Arxiu mensual: octubre de 2014

Nº 8 / Octubre 2.014 – PORTADA

 

SUMARI

Noticiari i calendari.
Universitat Catalana d’Estiu. Salvador Alegret.
V de Votar, V de Victòria. Jesús Zamarreño.
Onzé Congrés Internacional d’Estudis Occitans. Aitor Carrera.
La llengua catalana al llarg de 30 anys. Francesc Vallverdú.
Catalans a Crimea. Jordi Guixé.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Agost de 1938. Francesc Panyella i Farreras.

 

Hi ha tants burros amb lletres, com sense lletres

 

M A T A R Ó

           Si vas nèixer de la mar com la petxina,
et voldria de la mar, com vela blanca,
oblidant-te un xic del fum que et despentina
i amb què el vers que em surt de dins se m’entrebanca.

           Sobre el nacre de conquilla endormiscada,
les anyades que t’emboiren t’han gravat
xemeneies i una roda esbojarrada
on fulgura el crit pompós que et diu: CIUTAT.

           Cavallàs de ferro i foc va occir la pau:
va venir-nos, udolant, de Barcelona,
va estremir-se esgarrifat, el camí blau
on trenaven placideses sorra i ona…

           A gambades, va arribar-nos un progrés
que movia estranyes Febres poble endins;
quan naixia el règim seu, prosaic i obès,
se’ns moria un regne verd, de mar i pins.

           El progrés, de tot això, no en feia cas;
damunt nostre, un peu aurora, un peu ocàs,
ens cridava: – Vent en popa! Tu, ja marxes! –

           Mes jo, que sóc rebel, somniaré;
i, els genolls sobre les cendres, resaré
pels poemes que són morts sota les xarxes.


21 de juny de 1943
Josep Punsola (1913/1949)

 

Nº 8 / Octubre 2.014 – Notícies i Calendari.

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
Pel Dret a decidir, Volem votar!

EDICIONS DOCUMENTA BALEAR, ha publicat el llibre del nostre amic Jaume Corbera, doctor en filologia catalana, «La Unió Europea, un mosaic lingüístic». Un enriquiment pels estudiosos, o simplemenrs curiosos, de les modalitats dels parlars del nostre continent.
Sanefa8eOrgnitzat pel Jovent de la Vall de Meià, sota els auspicis de l’Ajuntament de Vilanova de Meià, el 13 de setembre tingué lloc un acte d’homenatge pòstum a Sebastia Piera, per la seva vida de lluita contra el feixisme. Intervingué la cantautora Sílvia Tomàs i els historiadors Ferran Sánchez Agustí i Jordi Guixé. En Sebastià Piera fou soci del Cercle Català fins al final de la seva vida. (Veure butlletí d’abril 2014).
Sanefa8eEn carta dirigida al President del Parlament Europeu, el senyor Martin Schulz; els diputats catalans Josep Maria Terricabras i Ernest Maragall, d’ERC, Ramon Tremosa i Francesc Gambés, de CiU, Ernest Urtain, d’ICV, Marina Abiol d’Esquerra Unida i Jordi Sebastià de Compromís, han demanat que el català sigui llengua oficial a la Cambra Europea. Els diputats catalans del PP i Ciudadanos, no tenien ploma per signar, pobrets!
Sanefa8eDesprés d’un llarg silenci, Maria Barbal ha presentat el seu llibre «En la pell de l’altre». Els fets transcorren en el si del barri obrer del Poble Nou de Barcelona, després de la derrota de la República. Acollírem l’escriptora a Marsella per presentar en versió francesa i catalana del seu magnífic llibre «Pedra de tartera».
Sanefa8eCom de costum, el dia 11 de setembre, a la Cité des Associations tingué lloc la celebració de la Festa Nacional de Catalunya. Fou ocasió de trobar-nos un nombre important de socis i amics del nostre país, així que representants oficials dels estaments de la ciutat. Entre els invitats, teníem el Centro Cultural Andaluz. El parlament fet abordà el signifiat del tricentenari, l’arribada del nou Borbó, la V de Catalunya i el desig del poble català d’expressar-se democràticament sobre el seu destí el 9 de novembre d’enguany.
CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIJOUS, 9
AUBAGNE
Cinema «Le Pagnol»
A les 7 de la tarda
“Lo Cabaret d’en Fàcia”
Un film en occità d’en Charles Nemes
Subtítols en francès

DIUMENGE, 9
de novembre
V
Per Catalunya!
Volem decidir el nostre
demà en democràcia

DIUMENGE, 9
de novembre
MARSELLA
Space Max Dormoy
Castanyada
En temps oportú rebreu el programa

 

M A R S E L L A

 
Dissabte, 18 d’octubre
A les 4 de la tarda

Cité des Associations – 93, La Canebière

Presentació del reportatge de la Televisió francesa
« La Mutation »
En el marc de la diversitat cultural de Marsella
La vida de quatre generacions d’una família catalana
i com a teló de fons
El Cercle Català

 

Nous socis: Joan-Claudi Padrines, Daniela Moinier. Benvinguts!

* * * * *

Des de Catalunya, ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Per trobar-nos:
cercle-catala-marsella.flog.cat
prouvènço-informations

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra,
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber fent clic aquí!

* * * * *

Nº 8 / Octubre 2.014 – Universitat Catalana d’Estiu – Salvador Alegret.

 

Universitat Catalana d’Estiu (2014)

Un any més, a Prada de Conflent, ha tingut lloc aquesta singular trobada acadèmica amb assistents de tots els països catalans. Aquests dies d’agost, la capital del Conflent ha esdevingut també la capital de la llengua i la cultura de la nostra nació sencera, els Països Catalans. Han estat set dies d’intensa activitat acadèmica: classes, seminaris, tallers, jornades professionals i associatives, debats, homenatges, exposicions i espectacles. Han estat  cinc-centes setanta-set hores d’activitat lectiva continuada, impartida per dos-cents noranta-vuit professors, davant de mil cent trenta-sis alumnes, bé siguin estudiants o assistents a la quinzena de jornades. En total, la universitat ha mobilitzat mil set-centes noranta-set persones.

Aquests dies a Prada hi havia una atmosfera especial. Era d’esperar. El procés cap a la independència que està vivint una part de la nostra nació, el Principat de Catalunya, era causa comuna de reflexió i debat i també de mostres de solidaritat i d’encoratjament per part dels assistents dels altres territoris dels Països Catalans. Preveient això, l’equip rector va plantejar l’edició d’enguany de la XLVI Universitat Catalana d’Estiu sota el lema 1714·1914·2014.

Avui, 2014,  som on som, per un seguit de baules històriques que ens han afaiçonat el nostre futur. No podíem passar per alt, en l’escaiença del tricentenari de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals, un moment tan crucial de la nostra història moderna, com el simbolitzat amb el 11 de setembre de 1714. Precisament, el professor Agustí Alcoberro, en l’acte d’obertura dictà una conferència sobre com hem de “repensar històricament” aquell moment històric i quins ensenyaments n’hem d’extreure. Per altra banda, els presidents de les diputacions catalanes, en el centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, ens feren avinent què va representar aquell embrió d’autogovern, i com la Catalunya contemporània no es pot entendre sense la precursora realització de Prat de la Riba que ens marcà un camí que, amb alts i baixos, ha tingut continuïtat fins avui. Mentre estudiàvem el moment en què Catalunya bastia el seu autogovern,  no podíem passar per alt tampoc en l’edició d’enguany el daltabaix que representà a Europa la Gran Guerra de 1914, on tants compatriotes de Catalunya del Nord hi perderen la vida. No trobarem cap poble d’aquelles contrades, quan hi estiguem passejant, que solemnement no ens ho recordi.

En definitiva, la Universitat Catalana d’Estiu de 2014 ha estat una fidel continuadora de  l’esperit dels seus fundadors, ara fa quaranta-sis anys: una universitat lliure, popular i catalana. És clar, però, amb continguts i eines docents renovats; traient el cap per les xarxes socials; obrint-se al món gràcies a internet (www.uce.cat); aportant el seu coneixement a la xarxa; confegint, difonen i preservant digitalment els continguts acadèmics; reforçant la presència institucional; oferint aixopluc a múltiples reunions professionals i associatives i fent de pal de paller de diverses iniciatives socials i polítiques; és a dir, una universitat indefallentment al servei dels Països Catalans.

Salvador  Alegret i Sanromà
President de la Universitat Catalana d’Estiu

Nº 8 / Octubre 2.014 – V de Votar, V de Victòria – Jesús Zamarreño.

 

VdeVotar

V de Votar, V de Victòria

Un any més, la ciutadania catalana ha donat el seu suport a la proposta de l’Assemblea Nacional Catalana per celebrar la Festa Nacional de l’11 de setembre, centrada enguany en la reivindicació de la consulta sobre el futur del nostre país, acordada per les forces polítiques del Parlament de Catalunya que han signat el pacte pel dret a decidir i que representen el 65% dels ciutadans, consulta que té prevista la data de celebració el proper 9 de novembre.

L’ANC, que des de fa tres anys convoca als catalans per la Diada, després de la massiva manifestació del 2.012 a Barcelona i de la Via Catalana per la Independència que va unir ma amb ma les terres catalanes des de La Jonquera fins a Alcanar l’any 2.013, es proposà enguany omplir les dues artèries més grans de la capital del Principat, l’Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes, formant una gran senyera visible des de l’aire gràcies als colors de les samarretes dels assistents en tot el traçat d’aquestes dues vies, traçat que forma una V gegant, una V de Votar i de Victòria.

El repte organitzatiu que això suposava s’ha superat amb escreix. Així com l’any passat la cadena humana per la independència va assolir la xifra de 1,6 milions de participants, enguany la xifra total d’assistents calculada per la Guàrdia Urbana de Barcelona ha estat de 1.800.000, tot i que la Delegació del Govern de Madrid donava la xifra de 500.000 persones.

L’objectiu clarament aconseguit d’aquesta Via Catalana 2014 consistia en ocupar només la calçada central dels dos carrers esmentats, d’una llargada conjunta de més d’11 quilòmetres, previsió àmpliament desbordada per l’assistència massiva que també omplí en quasi tot el recorregut la totalitat de l’amplada disponible, així com la de les places i rotondes compreses en el trajecte, en el que les samarretes grogues i vermelles van ser les grans protagonistes.

Uns 7.000 voluntaris de l’ANC van fer possible la logística necessària. La meitat encarregats de coordinar la V -hi havia uns 35 voluntaris en cada un dels 73 trams- i la resta preparant les concentracions matinals i també la infraestructura dels autocars i els aparcaments, doncs prop de 2.000 autocars i uns 100.000 vehicles privats van entrar a Barcelona mentre 700 agents de la Guàrdia Urbana tenien cura de la mobilitat i tot el dispositiu de la Diada a la ciutat i 5.771 agents dels Mossos d’Esquadra també col·laboraven en garantir aquesta mobilitat així com la seguretat durant tots els esdeveniments i activitats que van tenir lloc per tot Catalunya.

L‘escenari central ubicat a la plaça de les Glòries estava decorat amb diverses columnes formades per 947 urnes, tantes com municipis hi ha a Catalunya, un símbol del 9 de novembre. Més de 1.000 cantaires convocats en aquell lloc van interpretar a les 17.14 h. el cant “Ara és l’hora”, acompanyats de Lluís Llach al piano, mentre una jove que farà 16 anys el proper 9 de novembre -edat mínima per votar- dipositava un vot en una urna.

Com l’any passat, grups de geganters, bastoners i tota mena d’animació van amenitzar l’espera, com les 54 colles castelleres presents, entre elles totes les de la gama de 9. Els que estàvem al tram 60 també hem d’agrair als Zanpantzar (personatges de carnaval bascos) el viatge i la seva participació solidària, especialment per l’esforç físic que representa recórrer en fila tot el tram diverses vegades, portant grans esquellots a l’esquena i lluint el seu llarg barret cònic.

En resum, un nou èxit de la societat civil real que majoritàriament va fer acte de presència, mentre l’acte paral·lel “unionista” organitzat a Tarragona per “Societat Civil Catalana” i els partits polítics Ciudadanos i PP, amb la presència de Carme Chacón del PSC-PSOE, aconseguia aplegar uns 7.000 assistents segons les estimacions de la Policía Local, 3.500 segons els Mossos d’Esquadra.

Nº 8 / Octubre 2.014 – Onzé Congrés Internacional d’Estudis Occitans – Aitor Carrera.

 

Catalunya acull
l’Onzè Congrés Internacional d’Estudis Occitans

Del 16 al 21 de juny de 2014 va tenir lloc a la Universitat de Lleida, que ara mateix és l’únic centre d’ensenyament superior de l’Estat espanyol que ofereix una titulació en filologia catalana i occitana, l’Onzè Congrés de l’Associació Internacional d’Estudis Occitans. Aquest congrés va comptar amb un comitè organitzador format pels membres de la Càtedra d’Estudis Occitans i altres investigadors de la mateixa universitat, un comitè científic amb reconeguts occitanistes, un comitè d’honor encapçalat pel mateix President de la Generalitat de Catalunya i el suport de nombroses institucions i entitats catalanes, així com de grups de recerca. Aquesta trobada científica va comptar amb més de dos-cents participants inscrits, dels quals cent cinquanta van presentar comunicacions sobre tots els aspectes imaginables relacionats amb la llengua occitana (la xifra més elevada fins ara en un congrés d’aquestes característiques), en tres tandes paral·leles de tallers de dilluns a dissabte. Hi van prendre part investigadors de més de seixanta universitats de tot el planeta, de setze estats diferents: dels Estats espanyol i francès, però també dels Estats Units, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, el Canadà, el Japó, Rússia, el Brasil, Bèlgica o els Països Baixos. El congrés va poder disposar d’uns ponents de luxe: Georg Kremnitz (occitanista i catalanista de la Universitat de Viena, que va encarregar-se de la ponència inaugural), Stefano Asperti (de la Universitat de Roma), Joan Veny (de la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans) i Joan-Ives Casanova (de la Universitat de Pau i dels Països de l’Ador).

El programa científic va incloure concorregudes taules rodones sobre la política lingüística de l’occità a Catalunya, la batalla de Muret o les relacions occitano/catalanes al segle XIX, i també diferents homenatges a reconeguts filòlegs desapareguts en els darrers anys com Robèrt Lafont (que va precedir el lliurament del Prèmi Robèrt Lafont de la Generalitat de Catalunya al lingüista Jacme Taupiac, de mans de la Directora General de Política Lingüística, Esther Franquesa), Martí de Riquer (amb la presència de la seua filla, Isabel de Riquer) o l’occitanista britànic Peter T. Ricketts, pilar fonamental de l’AIEO. Entre moltes altres activitats que van dur-se a terme durant la intensa setmana del congrés, destaquem les següents: la inauguració del congrés a càrrec del Rector de la Universitat de Lleida, el Magnífic Senyor Roberto Fernández, i del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Honorable Senyor Ferran Mascarell; un aperitiu de rebuda que va suposar una iniciació lúdica a les begudes i la geografia dels Països Catalans per a tots els assistents, de la mà de Jaume Piquer; l’exposició Seta, vila occitana de l’artista Xevi Moliner i Milhau; un concert de música aranesa d’Alidé Sans al pati medieval de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; una excursió a la Vall d’Aran en què els congressistes van ser rebuts pel Sindic d’Aran al Conselh Generau; un balèti poliglot i nocturn als peus de la Seu Vella de Lleida a càrrec del grup Kaj Tiel Plu o el tradicional banquet final, que incloïa especialitats locals i catalanes.

L‘assemblea general de l’AIEO va servir per tancar el congrés i va suposar que la professora Rosa María Medina (de la Universitat d’Oviedo) prengués el relleu a la presidència de l’AIEO (fins ara ocupada pel professor torinès Walter Meliga), i alhora perquè els congressistes coneguessin la ciutat occitana que seguirà Lleida com a seu del congrés de l’AIEO de 2017: Albi

Aitor Carrera

Nº 8 / Octubre 2.014 – La llengua catalana al llarg de 30 anys – Francesc Vallverdú.

 

En homenatge al nostre amic, el sociolingüista Francesc Vallverdú, publiquem el discurs que pronuncià a la Facultat de Ciències Econòmiques de Marsella el 25/10/1997, en ocasió del col·loqui entre els mantenidors i organitzadors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana d’octubre de 1967.

La llengua catalana al llarg de 30 anys
(1967-1997)

En abordar el balanç d’aquestes tres dècades, es poden fer dos discursos contradictoris: l’un és un discurs positiu, triomfalista i tot, l’altre és un discurs negatiu, catastrofista i tot. De fet, ambdós discursos són en part superposables.

I

El primer discurs presenta un balanç positiu d’aquests trenta anys. Segons els diferents Estatuts d’Autonomia (Catalunya, Illes Balears i País Valencià) el català, com a llengua pròpia, és una llengua oficial, com no ho era des de 1714 (si exeptuem el breu període de la Segona República). Fins i tot al País Valencià, on hi ha el greu problema del secessionisme, el valencià no havia assolit en dos-cents anys tanta rellevància.

L’ensenyament en català és general a Catalunya i parcial al País Valencià i a les Illes (on només és general l’aprenentatge de la llengua). Aquesta situació no s’havia conseguit ni en el temps de la República.

La ràdio i la televisió en català s’han desenvolupat molt els últims dotze anys: a Catalunya són nombroses les emissions de ràdio que emeten en català o tenen programació bilingüe, hi ha dos canals de TV en català i programmes en català a TVE-1 i TVE-2. Al País Valencià i a les Illes el panorama no és tan favorable, però hi ha repetidors de ràdio i TV que retransmeten els programmes de Catalunya.

Quant als joves, que són el futur de la llengua, estan en una situació sociolingüística nova, des de 1857 (en què s’implantà l’ensenyament obligatori a Espanya). Els joves catalanoparlants no sols saben parlar, llegir i escriure en català com correspon a un poble normal, sinó que també aprenen a parlar, llegir i escriure en castellà, com havien fet per imposició els seus pares i avis. I els joves catalanoparlants no sols saben parlar, llegir i escriure en castellà, com han sabut sempre, sinó que, a més aprenen a parlar i escriure en català, per primera vegada de manera generalitzada. (Aquesta situació no és tan general al País Valencià ni a les Illes). En resum, la cultura i la llengua catalanes són cada vegada més presents en el conjunt de la nostra societat.

II

Enfront d’aquest discurs positiu, hi ha un altre discurs pessimista. Segons aquesta visió, el català com a llengua pròpia i oficial té encara molt camí per còrrer: de fet no es pot «viure en català» a Catalunya: els serveis sanitaris, i farmacèutics, amb tots els medicaments en castellà; la Justícia, on l’ús del català és reduïdissim, certs comerços, etc. Tot això demostra que el castellà és encara omnipresent. D’altra banda, al País Valencià la situació encara és més greu: el català ha desaparegut de certes ciutats (per exe. Alacant); el govern del País Valencià promou el secessionisme lingüístic i fomenta la divisió entre els valencians.

Quant a l’ensenyament, si bé l’aprenentatge del català és general, el castellà encara és preponderant en moltes qüestions i sobretot és omnipresent al País Valencià i a les Illes.

Els llibres en català no cobreixen totes les necessitats de lectura. La ràdio i la TV en castellà són preponderants. Si comptem els programmes en castellà, n’hi ha més que en català (les ràdios i les TV privades només emeten quasi sempre en castellà.

Quant als joves, és cert que saben parlar les dues llengües, però canvien fàcilment al castellà quan en un grup algun interlocutor només utilitza aquesta llengua. Certament, la cultura catalana creix, però no deixa de ser minoritària, perquè la cultura de masses (d’origen nord-americà) es vehicula generalment en castellà.

III

Fins aquí els dos balanços, ben contradictoris: quin dels dos és el bo? De fet, tots els discursos són vàlids, perquè la realitat és mes complexa del que hem vist.

Hi ha un factor que no podem oblidar: per més esforços que fem, el català no deixarà mai de ser una llengua de demografia escassa. Per tant, no podem plantejar certs objectius utòpics. (El portuguès és una llengua més important i, en canvi, no disposa de traduccions al portuguès de certs llibres tècnics o molt especialitzats, que sovint llegim en traducció castellana, si no sabem prou anglès).

Però assumides aquestes limitacions del català com a llengua minoritària, podem reclamar els nostres drets lingüístics: « viure en català », en aquest sentit, és una aspiració legítima. Entenguem-nos, però: dic «viure en català» no pas «viure només en català». Aquesta aspiració, mai no ha estat pròpia dels catalans, que sempre han estat multilingües: en l’antiguitat convivint amb el llatí i el provençal, modernament amb l’italià, el francès i el castellà; actualment, afegint a la llista, l‘anglès.

És difíl fer previsions. Quin seà el futur del català? S’expandirà tal com senyalen tants indicis? O bé els problemes que té s’aniran agreujant? No hi ha res de segur. Però en qualsevol cas la via de la normalització lingüística del català passa avui per una potenciació del multilingüisme, ja que només així la nostra llengua pot afrontar els reptes del segle XXI i garantir la seva presència a Europa.

Francesc Vallverdú (1935/2014)

Nº 8 / Octubre 2.014 – Catalans a Crimea – Jordi Guixé

Catalans a Crimea

El tretze de març de 1943 -ara ha fet 71 anys- un escamot de paracaigudistes catalans van ser morts a Shúbino -península de Crimea- a mans de les tropes nazis. Miquel Boixó, Josep Fusimanya, Pere Panchamé, Joan Armenteros, Joan Pons, Josep Peral i José Luís Vara, amb dos soldats més, van morir en una acció de combat comandada pel banyolí Miquel Boixó. Boixó i els seus altres companys eren militars de la República que havien lluitat al front d’Aragó i a l’Ebre. Per a ells la lluita no acabà el primer d’abril amb la derrota del Govern en mans dels franquistes i decidiren anar a combatre l’enemic nazi com a voluntaris al front rus. Després d’una petita estada en camps francesos, decidiren anar a una escola de formació militar a Frunze. Boixó s’incorporà -igual que d’altres catalans com Ramon Soliva i Sebastià Piera- com a combatents de l’exèrcit soviètic per accions guerrilleres d’elit. Boixó arribà a ser Major i el seu nom de guerra fou Guiorgui Bobrov.

Aquell mes de març, l’escamot català es llançà sobre les planes de Crimea, entre l’estació de Vladislavosk i Shúbino, però ràpidament foren detectats i encerclats per un nombre major de soldats alemanys. En cap moment contemplaren la rendició i aviat foren tots eliminats per les tropes nazis. Els cossos van ser enterrats allí mateix en una fossa comuna. Tal i com explica Jordi Galofré a la Revista de Girona (numero 216 de 2003), l’estrany motiu d’aquesta operació encara amaga algunes ombres. Les dues versions es debaten entre l’error del pilot, o bé una planificada traïció, tanmateix gens estranya dins la cruel rereguarda estalinista. Tant si van ser traïts per un doble espia rus o bé, si fou un error humà, aquests catalans caiguts un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial van ser honorats com herois de guerra contra el nazisme.

Boixó rebé el 1977 la medalla pòstuma dels Partisans de Crimea. I des del 1966 a Shúbino hi ha un monument memorial sobre la seva fossa comuna, on hi consten els noms i on cada nou de maig han estat durant molts anys homenatjats per les autoritats -primer soviètiques i després ucraïneses-. Malgrat sigui un episodi desconegut i oblidat per nosaltres, aquests homes formen part de la memòria resistent europea i, sense cap dubte de la nostra memòria col·lectiva.

Fa pocs anys el seu fill, Jordi Boixó, em va contactar explicant-me la història del seu pare, que ja me l’havia avançant el recent desaparegut amic Sebastià Piera (Soci del Cercle Català). En Jordi Boixó, quan va veure que l’Estat espanyol havia demanat la repatriació dels cossos dels soldats que van lluitar al costat dels nazis en la División Azul i també una mica esperonat pel moviment associatiu que havia començat a Espanya sobre l’obertura de fosses comunes, es va plantejar també recuperar el cos del seu pare per portar-lo a un nínxol familiar.

Però Boixó fill va canviar d’opinió en viure una experiència personal inèdita. L’any 2005, Boixó fou convidat amb una petita delegació a Crimea. Davant de la petita delegació de familiars i amics, les autoritats els van rebre amb una desfilada militar i els honors memorials de fill de combatent antifeixista al peu d’un monument erigit en la memòria del seu pare i dels altres catalans. El conseller d’afers exteriors ucraïnès i el governador de Crimea també hi eren presents. Jordi Boixó va comprendre que el seu pare descansava en un lloc públic de memòria, que era reconegut i dignificat i que el millor homenatge que li podia fer era deixar-lo allí, tot i la distància. Boixó es va adonar que la privacitat i el dol del cementiri familiar d’alguna manera esborrava el record col•lectiu de la lluita permanent i en vida del seu pare. Una lluita i un llegat tant intens mereixia un reconeixement i un espai que podia perpetuar-se en el temps i per les noves generacions.

L’actitud d’aquests familiars que no interposaren els óssos al coneixement històric i a la dignificació pública, ens pot il•luminar de com abordar alguns casos de fosses i enterraments irregulars existents a tants d’altres indrets i a casa nostra que encara avui estan pendents d’identificar, documentar i, sobre tot, dignificar. Un d’aquests espais, que ens és ignorat però que bé es mereix una acció d’homenatge per aquells catalans caiguts penso que hauria de ser Shúbino.

Esperem que l’actual conflicte territorial i identitari a Crimea, davant ensulsiades imperialistes russes, deixin descansar en pau aquests lluitadors catalans que allí reposen. Són símbol d’un passat que no cal oblidar però que sempre ens sap alliçonar de com n’és de sensible la nostra memòria, i com aquesta ens ajuda a reflexionar sobre els valors del present i la complexitat i la perplexitat dels fets que passen a la nostra Europa actual i que ni són tant lluny de casa, ni tant distants en el temps.

Jordi Guixé (Historiador)

Nota del Cercle Català.

Poc després de finalitzada la guerra, l’esposa d’en Boixó, Francesca Sarquellas i el seu fill vingueren cap a França amb l’esperança de poder tornar aviat a Catalunya. Residien a Marsella. La Francesca feu part del Consell Directiu del Cercle, era una de les actrius del Grup Teatral dirigit per en Josep Codina i, al mateix temps, una animadora de la colla sardanista. Les dificultats per tal de regularitzar la seva situació de documentació en front de les autoritats franceses els portà a retornar, malgrat la seva repulsió, a la Catalunya esclavitzada pels franquistes.

Nº 8 / Octubre 2.014 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Agost de 1.938 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Agost de 1.938

En la lluita contra els especuladors de tota mena que s’aprofitaven de les dificultats de trobar queviures per enriquir-se, l’agost de 1938 un grup de policies de l’estat feren un registre al Corral (nom pel qual era coneguda una de les cases benestants del poble). A més de trobar-hi força queviures destinats a ser venuts a preus exorbitants, caigueren -per casualitat- sobre una llibreta en la que estaven anotats tots els valliranencs que, per una raó o altra, havien militat a les files de la Unión Patriótica, organització creada pel tristement celebre dictador Miguel Primo de Rivera.

Els policies, dies després, afectuaren un seguit de detencions. Cal dir que entre la gent que figurava a la llista, no solament hi havia gent de la dreta, sinó que, àdhuc, hi figuraven gent d’esquerra. La mobiltizació dels dirigents d’aquell moment fou immediata. L’alcalde era el noi gran de cal Mussarra, que des d’el seu lloc feu tot el necessari -i més- intercedint pels detinguts. Pel nostre costat, i dic pel nostre costat puix vaig intervenir prop del Comité Comarcal del PSUC, de Sant Feliu, lloc on treballava des del mes de març, el qual actuà ràpidament prop de les autoritats competents, entrevistant-se amb el cap de policia sota les ordres del qual s’havia efectuat el registre. Era un militant del PCE, cosa que facilità el diàleg i l’explicació del significat, -podríem dir-ne històric- de la famosa llibreta de la Unión Patriótica.

Pocs dies després, -menys d’una setmana- un cotxe de línia del garatge Sauret anava a Barcelona a buscar tots els detinguts, que foren posats en llibertat sense altres condicions. La gent els esperava al davant de l’Ajuntament. Entre els detinguts, hi havia en Mateu Badell, patró de la fàbrica de virutes de Can Marsell i que recolzant-se en la situació creada l’octubre del 1934, en que les forces conservadores havien pres el poder a Madrid, havia despatxat de la seva fàbrica a la quasi totalitat dels obrers afiliats al sindicat U.G.T. En Mateu Badell, actuant de portantveu digué, per tal de que tothom el pogués sentir: “que el que havien fet les autoritats de Vallirana en aquells moments, no ho podrien pagar mai i que no ho oblidarien”.

Quatre mesos després, les forces franquistes entraven a Vallirana i començaven les detencions dels homes d’esquerres. No hi hagué cap “personalitat” de les forces de dretes que, almenys per caritat
cristiana, recordés o imités el que havien fet, uns mesos abans, els homes d’esquerra…

Francesc Panyella i Farreras