Arxiu mensual: maig de 2013

Nº 5 / Maig 2.013 – PORTADA

 

SUMARI

Notícies i calendari.
Comunicat de la FIEC.
Tresors del patrimoni cultural de la Catalunya Exterior. Brusel·les.
Conferència d’en Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya. Solange Cariou.
Una llengua que civilitzà mig món? Pere Ortís.

S U P L E M E N T

Cant IV. Josep Maria Palau i Camps.

 

Pel maig, cada dia un raig

 

         LA CASA QUE VULL

La casa que vull
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si en cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niuï l’oronella
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra
I se sentin els clams
de guerra o de festa.

Per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

Joan Salvat Papasseit (1894/1924)
La gesta dels estels

 

Nº 5 / Maig 2.013 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Què passa al Cercle Català de Marsella?
Aneu a:

També podeu anar a:
                 prouvènço-informations
Sanefa8cA finals de març, una delegació de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes s’entrevistà amb els diputats catalans al Congrés de l’Estat, per tal de demanar que sigui revisada la llei electoral pels catalans residents a l’estranger, vistes les dificultats que tenen per exercir el dret de vot.
Sanefa8cAfanyeu-vos a comprar la revista «Europe» del número de març d’enguany. Hi ha una gran part dedicada als autors contemporanis de la literatura catalana. Tot molt interessant!
Sanefa8cEl 45è. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Omnium Cultural, enguany ha estat concedit al dramatutrg i guionista Josep-Maria Benet i Jornet, per la seva contribució a la renovació del teatre català modern. Felicitacions!
Sanefa8cL’Ajuntament de l’Alguer, amb la col·laboració de la representació de la Generalitat, ha iniciat una campanya per tal de fomentar l’ús de l’alguerès en tots els àmbits de la societat. El lema és: «Amb alguerès té més gust».
Sanefa8cL’Albert Massip Pinatella, després d’un seguit de recerques, posa a la disposició de tothom el blog «Cançons i música dels avis». Busqueu-lo a:
http://musicadelsavis.blogspot.com

Sanefa8cJa hi som. Ens estan «españolizando». Si en una escola hi ha un nen que vol aprendre en castellà, tots els demés alumnes hauran de fer-ho. Aquesta ha estat la decisió del Tribunal Suprem de Catalunya. I La Camacho i el Rivera, contentíssims.
Sanefa8cDesprés dels Estats Units, els Castellers de Vilafranca han ocupat Londres del 19 al 21 d’abril. La Torre de la ciutat ha quedat bocabadada i els anglesos i angleses encara més.

CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DISSABTE, 11
Aix en Provença
A la Rotonda
Festa d’Europa
El Cercle hi tindrà parada

DILLUNS, 27
Aix en Provença
Universitat Aix-Marsella
Centre Schuman

Amphi GUYON
A les 6 de la tarda
El cantautor valencià

Pau Alabajos
Ens oferirà una conferència-concert
L’herència de la nova cançó
Entrada gratuïta

Diumenge 23 de juny
Preneu nota!
M A R S E L L A
Sortida de final de temporada

En temps oportú rebreu el programa.

Espaiador176x200

M A R S E L L A

Dissabte, 25 de maig a les 4 de la tarda
Cité des Associations
93, La Canebière
Salle Phocéa
Conferència

Renat Ier. D’Anjou, dit el Bon Rei
A càrrec de
Robert Strozzi
Membre de l’Associació Amis du Viel Istres

 

* * * * *

Nous socis: Emmanuelle Hospital. Benvinguda!

* * * * *

Donatius rebuts: Ramon Carol, 10 €; Francesc Fernández, 30 €; Fernand Viñas, 5 €; Enric Farreny, 5 €; Ramon Codina, 30 €; Isabel Escobar, 10 €.

* * * * *

Per ecologia, per economia, voleu rebre el nostre butlletí per correu electrònic? Feu-nos-ho saber!

* * * * *

Nº 5 / Maig 2.013 – Comunicat de la FIEC


 

Comunicat de la FIEC

Per una Projecció Exterior de Catalunya pública
i des de la societat civil

Fa pocs dies s’ha anunciat que el Govern espanyol portarà al Consell de Ministres el projecte de la «Ley de Acción y Servicio Exterior».

