Arxiu mensual: novembre de 2014

Nº 9 / Novembre 2.014 – PORTADA

 

SUMARI

Noticiari i calendari.
Declaració de Luxemburg. 6ª Trobada Europea de Comunitats Catalanes.
Dia de Festa. Acte d’homenatge al President del Cercle Català.
La Guerra Gran (Notes). Josep Donjó.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Setembre de 1938. Francesc Panyella i Farreras.

 

Qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap

 

ET DIRÉ UN DIA…

           Em plaurà, quan aquest paper groguegi,
de demostrar que tot quant en ell és escrit
no ha estat en va.

           Perquè el repòs ets Tu,
he deixat que passés la meva vida,
consagrada a una passió, sola, exquisida,
sense besos ni abraçades de ningú;

           només de Tu, que, en el meu foc,
ens els instants de la sang esbojarrada,
has estat la carícia precisa, delicada,
la que he trobat, fidel sempre, en el seu lloc,

           i la que ha tornat fidel a la meva vida.
Ara sóc feliç, en la calma de l’edat,
d’haver estat enterament al teu costat,
esclau d’aquesta llum per mi escollida;

           amb la dona sempre meva, de ningú,
Amb el dolç repòs que ets Tu.


25 de setembre de 1940
Josep Punsola (1913/1949)

 

Nº 9 / Novembre 2.014 – Notícies i Calendari.

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
9 de Novembre: No ens doneu garça per perdiu!

Sanefa8eL’Associació Cultural Provençala de Ventabren, en un magnífic acte a la sala Venturi, concedí el dia 28 de setembre proppassat, el Gran Premi Literari de Provença al nostre amic, l’escriptor i periodista Glaudi Barsotti, pel conjunt de la seva obra.
Sanefa8eEl nou flamant Rei de les Espanyes, a finals de setembre feu el seu primer discurs a la ONU. Sabem que ha estudiat a moltes Acadèmies però, té coneixements d’història? L’ha apresa al TBO?. El meu mestre li hauria clavat un triple zero. Abans de parlar hauria hagut de llegir el discurs que fa una colla anys, en aquest mateix lloc, feu en Pau Casals. Majestat, Catalunya és una nació, encara que no us plagui!
Sanefa8eAl dinar de tornada de vacances ens trobàrem un bon nombre de socis al restaurant «Le Sanglier» al Port Vell, per delectar-nos, amb una excel·lent bouillabaisse. Fou una manera d’agafar forces per la temporada que comença. Que no serà fàcil!
Sanefa8eEls escocesos pogueren votar, puix la Gran Bretanya té un cap de Govern conservador i a més és un gran demòcrata. A Catalunya no ens deixen votar, puix Espanya té un cap de govern conservador i a més és un gran… (censurat).
Sanefa8eEn el curs de la nit del 19 d’octubre, un grup neofeixista ha trencat el Monument a la Sardana que hi ha a Montjuïc. El dia de la festa de la Hispanidad, en el mateix lloc, altres grups amb banderes nazis i espanyoles, es dedicaren a cremar banders catalanes i estelades. I el senyor Ministre de l’Interior, tan tranquil!
CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DILLUNS, 3
Aix-en-Provence
Universitat d’Aix*Marsella
Site Schuman – A 222
3, av. Robert Schuman
A les 17h.30
Projecció del film “SALVADOR”
La vida d’un dels darrers
assassinats pel franquisme

DIUMENGE, 9
V
Per Catalunya!
Volem decidir el nostre demà en democràcia

DIUMENGE, 9
MARSELLA
Space Max Dormoy
33, rue Max Dormoy
A les 3 de la tarda
CASTANYADA

Hi haurà panellets, castanyes, moscatell i cava
Actuació del grup coral
Le Cœur du Rail
 

DIUMENGE, 23
Salon de Provença
Dinar català
Organitza EL PORRÓ
Informacions: Arlette Fabregas
Tel: 04 42 29 00 44

 

 

M A R S E L L A

 
Dissabte, 29 de novembre
A les 4 de la tarda

Cité des Associations – 93, La Canebière – Sala Phocèa

Conferència de la Historiadora i Mestre de Conferències de la Universitat (AMU)
Eliane Richard
« Un casament català »
El lloc de les dones catalanes dins de la història

 

Nous socis: Claudine Rabâa. Benvinguda!

* * * * *

Donatius rebuts: Alumnes de català; 63 €.

* * * * *

Les nostres joies: En Jordi i la Cristiana Cristofol, tenen un nou títol. La petita Nolane els ha fets besavis. Felicitacions!

* * * * *

Els nostres dols: Colette i Simone Guirao, han perdut el seu germà. El nostre més sentit condol per les nostres amigues i família.

* * * * *

Des de Catalunya, també ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Productes de la nostra terra
La Cave à Jambon
89, rue Sainte – 13006 Marsella – Tel: 04 84 18 75 79
Rebaixes amb la presentació del carnet de membre del Cercle Català de Marsella

* * * * *

Dominique voyages
Entre el 9 i 15 de desembre, Mercat de Nadal a Barcelona i rodalies
Per informació: dominiquevoyages@gmx.com o Tel: 06 99 30 19 40

* * * * *

Per trobar-nos:
cercle-catala-marsella.flog.cat
prouvènço-informations

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra,
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber fent clic aquí!

* * * * *

Nº 9 / Novembre 2.014 – Declaració de Luxemburg – 6ª Trobada Europea de Comunitats Catalanes.

 

Declaració de Luxemburg

Els assistents a la 6a Trobada Europea de Comunitats Catalanes realitzat el cap de setmana del divendres 26 a diumenge 28 de Setembre de 2014 a Luxemburg davant el moment tant important que es va donar el dissabte 27 de Setembre amb la signatura del decret de consulta no referendària sobre si els catalans i catalanes volen que Catalunya esdevingui un Estat independent, van voler afegir en les conclusions finals de la trobada el següent manifest:

Preàmbul

En els darrers anys, una gran majoria social de Catalunya està a favor de poder decidir el seu propi futur. Això ha generat un moviment transversal dins de  Catalunya tant a nivell territorial com social i polític que es sustenta en l’essència de la democràcia del dret de poder votar en un referèndum. Aquest moviment sense precedents en la història recent d’Europa, insta al Govern i al Parlament de Catalunya a que faci tot el possible per tal que els catalans i de les catalanes pugin exercir el seu dret a votar. Davant aquesta reivindicació democràtica de la majoria social del poble català,  les comunitats catalanes de l’exterior no s’hi poden girar d’esquena.

Aquest moviment social i transversal que ha optat per la via pacífica, pel diàleg, per la defensa ferma d’uns objectius democràtics clars, que respon al genuí caràcter català, moderat però ferm en els seus objectius, vinculat a tota una història i tradició de compromís i activisme per la conquesta del seus drets ciutadans, socials i nacionals, mereix tot el recolzament de les comunitats catalanes de l’exterior.

La Nació Catalana, amb una llengua i una forma de vida pròpies en l’ordre social, econòmic, jurídic i polític té dret a la seva autodeterminació, com qualsevol altra nació. Aquest dret és un principi fonamental dels Drets Humans i està recollit en la Carta de les Nacions Unides així com també al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar per una folgada amplia majoria absoluta de més de 2/3 parts de les forces parlamentàries la Llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana, després d’haver seguit totes les passes que la legislació actual determina. Aquesta llei ha estat avalada pel Consell de Garanties Estatutàries i dóna empara legal a una consulta sobre el futur polític de Catalunya.

El president de la Generalitat de Catalunya, M. Hble. Sr. Artur Mas ha convocat de manera oficial a la ciutadania de Catalunya per la consulta del dia 9 de novembre de 2014.

Els assistents a la 6a Trobada Europea de Comunitats Catalanes acorden:

  1. Mostrar el suport a la convocatòria de la consulta del 9 de novembre de 2014, per decidir lliurement el futur de Catalunya dins l’exercici dels nostres drets democràtics.
  2. Donar ple suport al president, al govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i als partits polítics que donen suport a la convocatòria, perquè facin tot el possible per a la materialització de la consulta del 9 de novembre, ja que respon a la voluntat majoritària del poble català i dels seus representants.
  3. Instar al govern de la Generalitat que faci tot el possible per tal que els catalans residents a l’exterior pugin exercir també el seu dret de vot en la consulta del 9 de novembre.
  4. Comunicar aquest acord en el període de 5 dies des de la seva aprovació al president de la Generalitat de Catalunya i a la presidenta del Parlament de Catalunya.

Nº 9 / Novembre 2.014 – Dia de Festa – Acte d’homenatge al President del Cercle Català.

 

Dia de Festa

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-A

El divendres 19 de setembre tingué lloc a Marsella, un esdeveniment extraordinari que reuní a un nombre important de persones al voltant del President del Cercle Català: en Francesc Panyella.

Aquesta modesta cerimònia era destinada a retre homenatge a en Francesc, puix que el 22 d’abril, al Palau de la Generalitat, li fou concedida la Creu de Sant Jordi, una de les més altes distincions que el Govern de Catalunya concedeix a persones que en són mereixedores.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-B

Si en Francesc ha estat considerat digne de rebre aquesta recompensa ha estat gràcies a les accions que ha realitzat en el curs de molts anys a favor de la llengua i de la cultura catalanes. El seu compromís ha estat guiat pel seu lligam sincer, profund i apassionat pel seu país i pels seus orígens Aquest amor li ha donat força i coratge per afrontar moments de la seva vida, dolorosos i tràgics, tot posant el Cercle Català en òrbita i mantenir-li.

Mes si els mèrits d’en Francesc són unànimement reconeguts i apreciats, la nostra reunió té igualment com objectiu de donar les gràcies a aquelles persones que amb els seus testimoniatges brillants i elogiosos, han donat a la candidatura d’en Francesc un pes i una densitat que han afavorit la seva selecció pel jurat català. Voldríem donar les gràcies a tots els que hi han participat.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-C

També volem donar les gràcies a tots els membres del Cercle Català que li han expressat la seva simpatia, sigui per escrit o oralment. No volem ablidar Martina, la Secretària del Cercle, que ha recollit tot un munt d’informacions i ha sabut construir un expedient clar i molt ben estructurat. Fou ella qui transmeté aquesta demanda a en Salvador Milà, diputat al Parlament de Catalunya, el qual s’encarregà de presentar-lo a les instàncies de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Des d’aquí li fem arribar tot el nostre reconeixement.

Expressem la nostra joia pel fet que la família d’en Francesc estigui avui entre nosaltres i sentim profundament l’absència de la Maria, la seva esposa, que per problemes de salut no ha pogut venir.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-D

I aquesta Creu de Sant Jordi? Cert, en Francesc no la porta, ni la portarà al voltant del coll, però li hem demanat que la dugués per tal de que tothom la pugui admirar. Cert, és un bella joia, i al mateix temps té un doble valor simbòlic. D’un costat és la prova que existeix a l‘entorn del Cercle Català tota una xarxa simpàtica i amical que encoratja aquesta acció. D’un altre costat, posa en evidència la influéncia del Cercle Català gràcies a la forta personalitat del seu President.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-E

Despres d’aquesta breu introducció en nom dels membres del Cercle fou ofert a en Francesc un libre que conté les fotografies amb breus comentaris que recullen els moments crucials de la jornada del 22 d’abril. Es tracta de senzills documents d’aficionat, però que són llampegades dels moments viscuts, abans, en el curs de l’acte i durant l’acte de l’entrega de la condecoració.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-H

Després d’això, la Nostra Tresorera, Teresa Cardona llegí el missatge que ens havia enviat en Salvador Milà, el qual es trobava retingut a Barcelona pels debats del Parlament de Catalunya entorn de la consulta del 9 de novembre. La lectura fou seguida de la distribució del contingut de la carta traduida al francès. Salvador Milà en el seu text ens diu la seva «satisfacció i orgull d’haver contribuit des de les seves possibilitats al nombrament d’en Francesc pel reconeixement que es mereix per tota una vida de treball i de fidelitat als ideals socials i nacionals. Dóna les gràcies a en Francesc i a tots els amics de Marsella per la part activa que prenen en la defensa de les llibertats democràtiques de Catalunya».

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-G

L’Antoni Maxiola va prendre el lloc de la Teresa per tal de llegir la carta de l’Alcaldessa de Vallirana, poble natal d’en Francesc, on hi passà la seva infantesa. La senyora Eva Martínez ens feu la sorpresa de venir expressament a Barcelona el dia 20 d’abril a fi de felicitar personalment al seu conciutadà. En la carta ens diu que està dolguda de no poder assistir pel fet que el mateix dia coincideix amb la Festa Major del poble. La senyora Alcaldessa evoca l’evolució del poble de Vallirana cap a un desenvolupament insdustrial. Fa referència a l’exili que la família Panyella ha viscut i de la manera que en Francesc, malgrat la distància ha sabut consolidar els seus ideals socials i catalanistes. Vallirana -diu- ha estat sempre en el cor i en el pensament d’en Francesc.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-F

En Francesc demanà de prendre la paraula, emocionat per tots els testimoniatges de simpatia. Insistí per deixar ben clar que ell no era sol a merèixer la Creu de Sant Jordi i que la volia compartida amb tots els membres del Consell Directiu d’avui i d’ahir, amb els quals realitza la tasca de fer conèixer Catalunya. Ens parlà també de la consulta del 9 de novembre, que ell defensa aferrissadament, puix creu que tot poble té dret a decidir del seu destí.

P.3-4-DiaDeFesta-Novembre14-I

Un piscolabis fou servit tot seguit als participants. El cava i el moscatell era servit generosament i els pastissets tenien gust de tornar-hi. Aquesta festa passava dins d’un estat general d’alegria, i dins del cor, el sentiment de viure uns instants exepcionals. Estàvem satisfets i orgullosos de dir a en Francesc, amb la nostra presència, tot el respecte i l‘admiració que ens inspira.

Ens separàrem amb el desig de continuar la nostra acció tant com podrem i convençuts també que gràcies als nostres petits esforços Catalunya serà.

Nº 9 / Novembre 2.014 – La Guerra Gran (Notes) – Josep Donjó.

En Josep Donjó, fill de l’Escala i que en el curs d’una colla d’anys fou Secretari del Cercle Català, poc abans de retornar a Catalunya ens deixà un munt de documents personals. Fa poc, ordenant-los, hem trobat aquestes notes que fan referència a la solidaritat del poble de Catalunya amb el poble francès en el curs de la primera Guerra Mundial. En Donjó era mestre de la República. Autodidacta, militant anarquista en la seva joventut, evolucionà cap a posicions nacionalistes entroncades amb una forta càrrega social. Avui seria un ecosocialista.

La Guerra Gran (Notes)

A l’acció militant dels voluntaris catalans que en la Gran Guerra del 1914/1918, barrejaren llur contribució de sang a la dels seus germans d’armes, els «poilus» francesos, hi fa complement la no menys militant dels catalans a Catalunya mateix.

És sabut que, malgrat la declaració de neutralitat oficial d’Espanya, en aquells moments àlgids de la història del poble francès, de fet, les simpaties de les autoritats espanyoles, obeint a la voluntat de la Monarquia, s’inclinaven del costat d’Alemanya. La mateixa neutralitat els hi feia nosa, doncs que els hi era dictada per l’actituit protestatària de la majoria de la població, alertada pel més sa i despert de l’opinió pública. En l’actitud de la condescendència oficial, hi trobaven l’argument favorable els submarins germànics que per dur a bon terme les seves criminals proeses, es proveien de carburant de contraban en la mateixa costa espanyola, els hi eren ascessibles les seves razzies de mort per la Mediterrània torpedinant vaixells mercants a les envistes de les illes Escombreres, a la mateixa entrada de Cartagena., cap d’un dels tres Departaments Marítims i base naval espanyola, o davant del mateix cap de Bagur, a la costa gironina. Els racons tranquils de la costa els hi servien de refugi a la nit, quan no en ple dia als mateixos ports espanyols, com aquell submarí alemany que entrà a la base naval de Cartagena en un moment de dificultat i, que un cop fetes les reparacions que necessitava i el degut aprovisionament, s’escapà a la barba dels qui tenien la missió de guardar-lo. Quan la derrota es feu imminent, cap on feien cap els submarins alemanys, allunyats de les seves bases i obligats a abandonar el combat? Cap als ports espanyols que els hi eren segurs. L’autor d’aquestes ratlles ha ajudat a guardar, quan es trobava fent el servei militar a la marina espanyola, el submarí que s’internà a Santander i el que entrà pels seus propis medis a Barcelona, amarrant-se a la Porta de la Pau, com si fos una vella coneixença; a més d’haver participat a vigilar el que fugí de Cartagena abans esmentat.

Un cop i un altre, els catalans, sigui per la premsa, sigui per octavetes, sigui acudint a les manifestacions, s’aixecaven en protesta i denunciaven davant de l’opinió aquest estat de fet, que feria els sentiments favorables a la lluita de la nació francesa. En el curs de totes aquestes accions de l’opinió pública catalana, dirigides contra aquells que haurien volgut l’esclafament de França, va haver-ni algun episodi veritablement dràmatic. Potser el més destacat de tots és el referent al propi cap de la policia barcelonina, Bravo Portillo, denunciat pels diaris com un vulgar i notori agent de l’espionatge alemany, amb documents fotocopiats. Portillo s’havia jurat acabar amb aquells que tan hàbilment havien pogut penetrar el seu secret. Dirigí personalment la repressió, fent un policia més, fins que fou mort a trets per un patriota català, en el moment en que es proposava detenir-lo al seu domicili.

Hem fet referència a les manifestacions públiques dels catalans. Qui conegui Barcelona sap, que entre la Gran Via Laietana i les Rambles, corre la línia perpendicular traçada pel carrer Princesa, amb el de Ferran, separats per l’aixamplament de la Plaça Sant Jaume. Aquest sector podríem dir que constituïa el reducte fortificat dels patriotes catalans. Era aquí on es formaven les concentracions. Cantant cants patriòtics i llençants crits de simpatia a favor de França, els manifestants baixaven pel carrer Princesa a la Plaça de Sant Jaume i pel carrer Ferran, desembocaven a Les Rambles amunt fins a Canaletes. On no podien arribar mai, sense haver xocat amb la càrrega dels Guàrdies de Seguretat a cavall, amb el sabre desenbeinat i es llençaven sense miraments a dispersar als manifestants. He vist caure davant de Canaletes, ferit greument d’un cop de sabre al cap, el qui més tard , quan la República, fou elegit diputat al Parlament Català (J.B.) D’altres eren detinguts. Llavors començava el torn de nit de les Cases de Socors i de les Comissaries, pels companys que s’havien salvat, per conèixer l’estat dels ferits o per interessar-se per la llibertat dels detinguts. La salvatgeria amb que eren fetes les càrregues de les forces represives era degut a que les autoritats favorables al germanisme, presentaven als manifestants com a agents del separatisme català, tractant així de transformar el significat del moviment d’opinió favorable a França, en una questió de política interna. Però a la següent manifestació, hi eren presents els ferits i els lliberats de poc. Baixaven novament el carrer de la Princesa, la Plaça Sant Jaume, el carrer Ferran, amb cants patriòtics als llavis, per potser fer-se obrir de nou el cap d’un cop de sabre per les forces de Seguretat, al pujar Rambla amunt, abans d’arribar a Canaletes. És cert que els catalans patriotes identificaven el triomf de França amb les seves pròpies llibertats i aquest ideal els hi donava tremp i fermesa per la continuació del combat. Com molt bé es pot deduïr, la intensitat i la freqüència de les manifestacions augmentaven a mesura que es veia el fi de la lluita victoriosa de França, per les repercussions que aquesta victòria havia de portar per les llibertats de Catalunya.

Al costat d’aquestes accions espectaculars de la simpatia dels catalans per França, que tenen lloc principalment a les grans ciutats, en particular a Barcelona, n’hi ha d’altres que, pel fet de ser menys vistoses, més apagades, més ocultes i ignorades, no deixen d’ésser tan eficaces. Quan un país es troba afrontat a un combat pe la seva existència, com l’afrontava llavors França, no són pas les privacions que manquen a la població civil de la reraguarda: als vells, dones, infants…No pretenc destacar a aquest propòsit el treballar dels obrers a la indústria catalana, posant en marxa la maquinaria a fi de suministrar i fabricar el que feia falta a l’exèrcit francès; bé que en aquest aspecte podríem dir honradament que encara que l’obrer català hi trobava el seu compte en el treball, feia aquest de bon grat, puix tenia la consciència que treballava per a la població francesa, puix per ell, França era el símbol permanent de la llibertat dels pobles, la mare que acollia en el seu si als refugiats i oprimits de tot arreu. Volem referir-nos a accions més humils,  a les mai posades de relleu, dels francs pescadors de la costa catalana ratllant amb França. Aquests acudiren, en la mesura que podien, a socòrrer a la població francesa, fins a cert punt desemparada per la guerra. Per aquests pescadors, brusques molts d’ells, però nobles i oberts, no hi havia Pirineus, si els contactes eren estrets amb la població francesa en temps normal, amb més motiu ho havien de ser amb l’adversitat, malgrat l’aparell duaner que s’hi oposava. Qui hauria pogut pensar que al tombant de la nit lliscaven de cop i volta cap al mar un, dos, tres o més llaguts de pescadors, fent semblant d’anar a la pesca, però carregats de sacs de sucre, arròs, mongetes, cigrons o altres articles, els més urgents, que feien ruta cap a Banyuls, Cotlliure, o Port-Vendres malgrat la vigilància amb que els carrabiners guardaven platges i fronteres. Això fou possible, perquè era tota la població qui ho volia, perquè se sentia solidària del poble francès, perquè estava identificada amb la lluita que sostenia el seu exèrcit contra l’invasor, cosa que aguditzava al màxim el sentiment d’ajuda a la població civil veïna. Jo he pogut presenciar el cas d’un poble de la costa catalana en el curs de la guerra del 14/18 de tota una població de pescadors fent-se complices d’un d’aquests carregaments, distraient la vigilància dels carrabiners, emportant-s’els a veure un traguet, mentre els altres feien el seu fet.

Exemples semblants d’ajuda i solidaritat humana dels catalans envers la població francesa necessitada, els trobaríem en abundància si examinéssim també el comportament dels pobles de la muntanya catalana prop de França. Per a ells, tampoc hi havia Pirineus i amb un sac de menjar a les costelles, pels corriols sols per ells coneguts, sabien burlar l’estreta vigilància dels carrabiners, per apaivagar la gana d’un nen francès. No insisteixo, penso que és suficient el que porto dit per treure’n una conclusió. Però no seré pas jo que la faci. Això correspon a qui de dret pertoca. Només afegiré això: Que també són totes aquestes accions, a voltes ben insignificants en apariència, les que ajuden a un poble donat a guanyar una guerra, que també són totes aquestes correntades de simpatia activa d’un poble per un altre, espectaculars o anònimes, que l’ajuden a rebutjar una invasió, a protegir la seva independència, a salvaguardar la seva llibertat. Llavors si som lògics…

Josep Donjó

Nº 9 / Novembre 2.014 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Setembre 1.938 – Francesc Panyella i Farreras.

Retalls d’Història (1933-1953)

Setembre de 1.938

Des de feia força temps havia entrat en relació amb en Joan Morea, sergent del destacament de l’Aviació republicana que es trobava aquarterat al Lladoner. Era un militant del P.S.U.C; junt amb alguns dels militants, sobretot noies de Vallirana, havíem convingut la possibilitat d’organitzar cada diumenge una sortida pels nens i nenes del poble fins al Lladoner, on gràcies al cuiner de la tropa, i el que havíem obtingut de part del Socors Roig Internacional, podíem organitzar un dinar dominical acompanyat de jocs i d’una tarda a l’aire lliure per tots els marrecs fins els dotze anys. El que fèiem no era cap inversió destinada a guanyar-nos un lloc al cel ni, encara menys, un concepte de caritat cristiana. Era, sobretot, la joia de donar uns moments de lleure i d’alegria a aquell estol de mainada per tal de que oblidessin, al menys en el curs de cada diumenge, que la nostra terra estava assolada per una guerra.

Recordo que moltes mares venien a casa per tal d’inscriure la mainada i quan s’els hi deia que no era necessari que fossin de cap partit, ni membres del Socors Roig Internacional “se’n feien creus”. Aquelles tardes de diumenge eren moments de joia i esplai per a tots els nens i nenes de Vallirana, sense cap distinció. La última vegada que vaig tenir notícies d’en Joan Morea, es trobava en un camp de concentració del Sud de França. Després del setembre del 1939, en que començà la guerra a Europa, en vaig perdre el rastre.

No m’ha estat possible retrobar-lo.

Francesc Panyella i Farreras