Nº 9 / Novembre 2.012 – SUPLEMENT – L’Abadia de Sant Víctor i Catalunya, Francesc Panyella


 

L’ABADIA DE SANT VÍCTOR I CATALUNYA
Per Francesc Panyella i Farreras
Publicat al nº 17 (desembre 2.007) del Cartulari de la Catalunya Comtal

En el període de la reconquesta, dues Abadies de la Gàl·lia havien de jugar un paper importantíssim a Catalunya i a Castella. En aquesta última, l’Abadia de Cluny, fundada el 910 per Guillem el Piadós, Duc d’Aquitània, havia de fer esforços desesperats per tal d’instaurar, de nou, les concepcions cristianes conformes als conceptes de Roma, puix si bé els habitants havien guardat la seva antiga fe sota la llarga dominació musulmana, aquesta era practicada amb la llengua i els ritus àrabs.

Abadia de Sant Víctor - Marsella

Abadia de Sant Víctor, Marsella

Alfons I Jordà de Tolosa i Ramon Berenguer III

Alfons I Jordà de Tolosa i Ramon Berenguer III
Miniatura que il·lustra el pacte entre tots dos pel repartiment de Provença

Però la que avui ens interessa, i a la qual dedicarem aquestes ratlles, és l’Abadia de Sant Víctor, a Marsella, la qual, a partir de finals del segle X fins ben entrat el segle XII, en què comença la seva pèrdua d’influència, jugà un paper preponderant en la consolidació de les conquestes cristianes i va reforçar la presència i la influència dels monjos marsellesos entre les comunitats religioses de Catalunya. És més, podríem dir que, políticament i en interès dels abats que s’hi succeïren, es trobà en els entrenats que portaren els comtes catalans a esdevenir, a poc a poc, els amos i senyors de Provença. Aquest període que el podríem situar cap a la meitat del segle XI amb el casament d’en Gilbert de Gevaudan i Carlat, descendent dels comtes de Besalú, amb Gerbere, hereva del comtat de Provença, pares de Dolça, la qual seria la muller d’en Ramon-Berenguer III, hereu del comtat de Barcelona, acabaria el segle XV amb el regnat de Violant, esposa de Lluís II d’Anjou, comte de Provença, i filla del Comte-Rei de Catalunya i Aragó, Joan I el Caçador; per la qual cosa, a la mort de Martí I’Humà, pretenia per al seu fill Lluís III la corona deixada vacant.

Per començar, cal tenir present que les incursions i ocupacions sarraïnes a tota la costa de Provença i del Llenguadoc havien fet estralls a quasi totes les ciutats. Marsella, com altres, no escapà als saquejos i a la presència musulmana i no és fins el 977, gràcies a l’acció dels bisbes i dels vescomtes de Marsella que amb l’acabament de la restauració de l’Abadia, aquesta comença a prendre una importància cada dia més gran, amb la congregació de monjos benedictins vinguts, molt probablement, de Cluny.

Però serà, sobretot sota la direcció de l’abat Isarn, arribat de Pamiers als voltants del 990, i segons alguns historiadors de descendència catalana, que l’abadia prendrà una gran volada i començarà la seva influència a Catalunya.

Detall del sarcòfag de l’abat Isarn, a l’Abadia de Sant Víctor

Detall del sarcòfag de l’abat Isarn a l’Abadia de Sant Víctor

Isarn serà elegit Abat de Sant Víctor el 1020, als 43 anys. De la presència de l’abat Isarn en aquest període ens en podrem donar compte, avui encara, amb una visita a l’abadia. Prenent com a base l’obra de l’abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, que instaurà la ‘Treva de Déu’ el 1033 en el col·loqui de Toluges, Isarn participa en els sínodes d’Arles i Niça, al costat d’Odilon de Cluny i de Raiaband, arquebisbe d’Arles, per tal d’eixamplar els postulats pacífics, enfront dels estralls de les guerres constants de l’època, en les quals els senyors feudals feien i desfeien en perjudici de la gent més pobra.

El primer monestir català que es regirà segons els preceptes benedictins de Sant Víctor, serà el Monestir de Sant Miquel del Fai. De fet, el 1042 Gombau de Besora -germà del canonge de Barcelona Oliba, que més tard fou bisbe d’Elna, i de l’abadessa de Sant Joan de les Abadessesdecideix anar a combatre els sarraïns i fa donació del Monestir a l’abat Isarn per tal que la disciplina monàstica segons Sant Benethi sigui respectada, puix en aquells temps era cosa corrent la pràctica de la simonia, que consistia a comprar i vendre coses sagrades, jurisdiccions eclesiàstiques, ordenacions de bisbes i canonges, etc. L’abat Isarn anirà al monestir per tal de trobar-se amb els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i la seva esposa Isabel de Trencavel, per tal que l’ajudin a rescatar els monjos del monestir de Villa de Lerins. Fets captius pels moros de Tortosa, en una de les seves ràtzies, les quals esdevindran cada dia menys freqüents a mesura que avança i es consolida el poder català en terres d’alarbs. Poc temps després, el 1048, la comtessa Ermessenda, filla del comte de Carcassona i vídua del comte de Barcelona Ramon Borrell I, àvia de Ramon Berenguer I, fa donació del Monestir de Sant Pol de Mar a l’abat Pere, successor de l’abat Isarn. Per tenir una idea del lligam de parentiu de la noblesa catalana, cal pensar que Mir Geribert, casat amb Guisla, filla de Gombau de Besora, que ha jurat defensar i protegir Sant Miquel del Fai, era fill d’Ermengarda, germana de Ramon Borrell I, cosa que no el dificultà per dirigir la revolta dels nobles contra el comte Ramon Berenguer I, per tal d’eixamplar els seus privilegis en perjudici de la pagesia lliure.

Monestir de Sant Miquel del Fai

Monestir de Sant Miquel del Fai

Abadia de Sant Martí del Canigó, Catalunya Nord

Abadia de Sant Martí del Canigó, Catalunya Nord

És aquest mateix Mir Geribert qui farà donació el 1052 als monjos marsellesos, del Monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, prop de Vilafranca del Penedès. Seguiran uns anys de calma i de nou creix la influència de Sant Víctor a Catalunya. Aquesta vegada serà el comte Bernard II de Besalú qui en serà el factor. Uneix a Sant Víctor l’abadia de Ripoll el 1010 amb tots els priorats sota la seva influència. Sant Pere de Besalú ho serà el 1071, Sant Esteve de Banyoles, pels voltants del 1081 i, per fi, Sant Joan de les Abadesses el 1083. L’expansió dels monjos marsellesos continuava en passar sota la seva direcció espiritual les Abadies de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó el 1491, responent a la petició feta pel comte de Cerdanya, Guillem. Per fi, Santa Maria de Gerri s’incorpora el 1096. Amb estires i arronses, altres Monestirs venien a posar-se sota la tutela de Sant Víctor: Nostra Senyora de Riudaura, Sant Fèlix de Galligans, Sant Feliu de Guíxols, etc. Entre els segles XII i XIV ho feren els priorats de Sant Tomàs de Fluvià i de Sant Joan les Fonts.

La influència espiritual i com dèiem al començament “política” de Sant Víctor, pren tota la seva magnitud amb el nomenament de l’abat Bernard el 1065, al qual succeí a la seva mort el seu germà l’abat Ricard. Els dos eren fills de la casa comtal de Gevaudan, que a més comprenia els comtats de Carlat i Millau. El seu pare, el comte Ricard II, s’havia casat amb Rixinde de Narbona, filla de Berenguer I de Narbona i de Garsenda de Besalú. L’hereu dels comtats de Gevaudan, Gilbert, nebot dels dos abats es casaria amb Gerbere, de manera que s’incorporaven els seus dominis a la casa de Provença. Les coses quedarien arrodonides el 1112, amb el casament de la seva filla, Dolça de Provença, amb en Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, Ausona i Girona, el qual recuperava els comtats de Besalú i de Cerdanya, unint-los als de Carcassona-Rasés, comprats pel seu avi. Es creava així una de les potències més importants a la Mediterrània, en la qual la influència de l’Abadia de Sant Víctor era preponderant.

Tomba de Ramon Berenguer III, al monestir de Ripoll

Tomba de Ramon Berenguer III
Monestir de Ripoll

Podem dir que en la creació d’aquesta potència político-militar-religiosa hi coincidiren els interessos del papa Gregori VII, disposat a aixecar una barrera cristiana a la Mediterrània per tal de fer front als musulmans, l’expansionisme dels comtes de Barcelona i, per últim, la influència dels abats de Sant Víctor, Bernard i Ricard que, no cal oblidar-ho, per la seva mare eren descendents dels comtes de Besalú, igual que el marit de Gerbere, mare de Dolça, i per tant, lligats al casal de Barcelona.

Els primers que intentaren desfer-se de la tutela estrangera de Sant Víctor foren els monjos de Ripoll, puix en ells era viu l’esperit de l’abat Oliba i la seva obra, plenament arrelada al país. Després d’haver posat ordre al Monestir, fou convingut que l’Abat Girbert continuaria les seves funcions; però Sant Víctor es guardava el dret d’anomenar l’abat i el de correcció sobre els monjos. El poder de l’abat marsellès Ricard, era immens, puix al mateix temps havia estat nomenat pel papa cardenal i legat prop del rei de Castella, Lleó i Galícia, Alfons VI, en la tasca d’ajudar els monjos Clunysencs en la seva empresa de cristianització d’aquests territoris.

Claustre del monestir de Ripoll

Claustre del monestir de Ripoll

Amb l’ajuda de Bernard III, Comte de Besalú, l’abat Ricard, aprofitant algunes discòrdies dels monjos de Ripoll, expulsà els canonges de Sant Joan i hi instal·là les monges que feu venir de Brignoles; les monges “marselleses” com les anomenava la gent del país. Àdhuc hi hagué enfrontaments amb el comte Ramon Berenguer que afavoria els monjos de Ripoll, malgrat el paper de Ricard en el casament d’aquest amb Dolça, quan fou nomenat pel papa arquebisbe de Narbona.

Dibuix de l’Abadia de Sant Víctor, l’any 1818

Dibuix de l’Abadia de Sant Víctor, l’any 1818

Les lluites entre Ripoll i Sant Víctor durarien una colla d’anys, puix el papa Eugeni III, el 1150, confirma l’excomunicació feta per l’abat de Marsella contra Ripoll. Més tard, el 1254, el papa Innocenci IV confirma l’autoritat de Sant Víctor, ja que els monjos de Ripoll s’havien negat a rebre, o millor dit, reberen de mala manera, al prior de Sant Miquel del Fai, que era portador d’una butlla del Papa en aquest sentit. Després d’una enquesta del bisbe d’Elna, el fet s’acabà amb un plet a Perpinyà, de Marsella contra Ripoll, sembla ser que sense cap conclusió. No és casual doncs, que el 1292, el rei Jaume II, nomeni Jaume Guillem prior del Fai fent fora al prior nomenat per Marsella, considerant-lo “de la terra dels enemics” perquè de fet, en el rerefons de tot això, hi havia la lluita per la possessió de Sicília en contra de França i la mateixa Santa Seu.

Retrat del papa Urbà V

Retrat del papa Urbà V

A poc a poc, l’església catalana, –cada dia millor estructurada a l’entorn dels seus bisbes i pastors i sobretot degut a l’acció de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, que obtingué la restauració d’aquesta seu desprenent-se de la tutela de la de Narbona– estava interessada en la consolidació del poder polític i territorial dels comtes-reis catalano-aragonesos, i així, a mesura que creixia la influència de l’església catalana, disminuïa la presència i la influència de Sant Víctor. En un estat format el 1380, només quedaven sota el domini de Marsella els priorats de Sant Miquel del Fai, Sant Sebastià dels Gorcs, Sant Joan les Fonts i Sant Tomàs de Fluvià.

La presència dels monjos marsellesos a Catalunya acabaria el segon terç del segle XV, quan l’abat de Sant Víctor, Guillem de Grimoard, esdevé papa amb el nom d’Urbà V i posa sota la direcció directa de la Santa Seu tots els priorats i monestirs, Sant Víctor comprès.

Claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord

Claustre del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Catalunya Nord

Fonts:
Sant Miquel del Fai, per Antoni Pladevall i Font.
Isarn, un moine pour notre temps, per Paul Amarqier.
L’extension de la Congregation de Saint-Victor en Espagne, per J. Claude Devos.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *