Arxiu mensual: març de 2016

Març 2.016 – PORTADA

Març 2.016

SUMARI

Noticiari i Calendari                                                                                                 Tarte aux amandes, recette de Trésina, grand mére de Monique Estrabaut.
Pastís d’ametlles, recepta de Teresina, àvia de Monique Estrabaut.                              Josépha Boff.
Pot votar la dona les dretes?
La femme, peut-elle voter les droites?                                                                          Josepa Bofarull.
Jordi Pere Cerdà, un poète catalan.
Jordi Pere Cerdà, un poeta català.                                                                                 Claudine Marrot.
Entre els caps de la Resistència armada morts per França: El català Conrad Miret i Musté.                                                                                                                                               Charles i Henri Farreny.Parmi les chefs de la Résistance armée morts pour la France: Le catalan Conrad Miret i Musté.                                                                                                                                     Charles et Henri Farreny.

S U P L E M E N T

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Desembre del 1950.                    Francesc Panyella i Farreras.

 

Qui té bon amic, té bon abric

 

Empúries

Els comerciants portaven
Dintre les naus, alegres, els seus déus;
Mentre el esclaus remaven
Amb sacsejades breus
Pensaven que els diners serien seus.
Venien de Marsella,
On diuen que llavors parlaven grec,
I alguna cançó vella
Cantada per un cec
Inspirava el timó de mà d‘un llec.
Cap a una Emporiom nova,
Un centre de comerç mediterrà
De fang, de tins i roba,
Volaven vent ençà…
Vet aquí com fundaren l’Empordà.

Llorenç Gomis

 

Març 2.016 – Notícies i Calendari

 

Març 2.016

Francesc03Maria02

 
En Francesc i la Maria tenen el plaer de comunicar-vos el naixement del seu besnét Rafel.
 
Francesc et Maria Panyella sont heureux de vous faire part de la naissance de leur arrière petit fils: Rafael.
 

Lorsque l’enfant paraît, le cercle de famille
Applaudit à grands cris.
Son doux regard qui brille
Fait briller tous les yeux,
Et les plus tristes fronts, les plus souillés peut-être,
Se dérident soudain à voir l’enfant paraître,
Innocent et joyeux.

                                                           Victor Hugo


L’assemblea general del Cercle ha tingut lloc el 23 de gener d’enguany, entre els acords presos hi ha el que fa referència a la quota: a partir d’ara aquesta serà de 25€ anuals.
L’assemblée générale du Cercle Catalan a eu lieu le 23 janvier 2016.
D’un accord général la cotisation annuelle a été augmentée de 20€ à 25€.


Maria Bachs pintora i escriptora, acaba de publicar un llibre de poemes a Edilivre: La porte de l’amour.

Maria Bachs peintre et écrivain, vient de publier un livre de poésies chez Edilivre: La porte de l’amour.


El dijous 16 de juny tindrà lloc al teatre del Gymnase de Marsella un concert de música clàssica. Més endavant us donarem més informacions.

Un concert de musique classique pour violon et piano aura lieu le 16 et 17 juin 2016 au théâtre du gymnase à Marseille.

 

 

M A R S E L L A

 
PROGRAMMEPROGRAMAPROGRAMMEPROGRAMA

16 avril: Projection du Film «Le Pain noir»
              Lieu: Maison des Associations, 93 La Canebière

19 au 23 avril: Sant Jordi «Fête du livre et de la rose»
                         Lieu: Librairie «La Touriale», 211 Boulevard de la Libération
                         Apéritif de clôture le 22 avril, 17h.

Mai: – Visite guidée du Musée Regards de Provence : date à définir.
        – Fête de l’Europe, Place Bargemon.
        – Festival du Parc de Longchamp (mairie 4iéme).

 

Des de Catalunya també ens podeu ajudar
Envieu els vostres donatius al Cercle Català:
IBAN: FR76 1027 8089 7100 0204 1460 196 Codi B.I.C./SWIFT: CMCIFR24

* * * * *

Per economia per les arques del Cercle, per ecologia del planeta Terra.
Voleu rebre el butlletí per mail? Feu-nos-ho saber
fent clic aquí!

* * * * *

Per trobar-nos:
cercle-catala-marsella.flog.cat
prouvènço-informations

* * * * *

Març 2.016 – Tarte aux amandes, recette de Trésina, grand mére de Monique Estrabaut / Pastís d’ametlles, recepta de Teresina, àvia de Monique Estrabaut – Josépha Boff

 

TARTE AUX AMANDES

INGREDIENTS

PastisAmetllesE

Pour la pâte:
250 gr de farine
100 gr de sucre
120 gr de beurre
1 zeste de citron
1 œuf
1 pincée de sel
1 pincée de levure

Pour la crème:
¼ de litre de lait
3 œufs
100 gr de sucre
1 zeste de citron
1 cuillère à soupe de rhum (ou eau de vie)
8 cuillères à soupe de poudre d’amandes

Pour la décoration:
Fruits confits
Sucre glace

1) La pâte
Dans une terrine, mélanger la farine, le sel et le sucre.
Faire un puits et ajouter le beurre ramolli, mélanger puis ajouter l’œuf et le zeste de citron.
Faire une boule de pâte et la laisser reposer 30 mn au frais.

2) La crème
Chauffer le lait avec le zeste de citron.
Dans un saladier, travailler les œufs avec le sucre jusqu’à ce que le mélange blanchisse.
Ajouter le lait tiède et le zeste de citron.
Faire épaissir sur feu doux en remuant avec un fouet.
Hors du feu, ajouter la poudre d’amandes et bien mélanger.

3) La cuisson
Diviser la pâte en deux parties.
Foncer un moule à tarte beurré.
Étaler la crème d’amande et recouvrir avec la pâte restante.
Dorer à l’œuf.
Strier la pâte.
Faire cuire 35 mn à 200°.

4) La décoration
Recouvrir de sucre glace et décorer avec des fruits confits (angélique, cerises….)

Recette de Trésina,
grand mére de Monique Estrabaut

PASTÍS D’AMETLLES

INGREDIENTS

PastisAmetllesD

Per a la massa:
250 gr de farina
100 gr de sucre
120 gr de mantega
1 pell de llimona
1 ou
1 pessic de sal
1 pessic de llevat

Per a la crema:
¼ de litre de llet
3 ous
100 gr de sucre
1 pell de llimona
1 cullerada sopera de rom (o aiguardent)
8 cullerades soperes de pols d’ametlla

Per decorar:
Fruita confitada
Sucre de llustre

1) La massa
En un bol, barregeu la farina, la sal i el sucre.
Feu un clot i afegiu-hi la mantega estovada.
Barregeu i després afegiu-hi l’ou i la pell de llimona.
Feu-ne una bola de massa i deixeu-la reposar 30 min en un lloc fresc.

2) La crema
Escalfeu la llet amb la pell de llimona.
En un bol, bateu els ous amb el sucre fins que quedi una barreja blanquinosa.
Afegiu-hi la llet tèbia i la pell de llimona.
Espesseu-ho a foc suau remenant amb un batedor.
A fora del foc, afegiu-hi la pols d’ametlles i barregeu-ho bé.

3) La cocció
Dividir la massa en dues parts.
Disposeu una part de la massa en un motlle prèviament untat de mantega.
Esteneu-hi la crema d’ametlles i recobriu-ho amb la part de massa restant.
Daureu-ho amb ajuda de l’ou.
Estrieu la massa.
Feu-ho coure 35 min a 200 graus.

4) La decoració
Recobriu-ho amb sucre de llustre i decoreu-ho amb fruites confitades.

Recepta de Teresina, àvia de Monique Estrabaut

Josépha Boff

Març 2.016 – Pot votar la dona les dretes? / La femme, peut-elle voter les droites? – Josepa Bofarull

 

Pot votar la dona les dretes ?

No; la dona no pot votar les dretes i menys la dona obrera, la dona que treballa, la que ha vist els seus pares i marits deixar, dia darrera dia, llurs suors i energies a canvi d’un jornal migrat que no arribava a cobrir les primeres necessitats de la llar, que llurs fills no podien rebre l’educació necessària per manca d’escoles, que si acudien a les escoles que sostenen les dretes, havien de sofrir la humiliació de veure com els seus fills, pel sol fet d’ésser fills d’obrers, no podien alternar amb els altres infants fills de capitalistes, ja que tothom sap que en aquestes escoles la diferència de classes es manifesta en tots moments, a l’hora de l’ensenyament, a l’hora de l’esbarjo i fins i tot a l’església, lloc sagrat on (segons ells) els podres són preferents.

No; la dona no pot votar les dretes, per més bones proposicions que li siguin fetes durant el període electoral, és inútil que vinguin ara parlant-nos de justícia social, temps de sobres han tingut per a implantar el seu programa durant els anys que han tingut sota el seu domini tots els ressorts de la vida social de Catalunya i Espanya, i quins han estat els resultats d’aquesta dominació ? Un acaparament immens de fortunes per part seva i un estol de vells obrers captant o vivint a l’empar de llurs fills. Aquesta és la justícia social de les dretes.

La dona, que ha estat la part més perjudicada, que ha viscut més de prop totes aquestes misèries, perquè li ha correspost la part administrativa de la llar, no pot donar-los el seu vot, i votarà l’Esquerra Republicana de Catalunya, perquè bones proves porta donades de preocupar-se del benestar social del poble, per tot allò portat a terme durant els dos anys de govern a Catalunya i perquè dintre el seu programa a realitzar encara trobarà les màximes garanties per a gaudir, temps a venir de tot el benestar social de què tan mancat està la soferta classe obrera.

Josepa Bofarull, esposa de Samuel Casamiquela (carter) és nascuda el 1895. Dona d’estar per casa, és mare de quatre fills, però ha ressentit molt joveneta la injustícia feta a les dones a les quals era vedada l’accés a la instrucció i als drets. La discriminació suscità en ella una ràbia que mai més l’ha deixat. Fou al sí d’Esquerra Republicana de Catalunya que Josepa milità pel dret de les dones per tal que la cultura i la instrucció fossin accessibles a les noies de le famílies desvalgudes.

EL 1934 una delegació de dones de l’Esquerra Republicana de Catalunya, entre les quals Josepa Bofarull, vingueren a trobar el Cercle Català de Marsella.

Josepa Bofarull i Casamiquela és la meva àvia. Amb aquesta publicació reto un homenatge a la Dona.

La femme, peut-elle voter les droites ?

Non, la femme ne peut pas voter les droites encore moins la femme ouvrière, celle qui a vu ses parents et maris, laisser jour après jour leur sueur et énergie en échange d’un salaire misérable qui n’arrive pas à couvrir les premières nécessités de la maison, que leurs fils ne pouvaient recevoir l’éducation nécessaire par manque d’école, sauf s’ils allaient à l’école qui soutenait les droites, elles devaient souffrir d’humiliation de voir comme ses enfants, par le seul fait d’être des enfants d’ouvriers, ne pouvaient fréquenter les autres enfants des capitalistes, car tout le monde le sait que dans ces écoles, la différence des classes sociales se manifestent tout le temps, à l’heure de l’enseignement, à l’heure de la récréation, et même dans l’église lieu sacré ou (d’après eux), les pauvres sont les préférés.

Non, les femmes ne peuvent pas voter pour les droites, malgré les bonnes propositions faites pendant la période électorale, il est inutile qu’ils viennent nous parler maintenant de justice sociale, ils ont eu assez de temps pour imposer leur programme durant les années qu’elles ont eu sous sa domination toutes les ressources de la vie sociale de Catalogne et d’Espagne, et quels ont été les résultats de cette domination ? Une appropriation immense de fortune de sa part et une multitude de vieux ouvriers demandant l’aumône et vivant aux crochets de ses enfants. Ceci c’est la justice sociale des droites.

La femme qui a été la plus lésée, qui a vécu le plus prêt de toutes ces misères, du fait qu’elle avait la charge administrative de la maison, ne peut pas leur donner son vote et votera l’Esquerra Republicana de Catalunya, parce que elle donne des preuves de sa préoccupation du bien-être social du peuple pour tout ce qu’elle a réalisé pendant les 2 années de gouvernement de la Catalogne et parce que dans son programme à réaliser, elle trouvera encore un maximum de garanties pour profiter à l’avenir de tout le bien être social qui manque tant à la souffrance de la classe ouvrière.

Josépha Bofarull épouse de Samuel Casamiquella (facteur) est née en 1895. Femme au foyer, mère de quatre enfants, elle a ressenti très jeune l’injustice faite aux femmes à qui on limitait l’accès à l’instruction et aux droits. La discrimination a suscité en elle une colère qui ne la jamais quittée. C’est au sein de la «Esquerra Republicana de Catalunya» que Josépha milite pour le droit des femmes et pour que la culture et l’instruction soient accessibles aux filles et aux familles défavorisées.

En 1934 une délégation de femmes de l’Esquerra Republicana de Catalunya, dont Josépha Bofarull, est venue rencontrer le Cercle Català de Marseille.

Josépha Bofarull i Casamiquella est ma grand-mère. Par cette publication je rends un hommage.

Març 2.016 – Jordi Pere Cerdà, un poète catalan / Jordi Pere Cerdà, un poeta català – Claudine MARROT

 

Jordi Pere Cerdà
un poète catalan                        un poeta català

JPCerda

INSTANT

Un ocell, perdut el cant,
presoner d’un giny de vidre.
Un núvol, el cabell moll,
crida ajut enmig d’un llibre,
com si sortís d’un estany.
Quelcom passa prop d’aquí,
el silenci m’ho ve a dir.
I passarà allò de sempre.
El mirall s’ha migpartit.
Una flor ha quedat testa,
de voler esmunyir-hi el dit.


Antoine Cayrol : l’écriture… en français ou en catalan ? Saillagouse, gros bourg de la Haute-Cerdagne, baigné par le tout jeune Sègre, s’étale sur le piémont du Pic de Fenestrelle. Village français, par le jeu des frontières, il est proche de la Catalogne que l’on gagne par la montagne en remontant le cours du Sègre ou par la route, vers Llivia et Puigcerda. En 1920, au moment où nait Antoine Cayrol, à Saillagouse on parle catalan. On le parle, mais Antoine va apprendre à lire et à écrire le français. L’école de la République ne tolère des écoliers aucune parole en «patois». Fini son cycle primaire Antoine quitte l’école. Pourtant, déjà amoureux des mots, la plume le démange, il lit, tente d’écrire en français, ce qui ne le satisfait pas et aborde seul la langue catalane écrite. A vingt ans, il fait ses débuts dans la littérature en faisant jouer, à Saillagouse, quatre petites pièces en catalan. Voici ce qu’il dira, des années après, de son écriture : ‘El meu català, l’he tret de l’oralitat. Vaig descobrir que podia escriure en català en temps de la guerra, els anys 40, un temps en què els llibres no corrien com avui, ni tampoc la lectura era tan estesa. Vaig adonar-me que en francès la meva poesia resultava teòrica, i que potser la poesia corresponia a una altra part de l’individu, que és la part més interior, allò que abans en dèiem l’ànima. Són tots els sentits que la nostra fisiologia pot expressar per sentir el món i poder traduir-se en llengua. El meu català primerament és un català oral. Li falta un cert classicisme del que ha pogut sortir de les escoles, de la universitat. És un català, a més, d’un poble que havia restat dins un ambient de pagesia, i li falta aqueixa novetat que les ciutats obliguen a tenir. El meu propòsit amb aquesta antologia ha estat de donar una idea de la meva iniciació al català i de quina manera la llengua m’ha permès de poder entendre’m a mi mateix, com sa ment.‘ (Extrait de: Teresa Blanco: “Jordi Pere Cerdà, l’escriptor català de França”, Revista Àrnica, 2000).

Les années de guerre. Le travail littéraire d’Antoine est mis de côté, l’époque réclame d’autres engagements. La France est occupée par l’armée nazie et l’Espagne est sous le joug franquiste. De nombreux républicains en exil ont rejoint la résistance française. En Cerdagne, un réseau de passage de résistants cherchant à rejoindre Alger via Barcelone se met en place. A travers la montagne depuis le Donezan et Querigut, point de départ, le Capcir et la Cerdagne les passeurs se relaient. A Saillagouse, c’est Antoine qui continue la chaine et conduit, par les routes de montagne, des hommes et des femmes jusqu’à la frontière. De là ils gagneront Ripoll, puis Barcelone, pris en charge par d’autres passeurs, des républicains catalans dont la tête est mise à prix par Franco.

Ecrivain et militant. La libération venue, Antoine va écrire, partageant son temps entre sa boucherie à Saillagouse, son engagement militant. En 1952, Antoine Cayrol est élu maire communiste de Saillagouse et publie, sous son nom de plume Jordi Pere Cerdà, son premier recueil de poèmes, La guatlla i la garba. (Perpignan : Tramontane, 1950). Que ce soit dans le domaine public ou dans celui, apparemment plus intime, de la poésie, le militant et le poète vont à contre courant. Il écrit en catalan, et publie en France des écrits en «patois» non académique tandis qu’en Catalogne cette langue est interdite et la parler ou l’écrire est considéré comme une manifestation anti franquiste. Quant à son élection à Saillagouse, elle s’est faite de longue lutte. Un de ses meetings électoraux, s’est déroulé, sur la place du village, tandis que le curé faisait sonner le tocsin, en signe d’obstruction …

Antoni Cayrol : l’escriptura, … en francès o en català ? Sallagossa, un poble gran de l’Alta Cerdanya, banyat per les aigües del joveníssim riu Segre, s’estén pel piemont del pic de Finestrelles. Municipi francès, pel joc de les fronteres, es troba prop de Catalunya, a la qual s’accedeix per la muntanya tot remuntant el curs del Segre o per la carretera, en direcció a Llívia i Puigcerdà. El 1920, quan neix Antoni Cayrol, a Sallagossa s’hi parla català. La gent el parla però el nen aprendrà de llegir i escriure el francès. L’escola de la República no tolera cap paraula en «patuès». En acabar el cicle primari, abandona l’escola. Tanmateix, enamorat ja de les paraules, té moltes ganes d’expressar-se, llegeix, intenta escriure en francès, cosa que no el satisfà, i adopta sol la llengua catalana escrita. Als vint anys, fa els seus inicis en la literatura fent representar, a Sallagossa, quatre obretes teatrals seves. Alguns anys després es referirà a la seva escriptura en aquests termes: ‘El meu català, l’he tret de l’oralitat. Vaig descobrir que podia escriure en català en temps de la guerra, els anys 40, un temps en què els llibres no corrien com avui, ni tampoc la lectura era tan estesa. Vaig adonar-me que en francès la meva poesia resultava teòrica, i que potser la poesia corresponia a una altra part de l’individu, que és la part més interior, allò que abans en dèiem l’ànima. Són tots els sentits que la nostra fisiologia pot expressar per sentir el món i poder traduir-se en llengua. El meu català primerament és un català oral. Li falta un cert classicisme del que ha pogut sortir de les escoles, de la universitat. És un català, a més, d’un poble que havia restat dins un ambient de pagesia, i li falta aqueixa novetat que les ciutats obliguen a tenir. El meu propòsit amb aquesta antologia ha estat de donar una idea de la meva iniciació al català i de quina manera la llengua m’ha permès de poder entendre’m a mi mateix, com sa ment.‘ (Teresa Blanco: “Jordi Pere Cerdà, l’escriptor català de França”, Revista Àrnica, 2000).

Els anys de guerra. El treball literari d’Antoni queda de banda, l’època reclama d’altres compromisos. França es troba ocupada per l’exèrcit nazi i Espanya sota el jou franquista. Molts republicans de l’exili s’apunten a la resistència francesa. A la Cerdanya, s’organitza una xarxa per facilitar el pas de la frontera als resistents que volen traslladar-se a Alger via Barcelona. A través de la muntanya, des del Donassan i Queragut, punt de partida, el Capcir i la Cerdanya, els guies de frontera es relleven. A Sallagossa és Antoni qui continua la cadena i s’encarrega de portar els homes i les dones pels camins de la muntanya fins a la demarcació fronterera. A partir d’ella es dirigiran a Ripoll, després a Barcelona, i s’ocuparan d’altres membres de la xarxa, republicans espanyols al cap del quals Franco ha posat preu.

Escriptor i militant. Amb l’arribada de l’Alliberament de França, Antoni es posa a escriure, i comparteix el temps entre la seva carnisseria a Sallagossa i el seu compromís de militant. El 1952 és elegit alcalde comunista del seu poble i publica, amb el pseudònim literari de Jordi Pere Cerdà, el primer recull de poemes, La guatlla i la garba. (Perpinyà : Tramontane, 1950). Tant en el terreny públic com en el, aparentment més íntim de la poesia, el militant i el poeta van contra contra corrent. Escriu en català i publica a França escrits en «patuès» no acadèmic mentre a Catalunya aquesta llengua està prohibida i parlar-la o escriure-la és considerat com una manifestació antifranquista. Quant a la seva elecció a Sallagossa, és el resultat d’una llarga lluita. Un dels mítings electorals s’ha celebrat a la plaça del poble mentre el capellà feia tocar l’alarma en senyal d’obstrucció…

TINDRIEM UNA CASA

Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una la del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents.
De lluny em cridaries
amb un cridar content.
Desfaria ma pena
aquell riure que tens,
aquella espatlla blanca
coixí dels pensaments.
El teu braç lligaria
Tristesa i goig ensems.

Le choix littéraire. Au cours des années 50 Jordi Pere Cerdà publie plusieurs œuvres, poésie, théâtre, roman, puis il entre dans le monde littéraire en quittant Saillagouse pour Perpignan où il va ouvrir une librairie. Reconnu comme un poète de langue catalane savante, il va poursuivre une carrière littéraire riche, tout en gardant ses racines et son ancrage dans le monde rude de la montagne. Un géant qui n’oublie ni la marche forcée ni le travail des mains. Un homme ouvert à tous les combats. «Étranger, je reste / Seulement de passage / le guide» écrit il dans un poème de Sens Profond, traduit en français par André Vinas.

Un écrivain flamboyant et prolixe. Nous reviendrons sur cette œuvre qui mérite mieux qu’un survol. En voici les principaux points de repère. Ses premiers poèmes sont inclus dans les recueils suivants La guatlla i la garba. Perpignan: Tramontane, 1950 ; Tota llengua fa foc. Toulouse: Institut d’études occitanes, 1954. Son œuvre poétique est rassemblée dans plusieurs ouvrages dont Obra Poètica. Introduction de Pere Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1966 (Anthologie de son œuvre poétique 1950-1965) et Poesía Completa. Barcelona: Columna, 1988. Ce recueil a été repris pour la troisième édition par Marie Grau, de la bibliothéque universitaire de Perpignan. Poesia Completa de Jordi Père Cerdà parue en 2015 chez Viena à Barcelone.

Jordi Pere Cerdà a aussi publié des œuvres en prose : Dietari de l’alba. Barcelona: Columna, 1988; des romans: Contalles de Cerdanya. Francia, 1959. Barcelona: Barcino, 1962; Col·locació de personatges en un jardí tancat Perpignan: Chiendent, 1984 / Barcelona: Columna, 1993; Passos estrets per terres altes. Barcelona: Columna, 1998 et La Dona d’Aigua del Lanós. Perpignan: Éditions Trabucaire, 2001. Ont également été publiées des œuvres dramatiques anciennes : Angeleta, 1952; La set de la terra, 1956 et plus récentes: Obra teatral, 1980; Quatre dones i el sol, 1986. Certaines de ses productions ont été traduites en français.

Jordi Pere Cerdà est mort à Perpignan le 11 septembre 2011. La place, dans la littérature catalane de cet écrivain flamboyant et prolixe reste peut être un peu freinée par son ancrage «roussillonais». Maria Grau écrit, à propos de cette reconnaissance: «La (relative) abondance des signes de reconnaissance que les institutions littéraires de (ou proches de) la Generalitat de Catalunya ont donnés à Jordi Pere Cerdà les prix suivants 1985 : Premi Crítica Serra d’Or (contes), pour Col·locació de personatges en un jardí tancat; 1989: Premi Literatura Catalana de la Institució de les Lletres Catalanes (poesia) pour Poesia completa; 1991: Escriptor del mes de la ILC (maig); 1995: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; 1999: Premi Nacional de Cultura (literatura) per Passos estrets per terres altes ne s’est pas traduite par une révision de la place de Jordi Pere Cerdà (pas plus d’ailleurs que de la littérature roussillonnaise en général), ni dans la vulgarisation, ni dans la critique universitaire, ni dans les discussions très actuelles sur le canon de la littérature catalane. Autant qu’on peut en juger en parcourant anthologies, histoires littéraires et manuels, la vision que ces instances donnent de la littérature nord-catalane reste figée à ce qu’elle était à l’époque franquiste».

L’elecció literària. Al llarg dels anys 50, Jordi Pere Cerdà publica diverses obres de poesia, teatre i novel·la i entra després en el món literari a l’abandonar Sallagossa per Perpinyà, on obrirà una llibreria. Reconegut com un poeta de llengua catalana culta, continuarà una rica carrera literària tot conservant les seves arrels i el seu ancoratge en el món rude de la muntanya. Un gegant que no oblida ni la marxa forçada ni el treball de les mans. Un home obert a tots els combat. «Estranger continuo sent / Només de pas / el guia» escriu en un poema de Sentit Profund, traduït en francès per André Vinas.

Un escriptor brillant i prolix. Insistirem de nou en aquesta obra que mereix molt més que que ser llegida superficialment. Aquests són els principals punts de referència. Els seus primers poemes figuren en els reculls següents: La guatlla i la garba. Perpinyà: Tramontane, 1950; Tota llengua fa foc. Tolosa de Llenguadoc: Institut d’Estudis Occitans, 1954. La seva obra poètica es troba reunida en diverses obres com Obra Poètica, Introducció de Pere Verdaguer. Barcelona: Barcino, 1966 (Antologia de la seva obra poètica 1950-1965) i Poesia Completa. Barcelona: Columna, 1988. Aquesta última ha estat l’objecte recentment d’una tercera edició a cura de Maria Grau, de la Biblioteca universitària de Perpinyà. Poesia Completa de Jordi Pere Cerdà, publicada el 2015 per l’editorial Viena de Barcelona.

Jordi Pere Cerdà és igualment l’autor d’obres en prosa: Dietari de l’alba. Barcelona: Columna, 1988. Novel·les: Contalles de Cerdanya. Francia, 1959. Barcelona: Barcino, 1962; Col·locació de personatges en un jardí tancat Perpinyà: Chiendent, 1984 / Barcelona: Columna, 1993; Passos estrets per terres altes. Barcelona: Columna, 1998 i La Dona d’Aigua del Lanós. Perpinyà: Éditions Trabucaire, 2001. També han estat publicades obres dramàtiques antigues: Angeleta, 1952; La set de la terra, 1956 i més recents: Obra teatral, 1980; Quatre dones i el sol, 1986. Alguns dels seus títols han estat traduïts al francès.

Jordi Pere Cerdà va morir à Perpinyà l’11 de setembre de 2011. El lloc que li correspon en la literatura catalana moderna a aquest escriptor brillant i prolix continua potser una mica relegat pel seu ancoratge «rossellonès». Sobre aquest punt, Maria Grau escriu : «La (relativa) abundància dels senyals de reconeixement que les institucions literàries de (o properes a) la Generalitat de Catalunya han valgut a Jordi Pere Cerdà els premis literaris següents: 1985: Premi Crítica Serra d’Or (contes), per Col·locació de personatges en un jardí tancat; 1989: Premi Literatura Catalana de la Institució de les Lletres Catalanes (poesia) per Poesia Completa; 1991: Escriptor del mes de la ILC (maig); 1995: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; 1999: Premi Nacional de Cultura (literatura) per Passos estrets per terres altes, no ha anat pas acompanyada d’una revisió del lloc que li correspon a Jordi Pere Cerdà (com tampoc en la divulgació ni en la crítica universitària o en les discussions ben actuals sobre el cànon de la literatura catalana). Pel que es pot jutjar si es recorren antologies, històries literàries i manuals, la visió que aquestes institucions donen de la literatura nord-catalana continua essent la mateixa que era a l’època franquista.»

Claudine MARROT

Març 2.016 – Entre els caps de la Resistència armada morts per França: El català Conrad Miret i Musté – Charles i Henri Farreny

 

Entre els caps de la Resistència armada morts per França:

El català Conrad Miret i Musté

El 8 de maig marca el 70è aniversari de la Victòria dels Aliats contra l’Alemanya nazi. No oblidem els artesans d’aquesta Victòria caiguts pel camí abans l’aurora: gràcies a ells nosaltres vivim lliures.

Conrad MIRET i MUSTÉ va néixer el 5 d’abril del 1906 a Barcelona. De molt jove milita contra la monarquia espanyola al si de la Unió Socialista Catalana. La República és proclamada el 1931, quan a Alemanya i a Itàlia pugen el nazisme i el feixisme. Pel juliol del 1936, per tal de fer front a l’aixecament militar recolzat per Hitler i Mussolini, els grups socialistes i comunistes de Catalunya es fonen dins el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Militant del PSUC, Conrad MIRET combat als rengles de l’Exèrcit Republicà, finalment com a comandant de batalló, fins a l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, italianes i alemanyes.

Entra a França a començaments de febrer del 1939. Serà tancat als camps de concentració d’Argelès sur Mer i després al de Saint Cyprien. El juny del 1940, arriba a París, en el moment que els alemanys l’ocupen. Tot seguit es dedica a reunir clandestinament els espanyols refugiats a França, així com els que ja hi vivien abans del 1939, que fossin comunistes, socialistes, anarquistes o d’altres sensibilitats republicanes. Forma part dels que editen des del primer de maig del 1941 el diari «Reconquista de España». El difonen a la Zona Ocupada i a la Zona Lliure preconitzant la constitució d’un «nou Front Popular per conquerir la República a Espanya». A l’entorn d’aquest diari a les dues zones es constitueixen comitès locals de la Unión Nacional Española (UNE).

Els espanyols que creen la UNE pensen que l’alliberament d’Espanya passa pel de França -ells cooperen amb els francesos i també amb els estrangers emigrats o refugiats que els havien ajudat entre el 1936 i 1939 contra la coalició feixista europea i que no accepten l’ocupació alemanya-. Conrad MIRET està en contacte amb responsables del Partit Comunista Francès i de la CGT que, al mateix moment, maig 1941, animen la constitució del Front Nacional (més precisament Front Nacional per la Independència de França), en particular està en relació amb militants de la Main d’œuvre Immigrée (MOI) agrupats amb aquestes sigles al sí de la CGT (per alguns anteriorment al si del PCF) en funció de llurs nacionalitats (italians, romanesos, polonesos, etc.).

Menys d’un any després, la primavera del 1942, el Front Nacional es dotarà d’un cos armat: les Francs-Tireurs et Partisans Français (FTPF), mentre que la UNE haurà posat les bases del 14è Corps de Guérilleros Espagnols en France (Més tard: Groupement des Guérilleros Espagnols, component de les Forces Françaises de l’Intérieur). Però Conrad Miret no va conèixer aquesta primavera del 1942.

ConradMiretMusté1

A finals d’agost del 1941, Conrad MIRET dirigeix els primers grups de combat composats de militants de la MOI – unes quantes desenes d’homes en total– que en ple París ataquen als Alemanys. És detingut el 12 de febrer de 1942, per la policia francesa. Als arxius d’aquesta atribueixen a Conrad MIRET la responsabilitat d’una quarantena d’atemptats, precisament identificats, entre la fi d’agost 1941 i començaments de febrer 1942. Incendis, atemptats amb bombes o pistoles (veure la fotografia presa en la detenció, el 21 de febrer del 1942).

Desprès de dues setmanes d’interrogatoris i tortures, el 26 de febrer del 1942, Conrad MIRET fou entregat a les autoritats alemanyes. Mor l’endemà, 27 de febrer, a la presó parisenca de la Santé.
Per aquest fet no compareix al procés dit de la Maison de la Chimie, que té lloc a començaments d’abril de 1942 a París. Puix el seu nom figurava a l’acta d’acusació. El tribunal alemany va condemnar a mort 25 dels 27 inculpats presents.

Al moment que té lloc el procés, es creen els FTPF i els FTP-MOI succeeixen a la MOI. A París els FTP-MOI són dirigits pel romanès Boris HOLBAN fins l’agost del 1943 i després per l’armeni Missak MANOUCHIAN fins la seva detenció el 17 de novembre del 1943. Missak MANOUCHIAN fou afusellat el 21 de febrer del 1944. Sortosament la seva memòria i la dels seus companys de L’Affiche Rouge, feta cèlebre pel poeta Louis Aragon i Léo Ferré, són honorades des de fa temps.

ConradMiretMusté2

Gràcies a les recerques i gestions de l’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France, el maig de 2013 Conrad MIRET i MUSTÉ ha estat declarat oficialment Mort pour la France par l’Office National des Anciens Combattants i el mes de juny del 2014, l’ajuntament de París ha inaugurat una placa d’homenatge al seu sacrifici, fixada a l’exterior de la paret que envolta la presó de La Santé.

Es necessari honorar d’altres herois massa temps desconeguts de la Resistència, tals com José BARÓN CARREÑO, cap dels guerrillers espanyols de la Zona Nord (ex Zona Ocupada), caigut el 19 d’agost de 1944 a dos passos de l’Assemblea Nacional, el primer dia de la insurrecció parisina.

Charles i Henri Farreny
professors jubilats, membres de l’Amicale des anciens guérilleros espagnols en France

Març 2.016 – Parmi les chefs de la Résistance armée morts pour la France : Le Catalan Conrad Miret i Musté – Charles et Henri Farreny

 

Parmi les chefs de la Résistance armée morts pour la France:

Le Catalan Conrad Miret i Musté

Le 8 mai marque le 70ème de la victoire des alliés sur l’Allemagne nazie. N’oublions pas les artisans de cette victoire tombés en chemin avant l’aurore : grâce à eux nous vivons libres.

Conrad Miret i Muste est né le 5 avril 1906 à Barcelone. Très jeune il milita contra la monarchie espagnole au sein de l’Union Socialiste Catalane. La République est proclamée en 1931 tandis qu’en Allemagne et en Italie montent le nazisme et le fascisme. En juillet 1936 pour faire face au soulèvement militaire en Espagne, soutenu par Hitler et Mussolini, les groupes socialistes et communistes de Catalogne fusionnent pour créer le Parti Socialiste Unifié de Catalogne (PSUC). Militant du PSUC Conrad Miret combat dans les rangs de l’armée de la République avec le grade de commandant de bataillon, jusqu’à ce que les troupes franquistes, allemandes et italiennes occupent la Catalogne.

Il entre en France début février 1939 et se retrouve enfermé d’abord au camp de concentration d’Argelès et ensuite à celui de saint Cyprien. En juin 1940 il arrive à Paris au moment ou les allemands occupent la capitale. Immédiatement il prend contact et se réunit clandestinement avec les espagnols récemment réfugiés en France, ainsi qu’avec ceux qui y étaient déjà avant 1939, qu’ils soient communistes, socialistes, anarchistes, ou d’autres sensibilités républicaines. Il fait partie de ceux qui éditent dès le 1er mai 1941 le journal « Reconquista de España ». Le journal sera diffusé en zone occupée et en zone libre. Il préconise la constitution d’un « Nouveau Front populaire pour conquérir la République en Espagne ». Dans le sillage de ce journal, se constituent dans les deux zones, des comités locaux de l’Union Nationale Espagnole, (UNE).

Les espagnols qui créent UNE pensent que la libération de l’Espagne passe par la libération de la France – ils coopèrent avec les français mais aussi avec les étrangers émigrés ou réfugiés qui les avaient aidés entre 1936 et 1939 à combattre contre la coalition fasciste européenne et qui n’acceptent pas l’occupation allemande. Conrad Miret est en contact avec les responsables du Parti Communiste Français ainsi qu’avec ceux de la CGT, lesquels au même moment, en mai 1941, participent à la création du Front National (plus précisément Front National pour l’Indépendance de la France). En particulier, Conrad Miret qui est en relation avec les militants de la Main d’œuvre Immigrée (MOI) regroupés sous ce sigle au sein de la CGT (pour certains antérieurement au sein du PCF), en fonction de leur nationalité, italiens, roumains, polonais …

Moins d’un an plus tard, au printemps 1942, le Front National se dotera d’un corps armé : Les Francs Tireurs et Partisans Français (FTPF) pendant que la UNE aura établi les bases du 14ème corps de Guérilleros Espagnols en France. Plus tard Groupement de Guérilleros Espagnols, qui sera une composante des Forces Françaises de l’Intérieur. Mais Conrad Miret ne connaitra pas ce printemps 1942.

ConradMiretMusté1

Fin août 1941, Conrad Miret commande les premiers groupes de combat composés de militants du MOI, (quelques dizaines d’hommes au total) qui en plein Paris attaquent les allemands. Il sera détenu le 12 février 1942 par la police française dont les archives lui attribuent la responsabilité d’une quarantaine d’attentats, identifiés, commis entre fin août 1941 et début février 1942, Parmi ces attentats on compte des incendies, des attentats à la bombe, des attaques au revolver. (Voir la photo prise lors de son arrestation le 21 février 1942).

Après son arrestation Conrad Miret a subi deux semaines d’interrogatoires et de tortures. Remis le 26 février aux autorités allemandes, il décède le 27 à la prison de la Santé à Paris. C’est la raison pour laquelle, malgré que son nom apparaisse sur l’acte d’accusation, il ne sera pas présent au procès dit, de la Maison de la Chimie, qui aura lieu début avril 1942 et qui se terminera par la condamnation à mort de 25 des 27 accusés.

C’est au moment du procès que sont créés les FTPF et que les FTP- MOI succèdent aux MOI. A Paris les FTP – MOI sont dirigés par le roumain Boris Holban jusqu’à fin août 1943, il est remplacé par l’arménien Missak Manouchian jusqu’à la détention de ce dernier le 21 février 1944. Missak Manouchian sera fusillé le 21 février 1944. Heureusement sa mémoire et celle de ses camarades de l’Affiche Rouge, rendue célèbre par Louis Aragon et Léo Ferré, sont honorées depuis longtemps.

ConradMiretMusté2

Grace aux recherches et au travail de l’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France. Conrad Miret a pu être déclaré officiellement Mort pour la France, par L’office National des Anciens Combattants, au mois de mai 2013. Au mois de juin 2014 la mairie de Paris a inauguré une plaque commémorative en souvenir de son sacrifice, plaque fixée sur le mur de la prison de la Santé.

Il est nécessaire d’honorer d’autres héros dont le sacrifice est resté trop longtemps inconnu par la Résistance, tels que José Baron Careño, chef des guérilleros espagnols de la zone nord (zone occupée), tombé à Paris le 19 août 1944, premier jour de l’insurrection parisienne, à deux pas de l’Assemblée Nationale.

Charles et Henri Farreny
professeurs retraités, membres de l’Amicale des anciens guérilleros espagnols en France

Març 2.016 – SUPLEMENT – RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953), Desembre del 1950. Francesc Panyella i Farreras.

 

RETALLS D’HISTÒRIA (1933-1953)

15 de desembre del 1950

“L’enterrament d’en Josep Mª Folch i Torres, en ple règim franquista, constituí un acte de rebuig de la dictadura encara imperant. D’entre la multitud que hi assistí, en sortir de l’església de Sant Ramon de Penyafort, a la Rambla de Catalunya, es destacà un nodrit grup de joves que, trencant amb la rutina de l’acte, van prendre de les mans dels empleats de la funerària el taüt on reposava el cadàver d’en Folch i Torres i el van portar a pes de braços, seguits per tots els assistents, Rambla de Catalunya avall, i després per la Rambla, fins arribar a l’escenari del Teatre Romea, on tantes obres seves s’havien representat. Allà tingué lloc un senzill i emotiu homenatge espontani a les seves despulles, que costà a la propietat del local una dura multa governativa per no haver impedit l’entrada al teatre del que es considerà una manifestació política no autoritzada.”

De la crida de la FUNDACIÓ FOLCH I TORRES, en motiu del cinquantenari de la seva mort. 15/12/1999.

Francesc Panyella i Farreras