Arxiu mensual: abril de 2015

Nº 4 / Abril 2.015 – PORTADA

Crespó

SUMARI

Noticiari i calendari.
Setembre, eleccions. El camí de la CUP cap a la indepèndencia pas a pas.
Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior.
                                  La Basílica Santuari del Señor Caído de Monserrate de Bogotà (Colòmbia).

Sí al Museu Militar. Albert Sánchez Piñol.
Exposició LLIBERTAT. Arnau Albert.
Alabajos canta Estellés.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Angulema-Mauthausen-Irún-Barcelona, 1940.
                                                                                                              Francesc Panyella i Farreras.

 

Tots el dies són bons per aprendre

 

El Comte Arnau
(fragment)

Ja pots seguir camins de nit i dia,
aspres, planers, tots plens de sol i vent,
passar la mar amb els estels per guia,
que sempre has de tornar al començament.
 
Perquè un instant hi haurà en la teva vida,
quan més et trobaràs sol i perdut,
que sentiràs que de molt lluny en crida,
la teva terra, aquella on has nascut.
 
I mal que tot et fou misèria i pena,
i mal que d’ella un jorn vares fugir,
amb goig, girant a tot el món l’esquena,
empendràs del retorn el teu camí.

Ambrosi Carrion (1888/1973)

 

Nº 4 / Abril 2.015 – Notícies i Calendari.

 

CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!

El senyor Alain Ferran, alcalde de Barcarès, té la pell molt fina. Ha prohibit que l’Associació dels fills i filles dels republicans que hi foren tancats el 1939, posessin una placa commemorativa allà on hi havia l’estació. Potser la placa hauria de dir «Hotel 5 Estrelles». La història, és la història. Allà on foren tancats els republicans era el Camp de concentració de Barcarès, encara que no li plagui, senyor alcalde!
Sanefa8eEn el curs del mes de febrer s’ha posat en evidència el nivell cultural de la genteta del PP al País Valencià. Començà la Rita Barberà, alcaldessa de la capital, amb el seu discurs de les Falles «el caloret» que feu riure (o plorar) a tothom. I ha acabat amb la majoria del Parlament, negant-se a declarar el 2015 any Ovidi Montllor. Escombrem-los!
Sanefa8eDes d’ara en endavant els nens esdevindran angelets. El Ministro de Educación (?), ha imposat l’aprenentatge de la religió catòlica a les escoles. Resaran tots els dies. Clar, al mateix temps es podran emmirallar en les proeses de les caceres (en tots els sentits) del ex rei, de les estafes de la infanta, dels escàndols financers de la genteta del PP. Segurament que es guanyaran les glòries del cel!
Sanefa8eUn pensament emocionat per a totes les víctimes del vol Barcelona-Düsseldorf. El nostre sincer condol per a tots els familiars i amics.
Sanefa8eCom obertura de la quinzena consagrada al cinema de les llengües minoritàries d’Europa, organitzada per CINEPAGE, en l’auditori del MUCEM, comptàrem amb la presència d’en Marc Recha que ens presentà el seu film «Petit indi». Acompanyant-lo hi havia la senyora Mònica García Massagué, de l’Institut Català d’Empreses Culturals. L’acte fou una reeixida, tant pel nombrós públic present, com pels debats que s’obriren després de la projecció.
CALENDARI DEL MES

ELS DIMECRES
Cursets de Català
Primer Curs, de les 16:30 h. a les 18 h.
Segon Curs, de les 18 h. a les 19:30 h.
Cité des Associations
93, La Canebière

Del 4 al 6
MARSELLA
Acollida del Cercle d’Agermanament
Occitano/Català de Barcelona

DISSABTE, 4
MARSELLA
Miquela Juan
Signarà el seu llibre
«A la mémoire d’un ange»
De les 10 del matí a les 6 de la tarda
a CULTURA La Valentine
(CC des 3 Horloges
Traverse de la Montre
Ld la Briqueterie)

DISSABTE, 18
ALLAUCH
Universitat Popular Provençala
A les 3 de la tarda
Conferència de Yannick Frizet
Doctor en Història
La Renaixença a Provença
Salle Robert Ollive
893 Av. Salvador Allende
Le Logis Neuf
A la sortida de Plan de Cuques

 

 

M A R S E L L A

 
Festa del Llibre i de la Rosa
Del 21 al 24 d’abril

Llibreria « LA TOURIALE »

211, Bld. De La Libération

Veniu a descobrir els nous autors catalans i retrobar els coneguts

El 24, a les 6 de la tarda, piscolabis de clausura.

