Nº 2 / Febrer 2.014 – Era hora que algú ho digués – Comunicat per F. NIN.

 

Era hora que algú ho digués

(silenci absolut a Madrid)

Un assessor de Merkel a favor de l’independència de Catalunya. Europa comença a comprendre que el procés cap a la llibertat del poble català no és broma. De manera empírica són molts els europeistes que veuen amb molts bons ulls l’independència de Catalunya per dos motius bàsics:

a) Catalunya serà aportadora neta a les arques de la Unió Europea.

b) Una Espanya sense Catalunya es veurà obligada, per fi, a fer canvis en la seva estructura d’estat, eliminar autonomies i els privilegis econòmics de que gaudeixen  Madrid i Euskal Herria.

El professor Roland Vaubel,  en un estudi recent, diu que el dret de secessió és necessari per tal de tenir les unitats polítiques que siguin el reflex de les preferències dels ciutadans. Aquest senyor que és assessor del Ministeri d’Economia del govern alemany i professor a la Universitat de Mannheim publicà un estudi on analitza els processos d’independència de l’Europa Occidental, posant atenció sobre tot a Catalunya i Escòcia…

El professor opina que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s’adeqüin al que volen els ciutadans, perquè el que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successions dinàstiques i les conquestes militars brutals.

Vaubel considera que les regles de la secessió es deuen acordar i aplicar internacionalment, de tal manera que l’estat escindit tingui l’obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i mercaderies. I d’un manera que faci explícites les regles sobre com s’han de dividir els actius i els passius dels dos estats resultants del procés.

Però també alerta que en els casos de secessió no pot haver-hi un àrbitre imparcial, puix troba que «les organitzacions internacionals tenen interès en la centralització. Estan esbiaixades contra la secessió».

I en aquest sentit Vaubel critica als principals dirigents de la Unió Europea que han fet declaracions dient que Catalunya o Escòcia quedarien fora de l’UE i haurien de demanar la seva readmissió. Es refereix a les declaracions fetes per José Manuel Barroso i el seu predecessor, Romano Prodi, a més de Viviane Reding, etc… «La seva posició no té fonament d’acord amb els tractats europeus. Tampoc hi ha cap precedent en la legislació de la Unió Europea. Ni aquesta qüestió s’ha resolt mai en cap acord de l’ONU ni de la Convenció de Viena. Solament són casos pràctics, i varien entre les organitzacions internacionals».

Vaubel és partidari de seguir la solució que ofereix la Convenció de Viena en aquests casos, és a dir, que els tractats vigents en el moment de la secessió continuïn en vigor en tots els estats que es derivin del procés. I diu: «Si Catalunya se separa d’Espanya i Escòcia del Regne Unit, tots continuaran formant part de la Unió Europea. Tant l’estat escindit com l’altre hauran d’acordar com es reparteixen els drets i les obligacions. Si no complissin les obligacions, tant l’un com l’altre podrien ser expulsats de l’organització internacional. I sempre podrien renegociar, amb els altres estats membres de la Unió Europea, les seves obligacions quan ho considerin oportú».

En l’estudi desmunta algunes de les objeccions que es fan contra la secessió. Per exemple, la que no es respectaran els drets de les minories. «No hi ha cap raó per suposar que la majoria de la gent en la regió secessionista sigui menys tolerant que la majoria de la gent en l’estat predecessor. Al contrari, com que l’estat escindit és més petit que no el predecessor, a les minories en aquest nou estat els serà més fàcil de sortir i és més probable que siguin tractades amb més tolerància que no les minories de l’estat predecessor».

I fa aquesta consideració: «No hi hauria problemes de drets humans si Escòcia, Catalunya, el País Basc, Galícia, etc. s’independitzessin. L’article 2 del Tractat de la UE protegiria les minories amb més eficàcia si s’obligués als estats membres a garantir el dret de secessió de les seves regions, de la mateixa manera que l’article 50 assegura als Estats membres els drets d’anar-se’n de la Unió».

En aquest punt, recorda que hi ha molts estats (entre els quals no hi figura Espanya) que respecten els drets de les minories justament perquè «són països que deuen la seva existència a la secessió: (i cita els més recents) Bèlgica (1831); Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1922/1944), Islàndia (1944), Els Països Bàltics (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Bòsnia-Herzegovina (1992) i Montenegro (2006)».

«En la majoria dels casos, els estats que s’independitzen tenen uns ingressos per càpita més alts que la resta», recorda Vaubel «No és cap coincidència. Les regions més pròsperes com Catalunya són contribuents nets. Subvencionen les altres regions amb el sistema d’impostos i transferències. Es desenvolupa, per tant, un gran interès en la secessió. Per exemple, el trencament de Iugoslàvia començà amb el trencament d’Eslovènia i Croàcia. A Europa occidental, Flandes i Catalunya són un bon exemple».

En aquest cas recorda que per molts autors és condemnable la reducció de les transferències interregionals que poden implicar la secessió. «En tot -diu- el dret de secessió no para el dret per la redistribució interregional. Solament la limita». I raona aquesta afirmació: el dret de secessió s’esgrimeix quan la contribució econòmica que fa un territori a la resta de l’estat és major que els beneficis que obté pel fet de pertànyer al mateix. Segons en Vaubel, el dret de secessió permet de parar els perjudicis de la redistribució interregional per a les regions que hi contribueixen excessivament…

Article comunicat per Françoise Nin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *