs documents consultats, puix no tots donen la mateixa data, el 20 de novembre a l’hora de les completes, a nit caiguda.

Cadenes del port de Marsella, portades per Alfons V el Magnànim. Capella del Sant Calze, Catedral de València.

Cadenes del port de Marsella, portades per Alfons V el Magnànim. Capella del Sant Calze, Catedral de València.

La pregunta que ens feu el regidor de la ciutat de Marsella ens ha portat a esbrinar aquesta pàgina de la nostra història, poc coneguda per molts de nosaltres, però que demostra que si bé han transcorregut més de 570 anys, en el cor de molts marsellesos resta viu el sentiment que produí el saqueig de la ciutat per part de les tropes del rei de Catalunya i Aragó, Alfons el Magnànim.

De les relacions entre Provença i Catalunya en coneixem, sobretot en el període anterior, el casament de Dolça de Provença el 1112 amb Ramon Berenguer III. Però segurament que és des d’aquí que es comencen a crear les condicions que més tard enfrontaran catalans i provençals. La germana petita de Dolça de Provença, Etiennette (Esteveta), es casarà amb Raimon dels Baus, que posseeix una quantitat de terres, feus i castells per tota la Provença i que veu amb molts mals ulls la vinguda d’un potent senyor estranger a la casa de Barcelona. Aquesta rivalitat portarà un seguit d’enfrontaments i guerres, els motius de les quals no són altres que el domini, no solament del comtat de Provença, sinó de Nàpols, Sicília, Sardenya i de la mateixa corona catalano-aragonesa, com més endavant veurem. I d’una manera ben concreta, el domini sobre el comerç del Mediterrani, en el qual estaven interessats tots els estats en presència.

Això ens porta fins el 1410, any en què mor Martí I l’Humà sense descendència masculina. El seu fill, Martí I el Jove, rei de Sicília, havia mort un any abans.

El nou rei de la corona catalano-aragonesa no seria nomenat fins al mes de juny del 1412. En el curs d’aquests dos anys del que s’anomenà interregne, els candidats s’afrontaren, cercant aliances i ajudes entre els monarques veïns. Si bé coneixem els candidats principals, Ferran I d’Antequera, comte de Trastàmara i Jaume II, comte d’Urgell, n’hi havia encara tres més: Frederic, comte de Luna, fill natural de Martí I el Jove; Alfons, duc de Gandia i comte de Ribagorça, que era nét d’en Pere, germà del rei Alfons III el Benigne i, per últim, Lluís III d’Anjou, duc de Calàbria, que era fill de Lluís II de Nápols, duc d’Anjou, comte de Provença, casat amb Violant d’Aragó, filla del rei catalano-aragonés Joan I el Caçador.

Per adonar-nos dels lligams de parentiu que existien entre els pretendents al tro, caldrà parar-se a examinar detingudament el quadre de l’arbre genealògic que reproduïm, la soca del qual no és altra que Jaume II el Just.

Supl.0213-03w

Ferran d'Antequera.

Ferran d’Antequera.

Retrat de Benet XIII, anomenat Papa Luna.

Retrat de Benet XIII,
anomenat Papa Luna.

Ferran I comptava amb l’ajuda de Castella i, sobre tot, la del Papa aragonès Benet XIII, que cercava aliances per tal de mantenir se en els seus feus de Penyíscola. Fou papa de 1394 a 1423. (En aquells temps, els Papes feien i desfeien corones i si bé tots defensaven I’existéncia d’un sol Déu, ja no era el mateix quan es tractava de designar el seu representant sobre la terra). Lluís III d’Anjou es recolzava amb la de França i la del Papa Joan XXII, nat a Nàpols i resident a Pisa -Papa de 1410 a 1415-, i de Gregori XII, nat a Venècia -Papa de 1406 a 1415- i comptava també amb l’ajuda dels Estats Pontificals. Retrat de Benet XIII. (Anomenat Papa Luna) (05)  Jaume II d’Urgell solament podia comptar amb una part de l’opinió de Catalunya. Cal recordar que dels 9 compromissaris que es reuniren a Casp (3 per cada un dels regnes: València, Aragó i Catalunya) Ferran I obtingué 6 vots i entre aquests un dels representants era de Catalunya.

Quina era la situació d’aquell moment? Cal pensar que amb l’arribada del fill de Joan II el Bo, rei de França; en Lluís I, duc d’Anjou (1339-1384), que esdevenia comte de Provença i de Forcalquier i per gràcia de la reina Joana I de Sicília successor dels seus regnats, els gals reforçaven la seva presència al Mediterrani i per tant creixien les seves ambicions de dominar el comerç d’aquest mar. Les mateixes intencions tenien el seu fill, Lluís II, i sobretot el seu nét, Lluís III (1403-1434).

El papa Martí V, l’elecció del qual acabà amb el cisma que hi havia a l’Església, desitjós de posar ordre a l’anarquia existent en els diferents estats de la península italiana, cridà a Lluís III i el coronà rei de Nàpols el 1420. Al mateix moment, Joana II, reina de Nàpols, que no tenia fills, per tal de sentir-se protegida, havia escollit com a successor a Alfons V el Magnànim, de Catalunya i Aragó, fill de Ferran I d’Antequera.

Alfons V el Magnànim.

Alfons V el Magnànim.

Detall del Castell d’Alfons V el Magnánim, a Nápols.

Detall del Castell d’Alfons V el Magnànim, a Nàpols.

Les revoltes al Mediterrani eren cosa corrent. Genovesos i Florentins, junts algunes vegades, altres aliats amb els Estats Pontificals, es barallaven contra catalans i provençals i contra els regnes de Sicília i Nàpols. Per tal de posar ordre a les possessions que dominava, el rei Alfons el Magnànim salpà del port dels Alfacs el mes de maig de 1420 amb una puixant esquadra. El juny pacificava l’Alguer, el setembre desembarcava a Calvi i l’octubre a Bonifaci. Seguia la seva expedició fins a Càller, d’on sortia cap a l’illa de Sicília, amb escala a Palerm i a Messina.

Arribava per fi a Nàpols, on l’esperaven infinitat de contratemps.

Port de Nàpols.

Port de Nàpols.

Lluís III trobà un nou aliat amb en Francesco Sforça, duc de Milà. Mentrestant, la seva mare, la reina Violant, havia convocat el Parlament a Aix de Provença el 30 de gener de 1423, del qual n’obtenia l’expedició una puixant flota i 25.000 florins de crèdit per al seu fill. Aquests reforços permeteren a les tropes dels d’Anjou emportar-se una primera victòria sobre els catalans, cosa que tenia com a conseqüència immediata el canvi de les aliances en presència.

Joana II de Nápols.

Joana II de Nápols.

La reina Joana anul·lava el seu testament i signava un pacte amb Lluís III el 2 de juny del 1423. Aquest pacte era contrasignat pel papa, pels cardenals, pel duc de Milà i pel duc de Gènova. Amb aquest tractat, Lluís III esdevenia també duc de Calàbria i es comprometia a expulsar les forces catalano-aragoneses i prendre possessió del regne de Nàpols a la mort de la reina Joana.

Al mateix temps els catalans, que sabien quins havien estat els acords presos en el Parlament d’Aix; també enviaven pel seu costat tropes al seu rei. Això li permetia obtenir una esclatant victòria sobre els seus enemics l’onze de juny del mateix any 1423. Mentre les tropes catalano-aragoneses consolidaven les seves posicions a tot el sud de la península, la reina Joana, a la ciutat d’Aversa, el 14 de setembre signava una ampliació dels acords amb Lluís III. A causa d’aquests acords, Catalunya d’un costat i Provença de l’altre acabarien enfrontant-se en una llarga guerra per la possessió dels dominis del Mediterrani: Sicília, Sardenya, Nàpols, Calàbria, etc.

Per al rei Alfons no s’havien acabat els maldecaps. Venien d’informar-lo que el rei de Castella violava les seves fronteres d’Aragó i per postres, havia capturat el seu germà Enric. Prenia la decisió de deixar l’altre germà, Pere, a Nápols i retornar a Catalunya per tal de fer front a l’escomesa dels castellans. El mateix dia que salpava de Nàpols, les tropes de Lluís III atacaven la ciutat. Pensà que en lloc de tornar enrere, calia continuar la ruta, puix imaginava que els d’Anjou havien concentrat totes les seves forces al sud d’Itàlia i deixaven desguarnida la Provença. Cosa que era certa. Ja tornaria més tard per tal de passar comptes. Calia escarmentar el seu enemic en el lloc més sensible i d’on sortien les naus que alimentaven les tropes; és a dir, Marsella.

Antic gravat del Port de Marsella.

Antic gravat del Port de Marsella.

Carles VII, gendre de la Reina Violant.

Carles VII, gendre de la Reina Violant.

Maria d’Anjou, filla de la Reina Violant.

Maria d’Anjou, filla de la Reina Violant.

De fet així era. La reina Violant, que pel casament de la seva filla Maria amb Carles VII era per tant sogra del rei de França, després d’haver convocat el Parlament a Aix a finals d’agost, havia deixat el seu fill Carles de Mortain -que tenia 9 anys- i se n’havia anat a Angers, on tenia problemes amb els anglesos.

L‘exercici del poder quedava en mans d’un Consell amb seu a Aix. El comandament de Marsella requeia al veguer Arnau de Villeneuve, que era ajudat pels Sis de la Guerra; consellers que tenien el comandament de diferents sectors de la ciutat i, en particular, la defensa de les portes d’entrada. Tot fa pensar que els defensors creien que les fortificacions de la ciutat eren prou imponents per dissuadir les tropes d’Alfons i que la famosa cadena que tancava el port era prou sòlida per no deixar-hi entrar cap vaixell. Es més, cal pensar que les tropes defensores, com que les millors es trobaven a Nàpols, eren molt reduïdes.

Fou cosa fàcil per als catalans trencar les cadenes que protegien el port. D’aquesta manera els vaixells entraren directament i començà el saqueig de la ciutat, amb totes les conseqüències paoroses de foc i de sang que comportà. Era el 20 de novembre de l’any 1423. Les lluites encara durarien anys i panys, sempre per les mateixes causes: el domini del Mediterrani, que a finals del segle, amb la descoberta d’América, perdria la seva importància i crearia noves contradiccions i nous conflictes.

Gravat antic de Marsella.

Gravat antic de Marsella.

Pensem, amb tota sinceritat, que seria un acte extraordinari tornar les cadenes a la ciutat de Marsella. Seria la confirmació que, per damunt de les rivalitats de la gent de sang blava, hi ha quelcom que és més important: la germanor dels pobles de Provença i de Catalunya.

Panoràmica del Port Vell de Marsella.

Panoràmica del Port Vell de Marsella.