 

Nous socis: Montserrat Tintó, Renat Cassoly.

* * * * *

Donatius rebuts: Marc Colell, 10 €; Antoni Fàbregas, 25 €; Ramon Codina, 30 €; Miquela Rof, 12 €; Miquel Schettini, 15 €; Jaume Bosch, 12 €; Robert García, 30 €; Florence Quevedo, 10 €; Família Escobar, 10 €; Magdalena Pujol, 12 €; Carme Fondevila, 30 €; Nicole Bastelica, 30 €; Alumnes curs de català, 44 €.

* * * * *

Els nostres dols: La nostra amiga Estrella Massip, professora a la Universitat d’Ais en Provença, ha perdut al seu pare. Que trobi en aquests mots tota la nostra estima i condol per ella i els seus.
També ens ha deixat l’Albert Bachs, germà d’en Sergi, el que ha estat una colla d’anys membre del Consell Directiu del Cercle. A tota la família Bachs la nostra simpatia i condol en aquests instants dolorosos.

* * * * *

Socis, feu efectiva la vostra cotització que ha estat mantinguda a 20 € anuals. Així que pels subscriptors del butlletí aquesta és de 12 €. Ajudeu-nos a fer conèixer Catalunya i les nostres activitats!

* * * * *

Des de Catalunya també ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196     Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra.
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber
fent clic aquí!

* * * * *

Per trobar-nos:
prouvènço-informations
cercle-catala-marsella.flog.cat

* * * * *

Nº 4 / Abril 2.015 – Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior – La Basílica Santuari del Señor Caído de Monserrate de Bogotà (Colòmbia).

 

Tresors del Patrimoni de la Catalunya Exterior

La Basílica Santuari del Señor Caído de Monserrate de Bogotà (Colòmbia)

Imatge2
És una basílica menor de culte catòlic romà que es troba al cim del Bescoll de Monserrate, a l’orient de Bogotà (capital de Colòmbia), el qual està consagrat sota l’advocació del Senyor Caigut de Monserrate. La basílica és un santuari de peregrinació que fa part de l’Arxidiòcesi de Bogotà. La construcció de la primera ermita va ser autoritzada per Juan de Borja en 1640 al batxiller dom Pedro Solís, qui la va finalitzar en 1657, inicialment sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat que moltImatge4 aviat fou reemplaçada per la imatge del “Sant Crist Caigut als assots i clavat en la creu”, obra del mestre Pedro de Lugo Albarracín, tallada en fusta i amb algunes peces de plom i plata. L’esmentada construcció tenia una capella i un convent annex on van habitar els monjos “recoletos” de Sant Agustí fins a 1685, quan van ser reemplaçats per pares candelaris, pel Gabinet de Madrid.

A l’interior de la basílica hi trobem una capella amb una reproducció de la Mare de Déu de Montserrat, exactament igual que la del Monestir de Montserrat. La figura és flanquejada per dues banderes: una de colombiana i una altra de catalana.

Més informació a: http://www.cerromonserrate.com/es/

Nº 4 / Abril 2.015 – Setembre, eleccions – El camí de la CUP cap a la independència pas a pas.

 

El camí de la CUP cap a la independència pas a pas

La formació anticapitalista proposa la Declaració Unilateral d’Independència l’endemà de les eleccions del 27-S

La Candidatura d’Unitat Popular (CUP) ha presentat el seu full de ruta cap a la independència, on planteja els passos que cal seguir des d’ara fins les eleccions del 27 de setembre i defineix com s’hauria de crear el nou estat si les formacions independentistes sumen la majoria del parlament català. La formació precisa que el primer pas sigui la Declaració Unilateral d’Independència l’endemà mateix del 27-S. Vegem pas a pas quina és la proposta de la CUP.

-Majories parlamentàries per impulsar la independència: com és lògic, la CUP es proposa d’aconseguir majories al parlament per a executar el seu full de ruta, que inclou la DUI, la desconnexió, el procés constituent i la posada en marxa d’un programa d’emergència social, entre més.

-Proclamació de la independència: la primera acció del parlament, l’endemà de les eleccions, serà la proclamació d’una Declaració Unilateral d’Independència.

-Mesures d’urgència social: també l’endemà de les eleccions, la CUP proposa un programa d’emergència social que prioritzi l’aturada dels desnonaments, dels acomiadaments i de les retallades i les privatitzacions per sobre del pagament del deute; així que la gestió pública de tot l’ensenyament, la sanitat, justícia, obra pública i que instauri la Renda Garantida Ciutadana. En aquest sentit, la CUP inclou l’impuls de consultes populars sobre qüestions claus en la propera legislatura com la priorització de la cobertura de necessitats socials per sobre del pagament del deute, o per revertir les privatitzacions.

-Desconnexió amb l’estat espanyol i la Unió Europea: impulsar un procés de desconnexió nacional i popular amb l’estat espanyol i la Unió Europea sobre la base de la suspensió de l’aplicació de tota la legislació estatal i de la Unió Europea lesiva per les classes populars. En aquest sentit, la CUP concreta que s’hauria de crear la hisenda pública catalana i construir una caixa de resistència per un nou model de relacions socials i econòmiques que permetin superar les formes d’organització capitalistes.

-Acció internacional: Adoptar accions per assolir el reconeixement internacional. Això implica obrir aquest objectiu més enllà dels països de l’àmbit d’aliances de la UE i l’OTAN. A part del reconeixement del procés d’autodeterminació, l’acció internacional ha de perseguir també poder assolir el finançament necessari per garantir «el funcionament del país» entre les eleccions plebiscitàries i la proclamació de la independència.

-Negociació amb l’estat espanyol: Superats tots aquests passos, s’obrirà un procés de negociació amb l’estat espanyol per acordar qüestions relatives, per exemple a funcionaris de l’administració espanyola, repartiment dels recursos de la Seguretat Social; repartiment del patrimoni d’acord amb allò aportat per la classe treballadora catalana; delimitació de fronteres, el respecte a la unitat de la llengua (denominació, educació, espai comunicatiu) o el dret de decidir dels Països Catalans. Si no hi ha acord i l’estat espanyol no reconeix la República catalana, els mecanismes d’unilateralitat seguiran funcionant per forçar l’estat a negociar.

Una assemblea per la redacció de la Constitució.

El document aprovat per la CUP també inclou com s’ha de dur a terme el procés constituent. A partir del poder local, la formació proposa que es creï una assemblea constituent que s’encarregui de redactar la constitució de la república catalana. Càrrecs electes locals i representants de base escolliran els representants de l’assemblea constituent, que seran el responsables dels debats constituents. La redacció de la nova constitució també contempla la participació popular.

Hem cregut que era convenient d’informar, el més àmpliament possible, als lectors del nostre modest butlletí, sobre els programes que presenten els partits catalans cara a les eleccions anunciades pel proper 27 de setembre. Hem demanat la col·laboració de CiU, ERC, I.C.Verds i la CUP. A partir d’abril i a mesura que els rebrem, hi haurà una plana dedicada a la contesa electoral.

Nº 4 / Abril 2.015 – Sí al Museu Militar – Albert Sánchez Piñol.

 

Sí al Museu Militar

El senyor Ricardo Álvarez-Espejo, tinent general de l’exèrcit, ha proposat recentment que es creï un Museu Militar a Barcelona, objectiu que considera «ambiciós i irrenunciable». La nostra opinió és que ja era hora que l’exèrcit fes una proposta que pogués ser ben acollida per la societat catalana. Estem segurs que el senyor Álvarez-Espejo es deixarà assessorar, en una amable col·laboració entre les forces armades i el món civil.

Per començar seria molt interessant que el Museu Militar dediqués una galeria a les massacres que l’exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, escollint-ne una entre tantes, els fets de Cambrils del 1640, quan després d’un breu setge la vila es rendeix a les tropes castellanes. Incomplint totes les promeses, l’exèrcit espanyol massacra més de set-cents cambrilencs.

Molt apropiada i visual seria una secció que es titulés «Bombes sobre Barcelona», on es detallessin tots els bombardejos que l’exèrcit espanyol, i els seus aliats, han perpetrat històricament contra la capital catalana. Molt difícilment trobaríem un altre cas d’una urbs bombardejada tantes vegades, i tan salvatgement, pel mateix exèrcit que suposadament havia de defensar-la. Dic que aquesta secció seria molt visual perquè es podrien incloure croquis i gràfics de la devastació urbana i humana, així com models dels projectils emprats, que inclourien des de l’arcaica balística del segle XVII fins a les modernes bombes de fragmentació de la guerra civil espanyola.

Un altre apartat el mereixerien els malalts de psicopatia que s’han enfundat l’uniforme militar i han recalat a Catalunya. Com per exemple Charles d’Espagnac (1775-1839), un francès expulsat del seu país, per reaccionari, però que va fer carrera a l’exèrcit espanyol. La seva demència el va dur a prohibir les barrettines, els cabells llargs en els homes i les trenes en les dones. Li agradava ballar sota la forca, entre els peus dels cadàvers que havia manat penjar, borratxo per una combinació de rom i aiguardent. Ferran VII sempre el va defensar: «Está loco, pero para estas cosas no hay otro».

Una temàtica indispensable per a qualsevol Museu Militar que es preui és la dels governadors militars i la seva relació amb Catalunya.

Recordem la famosa frase del general Espartero. «Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya». Menys cèlebre és el capità general Juan Zapatero y Navas, conegut per les seves pròpies tropes com el general Cuatro Tiros. I amb raó. La seva frase preferida per solucionar qualsevol problema era: Yo sé como se arregla; a ese cuatro tiros; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema. Els civils catalans, en canvi, preferien anomenar-lo el vampir per la seva afecció als afusellaments indiscriminats. En certa ocasió va ajusticiar un pobre noi geperut, escollit a l’atzar. El motiu? Que segons alguns delators en l’última revolta obrera hi havia participat un noiet geperut.

El general Severiano Martínez Anido no desmereix als seus predecessors: el 1920, com a governador militar de Barcelona, es va enfrontar amb el governador civil Carlos Bas, a qui acusava de «tou». Anido li va exigir que li deixès afusellar «gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Angel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros». A les seves memòries Bas narra la conversa sencera. Bas: «Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino». Anido: «No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes».

Ja que ens referim a «palabras malsonantes», també es podria dedicar una secció del Museu a la temàtica «La prensa militar y Cataluña» A les hemeroteques hi ha centenars i centenars d’articles d’aquest estil, publicats a La Correspondencia Militar, el 31 de desembre de 1907: «El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción, no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego».

Quina gran fortuna que avui dia l’exèrcit espanyol ja no practiqui les «palabras malsonantes», que tot plegat només sigui matèria de memòria i de museu! Això és lloable i és cert. Tant cert que el proppassat mes de novembre vam publicar l’article «Un pas endavant!» en el qual descrivíem el cas d’un militar en actiu, el tinent Luís Gonzalo Segura, a qui la fiscalia militar li ha obert un expedient que podria acabar amb la sol·licitud de sis anys de presó. El delicte? Ser l’autor d’una obra de ficció, concretament una novel·la, on es descriuen unes forces armades on regna el nepotisme i la corrupció a gran escala. Costa de creure, així que ho repeteixo: en ple segle XXI la jurisdicció militar espanyola pot demanar una pena de sis anys de presó per escriure una novel·la.

Precisem, per acabar, que el mateix senyor Álvarez-Espejo, que ens regala l’afortunada iniciativa del Museu Militar, va publicar immediatament un article de rèplica en aquest mateix diari, titulat «Otro paso al frente», una rèplica extraordinàriament peculiar, per cert, ja que en tot el seu article no mencionava ni una sola vegada el motiu de rèplica: és a dir, el tinent Segura i el seu cas. Quan escric aquestes línies, et tinent Segura torna a estar sota arrest.

Albert Sánchez Piñol (Escriptor i periodista)

Publiquem la versió catalana de l’article que la direcció de «La Vanguardia» es va negar a publicar en un primer moment i que, davant de les protestes dels lectors, publicà una setmana més tard quan tothom ja havia llegit l’article per les xarxes socials.

Nº 4 / Abril 2.015 – Exposició LLIBERTAT – Arnau Albert.

 

Exposició LLIBERTAT

La lluita dels catalans pels drets socials i nacionals

La Fundació Josep Irla acaba d’inaugurar a la seu de la UGT l’exposició itinerant «Llibertat! La lluita dels catalans pels drets socials i nacionals». Què pretenem? Mostrar com la identitat col.lectiva catalana és fruit de l’acumulació d’experiències històriques de lluita pels drets individuals i col·lectius.

En aquesta trajectòria històrica, al costat de grans derrotes, hi ha grans victòries, encara que només sigui per la capacitat de resistència i resilència que les nostres classes populars han tingut al llarg del temps. Aquesta capacitat no és aliena a l’assumpció d’onades reiterades d’emigració que aporten a Catalunya ganes de progrés individual i social, i esbotzen l’existència de l’oligarquia -pròpia- fins el segle XVI i subalterna des d’aquell moment.

Aquesta actitud de resistència va des de les lluites antifeudals – en que una part de l’Església esdevingué paraigües protector – fins als nostres dies, passant per la defensa a l’edat mitjana d’un model de monarquia pactada, en què el rei ha de sotmetre’s a la voluntat dels representants estamentals i que permet la creació de la Generalitat; o les revoltes socials triomfants dels remences, sense les quals és difícil entendre l’actitud de defensa del fruit del propi treball i de la llibertat que dóna; o la protorepública que esdevé la Generalitat en els segles XVI i XVII; o la voluntat de recuperar els drets i llibertats perduts el 1714 des de posicions antifranceses o afrancesades en la Guerra del Francès i al llarg de les cinc guerres civils i d’ocupació del segle XIX, on carlins d’una banda i federals i obreristes de l’altra es revolten contra les conseqüències econòmiques i socials del nou sistema de producció, alhora que reivindiquen el retorn dels furs, drets i llibertats d’abans de la Nova Planta.

El segle XX no és una excepció de la lluita dels catalans per conquerir la llibertat. En són una mostra l’obra de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, destinades a accelerar la formació i el progrés social, la prosperitat econòmica i la defensa de nous avenços – dret a vot, divorci, laicitat…I aquesta reivindicació arriba als nostres dies, començant per un antifranquisme que uneix la defensa dels drets democràtics i socials amb el dret a l’autodeterminació. Des de llavors, el desplegament de l’Estatut de 1979 ha anat destinat a la millora social i al progrés dels drets dels ciutadans, i en la mesura que aquests avenços s’han vist aturats -que no eliminats- per les plítiques de l’Estat espanyol, s’ha provocat un ampli moviment social que reivindica un estat nou per construir un país nou. Un país on la correlació de forces de progrés que predomina a Catalunya ens permeti viure en una democràcia social avançada, com algunes de les nòrdiques europees -finalitat mai assolible en el marc d’una Espanya controlada per la casta oligàrquica que impedeix qualsevol canvi en profunditat.

El fil argumentari de l’exposició cada cop es veu més ratificat per la tasca dels historiadors. Aquest és el cas de Josep Fontana amb el llibre La formació d’una identitat o els estudis de l’anyorat Francesc Ferrer i Gironès que sempre parlava de com els catalans mai no han defensat una nació abstracta, sinó els seus drets i llibertats.

Arnau Albert
Secció d’Estudis Polítics de la Fundació Josep Irla.

Article publicat a la revista «esquerra nacional»  (febrer-març 2015)

Nº 4 / Abril 2.015 – Alabajos canta Estellés.

 

Alabajos recita Estellés

AlabajosFL’Universitat d’Ais de Provença aculhiá a l’Ostau de Provença l’espectacle de Pau Alabajos consacrat a poèmas de la Fresca dau país Valencian de Vicent Andrés Estellés. Un recitau intimista, coma o declarava lo libreton quo nos èra porgit, per se ramentar un deis escrivans valencians mai grands dau sègle XX. Vaquí un dei poèmas:

A la meua dona
 
Tu, que m’has vist aplicat als papers,
et deixe aquest grapat de manuscrits.
 
Mai no he patit, entre pressa i afanys.
com ara, en fer el mural del meu poble,
mentre al carrer, a la platja, em cridava,
amablement, la vida, la catàstrofe.
 
Et deixe això i aquest grapat de pedres.
 
Potser serà el meu llibre darrer.
 
Tan sols per ella vivia i alenava.
 
M’han reportat alegries petites
i dols molt greus: a tu t’ho deixe tot.
 
He intentat, amb la lletra petita,
el brusc mosaic del patiment d’un poble
que, vigilant, espera l’alegria.
 
No és testament, car els meus morts no testen.
 
És manament i és, potser, testimoni.
 
Amb tot, farà el que estimes de tot.
 
Ran de la mar, aquesta mar terrible
que ha acompanyat el meu afer, un jorn
el cremarà i espargirà la cendra
damunt la mar com un cadáver dolç:
et quedará, sols, un pessic de cendra
i jo seré content sota la terra:
es refará el mural, amb la carn nostra,
de carn, de punys, corbelles i banderes.
 
Adèu, amor, Isabel. L’endemà
et sorprendrà recitant unes síl·labes.
 
T’estime molt i agraesc la companya
que en tu he trobat en hores de combat.

A ma frema
 
Tu, que m’has vist aplicat sus lei papiers
te laissi aquela ponhada de manuscrits.
 
Jamai ai sofrit dins leis urgéncias e la pena,
coma, en fasent la fresca de mon pòble.
mentre que dins la carriera, a la plaja, me cridava,
amablament, la vida, la catastròfa.
 
Te laissi aquò e aquela ponhada de pèiras.
 
Serà benlèu mon darrier libre.
 
Per eu solament viviáu e alenavi.
 
M’an portat de jòias pichonas
e de dòus fòrça grèus: a tu laissi tot.
 
Ai esboçat. en letras minusculas,
la brutala mosaïca dau patiment d’un pòble
que, vigilant, espèra la jòia.
 
Es pas un testament, que mei mòrts ne’n fan pas.
 
Es un comandament, benlèu un testimòni.
 
Dins tot aquò, çò que decidiràs serà bòn.
 
Pròchi la mar, aquela mar terribla
qu’a acompanhat mon pretzfach, un jorn
lo cremarà e n’espandirà lo cendre
sus la mar coma un cadavre doç:
te demorarà qu’un peçuc de cendre
e ieu serai content sota la tèrra:
serà tornar facha la fresca, amb nòstra carn,
de carn, de ponchs, de volams e de bandieras.
 
Adieu, amor, Isabel. L’endeman
te sosprendrà recitant de sillabas.
 
T’aimi fòrça e mercegi la companha
qu’en tu ai trobada dins leis oras de combat.

Publicat al diari La Marseillaise el 19 de març de 2015

Nº 4 / Abril 2015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Angulema-Mauthausen-Irún-Barcelona, 1940 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Angulema-Mauthausen-Irún-Barcelona, Agost/Setembre 1940

Vaig conèixer en Jacint Cortés fa una colla d’anys. Es veia ja un home envellit prematurament, encara que tingués menys anys que jo. Cansat. Caminava molt malament. Al camp de Mauthausen se l’hi havien gelat els peus. No parlava mai de la tragedia que havia viscut la seva família.

Fou en el llibre de Montserrat Roig “Els catalans als camps nazis” que vaig enterar-me d’aquesta part de la seva existència. Aquell vint d’agost del 1940, els republicans espanyols refugiats a Angoulême foren despertats de matinada. Les autoritats franceses els hi digueren que els portaven cap a la zona sud de França, sota l’autoritat de Vichy i del mariscal Petain. Prop de noucentes persones. Entre elles tota la família Cortés del Prat del Llobregat que, amb penes i treballs, havien arribat a reunir-se malgrat l’exili. El pare, la mare i els set fills. Entre els fills, el noi gran havia perdut una cama als combats de l’Ebre. Homes, dones, vells, infants; tots, tots, foren embarcats als vagons desmanegats d’un tren. Fou la Wermatch, l’exèrcit alemany, que es cuidà de la custòdia del tren. Quatre dies després el tren es parava a una estació: Mauthausen. Allí començà la separació. Els homes, els joves i nois, alguns no tenien amb prou feines tretze anys, d’un costat. Les dones de l’altre. Aquest dia al camp de Mauthausen hi ha registrades 420 entrades. Totes de ciutadans de l’estat espanyol. Entre ells, el pare Cortès i tres fills. El pare moriria un any després, unes quantes setmanes més tard moria el noi gran. D’aquell infern només sortirien amb vida en Jacint i el seu germà Manuel. A les dones i els nens petits els tingueren encara tres dies tancats en el tren immòbil. No tenien res per menjar i beure. Foren les detingudes d’un camp proper que els hi portaren un poc de confort i menjar. El tren arrencà de nou. Els hi digueren que tornaven d’on havien vingut. Després d’un viatge per tot Europa, el 1r. de Setembre arribaren a Irún, on els esperava la Guardia Civil. Es comptabilizaren 442 dones i nens. Tots foren tancats a l’estadi d’Irún i, després d’una selecció, la família Cortés fou enviada a Barcelona i tancada a Montjuïc, al Palau de les Missions.

Vint d’agost, primer de setembre, dotze dies d’un viatge, (viatgers forçats) anant des d”Angulema, prop de l’Atlàntic francès, fins a Àustria i d’aquí dins a la frontera del País Basc. Res per a menjar, res per a beure. Ningú no sabrà mai quanta gent morí en el curs d’aquest transport de “bestiar” humà.

Francesc Panyella i Farreras