Arxiu mensual: abril de 2013

Nº 4 / Abril 2.013 – PORTADA

 

SUMARI

Notícies i calendari.
Coses de la «España Pepera». Francesc Panyella i Farreras
Guifré el Pilós. Pare de la Pàtria. M. LLuïsa Pujol
Any Salvador Espriu. Publicat a LLENGUA CATALANA

S U P L E M E N T

Cançons perdudes. Himne de l’exèrcit popular.

 

Aigua d’abril, cada gota val per mil

 

ROSA D’ABRIL

Les roses de Sant Jordi -capollades
i encara no nascudes al roser-
frissen per veure’s plenament fullades
per actuar amb ofici d’encenser.

Volen vinclar-se al peu de la Senyera,
vora de la tomba de l’heroi caigut,
i ésser com un senyal de primavera,
engarlanant-li al Cavaller l’escut.

Llances de blat, com llances de Sant Jordi
agermaneu-vos amb el vent de l’ordi
i als ametllers que apunten llur esclat.

Sant Jordi, esguarda els camps de Catalunya!
Un pom de roses amb la destra empunya!
Beneeix l’ametller, l’ordi i el blat!

Frederic Alfonso i Orfila
(Barcelona 1913/1991)
Darrera Garba – Biblioteca Quadern

 

Nº 4 / Abril 2.013 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Què passa al Cercle Català de Marsella?
Aneu a:

També podeu anar a:
                 prouvènço-informations
Sanefa8cJa hi som! El Govern de «todas las Españas» envia les decisions del Parlament de Catalunya sobre el Dret a decidir, davant del Tribunal Constitucional. Una vegada més es posa de manifest que quan la democràcia ciutadana avança, els que tenen por són els que nomes coneixen la «democràcia de boca». Si, senyors peperos, us agradi o no us agradi, Catalunya és una nació!
Sanefa8cPel 2014, concretament del 16 al 21 de juny, la Universitat de Lleida organitzarà el Congrés de l’AIEO (Associació Internacional d’Estudis Occitans). Cal recordar que des del 1990, i ratificat el 2006, l’occità és llengua oficial a Catalunya.
Informacions: http://aieo2014.udl.cat.
Sanefa8cMartín Rodríguez Sol, Fiscal Superior de Catalunya, que no és partidari de la independència, però que ha dit que tot poble té dret a decidir el que vol ser, ha estat immediatament destituït pels grans «demòcrates» del Partit Popular.
Sanefa8cEl nostre brillant Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, s’ha posat a significar el que hauria de ser l’educació. Més religió, senyores i senyors! Més religió! I que això sigui assignatura obligada. Potser el Ministeri de Cultura ens parlarà dels desplegaments de les forces de seguretat. Ves a saber.
Sanefa8cDe retorn a Barcelona, després de la seva conferència a Marsella sobre el tema: «Catalunya, nou estat d’Europa?» en Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya, ens ha fet arribar una cordial salutació dirigida a tots els membres del Cercle i als amics de la nostra terra.
Sanefa8cA partir del butlletí de maig i sempre que la actualitat ho permeti, publicarem els documents de la FIEC: Tresors de la Catalunya Exterior.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DISSABTE, 6
A les 4 de la tarda
Cité des Associations
Sala Phocèa
Conferència de Marga Buffard
Catedràtica de Lletres Modernes
“Miquel Barceló
Pintor i esculptor”

DISSABTE, 13
Perpinyà
Per la llengua,
Per la terra,
Per Catalunya!


DISSABTE, 20
Cite des Associations
Sala Artemis
Presentació de l’obra d’en

Gérard Malgat
“Vida i obra de Max Aub”


DIUMENGE, 21
Passejada campestre
En temps oportú rebreu els programes.

Espaiador176x200

M A R S E L L A

Llibres i Roses
del 23 al 26 d’abril

Llibreria «LA TOURIALE»
211, Bld. de La Libération

Veniu a descobrir els nous autors catalans i retrobar els ja coneguts

El dia 26, a les 6 de la tarda, piscolabis de clausura.

 

* * * * *

Què fan els Casals Catalans d’arreu del món?
Aneu a: http://www.facebook.com/casalscatalans

* * * * *

Nous socis: Associació «Les Catalans Partout» de Sisteron. Benvinguts!

* * * * *

Donatius rebuts: Josette García, 12 €; Carme Mombelli, 20 €; Miquel Schettini, 12 €; Florence Quevedo, 10 €; Les Catalans Partout, 12 €; Jaume Bosch, 12 €; Violeta Sanjuan, 30 €; Joan Pujol, 12 €; Maria-Àngels Duteil, 12 €.

* * * * *

Socis, penseu a fer efectiva la vostra cotització pel 2013 que ha estat mantiguda a 20 € anuals. Lectors del Butlletí, feu-nos arribar la vostra suscripció de 12 €. Ens ajudareu!

* * * * *

Els nostres dols: La mare de la Daniela Muntaner ha emprès el llarg camí sense retorn. Que la nostra volguda amiga i els seus, trobin en aquests mots tota la nostra estima i condol.

* * * * *

Les nostres joies. I de tres! A can Pere Grau, la petita Salomé ha vingut a fer més gran la rotllana de les netes dels nostres amics. Per ells, per les petites i pels pares, moltes felicitats.

Nº 4 / Abril 2.013 – Coses de la «España Pepera» – Francesc Panyella i Farreras


 

Coses de la «España Pepera»

El senyor Manuel García-Margallo, ministre de Relacions Exteriors del Govern de l’estat, en una roda de premsa recent, després de la reunió del Consell de Ministres, donava a conèixer les decisions preses en quan a representació internacional es refereix.

Si ens creiem el que ens diu, arribaríem a la conclusió que les comunitats (llegiu Catalunya) es gasten els diners a dojo i que cal pensar que són elles les que han portat el caos econòmic que coneixem. En un moment donat el Ministre deia: «Si una comunitat prefereix tancar ambulatoris abans que tancar oficines exteriors, serà lelectorat el que jutgi». I aquí caldria començar per demanar al nostre Ministre: quants ambulatoris s’han tancat i quantes restriccions degudes a les retallades a la sanitat s’han fet a causa de la política del seu Govern presidit pel senyor Rajoy?

I resulta més curiós quan ell mateix diu que «no se sap el número de funcionaris que hi ha a lexterior, ni el número dedificis, ni què està fent qui». Però senyor Ministre, això sí que és de la seva competència! I vostè no ho sap? Què hi fa en el Ministeri?

Nosaltres sí que li podríem dir que, amb la quantitat de «Institutos Cervantes» que hi ha escampats per tota la geografia planetària i altres brillants «Institutos» si comencéssim per posar-ho en ordre, l’Estat ja faria força estalvis. I potser no hauria d’enfocar el tancar ambulatoris, ni imposar restriccions als serveis sanitaris i, encara menys, a l’educació.

Però anem més lluny. Si bé el Ministre reconeix la capacitat de les Comunitats Autonòmes de tenir representants a l’exterior, continua dient que: cal treballar junts i com a recepta proposa la unitat com a principi bàsic i acaba assegurant que el màxim responsable serà lambaixador.

Penso que això no s’ho creu ningú. Ni ell mateix. Senyor Ministre, caldria que ens expliqués que un Partit com el seu, que es troba a la base del boicot dels productes catalans en el marc de l’estat espanyol; com representarà i vendrà aquests mateixos productes a les esferes internacionals?

Si els productes de la vinya, i en particular el cava han conquerit mercats mundials, com a resposta d’autodefensa en front del boicot peninsular desencadenat pel seu Partit, per tal de castigar als catalans en les seves pretensions d’obtenir un estatut amb més autogovern; no ha estat pas degut a la «eficàcia» dels consolats de l’estat ni de les ambaixades. Ha estat, sobretot, gràcies a l’esperit innovador de l’empresariat català i del recolzament exterior de les institucions catalanes. Més clar l’aigua.

Miri, senyor Ministre, potser sí que amb les seves imposicions podrà frenar o dificultar les activitats de les delegacions oficials que el Govern de la Generalitat té en algunes capitals ben precises. Però haurà de tenir ben clar, que el que no podrà frenar ni controlar seran les activitats de la societat civil, la d’aquests milers de catalans i catalanes i dotzenes de Casals Catalans que no necessiten ni del permís de l’Ambaixador, i encara menys del seu, per representar Catalunya allà on els hi doni la gana. També hauria de tenir clar, senyor Ministre, que de les Ambaixades i Consolats, els catalans de l’exterior ens en hem passat olímpicament, sobre tot en el curs dels quaranta anys de franquisme. I si en aquell període no els necessitàrem, ens podem passar quaranta anys més, ignorant-los. I continuarem fent el que convingui, i més si és necessari, per representar Catalunya allà on calgui i quan calgui. Els hi plagui o no els hi plagui a la genteta(1) del Partit Popular.

Ja sé que com un ciri trencat sempre ens surten (quan els hi convé) amb allò de la Constitución. Suposo que deu tenir molt poc coneixement del que diu l’apartat 3 de l’article 3r: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio que será objeto de especial respeto y protección. 

Francesc Panyella i Farreras

 

(1) Contràriament al que es podria pensar, genteta no és un diminutiu. Correspon al mot castellà «gentuza, gente ruín».

Nº 4 / Abril 2.013 – Guifré el Pilós – M. LLuïsa Pujol


 

Personatges històrics

Guifré el Pilós

Pare de la pàtria

fundador de la dinastia dels Comtes de Barcelona

Per M. LLuïsa Pujol
Periodista

Publicat al nº 27 (desembre 2.012) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Pilos-01-w

Guifré I de Barcelona, anomenat “el Pilós”, (840-897) era fill del comte Sunifred I d’Urgell i comte de Cerdanya, i d’Ermessenda. Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a donar en herència els seus dominis territorials, fet que inicià la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Se’l considera fundador de Catalunya i des del 1380 se l’anomena “Pare de la Pàtria”.

Guifré pertanyia a un llinatge hispanogot de la regió de Carcassona (la tradició situa el seu naixement a l’Arrià, en les proximitats de Prades), en el Comtat de Conflent, actualment en el Rosselló. El seu pare, Sunifred I d’Urgell –a qui Carles el Calb (fill de Lluís I de França) concedí els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Nimes, Agde, strong>Besiers i Magalona– fou assassinat pel magnat franc Guillem de Septimània.

Guifré “el Pilós” es va casar amb Guinelda el 877. Va lluitar, al llarg del seu regnat, contra els musulmans; va dedicar-se a reconquerir, organitzar i repoblar les terres catalanes. Va iniciar el repoblament per la vall de Lord (872 a 878) i la va continuar pel Ripollès (des del 879), Osona (des del 881) i el Bages (des del 889), fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d’aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre, i d’aquesta manera es creà el que es coneix com la Catalunya Vella. Va tenir sempre excel·lents relacions amb l’estament eclesiàstic. Va intentar independitzar els bisbats catalans de Narbona, va restaurar el Bisbat de Vic i va reconstruir el castell de Cardona.

Tanmateix, va fundar, amb la seva esposa Guinelda, els monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) -on va voler ser enterrat, i s’inicià així la història del panteó dels comtes de Barcelona– i el de Sant Joan de les Abadesses (885). El seu govern va coincidir amb un període de crisi que va portar a la fragmentació de l’Imperi carolingi en principats feudals.

Pilos-05-w

Entre els anys 888-890 Guifré va tenir enfrontaments amb Sunyer II i Dela, comtes d’Empúries, els quals havien ocupat Girona i una part del comtat de Besalú i n’aconseguí l’expulsió. El 884 lluita, sense èxit, contra el cabdill musulmà Isbail Ibn Musa, instal·lat a Saragossa des del 871 i que els anys 883-884 era a Lleida. Decidit a expulsar els musulmans de Lleida, el 897 marxa amb el seu exèrcit contra el governador Llop Ibn Muhammad, però va ser derrotat i morí en la lluita. Altres fonts situen la seva mort en la Vall d’Ora en el Solsonès, on hi ha un monument dedicat a la seva figura.

Detall del Monument dedicat a Guifré “el Pilós”, a la Vall d’Ora al Solsonès.

Gesta Comitum Barchinonensium, amb la Llegenda de Guifré el Pilós ”De Guiffredo pilose”.

Gesta Comitum Barchinonensium, amb la Llegenda de Guifré el Pilós ”De Guiffredo pilose”.

La “Llegenda de Guifré el Pilós” fou recopilada per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana escrita en llatí vers el 1180 pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll durant el regnat d’Alfons II d’Aragóel Cast”. Aquesta llegenda explica que la raó d’aquest sobrenom era que tenia pèl allí on els homes no acostumaven a tenir-ne, sense concretar on, de manera que, segons la llegenda, en retornar Guifré de Flandes a Barcelona disfressat de pelegrí, la seva mare el va reconèixer de seguida.

Primer comte independent de Barcelona (873-898) Guifré va ser Comte de Barcelona, Comte d’Osona, Comte de Girona (878 – 897); Comte d’Urgell i de Cerdanya (870 – 897) i Comte de Conflent (896 – 897).

Segell editat a la Renaixença, dedicat a Guifré el Pilós

Segell editat a la Renaixença, dedicat a Guifré el Pilós

En la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, se’l va considerar com a iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolíngia. Posteriorment, la historiografia romàntica va elevar Guifré a la categoria d’heroi nacional.

Guifré “el Pilós” va ser l’últim comte de Barcelona nomenat per la monarquia franca i el primer que va llegar els seus Estats als seus fills. A partir de llavors, els comtats es van transmetre per herència i els reis francs simplement sancionaven la transmissió. Així es crea l’actiu base de la casa comtal de Barcelona.

Inicialment, les seves possessions van ser heretades per Guinelda i els seus fills mascles seglars; però, poc després de la seva mort, se n’acorda una nova distribució entre els seus fills: Guifré Borrell, futur Guifré II va rebre els comtats de Barcelona, Girona i Osona; Miró, els comtats de Conflent, Besalú i la Cerdanya i Sunifred el comtat d’Urgell (amb Andorra).

A partir del govern de Guifre “el Pilós” el comtat de Barcelona va començar la seva etapa de independència de la sobirania francesa.

A la seva mort, la monarquia carolíngia travessava per una sèrie de dificultats internes que van portar l’elecció d’un noble que no pertanyia a la dinastia carolíngia (Odó) com a rei. Aquesta ruptura del legitimisme franc tindria conseqüències mportants a Catalunya, on els fills de Guifré van autoproclamarse els seus successors, sense esperar que el rei els designés, i establiren el principi de successió hereditària, el primer gran pas cap a la independència dels comtats. Així, els fills del comte es partiren els comtats. Des d’aquest moment, el principi d’hereditat tenia una validesa indiscutible.

La idea que Guifré “el Pilós” va ser l’impulsor no tan sols de la independència dels comtats catalans sinó també del naixement de Catalunya es va popularitzar durant la Renaixença pel dramaturg Serafí Pitarra, amb la seva frase “Fills de Guifré el Pilós, això vol dir catalans”.

La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, i va donar lloc a la llegenda de les quatre barres de sang. L’historiador valencià d’origen alemany, Pere Antoni Beuter dóna la seva versió sobre aquesta llegenda en Segunda parte de la crónica general de España (1550). Explica que els normands van atacar França i el comte Guifré “el Pilós” anà a ajudar l’emperador franc. Derrotats els normands, el comte Guifré demanà a l’emperador Lluís —no es concreta de quin Lluís es tractava, si de Lluís I (814-840), de Lluís II (877-879), o de Lluís III (879-882)— que li donés un escut d’armes; aleshores el rei se li acostà i mullà els seus dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte, passant-los després de dalt a baix per sobre de l’escut daurat del comte i li digué: “Aquestes seran les vostres armes, comte”.

Origen de l’escut del comtat de Barcelona. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Pintura de Claudi Lorenzale (1843-1844). Carles II estén els seus dits amb la sang de la ferida de Guifré I sobre l’escut del comte, creant l’escut d’armes del Comtat de Barcelona.

Origen de l’escut del comtat de Barcelona.
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Pintura de Claudi Lorenzale (1843-1844).
Carles II estén els seus dits amb la sang de la ferida de Guifré I sobre l’escut del comte, creant l’escut d’armes del Comtat de Barcelona.

Però hi ha altres versions, donat que l’emperador Lluís I “el Pietós” havia mort el 840, abans del naixement de Guifré “el Pilós”, el rei de la llegenda fou canviat per Carles II de França “el Calb”; així fou com ho va recollir un altre historiador valencià, Francisco Diago, autor de Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1585-1709) que publicà a Barcelona el 1603.

D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, símbol de la nova sobirania conquerida, i que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.

En honor de Guifré “el Pilós”, el poble de Ripoll celebra l’11 d’agost un mercat medieval: el mercat del Comte Guifré.

Sepulcre del Comte Guifré al Monestir de Ripoll

Sepulcre del Comte Guifré al Monestir de Ripoll

Nº 4 / Abril 2.013 – Any del centenari de Salvador Espriu


 

Any Salvador Espriu (1913-1985)

Centenari del seu naixement

espriu-w

Salvador Espriu i Castellò va néixer l’any 1913 a Santa Coloma de Farners, capital de la comarca de La Selva. Era fill d’un advocat que exercia com a notari, primer a Santa Coloma de Farners i posteriorment a la ciutat de Barcelona, on Espriu va viure la resta de la seva vida i hi va morir l’any 1985.

De ben jove va tenir diversos problemes de salut i personals. Es posava malalt freqüentment, i sembla que es passava temporades relativament llargues al llit. A principis dels anys 20, quan apenes era un adolescent, el seu germà gran va morir al port d’Arenys, esdeveniment que li va canviar la vida. Segons sembla, a causa de les llargues temporades que es passava enllitat es va aficionar a la literatura.

Quan només tenia 16 anys, l’any 1929, ja va publicar el seu primer llibre, titulat Israel. Estava escrit en castellà. El cost d’edició va anar a càrrec del seu pare. L’any següent, el 1930, va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia i Lletres. És allà on va conèixer algunes de les seves millors amigues: Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i Lola Solà. Així mateix, també va establir un lligam molt profund amb l’escriptor i poeta Bartomeu Rosselló-Porcel. Aquesta etapa va coincidir amb el final de la dictadura de Primo de Rivera i l’etapa de la proclamació de la República el 1931.

La següent publicació no es va fer esperar, i el 1931 va publicar El doctor Rip, la primera novel·la en català. Poc després, va escriure l’obra teatral La revolta dels Sants, encara l’any 1931. El 1932 sortia a la llum Laia, una novel·la curta inspirada, segons sembla, en la població d’Arenys al segle XIX. El seu primer premi literari va arribar el 1934 amb l’obra Els avets que va rebre el guardó de la Generalitat de Catalunya en els X Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc. El 1935 fou el torn de la novel·la Miratge a Citerea i el llibre Ariadna al laberint grotesc.

L’esclat de la guerra civil va provocar que els seus estudis s’interrompessin, i va haver de dedicar-se a fer classes a futurs oficials perquè a causa del seu estat de salut no el van enviar al front. Letizia i altres proses va publicar-se el 1937. Espriu l’escrigué per evadir-se de la realitat de la guerra. L’any 1938 va morir Rosselló-Porcel, el seu amic de l’ànima (recordem que el poemari pòstum de Rosselló, Imitació del foc, anava dedicat a Espriu) motiu que el va trasbalsar.

A causa del règim molts autors van passar a escriure en castellà, però Espriu no ho va fer, sinó que es reafirmà en l’ús del català. Va publicar, el 1964, El Cementiri de Sinera, un llibre de poemes que evocava els seus anys d’infantesa, moments idíl·lics que queden lluny de la situació que vivia aleshores. Va escriure la gran peça teatral Primera Història dEsther entre els anys 1947 i 1948.

Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de Laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d’Or. En les quatre obres, tot i tractar temàtiques diferents, la seva poètica es converteix en una meditació al voltant de la mort, ja que el 1950 la seva mare va morir i Espriu hi tenia molt bona relació.

L’any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Porcel i altres proses, en què inclou un estudi de l’obra del seu amic difunt feia una pila d’anys. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava de la situació de Catalunya sota el franquisme. El llibre mai no va ser censurat, malgrat que contenia la frase «No pot escollir príncep qui vessa sang»

L’any 1972 va guanyar el Premi de la Crítica de poesia castellana per l’obra Setmana Santa, un llibre de poemes. Li van concedir el premi malgrat que estava escrit en català. En aquella època també es va publicar Aproximació tal vegada el·líptica a lart de Pla Narbona (1968) i Formes i paraules (1975).

L’any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. Va ser a partir d’aleshores que el seu estat de salut va començar a ser greu. A partir de l’any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors d’entre els quals cal destacar l’ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i també la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. L’any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, obra que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica de Serra d’Or. Va continuar escrivint fins a la seva mort.

El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, i el dia 27 del mateix mes ja li van donar l’alta. Però el 18 de febrer de 1985 va tornar a l’hospital. Aquesta vegada el van haver d’ingressar a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l’edat de 72 anys. La capella ardent va ser instal·lada al Palau de la Generalitat de Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc.

Publicat a LLENGUA CATALANA

Les roses recordades
(dins El caminant i el mur)

Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d’abril? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigne, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suaument els nostres petits noms, i ens somreia.

Nº 4 / Abril 2.013 – SUPLEMENT- Cançons perdudes – L’exèrcit popular


 

Cançons perdudes

L’Exèrcit Popular

Himne

Seguint la nostra recerca de la memòria històrica sota el títol «Cançons perdudes» ens plau publicar la que esdevingué l’Himne de l’Exèrcit Popular, l’exèrcit de la República. La música correspon a una cançó dels antifeixistes alemanys que els membres de les Brigades Internacionals portaren amb ells i que fou adaptada al text. L‘autor de la lletra és en Pere IV (Joan Oliver). La primera vegada que es cantà fou a Barcelona el dia que una columna important de l’exèrcit regular marxava cap al front d’Aragó.

Un dia tràgic la gent més innoble
d’aquesta terra en desfeia la pau.
Els vils feixistes dreçats contra el poble
volien fer-lo per sempre un esclau.

Vingué la guerra ferotge i sense treva,
al nord, al centre, al sud i al llevant.
I arreu d’Espanya s’aixecà la gran lleva
dels voluntaris que lluiten cantant.

Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme,
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.

Endavant!

Però nosaltres a més de la glòria
volem la força que ens dóna la unitat.
per la total i immediata victòria,
com un sol home marxem al combat.

Passa la tropa i el poble l’aclama,
rengles de ferro, fusells rutilants.
L‘esguard enlaire dessota la flama
de la bandera que ens fa tots germans.

Endavant!

Amb fúria i disciplina, enfonsarà a l’abisme
al criminal feixisme, l’Exèrcit Popular.

Endavant!

MarxaExercitPopular-BN-lletra-w

Reproducció de la partitura i lletra de l’himne, sota el títol “Marxa de l’Exèrcit Popular”, tal com es van publicar a la pàgina 7 del nº 410 de la revista Mirador, “Setmanari de literatura, art i política”, del 5 de març de 1.937.
Font: “Ateneu Barcelonès”.
Es pot consultar a l’Arxiu de Revistes Catalanes AntiguestranspaFitxa de la Biblioteca de Catalunya.