Nº 3 / Març 2.014 – Manuel Vázquez Montalbán – Rafael Ribó.

 

Rara avis d’intel·lectual polític

Reflexions disperses sobre Manuel Vázquez Montalbán
als deu anys de la seva mort

Rafael Ribó

Manolo era un intel·lectual polític. Això significa un binomi molt rar en les nostres latituds. Hi ha hagut pocs intel·lectuals que hagin fet política, i molts d’ells han signat manifestos o han donat suport a opcions partidistes, especialment davant conteses electorals. Pocs s’han embarcat en la quotidianitat de la tasca política de lluita per uns ideals i objectius, com va fer-ho ell.

D’altra banda, a pocs dirigents polítics se’ls coneix una tasca d’elaboració intel·lectual i/o cultural. La majoria han actuat convençuts que els intel·lectuals i la cultura havien de servir a les opcions orgàniques partidistes. Fins i tot, històricament s’ha menyspreat i s’ha arribat a témer la crítica intel·lectual de plantejaments partidistes.

Manuel Vázquez Montalbán va exercir plenament i de forma indestriable les dues funcions, i va ocupar càrrecs de responsabilitat en nivells de direcció partidista mantenint una permanent reflexió crítica sobre la realitat política. Quan hi va haver la primera guerra de l’Iraq, per exemple, Manolo formà part del comitè organitzador de les manifestacions pacifistes. Per a tot això, calia el que ell anomenava l’intrusisme crític, viu i profund, sense caure en cap dogmatisme. Fou molt directe en les seves denúncies de l’oficialisme, ja fos l’arrelat en el passat o el d’un fals modernisme.

Era un “tafaner” de la realitat i, per tant, també de la política. El fascinava el fenomen del poder i l’intentava despullar amb una distribució engrescadora de les energies. Tots hauríem de ser conscients, ens diria en Manolo, que tenim poder i podem influir en la política. I que cal esfilagarsar la dimensió del poder per trobar totes les escletxes de l’adversari i poder avançar amb les propostes d’alliberament.

El poder no és mai una suma zero i, per això, cal practicar l’exercici col·lectiu de la democràcia en totes les seves dimensions. Aquesta pràctica ha d’anar més lluny del sol exercici del dret de vot, amb perspectiva de construir i reconstruir opcions basades en les diverses i mutants contradiccions socials.

El seu missatge és radicalment actual, en plena crisi econòmica, social i democràtica. Mai no va acceptar els plantejaments de refugi o deconstrucció de bases amb les fustes de naufragis. Hi ha prou elements d’injustícia per aprofundir en la democràcia, la participació i la facultat col·lectiva de decisió, i per obrir nous camins i espais sense temença. I ell ho descrivia sobre una realitat social concreta en la qual s’arrelava. Fou un analista transnacional del que succeïa, fins i tot en la llunyania, sense perdre la base territorial, social i cultural més immediata. I així desenvolupava anàlisis globals de cooperació a l’ensems de propostes antropològiques i nacionals sobre la realitat catalana, que era la seva més pròpia.

El seu missatge és radicalment actual, en plena crisi econòmica, social i democràtica.

Amb en Manolo discutíem sobre el pessimisme de la intel·ligència i em subratllava el meu optimisme (segons ell, i així em dedicà un llibre, l’Optimisme de la raó). Sempre ajudava a trobar la sortida de les problemàtiques plantejades. I ho feia des de l’entusiasme per empènyer. “Què, Rafael, com va tot?”, em preguntava constantment. I quan li explicaves dubtes o dificultats, de seguida et brindava nous arguments i eines per intentar superar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *