Arxiu mensual: febrer de 2014

Nº 2 / Febrer 2.014 – PORTADA

 

SUMARI

Notícies i calendari.
Coses que es callen a Madrid. El Punt AVUI.
Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior.
         El manuscrit de les “Leges Palatinæ”, Bibliothéque Royale de Brussel·les.

Sexe i corrupció a l’Edat Mitjana. Enric Pujol.
Era hora que algú ho digués … Comunicat per F. Nin.
Els nostres amics d’arreu del món.

S U P L E M E N T

qüestionari de l’escola goya de terrassa (i vi).

 

Els bons se’n van, els dolents es queden

 

NOIA D’AVANTGUARDA

Modista de professió:
política d’avantguarda;
i els diumenges a la tarda
cinèfila d’afició.

Sap de totes les tendències
i de tot ha discutit,
al vespre té conferències
en un Centre del Partit.

I en això no té una flaca:
tot ho sap i tot ho ha vist…
mai sabrà que és noia maca
i és això el que és més trist.

Retira tard, satisfeta
d’un repòs que no ha tingut;
del cancell d’una escaleta
s’escapa un petó perdut…

Prô els petons no es perden mai;
sempre van a la que salta
cercant el surt o l’esglai…
digueu doncs si no li falta
aquest innocent esplai
d’un petó a cada galta.

Josep Torrents

 

Nº 2 / Febrer 2.014 – Notícies i Calendari.

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
El 2014, serà un nou estat a Europa?

A finals de desembre, diferents col·lectius de dones de la ciutat de Marsella es manifestaven davant del Consolat d’Espanya en senyal de protesta per les disposicions sobre l’avortament proposades pel sinistre Gallardón. A primers de gener uns altres grups, amb una coral femenina, organitzaren en el mateix lloc un concert improvisat amb cançons revolucionàries de la guerra d’Espanya. El dissabte 11 de gener, una gran concentració al Port Vell, arrencava en manifestació pel carrer de la República fins a la Plaça Colbert, davant de la seu de la Delegació Regional del Consell d’Europa. Feia més de 40 anys que no havíem vist manifestacions d’aquesta índole. Eren els temps d’en Franco. Tornem enrere?
Sanefa8eSocis, feu efectiva la vostra cotització d’enguany que és de 20 €. Lectors del butlletí, renoveu la vostra subscripció que és sempre de 12 €. Ajudeu-nos a continuar la nostra tasca per tal de fer conèixer Catalunya.
Sanefa8eSegons una enquesta feta pels diaris de Madrid, més dels 62% dels espanyols voldrien que el rei es jubilés i deixés la poltrona al seu fill. I si se’n anés tota la família, no hi sortiríem guanyant tots plegats i faríem estalvis?
Sanefa8eEl dijous 17 de gener, el Parlament de Catalunya, per 87 vots a favor 43 en contra i 3 abstencions, ha pres le decisió de plantejar la necessitat davant el Parlament de l’Estat, de tenir la facultat d’organitzar un referèndum pel dret a decidir de l’esdevenidor del poble català.
Sanefa8eHi ha gent a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parli, que s’escrigui, o que es pensi. (Ovidi Montllor).
CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIJOUS, 13
DIVENDRES, 14
DISSABTE, 15
MARSELLA
Parc Chanot
Salon MÉTIERAMA

Organitzat per la Cambra de Comerç
Obert a les Escoles Professionals
El Cercle hi tindrà una parada d’informació

DIMARTS, 18
AIX EN PROVENCE
Universitat Aix/Marseille
29, Av. Robert Schuman
Sala de Professors
A les 17h 30
Projecció del film
«Pa Negre»
D’Agustí Villaronga


Espaiador176x200

A principis de gener morí a Barcelona, als 87 anys, en Josep M. Castellet, escriptor, crític literari i editor. Fou Director d’Edicions 62. Fundador i primer President de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana. Una gran pèrdua per la nostra terra.

M A R S E L L A


Dissabte, 22 de febrer a les 4 de la tarda

 
Cité des Associations – 93, La Canebière Sala Phocea

Projecció del DVD
La Via Catalana (420 Km.) de l’11 de setembre del 2013

Les vies de la solidaritat catalana arreu del món
Austràlia, Xina, Nova York, Madrid, Anglaterra, Amèrica Llatina, Brusel·les,
Amèrica del Nord, Irlanda, Alemanya, Suïssa, Àustria, Japó, etc.

 

* * * * *

Donatius rebuts: Paquita Coronel, 20€; Narcís Falguera, 5€; Jaume Bosch, 20€; Jean-Louis Bérard, 30€; Carme Monbelli, 12€; Francesc Ribes, 20€.

* * * * *

Nous socis: Associació «Images et Paroles Engagées», Elisabeth Franceschini, Carme Mombelli. Benvinguts!

* * * * *

Trobeu-nos a:     cercle-catala-marsella.flog.cat    i a:     prouvènço-informations.

* * * * *

Per ecologia, per economia, voleu rebre el nostre butlletí per correu electrònic? Feu-nos-ho saber!
Feu clic aquí!

* * * * *

Nº 2 / Febrer 2.014 – Coses que es callen a Madrid – El Punt AVUI

 

Coses que es callen a Madrid

Ban Ki-moon situa el procés català, sota l’empara del dret a lautodeterminació de les nacions. El Secretari General de l’ONU avala el procés. Demana als líders mundials diàleg, vies pacífiques i respecte a les aspiracions dels pobles.

 El Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon, va valorar en el curs del seu viatge a Andorra el procés del dret a decidir iniciat a Catalunya i ho va fer per recordar que les Nacions Unides respecten el dret a l’autodeterminació dels pobles i per instar als líders polítics a seguir «un procés dialogat i pacífic» en que  es respectin «les aspiracions genuïnes dels pobles« .

Ban Ki-moon, de visita  a Andorra amb motiu del vintè aniversari de l’ingrés de l’Estat andorrà a les Nacions Unides, va expressar aquestes consideracions sobre el cas català responent a una pregunta d’aquest diari (EL PUNT AVUI) durant la celebració d’una roda de premsa conjunta amb el cap de govern d’Andorra, Antoni Martí. Quan se li va preguntar sobre l’actitud de les Nacions Unides respecte als processos d’autodeterminació d’Escòcia i de Catalunya, amb un referèndum ja convocat en el cas escocès i amb la disposició del govern català a fer una consulta d’autodeterminació, Ban Ki-moon va situar aquests dos processos en el marc «dels drets humans i de la dignitat de les persones» que l’ONU respecta i promou «arreu del món».

La declaració de Ban Ki-moon no es va moure de la més estricta formalitat diplomàtica, i va situar el que és un element fundacional de l’Organització de les Nacions Unides com és el reconeixement del dret a la lliure autodeterminació dels pobles. Però ha estat una declaració transcendent per dos motius: és el primer cop que un líder internacional parla obertament del cas català sense refugiar-se en la consideració «d’afers interns» d’altres estats, i situa el procés del dret a decidir de Catalunya impulsat pel govern i el Parlament catalans dins l’empara internacional del dret a l’autodeterminació.

Des de l’Estat espanyol, s’ha argumentat diverses vegades que aquest dret no seria aplicable a Catalunya perquè només faria referència als processos d’independència de territoris colonials durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX. Ahir, en canvi, el secretari general de l’ONU va situar el cas català, igual que l’escocès, just en el moll de l’os del dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut en la carta de les Nacions Unides.

No va ser aquesta l’única qüestió internacional a la qual ve fer referència Ban Ki-moon durant la seva visita a Andorra. El  secretari general de l’ONU va mostrar la seva «profunda preocupació» per l’escalada d’amenaces militars a la península de Corea i va reclamar al govern nord-coreà que deixi d’amenaçar amb l’ús de la força nuclear i s’avingui a complir els mandats del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. «la crisi ha anat massa lluny» , va dir amb contundència.

La visita de Ban Ki-moon a Andorra s’ha produït en el marc de la celebració del vintè aniversari de l’ingrés d’Andorra com a estat membre a l’Assemblea de les Nacions Unides, l’any 1993. Un ingrés que es va produir arran de l’aprovació de la Constitució Andorrana. Ban Ki-moon va destacar que Andorra és un país que des de la seva independència fa més de 700 anys viu de manera pacífica i en col·laboració amb els seus veïns; a més, va lloar els esforços actuals de l’Estat andorrà en matèria d’obertura i transparència econòmica, respecte i promoció dels drets humans, i en polítiques d’igualtat de gènere i no-discriminació de la dona, i va recomanar al govern andorrà que continuï treballant en la mateixa direcció. En aquest sentit, va lloar que Andorra és el segon estat del món amb més dones al seu Parlament. Al Consell General del Principat d’Andorra hi ha des de les eleccions del 2011 paritat absoluta entre homes i dones: quinze consellers i quinze conselleres.

Publicat a El PUNT AVUI

Nº 2 / Febrer 2.014 – Tresors de la Catalunya Exterior – El manuscrit de les “Leges Palatinæ”, conservat a la Bibliothéque Royale de Brussel·les.

 

Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior

El manuscrit de les “Leges Palatinæ”
que es conserva a la Bibliothéque Royale de Brussel·les.

Leges_Palatinæ_Iacobi_III_Regis_Maioricarum

Quan Pere III el Cerimoniós va reincorporar el Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa l’any 1343, el rei Jaume III de Mallorca es veié obligat a fugir cap a França, amb un còdex que seria d’un valor incalculable per a Europa: el Leges Palatinæ (Lleis de Palau). El manuscrit passà d’una mà a l’altra i, amb el seu pas, anà deixant petjada en la regulació de la vida a la cort francesa i d’Europa en general. Des dels papes d’Avinyó, passà per les mans dels reis de França i dels ducs de Borgonya. Fins que, finalment, el Leges Palatinæ arribà a Brussel·les, on actualment es conserva a la Biblioteca Reial d’aquesta mateixa ciutat. A banda del còdex original, però, també n’existeix una edició facsímil elaborada per Joan Domenge i Mesquida.

El Leges Palatinæ encarna el primer manuscrit cerimonial d’Europa que regula la vida a la cort i que va inspirar amb el seu pas el Vell Continent. Les diferents corts d’arreu d’Europa en van prendre exemple en les centúries posteriors. Així, el 1334, a partir d’una traducció del llatí d’aquestes Leges Palatinæ, el mateix Pere III promulgà unes noves Ordinacions sobre lo regnat de tots los oficials de la Cort per no deixar a l’atzar l’organització de la vida cortesana. En aquestes disposicions s’hi establia, per exemple, el protocol palatí però, també, altres celebracions de caire religiós com ara la del Diumenge de Rams o la del Divendres Sant. Es tracta d’unes Ordinacions de gran importància, fins al punt que, precisament la seva creació, significa l’origen del sobrenom amb el qual Pere III ha passat a la història: el Cerimoniós.

L’any 2010, la universitat alemanya de Trier, ciutat alemanya a 35 km. de Luxemburg, va organitzar un gran congrés, que va comptar amb el suport del Centre Català de Luxemburg, sobre les Leges Palatinæ com a text fundador dels documents del seu gènere, destinat a establir l’organigrama i el protocol que devia seguir la cort d’un regne. El còdex, promulgat per Jaume III a Palma el 9 de maig de 1337, es componia d’un conjunt de lleis que governaven el funcionament de la cort reial del Regne de Mallorca. Les cerimònies, típiques del món antic i de l’imperi Bizantí, havien caigut en l’oblit, però van reaparèixer amb Jaume III quan va redescobrir la possibilitat d’organitzar les actuacions internes i externes d’un regne.

Així doncs, el Leges Palatinæ representa una primícia europea del bon govern del Continent, com exposaren a la Universitat de Trier. Suposa, per tant, la primera vegada que apareix la figura del ministre i que s’especialitzen els diferents oficis del governar: canceller, mestre racional, cambrer i camarlenc.

Més informació a: 
Article dels historiadors Oriol Junqueras i Àngels Valls.
Article a la Viquipèdia en català.
Article a la Wikipedia en anglès.

Nº 2 / Febrer 2.014 – Sexe i corrupció a l’Edat Mitjana – Enric Pujol.

SEXE I CORRUPCIÓ A L’EDAT MITJANA

Els casos de corrupció i els escàndols sexuals que, des de fa un temps, inunden la premsa diària no són una cosa exclusiva dels nostres temps. El prestigiós historiador Joaquim Miret i Sans (Barcelona 1858 – 1919) ja va publicar, el 1905-1906, un llibre en què recollia diferents episodis d’abusos sexuals de tota mena i d’altres de corrupció política que s’havien produït durant l’Edat mitjana i que afectaven tant a membres de les classes més baixes com a l’aristocràcia i al mateix sobirà. L’obra es titulava “Sempre han tingut bec les oques”, per tal de fer ben evident que hi havia comportaments no gens edificants que no eren pas producte del present sinó que ja es donaven també en els llunyans temps medievals.

L‘autor pretenia demostrar la tesi que, contra la idea mitificada de l’Edat mitjana que la convertia en l’encarnació dels valors cristians, la realitat de l’època ben poc tenia a veure amb aquella visió idealitzada. És més, Miret i Sans afirmava que qualsevol temps passat fou pitjor. I que si bé era veritat que “sempre han tingut bec les oques”, també era cert que “el bec va escurçant-se cada dia”. Vaja, que hi havia hagut una certa evolució que havia minorat l’estat general d’abús sistemàtic que, segons ell, era una constant del període medieval.

L‘obra ha estat reeditada recentment i el divendres passat va ser presentada a Figueres, al Casino Menestral, gràcies a l’Agrupació Cultural Atenea. Aquesta nova versió, que ha anat a càrrec de l’editorial Adesiara, fa que el llibre sigui accessible, per fi, al gran públic. Fins ara només s’havien fet edicions facsímils en les quals es mantenien els fragments en llatí de la primera edició i també es preservava el català arcaïtzants de l’època. Tot ha estat traslladat al català actual per l’escriptora Alba Dedeu, que ha fet una gran feina i que ha fet més llegidor un llibre que, tanmateix, ja era molt interessant i divertit. El tema, per si mateix, ja és prou sucós, però els comentaris que fa l’autor i la selecció dels casos que exposa (a partir d’actes de processos medievals) fan que el lector/a quedi completament “atrapat” pel text.

Aquesta versió actualitzada de l’obra també pretén ser un homenatge a l’autor. No en va Miret i Sans fou un dels medievalistes més destacats de la seva època. Descobrí les “Homilies d’Organyà” (considerat com el text en català més antic), fou membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, dinamitzador de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i responsable d’un gran nombre d’estudis innovadors sobre el passat medieval, com els que dedicà als jueus o a l’esclavisme (que existí de manera força estesa a l’Europa d’aquella època). Cal dir també que fou un solter empedreït, un gran viatger i un assidu als bordells que deixà constància de les seves aventures en uns dietaris que foren publicats el 2001 per l’Institut d’Estudis Catalans amb el títol de “Cafè i quilombo. Els dietaris de viatge de Joaquim Miret i Sans (1900-1918)”, a cura del filòleg Philip D. Rasico. Fou precisament Rasico qui va dir de Miret que era “un dels erudits més distingits dels cercles intel·lectuals catalans, espanyols i fins i tot europeus del tombant dels segles XIX-XX”.

Enric Pujol

Article enviat per en Pere Grau

Nº 2 / Febrer 2.014 – Era hora que algú ho digués – Comunicat per F. NIN.

 

Era hora que algú ho digués

(silenci absolut a Madrid)

Un assessor de Merkel a favor de l’independència de Catalunya. Europa comença a comprendre que el procés cap a la llibertat del poble català no és broma. De manera empírica són molts els europeistes que veuen amb molts bons ulls l’independència de Catalunya per dos motius bàsics:

a) Catalunya serà aportadora neta a les arques de la Unió Europea.

b) Una Espanya sense Catalunya es veurà obligada, per fi, a fer canvis en la seva estructura d’estat, eliminar autonomies i els privilegis econòmics de que gaudeixen  Madrid i Euskal Herria.

El professor Roland Vaubel,  en un estudi recent, diu que el dret de secessió és necessari per tal de tenir les unitats polítiques que siguin el reflex de les preferències dels ciutadans. Aquest senyor que és assessor del Ministeri d’Economia del govern alemany i professor a la Universitat de Mannheim publicà un estudi on analitza els processos d’independència de l’Europa Occidental, posant atenció sobre tot a Catalunya i Escòcia…

El professor opina que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s’adeqüin al que volen els ciutadans, perquè el que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successions dinàstiques i les conquestes militars brutals.

Vaubel considera que les regles de la secessió es deuen acordar i aplicar internacionalment, de tal manera que l’estat escindit tingui l’obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i mercaderies. I d’un manera que faci explícites les regles sobre com s’han de dividir els actius i els passius dels dos estats resultants del procés.

Però també alerta que en els casos de secessió no pot haver-hi un àrbitre imparcial, puix troba que «les organitzacions internacionals tenen interès en la centralització. Estan esbiaixades contra la secessió».

I en aquest sentit Vaubel critica als principals dirigents de la Unió Europea que han fet declaracions dient que Catalunya o Escòcia quedarien fora de l’UE i haurien de demanar la seva readmissió. Es refereix a les declaracions fetes per José Manuel Barroso i el seu predecessor, Romano Prodi, a més de Viviane Reding, etc… «La seva posició no té fonament d’acord amb els tractats europeus. Tampoc hi ha cap precedent en la legislació de la Unió Europea. Ni aquesta qüestió s’ha resolt mai en cap acord de l’ONU ni de la Convenció de Viena. Solament són casos pràctics, i varien entre les organitzacions internacionals».

Vaubel és partidari de seguir la solució que ofereix la Convenció de Viena en aquests casos, és a dir, que els tractats vigents en el moment de la secessió continuïn en vigor en tots els estats que es derivin del procés. I diu: «Si Catalunya se separa d’Espanya i Escòcia del Regne Unit, tots continuaran formant part de la Unió Europea. Tant l’estat escindit com l’altre hauran d’acordar com es reparteixen els drets i les obligacions. Si no complissin les obligacions, tant l’un com l’altre podrien ser expulsats de l’organització internacional. I sempre podrien renegociar, amb els altres estats membres de la Unió Europea, les seves obligacions quan ho considerin oportú».

En l’estudi desmunta algunes de les objeccions que es fan contra la secessió. Per exemple, la que no es respectaran els drets de les minories. «No hi ha cap raó per suposar que la majoria de la gent en la regió secessionista sigui menys tolerant que la majoria de la gent en l’estat predecessor. Al contrari, com que l’estat escindit és més petit que no el predecessor, a les minories en aquest nou estat els serà més fàcil de sortir i és més probable que siguin tractades amb més tolerància que no les minories de l’estat predecessor».

I fa aquesta consideració: «No hi hauria problemes de drets humans si Escòcia, Catalunya, el País Basc, Galícia, etc. s’independitzessin. L’article 2 del Tractat de la UE protegiria les minories amb més eficàcia si s’obligués als estats membres a garantir el dret de secessió de les seves regions, de la mateixa manera que l’article 50 assegura als Estats membres els drets d’anar-se’n de la Unió».

En aquest punt, recorda que hi ha molts estats (entre els quals no hi figura Espanya) que respecten els drets de les minories justament perquè «són països que deuen la seva existència a la secessió: (i cita els més recents) Bèlgica (1831); Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1922/1944), Islàndia (1944), Els Països Bàltics (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Bòsnia-Herzegovina (1992) i Montenegro (2006)».

«En la majoria dels casos, els estats que s’independitzen tenen uns ingressos per càpita més alts que la resta», recorda Vaubel «No és cap coincidència. Les regions més pròsperes com Catalunya són contribuents nets. Subvencionen les altres regions amb el sistema d’impostos i transferències. Es desenvolupa, per tant, un gran interès en la secessió. Per exemple, el trencament de Iugoslàvia començà amb el trencament d’Eslovènia i Croàcia. A Europa occidental, Flandes i Catalunya són un bon exemple».

En aquest cas recorda que per molts autors és condemnable la reducció de les transferències interregionals que poden implicar la secessió. «En tot -diu- el dret de secessió no para el dret per la redistribució interregional. Solament la limita». I raona aquesta afirmació: el dret de secessió s’esgrimeix quan la contribució econòmica que fa un territori a la resta de l’estat és major que els beneficis que obté pel fet de pertànyer al mateix. Segons en Vaubel, el dret de secessió permet de parar els perjudicis de la redistribució interregional per a les regions que hi contribueixen excessivament…

Article comunicat per Françoise Nin

Nº 2 / Febrer 2.014 – Els nostres amics d’arreu del món.

 

Felicitacions rebudes per
Nadal i Cap d’Any
dels amics del Cercle

 

Anar directament a la lletra:   A   C   D   E   F   G   I   J   L   M   N   O   P   R   S   T   U   X

 
 
Agrupació Sardanista l’Ideal d’en Clavé, Barcelona.
Agrupació Sardanista Palau de Plegamans, (Vallès Occidental).
Aire Nou de Bao, (Catalunya Nord).
Albert Surroca, Barcelona.
Amical EL PORRÓ, Salon de Provença.
Amicale des Anciens Guerrilleros Espagnols en France, Toulouse.
Àngel Cortadella, Reus, (Baix Camp).
Annie Pérez, Marsella.
Antoni Canals, Professor, Vilanova i la Geltrú (Garraf).
ARTCADEMIE, Perpinyà.
Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya.
Associació «Les Après midi de Fonseca», Avinyó (F).
Associació Catalana Pont Blau, Hamburg (A).
Associació Coriandre, Occitània.
Associació Cultural CATALONIA, Brasil.
Associació d’Expresos Polítics, Barcelona.
Associació de Discapacitats «La Ruche» Gardanne (F).
Associacions CREO i FELCO, Occitània.
 
 
Carme Mombelli, La Ciotat (F).
Casa Catalana de Saragossa. Joan Molet i família, Barcelona.
Casa dels Països Catalans, Perpinyà.
Casal Català de Greboble (F).
Casal Català de Nantes (F).
Casal Català de Nicaragua.
Casal Català de Quito (Ecuador).
Casal Català de Sevilla.
Casal dels Paîsos Catalans de La Plata (Argentina).
Castells de Lleida.
Centre Català de Lausana (CH).
Centre International de Poesie, Marsella.
Cercle Català de Madrid.
Christian Pellicani, Regidor Municipal, Marsella.
Christianne i Antoni, Marsella.
Claude Herrera, Archives Départementales, Marsella.
Comité du Vieux Marseille, Marsella.
Cònsol de l’Estat espanyol, Marsella.
Cristià Rodriguez, Marsella.
Cristià Roque, Perpinyà.
 
 
Daniel Gimeno, Generalitat de Catalunya, Secretaria Comunitats Catalanes a l’Exterior.
Direcció Cité des Associations, Marsella.
 
 
E.L.Oc, Aix en Provença.
Eduard Sanz i família, Marsella.
Elisabeth Clauzier i l’equip de CIO, Marsella.
Emmanuelle Hospital, professora, Marsella.
Esbart MARBOLENY, Les Preses, (Garrotxa).
Escola d’Escriptura, Barcelona.
Escola Universitària de Turisme, Barcelona.
Esquerra Republicana de Catalunya, Barcelona.
 
 
Família Bastelica/Fondevila, Saint Zacharie (F).
Família Beas/Zamarreño, Premià de Dalt (Maresme).
Família Boix/Roche, Marsella.
Família Coll/Calabús, Torroella de Montgrí (Baix Empordà).
Família Robert Bouthié, Marsella.
Felicià Aymerich, Vallirana, (Baix Llobregat).
Fernand Viñas, Aix en Provença.
Fondation pour la Mémoire de la Déportation, Marsella.
Francesc Ollé, Vallirana, (Baix Llobregat).
Francesc Ribes i família, Marsella.
François Glas, Marsella.
Françoise Nin, Marsella.
Frederic Marsal, La Garde (F).
Fundació Catalanista i Democràtica, Barcelona.
 
 
Glaudi Barsotti, periodista i occitanista, Marsella.
 
 
I.E.O, Bilière, (F).
Ignacio Niño, Consejero Empleo, Ambaixada d’Espanya, París.
IPECC, Barcelona.
 
 
Jacqueline Martínez, París.
Jaume Corbera, Professor, Mallorca.
Jaume i Suzane Bosch, Avinyó (F).
Jaume Roure, Regidor municipal, Perpinyà.
Jean Claude i Mado Founeau, Marsella.
Jean-Louis Bérard, Charleval (F).
Jean-Louis Joly, Comandant Honoraire de la Police Nationale, Marsella.
Jean-Noël Guerini, President de Conseil Général 13 (F).
Jo i Galdric Ruffat, Aubagne (F).
Joan Domènech, Lloret de Mar, (Maresme).
Joan i Monserrat Gorgas, Sant Vicenç de Castellet (Bages).
Joan Ventura, Barcelona.
Joan-Claude Prujà, Lillebone (F).
Jorges Peladan, Nimes, (F).
Josep Abril, Sant Celoni (Vallès Oriental)
Josep Arqué, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Josep Capell i Marina Albareda, Torregrossa (Pla d’Urgell).
Josep Deulofeu, professor, Marsella.
Josep Gouzy, Pau (F).
 
 
L’Escolo de la Nertho, Marsella.
Lisette Narducci, Alcaldessa del 2n. Sector de Marsella.
Llibre Viu, Matarò, (Maresme).
Lluc Carrasco i família, Vallirana, (Baix Llobregat).
Luís Espinosa, Manosque (F).
 
 
M. Dolors Saladrigas, Ajuntament, Centre de Serveis a les Associacions, Barcelona.
M. Lluïsa Pujol, Fundació Aula de Cinema, Barcelona.
M. Rosa Novellas, Marsella.
MAIF, Marsella.
Maison de l’Europe, Aix en Provença.
Maite Amores, Secretària del Consulat Espanyol, Marsella.
Marc Colell, Professor, Aix en Provença.
Maria Bachs, pintora, Le Canet (F).
Maria Ibarz, Orfeó Català, Barcelona.
Maria-Àngels Duteil, Greasque (F).
Marie-Arlette Carlotti, Ministra del Govern del senyor Hollande, Marsella.
Marie-Jeanne Verny, professora, Montpelier.
Marta Giné, professora, Universitat de Lleida.
Marta i Eduard, Blanes, (La Selva).
Marta, Maria i Montserrat, Torregrossa (Pla d’Urgell).
Mercè Terradellas, Saint Vincent les Forts (F).
Michel Vauzelle, President de la Regió Provença, Alpes,Costa Blava.
Miquel i Yvonne Schettini, Marsella.
Mireia i Jean-Pierre Audibert, Valensole (F).
Mireille Lando, Professora, Marsella.
Monserrat Cloquell, Pallejà (Baix Llobregat).
Monserrat Pumarola i família, Girona.
 
 
Narcís Falguera, Prada (Catalunya Nord).
 
 
Odile Delmas i Jean Denis, Provençalistes, Marsella.
Orfeó Català de Mèxic.
 
 
Paquita Coronel, Marsella.
Patrick Mennucci, Diputat i Alcalde del 1er. Sector de Marsella.
PATUFETS al Món, Barcelona.
Pere Baladron, Associació Catalana d’Essen (A).
Phryné Suau, professora, París.
Piedad Belmonte, periodista, Marsella.
Pierrette i Germain Xaus, Marsella.
 
 
Rafel Caballeria, Secretariat Comunitats Catalanes, Barcelona.
Ramon Codina, Grans (F).
Renée Visconti, Cabriès/Calas (F).
Restaurant «Le Sanglier», Marsella.
 
 
Salt Sardanista. Salt (Gironès).
Salvador Milà, Diputat al Parlament de Catalunya.
Sergi i Mònica Bachs, Marsella.
Simone i Colette Guirao, Simiane (F).
Som i Serem, Marsella.
 
 
Teresa Mikikian, Marsella.
Thierry Offre, Occitanista, Marsella.
 
 
Union Hellènique, Marsella.
 
 
Xavier Moreno, pintor, Lodeve (F) …

Nº 2 / Febrer 2.014 – SUPLEMENT – Qüestionari de l’Escola Goya de Terrassa (i VI).

Qüestionari de l’Escola Goya de Terrassa sobre la vida dels Centres Catalans a l’Exterior (i VI)

En aquesta edició per internet del butlletí INFORMACIONS finalitzem la publicació extractada de les preguntes i respostes al qüestionari que el passat curs 2012-2013, els alumnes de 4t. d’ESO (Ensenyament Secundari Obligatori) de l’Escola Goya de Terrassa van enviar al Cercle Català de Marsella per servir de base a un treball de periodisme escolar.

El conjunt de totes les respostes al qüestionari ha constituït la base per construir la secció “Conegueu el Cercle” de la nostra pàgina web cercle-catala-marsella.flog.cat, on trobareu la informació que segueix i molta més, ampliada i il·lustrada amb documents i altres testimonis gràfics.


Escola Goya: Tornarieu a formar el Cercle?

Cercle Català de Marsella: Si, sempre que fos una eina al servei de Catalunya.

Escola Goya: Penseu en tornar algun dia a Catalunya?

Cercle Català de Marsella: En el curs d’una colla d’anys, al menys pel que fa referència a nosaltres, hem viscut d’una manera “provisional” amb l’esperança d’una frase ben clara: El proper Nadal el passarem a Catalunya. Però els anys passaven i calgué estabilitzar la nostra vida.

La primera vegada que vaig poder venir a Catalunya, després d’un llarg exili, fou per Pasqüa del 1977. Al meu poble, Vallirana, vaig trobar tot seguit treball en una foneria (puix sóc fonedor). Vàrem trobar una casa. Podia començar a treballar l’endemà mateix.

Però hi havia una altra realitat. La mare de la meva esposa, vivia amb el meu cunyat en una masia prop d’Avinyó, el seu pare havia mort uns anys abans. Els meus pares, amb quasi vuitanta anys, vivien a La Ciotat, un poblet prop de Marsella. La seva vida de jubilats l’havien organitzat a l’entorn d’un munt d’amics i coneguts del poblet. Els nostres fills, pel seu treball, per les seves relacions estaven lligats a la vida social, econòmica i ciutadana de la Provença.

Tornar, hauria estat com començar un altre exili.

Escola Goya: Què és el que més trobeu a faltar de Catalunya?

Cercle Català de Marsella: Simplement una cosa: Catalunya.

Escola Goya: Què penseu com a entitat sobre la relació actual Espanya-Catalunya?

Cercle Català de Marsella: Hi ha una llei en mecànica que ens ensenya que tota acció provoca una reacció. Moltes vegades penso que alimenten més el sentiment “separatista” certes accions barroeres de Madrid, o de certs partits de la “penísula” que tota l’acció propagandística dels partits catalanistes

La solució dels problemes actuals, al meu entendre, rau en la necessitat de discutir, de seure al voltant d’una taula i veure tot allò que va i el que no va. Sempre amb un esprit de respecte i un gran sentit de responsabilitat. Però és aquí on comença la dificultat. Per discutir cal ser dos. I escoltant els discursos d’alguns Ministres del Govern d’en Mariano Rajoy, i el mateix President (ja no parlem de l’imatge atrotinada del Rei), de certes televisinos de l’estat i en particular, la posició del Partit Popular, àdhuc el de Catalunya, això és, materialment impossible. I és impossible per l’intolerància i el llenguatge digne d’altres temps i d’altres régims.

Una cosa que s’oblida massa sovint. Els orígens culturals i polítics del Partit Popular. No cal oblidar que a la mort del Senyor Manuel Fraga Iribarne, President d’Honor del Partit Popular, se li feu un gran homenatge. El senyor Fraga, ha estat dues vegades Ministra d’en Franco, i la darrera vegada, a les acaballes de la dictadura, Ministre de l’Interior. I que a les comissaries, sota les seves ordres,  es torturava, que la policia disparava a bala real contra els manifestants. Que encara s’afusellava gent. Més amunt he escrit “President d’Honor”. Quina concepció tenen de l’honor els del Partit Popular?

El “dret a decidir” figura amb totes les lletres a la “Declaració Universal dels Drets dels homes i dels pobles”. Ho bé cal pensar que aquesta declaració està escrita per fer bonic?. Caldria recordar que el Papa Joan XXIII, en la seva Encíclica “Pacem in Terris” també  fa referència a aquest dret.

Per tal de definir-nos devant de certes autoritats de Provença, sempre hem afirmat que nosaltres ens sentíem ciutadans de l’estat espanyol, de nacionalitat catalana. Que la nostra nació (sense estat) era Catalunya. I que la nostra formació cultural, ideològica, moral, i ética, era la catalana. I a gent com nosaltres,  que ha viscut a cavall de quatre cultures (la catalana, la francesa, l’occitana i la castellana –per aquest ordre-) s’ens fa difícil comprendre la barbaritat que representa volguer anorrear  una cultura com la nostra.

He sentit parlar a certa gent i inflar-se com els gripaus de la faula, quan afirmen que el castellà, junt amb l’anglès, és la tercera llengua parlada al món, darrera del xinès i l’hindú. Sí bé això és cert, cal començar per tenir clar que al món es parlen més de 6.000 llengües. I que si hi viatges, tindràs la possibilitat de trobar-te amb el 6% de persones que són de parla castellana. Però cal tenir present que viatjant per Espanya, et trobaràs amb el 40% de persones que tenen com a parla, una altra llengua que la castellana.

Molta gent encara no s’ha donat compte que el temps de “los conquistadores” ha passat a la història.

Sóc partidari, perquè és democràtic, del dret a decidir. Amb el respecte de les tres possibles opcions que es coneixen. La del Partit Popular i Ciutadans (Catalunya “província” d’Espanya), la del Partit Socialista (Federació d’Estats) i l’altra,, defensada amb més o menys claretat per les altres forces polítiques catalanes (El dret a la sobirania).

Tant la meva esposa com jo mateix no ens hem fet mai francesos. Hem conservat la nostra nacionalitat. Cal precisar que la meva esposa s’hauria pogut fer francesa molt fàcilment pel fet d’haver participat a la “Resistència” francesa contra els alemanys, en el període de la segona Guerra Mundial. Per estimar un país, el mateix que  una persona, no és necessari cap paper. S’estima, així de simple. I hi ha cultures i pobles que els pots estimar.

Escola Goya: Hi haurà un abans i un després arrán de les eleccions del 25-N 2012?

Cercle Català de Marsella: Personalment penso que l’abans i el després cal situar-lo, al meu entendre, en el que he esmentat abans: La manifestació multitudinària de l’11 de setembre, convocada per la societat civil. Una vegada més s’ha posat en evidència que el creixement quantitatiu, acaba produint un creixement i una modificació qualitativa. Els Partits polítics catalans ho han de tenir en compte. Madrid, devant l’evidència del milió i mig de persones que es manifestaren, no pot mirar cap a un altre costat i fer l’orni. Ja poden sortir-nos amb la cançó de la Constitució. Una Constitució es canvia. Personalment n’he conegut quatre. La de la Monarquia atrotinada d’Alfons XIII, la de la República, el Fuero de los Españoles, de sinistra memòria, i l’actual. I espero i desitjo de tot cor conèixer la propera. I en particular, la catalana.

Catalunya ha de ser nacionalment lliure, socialment justa. Oberta al món, Solidària. Defensora de la Pau i dels Drets Humans.

Penso que els meus anhels, els de molts de vosaltres, els de la gran majoria del poble de Catalunya cal veure’ls en el fragment del poema d’en Pere Quart que cito a continució:

“…Perquè som i ens sentim catalans
estimem i cerquem, en la lliure abraçada,
l’esperit i l’exemple
d’altres pobles de races i llengües diverses
i el tracte de tots, i el contacte,
al profit de l’empresa comuna i urgent,
de mudar el món i els homes
en la pau solidària,
i en l’entesa fecunda;
tots francs i benignes,
generosos, fidels, sense enveja,
tots plegats contra el focus
de la vil cobejança, del diner corrosiu,
dels terrors metafísics,
dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,
de l’orgull de la sang blava i pútrida,
del poder d’una força robada…”

“…amb la gent i la terra i la llengua
i el passat i el present
i el futur que ens espera
bo o dolent, infal·lible!”

“…Tot depèn, sapiguem-ho!
De la fe, de l’amor,
de les obres.
Tot depèn de nosaltres,
tot depèn, sobre tot, de vosaltres:

Els joves!

Marsella, entre Nadal del 2012 i l’arribada dels Reis el 2013.

Francesc Panyella i Farreras