Arxiu mensual: setembre de 2014

Nº 7 / Setembre 2.014 – PORTADA

 

SUMARI

Noticiari i calendari.
Ja n’hi ha prou! Francesc Panyella.
Tresors del patrimoni de la Catalunya Exterior. El Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu                                                                                                                   “The Cloisters” de Nova York.
El dia que va morir el cor de Marsella. Fabian Rouman (Traducció Mercè Terradellas).
El fossar de les moreres. Frederic Soler (Serafí Pitarra).

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Març de 1.938. Francesc Panyella i Farreras.

 

Per un frare, no es perd un convent   (Cas Pujol)

 

R U P I T

           Fill del cingle, vell, petit,
un poble, un poblet:
           Rupit.

           Un cinturó de riera
empedrat amb roques blanques,
quatre cases, un vell pont
i, en un raconet, la font
amb un cel folrat de branques.

           Un crit de teules vermelles
damunt dels rocams corcats,
humitat a les clivelles,
heures negres als forats
i l’aigua que bot, lleugera,
com si portés un cabrit,
com si portés, la riera,
l’entranya del vell petit,
del vell poblet,
           de Rupit…


20 de maig de 1.947
Josep Punsola (1913/1949)

 

Nº 7 / Setembre 2.014 – Notícies i Calendari

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
El 2014, serà un nou estat a Europa?

Un rei se’n va, un altre ve.
Visca la República Catalana!
Sanefa8eCal inscriure’s al cens electoral de Catalunya per tal de participar a la consulta del 9 de novembre. Aneu a www.facebook.com/casalscatalans. Estem a la vostra disposició per ajudar-vos.
Sanefa8eAls catalans que vivim a l’estranger en el curs de juny encara ens arribaven les paperetes per a votar. Dels 175.583 inscrits al cens electoral, només a 10.996 els hi arribà el document en la primera fase del «voto rogado» dels quals només 4.484 han pogut votar a temps. A nivell de l’estat espanyol, això representa 1,48 % de votants i a nivell de Catalunya 2,56 %. Visca la democràcia «pepera»!
Sanefa8eEl 6, 7 i 8 de juny, en el marc de «La Fête du Livre» de La Canebière organitzada per l’associació «Couleur Cactus» sota els auspicis de l’Ajuntament del 1er. Sector, acollírem l’escriptor de «polars» Marc Pastor que feu una brillant presentació del conjunt de la seva obra literària.
Sanefa8eEl 12 de juny, als 78 anys, ens ha deixat el poeta i lingüista Francesc Vallverdú. El 1967 fou Secretari del Consistori dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Marsella. Després, el tinguérem entre nosaltres en totes les ocasions que el sol·licitàrem per tal d’enaltir la llengua catalana.
Sanefa8ePer la darrera conferència de la temporada tinguérem entre nosaltres la professora Claire Muchir que ens delectà amb el seu exposat sobre les diferents peripècies de l’obra i la vida d’Arístides Mailloll el gran artista de Catalunya-Nord.
Sanefa8eA primers de juliol, en el marc del Festival de Folklore del Palau Longchamp organitzat per «Le Gay Farandoulaire», acollírem els nostres amics de l’esbart dansaire «MARBOLENY» de Les Preses (La Garrotxa). La seva actuació fou remarcable.

CALENDARI DEL MES
 
 

ELS DIMECRES
Inici dels Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIUMENGE, 7
MARSELLA
Parc Borély
Fête des Associations

El Cercle Català hi tindrà parada

DIUMENGE, 28
MARSELLA
Restaurant «Le Sanglier»
Al Port Vell
Dinar de tornada de vacances
En temps oportú rebreu el programa


 
Espaiador176x200
 

 

M A R S E L L A

 
Dijous, 11 de setembre
Cite des Associations
93, La Canebière
Espace Rencontres

Festa Nacional de Catalunya

Recepció oficial a les 6 de la tarda

 

Les nostres joies: L’Antoni Sánchez ha augmentat de categoria. La petita Valentina l’ha fet besavi. Felicitats a tota la família.

* * * * *

Donatius rebuts: Joan Estrach,10 €; Carmina Mombelli, 7 €; Montserrat Pumarola, 30€; Ferran Viñas, 10 €; Mercè Terradellas, 5 €. Gràcies!

* * * * *

Des de Catalunya, ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Per trobar-nos:
cercle-catala-marsella.flog.cat
prouvènço-informations

Pàgina de diàleg:
Facebook:
Cercle Català Marseille

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra,
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber fent clic aquí!

* * * * *

Nº 7 / Setembre 2.014 – Ja n’hi ha prou! – Francesc Panyella

«Senyors, volentat és de vosaltres que jo sia rei. Tots sapiats que ofici de rei és molt perillós, e és de gran treball. Perillós és, car per los pecats del rei s’esdevé moltes vegades que Déus tramet en terra fam, e malautias, e mort, e guerres; e açó mateix fa per pecat de poble. E per açó és a rei perillosa cosa regnar, e son regnar es cosa perillosa a tot son poble»                     (Ramon Llull «El llibre de les bèsties»)

Ja n’hi ha prou!

Això de les matemàtiques amb xifres romanes resulta difícil d’explicar. Si sumem V amb VI, ens dóna 300. I tres cents anys ja són massa anys, que és en definitiva la distància que hi ha d’un Felip a l’altre. I si el pare del que fa VI ja ha preparat la jubilació i ha marxat, caldria desitjar que el fill ho faci. I com més aviat millor. De tres cents anys de Borbons ja n‘hi ha prou i massa!

Però aquests fets d’històries familiars, del Dret de la Sang, de Monarquies atrotinades, impresentables i anacròniques, embolicades en caceres milionàries, en adulteris més o menys coneguts, en trampes i estafes, no alteren en res el problema concret que hi ha en el marc de l’estat espanyol amb Catalunya.

Que s’en vagi un rei i en vigui un altre, el problema queda igual,  La voluntat manifestada aquests últims anys, sobre tot després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya; no altera en res la imperiosa necessitat d’expressar el què volem ser com a poble. I això no ho pot neutralizar, ni frenar, ni diluir cap rei, per popular que diuen que és cap allà a les Espanyes.  Si el volen, que se’l guardin!

Queda prou clara la voluntat del poble de Catalunya. Que sigui amb la multitudinària manifestació del 10 de juliol del 2010 amb el lema «Som una nació» «Nosaltres decidim» la de l’11 de setembre del 2012, «Que volen aquesta gent? Una Catalunya Independent!  Qué volen aquesta tropa? Un nou estat a Europa!» I per a continuar, la cadena humana de 420 Km. de l’11 de setembre del 2013. I el que esperem i desitgem que sigui la manifestació d’enguany.

Com queda clar en les mateixes eleccions europes d’aquest maig proppassat,  on els partits parlamentaris que s’han pronunciat clarament pel dret del poble català a decidir, recullen prop del 56% dels vots emesos, en front de la devallada de socialistes i Partido Poplular que en perden més de 500.000 plegats, amb les seves polítiques immobilistes o «terceres vies». Els resultats posen de manifest quina és la majoria que es perfila, cada vegada més àmplia, cap el dret a decidir.

Estem ben entrats en el segle XXI, i si bé existeixen, (producte de les tragédies viscudes en el segle passat) Declaracions Universals dels Drets dels Homes i dels Pobles, ens trobem amb la paradoxa que en aquest estat que es diu Espanya, el que preval és el Dret de Sang (i potser encara cladria saber de quina sang es tracta). Els ciutadans(?) són considerats menys que res, puix s’els hi vol fer empassar el mateix producte malèfic, adulterat, ple de compromisos i de racons obscurs, que amb l’excusa i en nom de la democràcia «transitiva» s’els hi imposà un monarca nomenat pel Dictador. I d’això fa prop de quaranta anys! I el resultat: Un desastre!

Tots els pobles tenen el dret a decidir. I penso que els catalans hem de fer costat als pobles d’Espanya, a totes les forces progresistes i democràtiques pel dret a decidir si volen Monarquia o República! Catalunya té el dret a decidir del seu destí que és tot un altre. En llibertat, sense violències. Són els ciutadans que decidiran. No els lacais de la «Corte».

Francesc Panyella i Farreras

Nº 7 / Setembre 2.014 – Tresors del patrimoni de la Catalunya Exterior – El Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu “The Cloisters” de Nova York

Tresors del patrimoni de la Catalunya Exterior

El Claustre de Sant Miquel de Cuixà al Museu “The Cloisters” de Nova York

Img1-1

En aquest cas no es tracta d’un patrimoni cultural català construït per catalans residents als EUA sinó del resultat del malaurat espoli d’una part del patrimoni català en una època difícil de la nostra història. The Cloisters (en català Els claustres) és un museu dels EUA, situat al nord de l’illa de Manhattan, a Nova York. Agrupa claustres medievals europeus i col•leccions d’objectes medievals. Forma part del Metropolitan Museum of Art.

Allà podem trobar una gran part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà, la que no veiem quan el visitem al Pirineu, ignorant que la part mancant està a Nova York. Presenta bonics envelats del segle XII que provenen de l’abadia del Pirineu. El jardí està compost d’espècies medievals i modernes. Entre les peces gòtiques, que també trobem a The Cloisters hi destaquen els sepulcres dels comtes d’Urgell, Ermengol VII, Ermengol X, Àlvar I i Cecília de Foix, provinents del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

El 1913, un escultor nord-americà, George Grey Barnard, que ja havia comprat algunes escultures de Cuixà a un antiquari parisenc, es desplaçà fins al Conflent i adquireix moltes de les obres que es trobaven disseminades pels entorns. Aquestes adquisicions donen origen a la reconstrucció del claustre al Cloisters Museum de Nova York.

El Monestir de Sant Miquel de Cuixà fou elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya en la votació organitzada per l’organització Capital de la Cultura Catalana.

Més informació a: http://www.metmuseum.org/visit/visit-the-cloisters/

Nº 7 / Setembre 2.014 – El dia que va morir el cor de Marsella – Fabian Rouman (Traducció Mercè Terradellas)

 

EL DIA QUE VA MORIR EL COR DE MARSELLA

L’any passat, el mes de gener de 2013, Marsella celebrava l’inici d’un any de Capital de la Cultura. Temps d’entusiasme, de festa. Fora els mals pensaments i els mals records!

Però segur que alguns vells marsellesos van recordar amb gran trasbals, en aquest mes de gener de 2013, que fa tot just 70 anys la nostra ciutat vivia una de les pàgines més negres de la seva història. No voldria deixar passar així com així l’any 2013 sense evocar la gran catàstrofe dels mesos de gener i febrer de 1943.

Sant Josep encara anava despulladet, que el barri de Sant-Jan ja era des de feia temps el cor de la ciutat. Va ser aquí, en aquesta riba del Port Vell, 600 anys abans Jesucrist, que uns mariners grecs van decidir establir-se i bastir una nova ciutat : Massalia. Durant segles, tot Marsella era aquí i aquí hi havia tot Marsella. Al voltant, camps oberts a pèrdua de vista i per aquí i per allà alguns masos, alguns poblets que han esdevingut no fa gaire “els altres barris de la ciutat”. Però a Sant-Jan, mariners, camàlics, pescadors, ostres! Aquí hi havia els marsellesos de primera línia. Aquells que, transcorrent el temps, poetes i escriptors tant provençals com francesos cantarien sense treva.

Quan esclata la Segona Guerra Mundial, Sant-Jan és el Bagatouni de Valèri Bernard. La majoria dels carrers i les cases són de l’edat mitjana… El barri conserva encara les fonts i els safarejos. S’hi barregen pescadors, obrers, rodamóns, cràpules de tota mena. És un barri de carrers estrets, llòbrecs, d’edificis alts. Els habitants són provençals, napolitans, corsos, espanyols o italians. També hi ha un exèrcit de prostitutes pels volts del carrer Botaria, coneguda pels mariners de tot el món. Els bars i altres “cases de tolerància” es compten per desenes. També hi havia, enmig de tot plegat, pisos elegants de gent de bona família. Però per un passant, per un estranger de fora, com per les autoritats de la regió, i encara més per les de Vichy, Sant-Jan és una claveguera, una terregada, i els habitants una colla de bergants, de malfactors i de perduts.

L’octubre de 1942, el membre de l’Acadèmia Francesa Louis Gillet en deia : “Al turó de les Accoules, entre l’Ajuntament i la Major, jau una Subura obscena, una de les clavegueres més impures on s’aplega l’escòria del Mediterrani, trista glòria de Marsella, enmig d’una decrepitud i un grau de podridura que, sense haver-les vist, seria difícil fer-se’n una idea; sembla que la corrupció, la lepra, gangrenen fins i tot les pedres. Aquest infern corcat, aquesta mena de canyet en descomposició, és un dels llocs del món on la tuberculosi fa més estralls. És l’imperi del pecat i de la mort. Aquests barris en altre temps patricis, abandonats a la gentalla, a la misèria i a la vergonya, de quina manera poden ser buidats del seu pus i regenerats?”.

El 8 de novembre de 1942, americans i anglesos desembarquen a l’Àfrica del Nord. I quatre dies més tard, el dia 12, els marsellesos veien per primera vegada soldats alemanys a la seva ciutat. La resposta no es féu esperar…

De seguida arriben els primers atemptats contra l’exèrcit d’ocupació. Partint del Port Vell, la revolta s’apodera de tota la ciutat, i per descomptat, un afront com aquest no podrà restar sense càstig. Un cop més, la resposta no es farà esperar. Vindrà del propi Führer Adolf Hitler : “La ciutat de Marsella és un cau de bandits. Això ha existit des de sempre; però avui és Alemanya qui en pateix les conseqüències. Només es pot prendre una sola mesura : segons les informacions que m’han arribat, tots els bandits es concentren al barri del Port Vell. M’han senyalat que s’hi amaga un gran nombre de desertors alemanys. Hi ha una sola solució: dono l’ordre d’arrasar tot el Port Vell.” Només això…

Tal dit, tal fet. Amb l’ajuda de l’administració de Vichy i de la seva policia (quina gran veritat, que amb les gallines s’aprèn a escarbotar), un miler de soldats alemanys començaren el 23 de gener una de les batudes més grans de la història de França.

Del 22 al 28, la persecució afecta tots els marsellesos. 40.000 controlats, 6.000 arrestats, més de 1.800 llençats a la presó de les Baumetes. El diumenge 24 de gener, a les sis del matí, l’exèrcit alemany i la policia francesa encerclen Sant-Jan. Més de 20.000 homes, dones, nens, són expulsats de llurs cases. Tramvies i camions transporten tota aquesta gent a l’estació d’Arenc. 12.000 van a un camp a Frejus. Els més afortunats tornaran a casa seva uns dies després per… recollir les seves coses i buscar un lloc per allotjar-se…

Però no tots tenen la mateixa “sort” i n’hi haurà 1.642 que marxaran d’Arenc el 24 de matí cap a Compiègne, acompanyats de 800 altres “escollits” de Frejus que agafen el mateix camí. Jueus, desertors alemanys i italians, membres de la Resistència, refugiats de tota mena, joves més o menys sospitosos de bandidatge… El destí següent són els camps de Sobibor i Auschwitz. A penes en tornarà una centena.

Destrucció del barri del Port Vell de Marsella

Destrucció del barri del Port Vell de Marsella

Després de segles d’història, de soroll, de crits, de cants, de plors, els vells barris queden buits de tota vida, banyats en un silenci de mort. L’1 de febrer comença l’enderroc dels edificis. Durarà fins al dia 19. 1.482 edificis seran dinamitats enmig d’un brogit esfereïdor. La ciutat sencera s’ofega dins un núvol de pols. El dia 20, Sant-Jan ha quedat esbocinat. Només queden les ruïnes dels 2.500 anys d’història del barri més vell de la ciutat més antiga de França. Desapareguts per sempre més els carrers de la vella Marsella, els noms dels quals dissimulaven malament la llengua secular de la ciutat : “rue des Bannières, Bouterie, Cambo d’Aragno, Cambo d’Araire, du Claret, Coin-des-Cabries, rue Cordellerie, Figuier-de-Cassis, de la Galinière, Giperie, Maïousse, Saint-Jaume, Servian-la-Figuière, de la Taulisse, rue Torte, Place Victor-Gelu, rue Bonneterie, Coutellerie, des Ferrats, etc.”. De tot el barri, només queden l’ajuntament, la Maison Diamantée i l’Hôtel de Cabre, que es van salvar a petició de les autoritats comunals.

Davant la desgràcia, de la qual l’historiador Pierre Guiral ha dit que és “amb tota seguretat la catàstrofe més gran de la història marsellesa des del saqueig dels catalans el novembre del 1423 i de la gran pesta del 1720”, el món es va fer el mut… llevat del capellà de Sant-Laurens, prop del fort de Sant-Jan, que va tocar a morts, tancat dins la seva església tot el temps durant els 20 dies que va durar l’enderroc.

Hem passat 2013. Sóc feliç de veure que la meva ciutat celebra la cultura. Les explosions al Port Vell són les dels focs artificials. Quin soroll tan agradable! Tant de bo que mai n’escoltem cap altre. És un fragment d’història de la meva ciutat que us volia explicar. Explicar-la als petits. Una història que fou la dels meus avis. No l’he coneguda, és veritat. No l’he coneguda, però la recordo.

Fabian Rouman
Traducció del provençal: Mercè Terradellas

Nº 7 / Setembre 2.014 – El fossar de les moreres – Frederic Soler (Serafí Pitarra)

 

El fossar de les moreres

Frederic Soler (Serafí Pitarra)

– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
– Ell los mata i jo els enterro
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l’havia conegut;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l’havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l’aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo -el nin deia- porto el meu!
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:

– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Berwick,
amb l’ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s’omplien de gom a gom.
Pel tros d’or d’una corona
si se’n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
– Felip Quint que tan se’n reia
vet aquí què n’haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d’or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d’aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d’un secret.

Que aquell fill… taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre’s al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se’n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal…!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
– Si sigués… no ho voldrà Déu!

– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l’ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d’alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l’aixada
a aquell riu que no té fi.

– Bé en tenim, fill meu, de feina!
– Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l’arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
– Mes, al fossar -respon l’avi-
no hi hem d’enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n’abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l’avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:

– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l’assalt et dóna
i t’ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s’alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d’un i d’altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l’avi es fa enrere
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s’esparvera,
que, de l’esglai, resta mut;
contemplant-se’l, nét i avi
s’estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l’eina mullada
de sang de son fill, al puny.
– Oh -al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu-
Mira’l, Déu n’ha pres venjança
Duu el vestit de l’host de França…
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d’una al nin que plora:
– Lo seu crim dels bons l’allunya,
fou traïdor a Catalunya.
– A on l’enterrem? – A fora.

– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

Nº 7 / Setembre 2014 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Març de 1.938 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Març de 1.938

Carles Riba

Carles Riba

En data del 21 de Març del 1938, l’escriptor Carles Riba feia arribar el següent comunicat al Comitè d’Ajuda als Intel·lectuals Catalans de Marsella:

“Sobre la fe en la meva probitat i en la serenitat del meu judici, assegureu a tothom que per ingenuïtat o per passió en dubtés, que el que aquest dies ha passat a Barcelona és el més refinat, més calculat, més inútil i en fi més estúpid que el propi diable pogués imaginar”.

Els receptors d’aquest comunicat en feren una àmplia difusió a la premsa local en el qual deien:

UN TEMOIGNAGE

“Le grand écrivain catalan, CARLES RIBA, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, professeur à l’Université de Barcelone, Directeur de la Fondation Bernat Metge, qui est non seulement un des plus purs poètes et prosateurs actuels en langue catalane, mais un humaniste de réputation mondiale et l’un des premiers hellénistes de notre temps, un homme d’une haute conscience et qui n’a jamais pris part aux luttes politiques, écrit:”.

Després venia la traducció literal del text en francès.

(Arxius personals d’en Peire Rouquette).