El projecte parteix de la base que les relacions internacionals són competència exclusiva de l’Estat i que les activitats a l’exterior han de basar-se en els principis de «unidad de acción» i «lealtad institucional y coordinación».

Les comunitats autonòmes poden actuar a l’exterior en el marc de les seves competències, però informant al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación de viatges, visites i actuacions amb projecció exterior per tal que el Ministeri determini si s’adeqüen als objectius fixats pel Govern espanyol. No es podrà prohibir els viatges de les autoritats catalanes, però sí emetre «recomendaciones», avalant o desaconsellant el viatge que no comptaria amb el suport de les ambaixades si no s’atenen les recomanacions espanyoles. També caldrà un informe previ, d’Exteriors i d’Hisenda, per a crear oficines de les comunitats autònomes a l’exterior i aquest informe, «tendrá carácter vinculante cuando se trate de comunidades autónomas que hayan incumplido su objetivo de estabilidad presupuestuaria».

Parlar de projecció exterior de Catalunya en temps dits «normals» era, i ha estat sempre, complicat. Atribuir recursos recaptats a partir dels impostos dels catalans residents a Catalunya a delegacions, oficines de promoció, lectorats, comunitats catalanes a l’exterior o ONG’s pel desenvolupament situades, a vegades, a milers de quilòmetres de Catalunya, apareix com una opció discutible quan qualsevol podia afirmar que al territori de Catalunya hi havia, inclòs durant els moments més daurats del recent boom econòmic, necessitats socials o de qualsevol altra tipus que no estaven satisfactòriament cobertes. Si aquest mateix debat el situem en un context econòmic amb una crisi tan brutal i incerta com l’actual, la discussió en termes d’opcions de despesa entre invertir en necessitats no cobertes al territori o anar a fer despeses lluny de Catalunya resulta encara més difícil i controvertida.

Ràpidament podríem dir que en temps de crisi la projecció exterior és més necessària que mai. La necessitat, doncs d’atreure inversió estrangera cap a Catalunya i la necessitat de facilitar l’exportació dels nostres productes industrials o culturals no hauria de ser discutida per ningú. En un món extremament competitiu, això dependrà de la creació d’un marc favorable però també, i sobre tot, de la capacitat de «vendre» Catalunya com un territori atractiu i com un productor solvent i innovador. Confiar exclusivament en la capacitat generadora d’interès que té el Barça o en les virtuts de l’hora que ens aixequem al matí, no és suficient. Cal un treball de base i directe amb governs, empreses, universitats i tota mena de centres de decisió arreu del món. Els anteriors Governs de Catalunya van tenir una gran intel·ligència i capacitat d’anticipació a l’hora de crear aquesta infraestructura exterior.

La creació de les delegacions exteriors del Govern, la creació de la xarxa d’Acció pel suport a la promoció comercial, l’extensió de lectorats universitaris, la creació de l’Institut Ramon Llull i el suport a les comunitats catalanes de l’exterior han estat instruments que ha costat anys crear i consolidar i que resultaria ara molt fàcil desfer i que costarà després novament anys refer.

Qui cregui que es pot estar mà sobre mà esperant inversors estrangers, compradors de les nostres exportacions o institucions internacionals o governs que acceptin i reconeguin que Catalunya té una personalitat nacional i pensi que «ja vindran ells» o «ja ens els portarà el Govern espanyol i les seves ambaixades i l’ICEX com és la seva obligació», simplement no sap en quin món viu. Res d’això no arriba espontàniament. Cal un treball constant i coordinat per a obtenir resultats. Cal acceptar que competim amb tothom o contra tothom en l’econòmic, científic o universitari i que, en el pla polític, ningú no regala res i, encara menys, reconeixements nacionals.

Cal una bona infraestructura per a la nostra projecció exterior, tant la pública com la que es deriva de la societat civil catalana a l’exterior (de les comunitats catalanes a l’exterior organitzades com dels milers de catalans treballant en empreses o institucions estratègiques). Cal una bona preparació tècnica per a convèncer inversors, compradors o al món polític d’arreu. Evidentment l’estructura que ha de donar suport a aquest treball ha de ser racional, el menys costosa possible i preservant la millor relació cost/eficàcia. Això vol dir justificar molt bé les decisions sobre bases objectives analitzades i dialogades. Tot el contrari del que s’ha fet quan s’han reduït els pressupostos de cooperació al desenvolupament (en un 56%) o els de les comunitats catalanes a l’exterior en un (44%) respecte al 2010 i tot el contrari del que es faria si es tanquessin delegacions del Govern o la xarxa comercial catalana a l’exterior, fruit d’imposicions del Govern espanyol i no de veritables anàlisis en termes de cost/eficàcia.

La dura hostilitat amb que la premsa espanyola i molts agents econòmics espanyols reben l’existència d’una política o una projecció pròpies de Catalunya no és només motivada per un anticatalanisme atàvic sinó també, i moltes vegades sobre tot, per la necessitat de minimitzar o anular un competidor en l’escena econòmica, científica o cultural internacional. Massa genta Catalunya es mostra irresponsablement comprensiva amb els arguments espanyols contra la política exterior de Catalunya sense comprendre tot el que s’hi amaga, moltes vegades, en aquestes ofensives mediàtiques implacables.

En definitiva, una invitació al Govern de Catalunya a complementar la diplomàcia institucional exterior amb la diplomàcia cívica exterior per a contrarestar els potencials negatius de la Llei d’Acció Exterior que prepara el Govern espanyol. En aquest sentit les comunitats catalanes de l’exterior i els molts catalans treballant en empreses o institucions internacionals estratègiques, han de tenir el necessari suport per a la creació de xarxes estables que col·laborin en la projecció exterior catalana.

En definitiva, el nostre futur depèn també de saber projectar-nos, de saber vendre les nostres capacitats econòmiques i intel·lectuals i també de saber preservar el capital humà que representen els nostres residents a l’exterior. De no tenir por a afrontar el debat amb tots els qui no creuen que Catalunya necessita una política exterior pròpia. Cal aprofitar bé el temps i els recursos que tenim i la projecció exterior n’és un dels més necessaris. Ens hi va el futur.

Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC)

Nº 5 / Maig 2.013 – Tresors del patrimoni cultural de la Catalunya Exterior


 

Tresors del patrimoni cultural de la
Catalunya Exterior

El monument a Francesc Ferrer i Guàrdia a Brussel·les

El monument a Francesc Ferrer i Guàrdia a Brussel·les

L‘estàtua dedicada al gran pedagog català Francesc Ferrer i Guàrdia es troba des del 1984 a l’avinguda Franklin Roosevelt, mirant a l’edifici històric de la Universitat Lliure de Brussel·les (ULB), on es va traslladar coincidint amb el 75 aniversari del seu afusellament. El monument és una figura humana aixecant una torxa cap al cel, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta al naixement racional. En el pedestal, una inscripció recorda el seu afusellament com a “màrtir de la llibertat de consciència”. Més avall es reprodueix un paràgraf d’una de les seves cartes: “L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir tot, col·locant els nens en la via simple i directa de la investigació personal”.

La detenció, judici i afusellament posterior per les autoritats espanyoles, acusant-lo falsament de ser l’instigador de la revolta de la Setmana Tràgica l’any 1910, va despertar una onada general d’indignació per tot Europa, amb innombrables denúncies d’intel·lectuals, protestes, manifestacions, vagues i fins i tot atacs a alguna seu diplomàtica. Malgrat l’activa oposició de les autoritats espanyoles, la capital belga va erigir immediatament per subscripció popular un monument a la seva memòria, mentre que les forces polítiques conservadores catalanes van aconseguir endarrerir fins al 1990 que Barcelona recordés el pedagog amb un monument amagat a Montjuïc, que és una rèplica del que existeix a Brussel·les des del 1911. L’estàtua original va ser retirada del seu primer emplaçament darrere de la plaça Sainte-Catherine el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern Espanyol i al rei Alfons Xlll, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica pels homenatges al pedagog. Després de la Primera Guerra Mundial i malgrat les noves maniobres d’Espanya contra el monument, l’estàtua va ser recol·locada el 1919. L’estàtua no va recuperar el nom del pedagog fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB el 1984, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica.

Nº 5 / Maig 2.013 – Conferència d’en Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya – Solange Cariou


 

CATALUNYA, NOU ESTAT D‘EUROPA?

El dissabte 15 de març proppassat fou pels catalans un dia excepcional. Efectivament aquest dia el Cercle Català tingué el plaer i l’honor d’acollir a en Salvador Milà, antic Conseller de Medi Ambient amb el Govern de Pasqual Maragall i actualment diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa.

El títol de la conferència d’en Salvador Milà «Catalunya, nou estat d’Europa ?», va atraure un públic nombrós: Membres del Cercle Català, Professors de Català de la Universitat Aix-Marseille, amics Provençals i alguns catalanòfils.

SalvadorMila(15)

 L’exposició d’en Salvador Milà, molt densa i força documentada, va permetre de posar en evidència algunes idees fonamentals.

Un acord ferm ha estat pres per la majoria dels grups polítics del Parlament de Catalunya (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP, és a dir 107 diputats sobre 135) reclamant pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya el dret a decidir.

Catalunya, és cosa sabuda, és una nació reconeguda per la Constitució espanyola de 1978 i gaudeix d’aquest fet, d’uns drets singulars (com el País Basc i Galícia, les altres nacionalitats de la Península Ibèrica.).

Pels catalans, el desig d’exercir el dret de decisió i de construir el seu esdevenidor, no és cosa nova.

Algunes memoritzacions s’imposen. El 1931, proclamació de la II República Espanyola, amb la creació d’un Govern Català: La Generalitat de Catalunya, que fou abolida per Franco des del 1938.

El 1971, creació de l’Assemblea de Catalunya i després el 1977 restabliment de la Generalitat amb el retorn del President (Josep Tarradellas) de l’exili. El 1979, aprovació per referèndum del nou estatut de Catalunya i el 2005 la reforma d’aquest estatut aprovat per una aclaparadora majoria de catalans i catalanes.

Aquí cal parlar de dues importants manifestacions massives. La del 10 de juliol de 2010 amb la consigna «Som una nació. Nosaltres decidim». I la de l’11 de setembre 2012, amb les banderoles «Catalunya, nou estat d’Europa».

Actualment, el desig d’autonomia de Catalunya és exacerbat, puix la fossa s’ha aprofundit entre Catalunya i l’estat espanyol i això a causa de la ruptura del Pacte Constitucional i (sobre tot) de la sentència del Tribunal Constitucional que nega la voluntat al poble català d’expressar-se per referèndum. A aquesta vexació si ajunten els atacs contra la llengua catalana per exemple i les pressions exercides sobre els magistrats per tal que signin una moció contra Catalunya.

És per això que el Parlament, el gener de 2013 ha votat una RESOLUCIÓ confirmant la sobirania del poble català. Per tal que aquesta sobirania es concreti, es poden senyalar dues condicions:

1) El poble cal que estigui unit, però aquesta força d’unió, aquesta cohesió social deu fer-se amb tota legalitat, amb l’observació del quadre jurídic existent, dins una legitimitat democràtica susceptible de garantir el pluralisme i el respecte de les opcions ideològiques (el recolzament dels federalistes o dels independentistes és desitjable).

2) Una ampla majoria deu perfilar-se, cara al diàleg amb l’Estat espanyol, amb les institucions europees, amb el conjunt de les comunitats, amb la complicitat de les forces polítiques de dreta, d’esquerra o de centre (s‘han exclòs el PSOE i el PP).

Volem notar que ha d’existir un acord entre el Parlament i la Generalitat i que s’han de respectar els principis fonamentals de la Unió Europea.

Tot aquest procés cal que s’efectuï amb transparència. El conjunt de la població cal que sigui informada per tal que la seva participació sigui plena i total. Per tal d’assegurar una transició cap una societat més justa, més equitable, més eficient en el domini sanitari, educatiu, social, fiscal, cultural, lingüístic, en el marc d’un medi ambient planer, convé també de lluitar contra la corrupció, contra els escàndols polítics que sacsegen a la societat espanyola.

Si és fonamental de treballar plegats, dins un ambient serè i sense por, sense submissió, d’igual a igual, el Parlament cal que conservi la direcció i deu ser el gresol on cal que es prenguin les decisions i s’iniciïn els projectes.

El problema és més polític que jurídic. Sense voluntat política, la llei pot minar la legitimitat democràtica i portar cap a la pèrdua de les llibertats.

Com digué en Salvador Milà: cal obrir un nou procés constituent.

La intervenció d’en Salvador Milà fou seguida d’un debat animat i apassionat.

Entre altres, els següents punts foren abordats

1) La resolució del Parlament concerneix únicament el Principat o inclou els Països catalans (Catalunya Nord, Alguer, Balears, València)?
La Resolució té en compte, sols la voluntat de la majoria del poble català.

2) Por de que els catalans siguin titllats d’egoistes en desitjant guardar per ells els recursos i esdevenir una nació rica.
Aquesta remarca permeté a Salvador Milà d’insistir sobre la solidaritat de Catalunya amb les altres regions de l’Estat espanyol.

3) Quina és la posició dels immigrants ?
Gràcies a la llengua catalana, parlada, compresa o escrita i llegida entre un 80 i 90 per cent de la població, sense oblidar el bilingüisme (o trilingüisme) els immigrants s’integren i no manifesten cap oposició en el pla polític.

4) Necessitat de treballar a nivell de l’Euromediterrània.
– S’està fent sobre la base d’intercanvis econòmics i culturals essencialment.

Abans de la seva presentació, en Salvador Milà, acompanyat d’un grup de membres del Cercle Català, va fer una ofrena floral a la placa que hi ha al monument Les Mobiles, a La Canebière en homenatge als voluntaris catalans de 1914/1918 i als combatents de la llibertat del 1939/1945.

SalvadorMila(14)

L’endemà, en Francesc, el nostre guia turístic (i a més historiador) va fer descobrir al nostre invitat les Cales, la Basílica de Nostra Senyora de la Guarda, l’Abadia Sant Víctor, etc. El diumenge, el nostre amic se’n tornava cap a Barcelona.

Guardarem a la memòria la imatge d’un home senzill, amable, cultivat, d’una gran obertura d’esperit i d’un engatjament sincer dins la seva acció i la seva concreció.

Moltes gràcies doncs, a Salvador Milà per la seva visita, de part dels catalans de Marsella.

Solange Cariou
Fotografies: Mercè Chevassu

Nº 5 / Maig 2.013 – Una llengua que civilitzà mig món? – Pere Ortís


 

Una llengua que civilitzà mig món?

He llegit, en el butlletí de llengua, Infomigjorn, que el senyor Eugeni S. Reig ens envia puntualment des de València, que un metge de Castelló obligà a un pacient que li parlava valencià, que li parlés en una lengua que civilizó medio mundo. A part de l’estirabot que el rebuc suposa per a una persona pel cap baix gens cavallera, per a un professional civilitzat, creuria que una afirmació tan categòrica hauria de ser formulada amb més precaució i coneixement de causa. I segur que ha de ser sospesada amb repòs i ben confrontada amb la realitat històrica. Que no és pas qüestió de només xovinisme i de nacionalisme castellanista exacerbat, als quals estan tan habituats que ni els fa coïssor a la pell, mentre que hi senten amb grossa cremor el dels altres.

Perquè la primera esmena que cal fer-li és que aquesta llengua i els qui la parlaven destruïren llengües i civilitzacions de mig món. On són ara la civilització azteca, la civilització inca i la civilització maia? Eren civilitzacions vives i amb una herència de milers d’anys d’experiència i de saviesa acumulades. I els nous arribats que irromperen en els respectius medis, per comptes de respectar-les, d’integrar-les a la que ells portaven o d’assimilar-les per fer-se amb ells i conviure amb ells, es dedicaren a conquerir-les per la violència i, quan els convingué, destruiren les seves creacions identitàries i fins arribaren a eliminar els seus exponents humans i els seguidors.

Així, per exemple, tenim que el bisbe Eusebio de Landa manà cremar uns llibres de la cultura maia porqué no contienen más que patrañas del diablo. Els llibres maies eren fets de fulls d’escorça d’arbres compactada, elements d’un civilització, d’un conreu literari, d’un nivell de cultura escrita; els asteques també escrivien en membranes que gairebé clarejaven, extretes de la fulla de l’atzavara. Altres obres escrites de la cultura maia foren destruïdes pel foc, anònimament, amb l’ambició d’esborrar de la memòria de les seves arrels, al poble conquerit, a fi que passessin a considerar i assimilar allò nou que se’ls proposava, que se’ls imposava. És conegut que foren arrasats temples i altres edificacions d’aquelles avançades cultures i que sobre llurs fonaments foren edificades esglésies o fortaleses dels invasors. Amb tot, cal fer honor a aquell frare franciscà espanyol que salvà del foc el Popol Vuh, un llibre d’escorça que és la gènesi del poble maia i que sembla que un indi bilingüe traduí a l’espanyol. Se’n salvà algun altre, per exemple el Popol Nah, «Llibre de la Comunitat», que tingué un sort semblant a la del Popol Vuh.

L‘ambició a favor dels indis, perquè aprenguessin i se civilitzessin, per preservar la seva identitat, la seva llengua i els avenços de la seva civilització, per preservar-los, potenciar-los i enriquir-los amb allò nou que els forasters portaven, no brillà mai en la intenció i en l’obra dels invasors. Més aviat la història marca que el que pretenien és que els indis romanguessin sotmesos i no s’adonessin del jou que els empanava i rebaixava la seva dignitat d’humans, tot ferint-los en allò que ells estimaven i havien atresorat amb anys i panys de contacte amb la natura i de rastrejar-li els misteris. Cal recordar que la civilització maia, per exemple, comptava ja amb el cinquè batkun, quan aparegueren els invasors sobre el seu territori; un batkun és una tongada de cinc mil anys i escaig, i ?que no pot ser après durant aital període de segles de les lleis de la mare naturalesa, de l’univers i de la mateixa humanitat? La civilització maia era molt avançada en matemàtiques i en coneixements astronòmics. Hem visitat Txitxenitzà,Tikal i Copan i hem pogut comprovar quin munt de coneixements, de saviesa, de cultura hi ha inscrits en aquelles pedres i en aquells monuments extraordinaris, en jeroglífics, entre altres signes materials; molts d’aquests signes i jeroglífics poden ser desxifrats  i deixen bocabadat els científics d’avui; altres no poden ser-ho i potser restaran per sempre més en el misteri. Misteri que imposa discreció i seny als avançats que no senten a la carn la malvestat que els seus ancestres cometeren amb aquells pobre indis, elements cegats pel seu orgull de casta i destres a menysprear tot allò que desconeixen, com és ara la llengua catalana.

A més, cal tenir present un altre factor històric decisiu a impedir que els indis se civilitzessin. I és que tan la conquesta com la colònia, no permeteren l’escola per als natius, per les raons suara adduïdes: l’escola era privilegi de l’oligarquia espanyola i de la dels criolls. L’escola per a tot fill de mare arribà amb l’emancipació d’aquests països de la Madre Patria. Si més no, en aquests de l’Amèrica Central. Se saben bé els noms de les primeres escoles, de moment només per a nens, no per a nenes, que aquestes tardaren un xic més.

Un altre element significatiu és que si aquests governs fossin avui civilitzats, d’una civilització que els ve de lluny, ben assimilada temps era temps, no sortirien amb aquests ciris trencats, ells i els governants, i les institucions cíviques. Hi hauria més harmonia, pau i no aquesta violència que espanta i sufoca, herència d’un passat esgavellat, a càrrec de primitius i incultes. Segur que ens estalviaríem el qualificatiu de «Repúbliques bananeres», si hi havia veritable civilització.

De fet, quan fou celebrat El Quinto Centenario, aquí hi hagué molt poc entusiasme a nivell de poble. I en els governs i alguns intel·lectuals, sí, se’n feren ressò, però també hi hagué moltes queixes amargues i refusos a càrrec d’uns i altres, dels quals a la Península espanyola no se’n sentí cap ressò. Cal haver viscut anys aquí per poder sospesar amb justesa certes afirmacions categòriques, curtes com cua de conill, a càrrec dels més infal·libles avançats.

Pere Ortís

Nº 5 / Maig 2.013 – SUPLEMENT – Cant IV – Josep Maria Palau i Camps

 

Cant IV (*)

Hem plorat,
hem sofert i hem viscut,
per  un petit tros de terra.

Hem sentit
damunt nostre angúnia
d’una fam, d’un terror, d’una guerra.

Hem deixat els companys pel camí
amb els ulls plens de pols i la boca de terra,
i ens ha mort, poc a poc, un botxí.

Ací dalt tot ens sembla mesquí
i cansats de plorar,
de lluitar,
som com una desferra

Senyor,
si fos fàcil pujar
com ho fa aquesta nau….!

Si ens treguéssiu el jou de l’esclau,
si ens donéssiu la pau,
si mai més hi hagués guerra…

Terra…
Terra !

Josep Maria Palau i Camps

 
(*) Aquest poema forma part del llibre “A nou mil metres”, inèdit. El títol li ve del primer poema, escrit en el curs d’un vol des d’Amsterdam a Zuric.