Nº 1 / Gener 2.014 – Història del ruc català – Maribel Gallèn.

 

Per Maribel Gallèn

Per Maribel Gallèn

HISTÒRIA del
RUC CATALÀ

Publicat al nº 28 (juny 2.013) del Cartulari de la Catalunya Comtal

Es creu que el ruc català podria haver estat introduït a la península fa uns 3000 anys per part dels fenicis. És la subespècie d’ase Equus asinus somaliensis que donà naixement als ases del Pròxim Orient i en acabat als d’Europa. Es diu que Plini el Vell (23-79 d. C.) ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi venien ases, aleshores dits ausetans.

L’ase català és el més gran i corpulent d’entre totes les races de rucs, amb una alçada entre 1,35 i 1,64 m. i el seu temperament és viu. La seva expressió és franca. Mai està trist. Té les orelles molt grans i ben muntades, entre 35 i 42 cm. de longitud. Per molts anys que tinguin, no es veu cap ruc català amb les orelles pendulars per manca de vivesa. Els ulls són grans, vius, bondadosos, plens de noblesa. Té un temperament sanguini, enèrgic i valent i, en contra del tòpic, és molt intel·ligent.

Ruc03

En general és un ase de conformació harmònica, de silueta esvelta i estirada. El seu cos no és molt voluminós, té harmonia amb les seves llargues extremitats. Se’l considera el més adient per produir mules de la millor qualitat. És notable la seva fecunditat i potència genètica, de gran poder hereditari, la qual cosa li dóna preponderància sobre altres races.

El ruc català, a l’estiu, és negre lluent, amb un pèl curt i molt suau al tacte. El morro i el voltant dels ulls són de color blanc argentat; també ho són les aixelles, el ventre, el pit i l’interior de les anques. A l’hivern li creix un pèl llarg, de color marró, que el protegeix del fred.

Totes les explotacions són de petits ramaders i es troben situades al Pirineu català i en el prepirineu, sempre sobre els 400 m. d’altitud, en terrenys amb zones d’al·luvions de les conques dels rius Ter i Segre. El clima és mediterrani de muntanya, amb temperatures mitjanes moderades tot l’any.

Ruc04Ha estat, tradicionalment, l’animal ideal per a la pagesia, el transport, la mineria etc. Tothom volia ases per a treballar, així que criadors d’Andalusia, Castella, Itàlia, Egipte i Mèxic, intentaran incloure en aquestes exportacions ases de diferents llocs fent-los passar per catalans. L’estafa no va durar massa, ja que, per evitar-la, es va crear un llibre registre on cada animal exportat acreditava la seva genealogia amb un certificat. Això va portar a la creació del Llibre Registre Català d’Ases.

Joan Amades de recerca pel Pla d’Urgell dalt d’un ruc. (Biblioteca-Arxiu Joan Amades).

Joan Amades de recerca pel Pla d’Urgell dalt d’un ruc. (Biblioteca-Arxiu Joan Amades).

Altres publicacions de diversos països han parlat d’aquest animal en termes igual d’elogiosos. A França, se l’han volgut apropiar amb una raça inventada, l’âne des Pyrinées.

L’exèrcit nord-americà sempre ha apreciat aquestes mules i les ha preferit abans que qualsevol altra raça, no tan sols el segle XIX, en què l’exportació era molt important, sinó també en el segle XX. En l’actualitat, l‘any 1991, un coronel del exèrcit americà va recórrer Catalunya cercant un guarà català per encàrrec de l’OTAN. És curiós que l’exèrcit més potent del món necessiti el nostre burro català!

A principis del segle XX, el seu nombre era de més de 50.000 caps. Se’n reconeixen dues varietats, la vigatana o de Vic i la urgellesa o d’Urgell. L’ase mallorquí és considerat per alguns una varietat de l’ase català, i per altres, individualitzada.

Durant la revolució industrial, el guarà ha perdut progressivament la seva importància en el món rural. Las màquines han substituït la utilitat del ruc en l’explotació agrícola i forestal. Avui és un animal en perill d’extinció i actualment hi ha uns 400 caps.

Joan Gassó i Salvans.

Joan Gassó i Salvans.

Donem les gràcies al Sr. Joan Gassó i Salvans (1930-2013), que fa poc ha mort, un home amb il·lusió que s’ha dedicat a la protecció i recuperació del ruc català de forma altruista, és el principal reproductor que hi ha a Catalunya, a la seva finca Can Fluïves, al terme municipal d’Olvan, al Berguedà, una finca que amb els anys s’ha convertit en un nucli zoològic on es preserva el guarà i es dona a conèixer al món; hi ha més de 150 caps. Esperem que la seva flama no s’apagui mai.

El ruc, ase o guarà català és una de les nostres races de bestiar autòctones i forma part del patrimoni genètic i cultural de Catalunya, un patrimoni que cal mirar de preservar. Per a molts, el ruc català és el millor guarà del món.

La seva qualitat és reconeguda arreu del món. Com a exemple significatiu, cito la revista americana The Farmer. El març de 1916 detallava: “Catalunya és la font dels millors guarans del món, sent aquests els fundadors del guarà americà que tanta tradició tenen als estats de Kentucky, Tennessee i Missouri”.

Durant un temps, les nostres vides s’han vist acompanyades a través de dibuixos en samarretes, adhesius en cotxes, en clauers…, d’un animaló ben curiós: El ruc que neix a Banyoles. El que de ben segur sabreu és que es tracta del ruc català.

Ruc07

Han pres el ruc català en alguns sectors de Catalunya com a un símbol catalanista en contraposició al brau d’Osborne, típic de la iconografia espanyola. Per això mateix, hi ha qui se’n posa un de perfil en el cotxe o la moto. N’hi ha que el consideren l’animal nacional de Catalunya, per fer així defensa d’un sentiment i una manera d’entendre un país i la seva gent, per promoure una identitat, una cultura i uns costums. Només volen expressar un sentiment latent i un crit de llibertat per a la nostra terra.

Bibliografia:
– Associació per al Foment de la Raça Asinina Catalana (AFRAC).
– Zoo de Barcelona.
– Gran Enciclopèdia Catalana de les Ciències.
– Joan Gassó i Salvans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *