Nº 5 / Maig 2.014 – Punsola, un poeta que traspassa fronteres – Elias Khoury Nafouj

 

Gràcies a la colaboració dels nostres amics de l’Associació «Llibre Viu» de Mataró, amb els quals corresponem d’una forma periòdica, avui publiquem un poema del poeta Josep Punsola i les impressions del seu traductor en llengua àrab. Per a molts de nosaltres, i segurament per a molts de vosaltres, Punsola serà una descoberta. El 2013, en motiu del centenari del seu naixement, a Mataró s’organitzaren un seguit d’actes. Publicarem alguns dels seus poemes en el curs d’aquest any. Serà el nostre modest homenatge.

Punsola, un poeta que traspassa fronteres

Opuscle

El motiu de la meva elecció de traduir a l’àrab aquest petit recull de les poesies del poeta Josep Punsola Vallespí, -l’espai de la publicació no permet que sigui més ampli- és la indubtable vàlua literària de la seva poesia. En els seus versos destaca un acurat llenguatge i la creació d’unes imatges poètiques en les que la natura i pensament combinen de manera única, i que ens parlen de la vida i manera de ser de Josep Punsola. Per tot això la seva obra mereix ser difosa. La seva poesia ens permet també de trobar-hi pensaments i valors comuns als expressats per molts literats i poetes del món de la cultura àrab, fet que ens agermana i incita a que la seva obra pugui ser coneguda per aquesta cultura, aparentment allunyada però en realitat propera.

Uns i altres som pobles que hem viscut i vivim l’emigració, fenòmen tan evident avui dia. Ja sigui motivada per buscar millors mitjans de vida i alliberar-se de la pobresa com d’allunyar-se de la violència i de la guerra per poder arribar a noves terres d’acolliment. Però fer-ho no fa desaparèixer la nostalgia a la mare pàtria d’origen, sentiment que també va viure i expressar Punsola en la poesia dirigida a la seva germana des del camp de concentració de Sept-Fonts el març del 1939.

Germana, aquests camins de França
Que lluny són del meu camí:
../..
Ara enyoro el port segur
Que allí en la pàtria llunyana,
S’ha quedat sense mi, amb tu.

Com es ben conegut, l’amor a la natura fou importantíssim en la vida i obra de Punsola, que practicà l’excursionisme intensament fins el darrer dia de la seva vida; he traduït poemes meravellosament descriptius del paissatge com «Rupit», o «Santa Fe» en els quals la natura, interrogants i pensament es barregen magistralment, i «La núvia blanca» poema on la natura esdevé quasi un màgic conte ple de tendresa.

L’amor a la natura també es manifesta en poetes de llengua àrab de les llunyanes èpoques i a títol d’exemple, entre molts altres literats recordarem a Ibn Jafaya (Alcira, València 1058/1138) que és conegut com el «poeta de la natura» i també de la mort, i més actualment l’egipci Ahmed Shawaqui (1868/1932) particularment amb el seu famós poema: «La primavera i la vall del Nil». Tampoc podem oblidar en aquest tema al libanès Gibran Falil Gibran (1883/1931) on en alguna de les seves poesies també descriu la natura.

El cant a la vida i de manera especial a la mort és un altre tema que agermana la poesia de Punsola amb els poetes de llengua àrab. Recordarem l’excel·lent poetessa Al Jansa, nascuda a Nejd el 575 d C, que amb la seva trista experiència per la mort de quatre fills i dos germans a la guerra, expressa el seu sentiment en poemes que fins l’actulitat han marcat el prototip de l’elegia, gènere que és àmpliament cultivat en la poesia àrab.

També cal esmentar el poeta Abu-l-Ala’Al Ma’aari (Ma’arra an Nu’man, 973/1058), considerats els seus poemes el cim de la perfecció del llenguatge poètic tal com es manifesta en la coneguda elegia dedicada al seu amic alfaquí Abu Hamzam al Tanuji, composta de 64 versos i que es titula «La vida és tota una fatiga» on sobrepassa l’expressió del sofriment i la lloança al difunt per endinsar-se a la meditació filosòfica.

Més modernament, el poeta libanès Ilya Abu Madi (1889/1957) és recordat per tractar el tema de la mort des d’una visió més metafísica que l’expressió d’un sentiment.

Els versos de Punsola respecte al tema de la vida i, molt particularment, de la mort, tenen un ampli camp de llenguatge i expressió, ja siguin nascuts de la seva experiència davant la mort d’un ésser estimat o de la meditació sobre aquest tema. De forma molt singular Punsola en diversos poemes ens dóna imatges que sorprenentment són premonicions de la seva curta vida terrenal.

Em podria estendre molt parlant d’aquest tema en la poesia de Punsola però el límit d’aquest escrit no ho permet. A títol d’exemple en aquest recull traduiré el poema «La gota sàvia», meravellosa composició, que ens porta a la meditació de la mort com el retorn a la terra per ser nova font de vida.

La poesia «Tricord tardorenc», amb sonores imatges poètiques o elaboradíssma composició, també és un altre exemple de la unió natura/pensament. I per concloure aquest apart un dels seus poemes més coneguts: «La mort», breu poesia on culmina la visió moltes vegades serena de Punsola davant el fet de morir.

L‘estimació a l’ésser humà expressada amb el sentiment de l’amistat és també un tema abundantíssim en la poesia de Punsola, reflexa la seva fina sensibilitat i el seu noble caràcter.

A la poesia àrab, el sentit de l’amistat, el compartir entre amics més o menys intel·lectuals vetllades poètiques i lloar o pensar en l’amic és en moltes ocasions un fet força habitual; citarem a Mijael Noima i a Jalil Gibran Jalil poeta al qual l’amistat el porta a reflexionar en ocasions sobre el sentit de la humanitat.

Punsola mostra en la seva obra poètica que viu el sentit de l’amistat constantment. Són molts els exemples de les poesies dedicades als amics, ja sigui en el reord o per diferents fets de la seva vida: casament, naixement de fills, lloança per èxits assolits en la seva obra, etc. En aquest opuscle s’inclouen poesies en tal sentit com: «Marta xica i mar gran», «Confidències del tinter» o «Carrollet».

Per concloure aquest tema destacaré la seva poesia dedicada al seu amic el músic Elisard Sala «Amistat, bandera blanca», bandera blanca de flors d’ametller, l’amistat símbol d’alegria, consol i pau per sobre els infortunis de la vida. Punsola amb aquest poema ens dóna un esplèndid missatge de la virtut de l’amistat.

L’amor a la que serà la seva esposa Arcàdia, el poeta l’expressa amb múltiples versos que destaquen per l’expressió de la seva tendresa, admiració, fidelitat i tranquil·litat que ha trobat amb la companya estimada. Per il·lustrar breument aquests aspectes he traduït «El teu nom» i «Et diré un dia».

Per concloure aquest petit recull de les magnífiques poesies de Josep Punsola acabaré amb el poema dedicat al seu fill «A Manuel». Amb mínimes però precises paraules expressa la immensa joia d’aquell moment: el poeta renúncia a la paraula, emmudeix:

Poema?
Ni mot.
El fill
l’és tot!

Elias Khoury Nafouj

Fotografia de Josep Punsola i la seva esposa, Arcàdia

Fotografia de Josep Punsola i la seva esposa, Arcàdia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *