Nº 8 / Octubre 2.014 – Catalans a Crimea – Jordi Guixé

Catalans a Crimea

El tretze de març de 1943 -ara ha fet 71 anys- un escamot de paracaigudistes catalans van ser morts a Shúbino -península de Crimea- a mans de les tropes nazis. Miquel Boixó, Josep Fusimanya, Pere Panchamé, Joan Armenteros, Joan Pons, Josep Peral i José Luís Vara, amb dos soldats més, van morir en una acció de combat comandada pel banyolí Miquel Boixó. Boixó i els seus altres companys eren militars de la República que havien lluitat al front d’Aragó i a l’Ebre. Per a ells la lluita no acabà el primer d’abril amb la derrota del Govern en mans dels franquistes i decidiren anar a combatre l’enemic nazi com a voluntaris al front rus. Després d’una petita estada en camps francesos, decidiren anar a una escola de formació militar a Frunze. Boixó s’incorporà -igual que d’altres catalans com Ramon Soliva i Sebastià Piera- com a combatents de l’exèrcit soviètic per accions guerrilleres d’elit. Boixó arribà a ser Major i el seu nom de guerra fou Guiorgui Bobrov.

Aquell mes de març, l’escamot català es llançà sobre les planes de Crimea, entre l’estació de Vladislavosk i Shúbino, però ràpidament foren detectats i encerclats per un nombre major de soldats alemanys. En cap moment contemplaren la rendició i aviat foren tots eliminats per les tropes nazis. Els cossos van ser enterrats allí mateix en una fossa comuna. Tal i com explica Jordi Galofré a la Revista de Girona (numero 216 de 2003), l’estrany motiu d’aquesta operació encara amaga algunes ombres. Les dues versions es debaten entre l’error del pilot, o bé una planificada traïció, tanmateix gens estranya dins la cruel rereguarda estalinista. Tant si van ser traïts per un doble espia rus o bé, si fou un error humà, aquests catalans caiguts un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial van ser honorats com herois de guerra contra el nazisme.

Boixó rebé el 1977 la medalla pòstuma dels Partisans de Crimea. I des del 1966 a Shúbino hi ha un monument memorial sobre la seva fossa comuna, on hi consten els noms i on cada nou de maig han estat durant molts anys homenatjats per les autoritats -primer soviètiques i després ucraïneses-. Malgrat sigui un episodi desconegut i oblidat per nosaltres, aquests homes formen part de la memòria resistent europea i, sense cap dubte de la nostra memòria col·lectiva.

Fa pocs anys el seu fill, Jordi Boixó, em va contactar explicant-me la història del seu pare, que ja me l’havia avançant el recent desaparegut amic Sebastià Piera (Soci del Cercle Català). En Jordi Boixó, quan va veure que l’Estat espanyol havia demanat la repatriació dels cossos dels soldats que van lluitar al costat dels nazis en la División Azul i també una mica esperonat pel moviment associatiu que havia començat a Espanya sobre l’obertura de fosses comunes, es va plantejar també recuperar el cos del seu pare per portar-lo a un nínxol familiar.

Però Boixó fill va canviar d’opinió en viure una experiència personal inèdita. L’any 2005, Boixó fou convidat amb una petita delegació a Crimea. Davant de la petita delegació de familiars i amics, les autoritats els van rebre amb una desfilada militar i els honors memorials de fill de combatent antifeixista al peu d’un monument erigit en la memòria del seu pare i dels altres catalans. El conseller d’afers exteriors ucraïnès i el governador de Crimea també hi eren presents. Jordi Boixó va comprendre que el seu pare descansava en un lloc públic de memòria, que era reconegut i dignificat i que el millor homenatge que li podia fer era deixar-lo allí, tot i la distància. Boixó es va adonar que la privacitat i el dol del cementiri familiar d’alguna manera esborrava el record col•lectiu de la lluita permanent i en vida del seu pare. Una lluita i un llegat tant intens mereixia un reconeixement i un espai que podia perpetuar-se en el temps i per les noves generacions.

L’actitud d’aquests familiars que no interposaren els óssos al coneixement històric i a la dignificació pública, ens pot il•luminar de com abordar alguns casos de fosses i enterraments irregulars existents a tants d’altres indrets i a casa nostra que encara avui estan pendents d’identificar, documentar i, sobre tot, dignificar. Un d’aquests espais, que ens és ignorat però que bé es mereix una acció d’homenatge per aquells catalans caiguts penso que hauria de ser Shúbino.

Esperem que l’actual conflicte territorial i identitari a Crimea, davant ensulsiades imperialistes russes, deixin descansar en pau aquests lluitadors catalans que allí reposen. Són símbol d’un passat que no cal oblidar però que sempre ens sap alliçonar de com n’és de sensible la nostra memòria, i com aquesta ens ajuda a reflexionar sobre els valors del present i la complexitat i la perplexitat dels fets que passen a la nostra Europa actual i que ni són tant lluny de casa, ni tant distants en el temps.

Jordi Guixé (Historiador)

Nota del Cercle Català.

Poc després de finalitzada la guerra, l’esposa d’en Boixó, Francesca Sarquellas i el seu fill vingueren cap a França amb l’esperança de poder tornar aviat a Catalunya. Residien a Marsella. La Francesca feu part del Consell Directiu del Cercle, era una de les actrius del Grup Teatral dirigit per en Josep Codina i, al mateix temps, una animadora de la colla sardanista. Les dificultats per tal de regularitzar la seva situació de documentació en front de les autoritats franceses els portà a retornar, malgrat la seva repulsió, a la Catalunya esclavitzada pels franquistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *