Arxiu mensual: gener de 2015

Nº 1 / Gener 2.015 – PORTADA

 

SUMARI

Noticiari i calendari.
El poble de Catalunya vol decidir el seu futur en llibertat. Salvador Milà i Solsona.
Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior. La Casa de la Ràdio i la Televisió de
                                            Samazan, Vall del Garona, Òlt i Garona, Aquitània (França).

100 anys de l’Acte d’Afirmació Valencianista.
Antoni Mª Badia i Margarit, l’elegància de la llengua. Jaume Corbera.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Gener de 1.939. Francesc Panyella i Farreras.

 

Val més un veí a la porta, que un parent a Mallorca

 

COM CIUTAT EN REBEL·LIA

Atenes, la ciutat, s’ha declarat en rebel·lia
i té l’ira del just cada gest amb què combat,
i lluita altra vegada per l’antiga dignitat
de fer-se el seu destí amb el seu treball de cada día.

Si té el coratge responsable i l’energia
que calen a qui té vocació de llibertat,
també sabrà guanyar-se amb un esforç continuat
l’esclat i la puixança, la baralla i l’harmonia.

Així, malgrat els dubtes, trobaré mirada ferma,
la força necessària per llaurar la terra erma,
l’empenta en la paraula i la constància en l’acció.

I no podran ni segles de terror ni d’amenaces
desfer la meva audàcia ni aturar les meves passes
vers un futur més lliure de la meva nació.

David Jou

 

Nº 1 / Gener 2.015 – Notícies i Calendari.

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

Per l’última conferència del 2014, «El Matrimoni català» a càrrec de la nostra amiga Eliane Richard, descobrírem tot un ventall de dones que en el curs d’un llarg període, han marcat amb la seva empremta i iniciativa, tot un panell de la història de les terres catalanes, en particular les de Catalunya-Nord.
Sanefa8eA proposta de la Generalitat de Catalunya, des d’ara l’Euroregió Pirineus Mediterrània ha acordat que l’occità sigui llengua oficial en l’espai d’aquest organisme, de la mateixa manera que ho és, el francès, el castellà i el català.
Sanefa8eEls reis de les Espanyes tingueren una sorpresa en el seu viatge a Berlin. En el curs de la visita a la Porta de Brandenburg, entre els espanyols que feien el badoc, en un moment donat, un d’ells, a so de trompeta va tocar l’himne de la República espanyola en signe de salutació. Cares llargues no faltaren!
Sanefa8eEn el curs del mes de desembre, el Memorial Democràtic va retre homenatge als més de 1700 afusellats pel franquisme al Camp de la Bota, en el curs dels anys del 1939 al 1952. Entre els assistents hi havia molts familiars dels immolats.
Sanefa8eA les Edicions Tres i Quatre, Carrer Sant Ferran, n°. 12 – 46001 València, podeu trobar-hi l’obra extraordinària d’en Vicent Andrés Estellés en tres volums «Mural del País València». Una visió magnífica de les comarques valencianes. 
Sanefa8eLa Generalitat obrirà Delegacions Representatives de Catalunya a les ciutats de Roma i Viena. I els PePeros ens volen fer fora d’Europa? Pobrets!
Sanefa8eEl nostre Loto o Plena, fou molt generós puix distribuí molt equitativament els diferents pernils, torrons , llonganisses i altres llaminadures que formaven part dels nombrosos premis. N’hi ha més d’un que par Nadal i Cap d’Any es lleparà els dits.
Sanefa8eEl 22, 23 i 24 de gener, al Parc Chanot, tindrem parada a l’Espai Europa, al Salon MÉTIERAMA, organitzat per la Chambre de Commerce de Marseille.
CALENDARI DEL MES
 
 BON 
  I  
FELIÇ
 ANY 
 NOU! 


DIMECRES, 14
Inici dels Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

DIUMENGE, 18
MARSELLA
A les 14h 30
LOTO
Organitza
L’Escolo dei Felibre de la Mar
56, rue de la Fèdèration

DIJOUS, 22
DIVENDRES, 23
DISSABTE, 24

MARSELLA
Parc Chanot
MÉTIERAMA
Organitzat per la
Chambre de Commerce de Marseille
El Cercle hi tindrà parada
(Espai Europa)

Del 24 al 31
MARSELLA
Cité des Associations
93, La Canebière
Els artistes del Cercle
Exposen

El dia 24, a les 5 de la tarda
Vernissatge
Hores d’obertura:
Tots els dies de 13h. a 19h.

 

 

M A R S E L L A

 
Dissabte, 24 de gener
A les 3 de la tarda

Cité des Associations
93, La Canebière
Sala Phocea

ASSEMBLEA GENERAL
Procureu no faltar-hi
Com a cloenda, vernissatge de l’exposició dels artistes del Cercle

 

Donatius rebuts: Marc Sabatés, 10€; Robert Suvélor, 10€; Josep Riera, 15€;
Alumnes cursets de català; 36 €.

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra.
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber
fent clic aquí!

* * * * *

Per trobar-nos:
prouvènço-informations
cercle-catala-marsella.flog.cat

* * * * *

Des de Catalunya també ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Nº 1 / Gener 2.015 – El poble de Catalunya vol decidir el seu futur en llibertat – Salvador Milà i Solsona.

 

El poble de Catalunya vol decidir el seu futur en llibertat

El diumenge dia 9 de novembre el poble de Catalunya va protagonitzar la mobilització més gran de la seva història, i segurament una de les més grans d’Europa. Més de dos milions tres-centes mil persones, identificades una per una amb el seu document d’identitat o passaport, –majoritàriament al territori català, però també arreu del món- van participar de forma pacífica  en un acte de participació política i mobilització ciutadana sense precedents, de  forma auto-organitzada des de la societat civil –ANC, Omnium Cultural i els milers d’entitats que participen en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir- i amb el suport  explícit de la majoria de partits amb representació al Parlament de Catalunya i del mateix govern de la Generalitat, però amb l’oposició expressa i activa del Govern i dels Tribunals de l’Estat espanyol, que ho volien prohibir, impedir com fos….

En el mateix acte, milions de catalans i catalanes van signar una denúncia adreçada a les institucions europees, posant de manifest que el govern de l’Estat espanyol impedia l’exercici dels drets democràtics més fonamentals, i en concret, el de que el poble català pogués expressar-se lliurament sobre quin volia que fos el seu futur institucional i polític en relació a l’Estat espanyol i a Europa.

Del 9-N n’ha sortit un mandat clar per les forces polítiques democràtiques  per la Generalitat de Catalunya: cal posar-se a treballar de forma unitària, per fer realitat un referèndum o consulta legalment vinculant, per tal que Catalunya sigui reconeguda com a entitat sobirana i seguir alhora un procés constituent, en que es pugui debatre com volem que sigui aquesta Catalunya del futur, en els aspectes institucionals –tipus de relació amb l’Estat espanyol, o independència- però també en els aspectes  socials, econòmics, ambientals i de participació política i democràtica.

Ben segur que per obrir aquesta nova etapa, cal passar per les urnes quan abans.  La qüestió és si aquestes properes eleccions al Parlament de Catalunya, que ben segur seran dins l’any 2015, han de ser merament “plebiscitàries”, és a dir si ens podem “saltar” un pas i convertir unes eleccions parlamentàries en un “referèndum” encobert, en que més que un parlament i un govern es voti les candidatures en clau d’una única qüestió “independència sí o no”…. Per algunes forces polítiques, començant per l’actual President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, això vol dir una llista única encapçalada per ell mateix i formada per “personalitats” polítiques, del món de la cultura, de l’economia, amb aparent “neutralitat”…

Per d’altres forces polítiques catalanes, especialment d’esquerres, d’aquestes eleccions n’ha de sortir un Parlament que disposi d’una amplia majoria transversal –de forces de dretes, de centre, d’esquerres- que molt majoritàriament doni suport al referèndum i faci tot el que calgui davant la resta de forces polítiques i les institucions de l’Estat espanyol i de la Unió europea per fer-ho possible, però alhora cal que s’elegeixi un govern  que tingui un programa ben definit per acabar amb les polítiques de la mal anomenada “austeritat” que han reduït al mínim els serveis sanitaris, educatius, assistencials… que atengui als centenars de milers de famílies catalanes amb algun o tots els membres a l’atur, que no reben cap prestació.

En definitiva; hem de decidir democràticament la llibertat del país, alhora que fem possible el benestar i la llibertat de tots i totes, començant a dibuixar un país socialment més just, amb més cohesió social, amb un medi ambient i uns recursos naturals preservats. Sense oblidar  passar comptes amb la corrupció política, retornant el poder de decisió i de control a la ciutadania.

Salvador Milà i Solsona
Diputat al Parlament de Catalunya
Grup parlamentari ICV-EUiA

Nº 1 / Gener 2.015 – Tresors del patrimoni de la Catalunya Exterior – La Casa de la Ràdio i la Televisió de Samazan, Vall del Garona, Òlt i Garona, Aquitània (França).

 

Tresors del patrimoni de la Catalunya Exterior

La Casa de la Ràdio i la Televisió de Samazan
Vall del Garona, Òlt i Garona, Aquitània (França)

CasaRadio

La Casa de la Ràdio i la Televisió és un equipament cultural i pedagògic amb seu a la localitat occitana de Samazan (Vall del Garona, departament de Lot-et-Garonne [Òlt i Garona], regió d’Aquitània, Estat francès), seu oficial i permanent de la Xarxa Euroregional de Ràdio i Televisió Sense Fronteres (TSF Network) i del Centre Català d’Occitània (entitat catalana a l’exterior fundada el 26 de desembre de 2011).

La Casa de la Ràdio i la Televisió es troba en una antiga casa senyorial de finals del segle XIX i té com a objectius la promoció, divulgació i recuperació de la història de la ràdio i la televisió, la formació als professionals dels mitjans de comunicació i el foment de l’interès del públic escolar cap al món audiovisual. Fundada el 2009 a Barcelona, la Casa de la Ràdio i la Televisió ha traslladat i fixat la seva seu a Aquitània amb l’afany d’esdevenir un referent d’àmbit euroregional i transfronterer dins la seva temàtica.

L’il·lustrador figuerenc Albert Alforcea n’ha creat una imatge, reproducció fidel de la façana principal de la Casa de la Ràdio i la Televisió, amb el campanar de l’església de Samazan en segon terme.

Més informació a: http://www.casaradiotv.com

Nº 1 / Gener 2.015 – 100 anys de l’Acte d’Afirmació Valencianista.

 

100 anys de l’Acte d’Afirmació Valencianista

Fa poc més de cent anys, concretament el 26 de juliol de 1914, se celebrà a la ciutat de València l’Acte d’Afirmació Valencianista, organitzat per la Joventut Valencianista de Barcelona i de València. Amb aquesta celebració, el valencianisme polític encetava un nou camí que li permeté articular un discurs propi, amb contingut mínims, que amb el pas dels anys ha adquirit la suficient consistència i solidesa per crear plataformes de defensa dels seus ideals. El trajecte, farcit d’avenços i retrocessos, no ha estat senzill, els obstacles han estat nombrosos però, poc a poc, el valencianisme ha sabut crear un espai propi en la societat valenciana alhora que ha sabut impregnar l’imaginari col·lectiu dels valencians de referències imprescindibles, com ara l’oficialitat del valencià i la seua presència a l’escola, reptes que un segle enrere semblaven inimaginables.

No està de més, per tant, que cent anys després rememorem aquella època fundacional i que valorem la tenacitat d’aquells precursors, no com un recordatori enyoradís sinó com la prova més fefaent que el treball i la persistència permeten aconseguir l’impossible. En això estem!

La convocatòria.

El 20 d‘abril de 1914 la Joventut Valencianista de Barcelona amb convivència amb la de València, va llençar una crida als « Germans de la regió valenciana » per a la celebració d’un Acte d’Afirmació Valencianista en base a tres plantejaments: 1.- Oficialitat de la llengua valenciana. 2.- Reconeixement de la personalitat regional. 3.- Autodeterminació administrativa.

El treball per congregar uns i altres fou intens per part dels membres de la Joventut Valencianista, que s’havien reorganitzat l’abril del 1914 en quan es constituí a València la nova Junta Directiva, encapçalada per Francesc Aguirre, que treballà per agrupar les diverses tendències del valencianisme amb un programa de mínims.

Als pocs mesos, el 25 de juliol, per la vesprada, tingué lloc al saló de Regines de Lo Rat Penat, una reunió preparatòria, en la qual participaren representants de les entitats convocants, entre les quals Robert Blanquer, per la JV de Barcelona, i la de Miquel Duran i Tortajada que va exposar els tres punts bàsics de l’acte, que van ser aprovats per unanimitat.

Al dia següent, a les 12 del matí del 26 de juliol, tingué lloc al teatre Eslava, cedit pel seu propietari per a l’ocasió, l’esperada concentració dels joves valencianistes. Segons expliquen les abundants cròniques  de la premsa valenciana, el teatre, que es trobava de gom a gom, presentava un aspecte brillant, entusiasta. Un dels moments àlgids de l’acte fou l’entrada d’un grup de joves amb la « senyera històrica » que va ser saludat amb forts aplaudiments. L’escenari, molt al gust de l’època, havia estat elaborat per l’il·lustrador i dibuixant Enric Pertegàs,que havia pintat el teló amb un paisatge idíl·lic, que representava « el ideal regional » el mar llatí, l’horta valenciana i «una hermosa matrona (Valencia) llevando la señera y precedida de dos figuras de mujer, que representaban Alicante y Castellón».

Els participants i les adhesions.

La presidència de l’acte fou compartida en l’escenari del teatre pels joves valencianistes amb destacats polítics en actiu, com ara el diputat a Madrid Manuel Simó, de la Lliga Catòlica, o el regidor blasquista Marco Miranda, i dirigents d’altres societats com Lo Rat Penat, representada pel seu president el baró d’Alcahalí.

La relació d’entitats adherides és amplíssima, segurament la més extensa de les consagrades al llarg de la història del valencianisme, i abastava tot l’espectre polític, social i geogràfic, i fou llegida a l’inici de l’Acte per Marià Ferrandis Agulló.

La Biblioteca Popular Valenciana, la Joventut Valencianista, i el setmanari València, de Barcelona, La Nostra Terra i la Joventut Valencianista, de Castelló, El Grup Regionalista, el setmanari El Cañón i l’Agrupació Radical Jaimista, d’Alacant. I de València, la Joventut Valencianista, El Círculo Legitimista, la Academia Valencianista, la Joventut de la Defensa Social, Lo Rat Penat, la Casa del Poble, el Centro Instructivo Radical, la Joventut Maurista, l’Escola Superior de Comerç, l’Ateneu Valencià la Casa de la Democràcia, el Circulo Obrero Electricista, la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, entre altres. I de la premsa, la pràctica totalitat de publicacions valencianes de l’època, com ara La Voz de Valencia, El Pueblo, Diario de Valencia, Las Provincias, Eco de Levante, Pensat i Fet, Foc i Flama, El Cuento del Dumenche, La Pebrera o La Traca. A més a més, foren nombroses les entitats catalanes adherides com la Unió Catalanista, Gent Nova, Joventut Catalanista, Joventut Nacionalista, Associació Nacionalista Catalana o les publicacions Diari de Sabadell, La Veu del Camp, o Renaixement.

Després de la lectura de les adhesions i del Manifest aprovat el dia anterior, diverses personalitats van intervenir en l’acte. Josep Valls en representació de la Casa del Pueblo; Josep M. Zapater Esteve i el baró d’Alcahali per Lo Rat Penat; Josep M. Esteve per Pensat i Fet; Josep M. Bayarri per la Casa de los Obreros; Vicent Marco Miranda per El Pueblo; Juan Pérez Lucia per La Voz de Valencia. Per concloure tres van ser ls intervencions més destacades, la de Miquel Duran i Tortajada en representació de la Joventut Valencianista de València i Barcelona, que va llegir els tres punts del Manifest convenientment ampliats, i la de Robert Blanquer i de Francesc Aguirre en representació de les entitats convocants.

Però si hi hagué un moment que resumeix l‘esperit de l’acte, aquest fou, sens dubte, l’encaixada de mans entre Manuel Simó i Vicent Marco Miranda, carlistes i blasquistes respectivament, en una acció carregada de simbolismes pel seu significat: tant l’un com l’altre situaven els interessos valencians per damunt dels ideològics.

Les resolucions: El Manifest de 1914.

El Manifest elaborat per la Joventut Valenciana i aprovat en aquest acte estava basat en tres punts bàsics.

La llengua: Com que era una de les manifestacions més determinants de la nostra personalitat, es reivindica « l’ús de la llengua valenciana per tots els medis legals », i s’acordà dirigir-se a ajuntaments, diputacions i particulars demanant-los que la usen ; als metres perquè ensenyen el valencià, als advocats perquè reivindiquen el dret a usar-lo en els tribunals de justícia; als prelats perquè es predique en el nostre idioma. Així mateix s’aprova la constitució d’un Institut d’Estudis Valencians que es podria convertir en « l’Acadèmia de la nostre llengua ».

Personalitat regional i autonomia administrativa: Es reclama que la « Regió valenciana serà l’única sobirana de son govern interior; per lo tant dictarà ses lleis orgàniques, cuidarà de sa legislació civil, penal, administrativa i processal, i l’establiment i la percepció dels impostos ». Com a conseqüència açò es demana « l’autonomia administrativa per a la regió valenciana tan àmplia com se puga obtenir i la « constitució de la Mancomunitat Valenciana sols a base de les actuals províncies de Castelló, Alacant i València, unides per vincles sagrats i indestructibles de rassa i llengua ».

Propaganda: Els valencians, conscients com eren que les seues propostes estaven suficientment arrelades en la societat valenciana, aprovaren la creació d’un « periòdic regionalista » en valencià, i recomanaven a la totalitat de publicacions valencianes la « propaganda dels ideals valencianistes ». A més a més decidiren celebrar una commemoració valencianista anual, el 29 de juny, « data de la pèrdua dels Furs i de la llibertat ».

Els resultats.

Com observem, el programa aprovat era fàcilment assumible per tots els participants, però en la pràctica aquestes propostes tingueren escasses conseqüències polítiques, sobretot per la manca d‘interès dels partits majoritaris, tant de la dreta com de l‘esquerra.

En tot cas, els membres de la Joventut Valencianista no defalliren en la fermesa de la propagació dels ideals valencianistes, i pocs mesos després, el 6 de març de 1915, aparegué la revista Pàtria Nova, que des dels primers números insistia en difondre les idees centrals d’aquest primer valencianisme. Per una part, maldava per aconseguir uns ideals de reconciliació nacional: «En lo que toca al Reine Valencià, s’acabà ja tota lluita entre germans, tots som iguals, tots som uns. Res importa que sigam « blancs » o « negres », d’un o altra partit, hi ha un altre interès més alt i més gran: València, la mare de tots» (Salutació, 6 de març de 1915). I per altra, proposava una revisió de l’estructura organitzativa de l’estat espanyol, propugnant una descentralització administrativa, concretada ara en onze punts que el setmanari repetia insistentment a la primera pàgina de cada número: « No estem disposats a admetre (…) un concepte de pàtria espanyola tan raquític com el que nos presenten els partidaris de l’Espanya centralista » « Pàtria Nova, 3, 20 de març e 1915).

El final de festa.

Acabat l’acte s’organitzà una manifestació, encapçalada per la senyera, que avançà pels carrers de València entre aplaudiments i vítols a València, i que conduí als nombrosos assistents fins al Parterre per visitar el monument a Jaume I.

A la vesprada els organitzadors havien previst una visita al cementiri, al civil i al religiós, per visitar les tombes de Constantí Llombart i Teodor Llorente però, pel que sembla, la manca d’autorització governativa ho va impedir.

Com sol passar en aquest casos, l’emotiva jornada va acabar amb un bon « sopar de germanor », al restaurant Munich, al qual van assistir més de cinquanta persones, i on brindaren amb champagne « entusiàsticament per el bé i la  vida pletòrica de València ».

Nº 1 / Gener 2.015 – Antoni Mª Badia i Margarit, l’elegància de la llengua – Jaume Corbera.

 

Antoni Mª Badia i Margarit, l’elegància de la llengua

AMBM

Finalment, fa poques setmanes, el Dr. Antoni Mª Badia i Margarit, després d’una llarga vida dedicada a la romanística, i especialment a l’estudi del català, ha deixat aquest món i ens ha deixat l’herència perenne d’una feinada ben feta.

El Dr. Badia pot ser considerat, sense dubtar-ho gens, una de les grans personalitats de la catalanística, i per inclusió de la romanística, del segle XX, i això no tant per cap “descobriment” especial ni per cap gran aportació novella a la filologia (estil Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Coromines, Diccionari Català-Valencià-Balear, de Moll, o Atles Lingüístic del Domini Català, de Joan Veny -tanmateix, impulsat al començament pel Dr. Badia-), sinó per haver fabricat unes eines indispensables per als estudiants (i estudiosos) del català, eines que, per una banda, posaven a l’abast dels interessats i necessitats els fonaments del funcionament i de la formació de la llengua, i documents essencials en la nostra història lingüística (la Gramàtica catalana de 1962, refeta en la versió catalana de 1994, Gramàtica de la llengua catalana; la Gramàtica històrica catalana de 1951; l’agosarada hipòtesi sobre els orígens dels parlars catalans de La formació de la llengua catalana, 1981; el conjunt d’articles, de to divulgatiu, de Llengua i cultura als Països Catalans, 1964; la concepció de la llengua a la tardana Edat Mitjana de Les ‘Regles d’esquivar vocables’ i “la qüestió de la llengua”, 1999; …); i eines que, per una altra banda, denunciaven la situació de marginació històrica i social del català i en remarcaven la lluita per la supervivència i normalització (La llengua dels barcelonins, 1969; La llengua catalana ahir i avui, 1973; Llengua i poder. Textos de sociolingüística catalana, 1986; …).

Per a mi, crec que també per a tots els seus alumnes, el Dr. Badia va ser un gran mestre, una persona amb moltíssims de coneixements de la seva especialitat que, a més a més, els sabia transmetre, oralment i per escrit, amb simplicitat, amb humilitat, amb simpatia, i a la vegada amb seguretat, amb gran domini del tema. Era una persona amable, cortesa, d’una educació perfecta, d’una gran afabilitat, i d’una elegància envejable. Era elegant en el seu posat, i en el seu tracte, i en el seu parlar, i en el seu escriure. El Dr. Badia parlava en un barceloní impecable, exquisit, col·loquial i a la vegada fabrià; devia ser dels darrers representants del barceloní genuí, del barceloní encara no contaminat ni “modernitzat” a l’espanyola; del barceloní que, sent-ho al cent per cent, conservava aquella autenticitat que el lligava amb els altres parlars per moltíssims de caps. El Dr. Badia sé cert que de jove no va tenir nòvia, sinó que va festejar; no creuava el pati de la Facultat de Lletres, el travessava; no s’apropava a la gent, sinó que s’hi acostava; no estava ocasionalment a un lloc, hi era; no posava pegues, si un cas posava objeccions, potser impediments; no estava de bon rotllo, estava de bon humor, de bona lluna, de bon caràcter; no tenia tiets, sinó oncles; no creia en la ciutadania, sinó en els ciutadans; no tenia alumnat, tenia alumnes; es recolzava en bones raons però mai no recolzava les propostes d’altri… Era un vertader model lingüístic que avui molts dels qui han estat alumnes seus han oblidat. A la seva prosa, oral i escrita, sabia combinar, amb elegància suprema, qualque arcaisme literari, com àdhuc i nogensmenys, amb mots i expressions populars de tots els dialectes, incloent el seu barceloní, naturalment, però no tancant-se en el barceloní, com és ara freqüent en escriptors de la capital. I sense contravenir mai la correcció més estricta va ser capaç d’expressar-se pertot, en tots el registres, i fer-se comprendre fàcilment de tothom. Qualcú, segurament, pensarà que el Dr. Badia tenia un model de llengua antiquat, propi de la gent de la seva generació, impropi de la gent d’avui. Jo pens que, en realitat, el Dr. Badia sentia orgull de la llengua que havia rebut dels seus majors i l’honorava amb la correcció que es mereixia, perquè hi creia. Per ventura és això que manca avui en dia a tants i tants usuaris de la llengua (inclosos molts que en són professionals): orgull lingüístic.

Vull acabar aquest senzill homenatge al Dr. Badia reproduint un paràgraf d’un escrit seu, com a exemple d’aquesta elegància lingüística. Però no és un paràgraf qualsevol, no, sinó un que mostra el respecte i l’estimació que tota la seva vida va tenir per qui va ser la seva companya durant més de mig segle, na Maria Cardús i Almeda, tan amable, educada i elegant com ell, a qui en més d’una ocasió va atribuir el mèrit d’haver-lo sostingut en la seva tasca de professor i investigador. Vet aquí una altra qualitat del Dr. Badia: el reconeixement constant a la seva esposa com a suport imprescindible per a la seva feina.

“D’altra banda, el Congrés de Barcelona [de 1953] no feia sinó confirmar, davant els meus amics romanistes, una realitat que per a mi era la mateixa evidència i que datava del començament de la meva vida professional: el paper que hi ha tingut la meva muller. Si l’acompliment del vostre projecte respecte a mi m’ha dut a meditar sobre el meu passat, permeteu-me d’evocar ací breument la nostra comunió d’interessos de tota mena, l’ajuda mútua que ens hem prestat davant les dificultats i la joia amb què hem compartit els moments venturosos. Només puntualitzaré que, sense ella, la meva vida hauria estat molt diferent de com ha estat amb ella. I si ara m’ho ha fet dir el Congrés de 1953, la meva afirmació continua essent vàlida avui, passats més de quaranta anys d’una vida intensa a tot ésser-ho” (Extret de Ciència i humanitat en el món dels romanistes. Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Universitat de Barcelona. 1995. Pàgina 18).

Gràcies, Dr. Badia, amic i mestre, per la seva gran i elegant lliçó simultània de ciència i humanitat.

Jaume Corbera
Universitat de les Illes Balears

Nº 1 / Gener 2.015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Gener de 1.939 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Gener de 1.939

Per uns dies, part del comanament de l’Exèrcit en retirada, s’allotjà a la casa de la Vila de Vallirana. Vaig tenir ocasió de parlar amb alguns dels oficials presents. La seva gran preocupació era la de mantenir la dignitat i l’ordre, d’estar al corrent de les operacions per evitar l’encerclement de les unitats que venien dels fronts enfonsats i evitar la desmoralització i el desànim. La desfilada dels soldats, cansats i retuts pels combats i les llargues nits d’imsomni, es feia ordenadament, amb dues files a banda i banda de la carretera. Si quelcom demanaven era aigua per beure, alguna cosa a menjar i diaris.

Dies després d’haver entrat a Vallirana les forces franquistes, aquestes obligaren a que totes les cases fossin obertes per tal de controlar aquells habitants que no havien esperat a les “fuerzas de liberación”. La meva àvia, que junt amb la Roseta de Cal Sargento s’encarregaren d’obrir casa nostra cada dia, un matí es trobaren amb la porta segellada i -tot seguit- sota la vigilància de la Guardia Civil, de la presència de les Autoritats Municipals, les forces especials del “Glorioso Ejercito Nacional”, que ja tenien aquesta missió, començaren per emportar-se tot el que hi havia a casa dels meus pares. Roba, joguines, llibres, perfumeria etc., en una paraula, tot el que hi havia a la botiga.

Després els mobles del menjador, de les habitacions, el parament de cuina… El mateix feren a Cal Panxó. Ingoro si hagué altres cases que foren netejades de la mateixa manera. La meva àvia demanà a un dels membres del nou consistori -en Bundó, concretament- que li deixés recuperar, al menys, el parament de llit, dot del casament de la meva mare. La resposta que se li feu fou la següent: “Del poc que quedarà hi farem passar el drapaire”.

Anys més tard, quan la recuperació de la democràcia, i encara no hi havia hagut eleccions municipals, vaig anar a casa d’un dels “personatges” d’aquella època. Anava a demanar-li, molt simplement, si em podien donar l’inventari de les coses que s’havien emportat de la casa dels meus pares, puix volia tenir la seguretat que no hi havien trobat res que no fos seu. Aquells senyors de l’ordre, de la justícia, em respongueren que no s’havia fet inventari. Doncs, sense inventari, Déu sap com foren repartits els mobles, la roba, les joguines, els llibres, la perfumeria, etc.

Francesc Panyella i Farreras