Nº 9 / Novembre 2.014 – La Guerra Gran (Notes) – Josep Donjó.

En Josep Donjó, fill de l’Escala i que en el curs d’una colla d’anys fou Secretari del Cercle Català, poc abans de retornar a Catalunya ens deixà un munt de documents personals. Fa poc, ordenant-los, hem trobat aquestes notes que fan referència a la solidaritat del poble de Catalunya amb el poble francès en el curs de la primera Guerra Mundial. En Donjó era mestre de la República. Autodidacta, militant anarquista en la seva joventut, evolucionà cap a posicions nacionalistes entroncades amb una forta càrrega social. Avui seria un ecosocialista.

La Guerra Gran (Notes)

A l’acció militant dels voluntaris catalans que en la Gran Guerra del 1914/1918, barrejaren llur contribució de sang a la dels seus germans d’armes, els «poilus» francesos, hi fa complement la no menys militant dels catalans a Catalunya mateix.

És sabut que, malgrat la declaració de neutralitat oficial d’Espanya, en aquells moments àlgids de la història del poble francès, de fet, les simpaties de les autoritats espanyoles, obeint a la voluntat de la Monarquia, s’inclinaven del costat d’Alemanya. La mateixa neutralitat els hi feia nosa, doncs que els hi era dictada per l’actituit protestatària de la majoria de la població, alertada pel més sa i despert de l’opinió pública. En l’actitud de la condescendència oficial, hi trobaven l’argument favorable els submarins germànics que per dur a bon terme les seves criminals proeses, es proveien de carburant de contraban en la mateixa costa espanyola, els hi eren ascessibles les seves razzies de mort per la Mediterrània torpedinant vaixells mercants a les envistes de les illes Escombreres, a la mateixa entrada de Cartagena., cap d’un dels tres Departaments Marítims i base naval espanyola, o davant del mateix cap de Bagur, a la costa gironina. Els racons tranquils de la costa els hi servien de refugi a la nit, quan no en ple dia als mateixos ports espanyols, com aquell submarí alemany que entrà a la base naval de Cartagena en un moment de dificultat i, que un cop fetes les reparacions que necessitava i el degut aprovisionament, s’escapà a la barba dels qui tenien la missió de guardar-lo. Quan la derrota es feu imminent, cap on feien cap els submarins alemanys, allunyats de les seves bases i obligats a abandonar el combat? Cap als ports espanyols que els hi eren segurs. L’autor d’aquestes ratlles ha ajudat a guardar, quan es trobava fent el servei militar a la marina espanyola, el submarí que s’internà a Santander i el que entrà pels seus propis medis a Barcelona, amarrant-se a la Porta de la Pau, com si fos una vella coneixença; a més d’haver participat a vigilar el que fugí de Cartagena abans esmentat.

Un cop i un altre, els catalans, sigui per la premsa, sigui per octavetes, sigui acudint a les manifestacions, s’aixecaven en protesta i denunciaven davant de l’opinió aquest estat de fet, que feria els sentiments favorables a la lluita de la nació francesa. En el curs de totes aquestes accions de l’opinió pública catalana, dirigides contra aquells que haurien volgut l’esclafament de França, va haver-ni algun episodi veritablement dràmatic. Potser el més destacat de tots és el referent al propi cap de la policia barcelonina, Bravo Portillo, denunciat pels diaris com un vulgar i notori agent de l’espionatge alemany, amb documents fotocopiats. Portillo s’havia jurat acabar amb aquells que tan hàbilment havien pogut penetrar el seu secret. Dirigí personalment la repressió, fent un policia més, fins que fou mort a trets per un patriota català, en el moment en que es proposava detenir-lo al seu domicili.

Hem fet referència a les manifestacions públiques dels catalans. Qui conegui Barcelona sap, que entre la Gran Via Laietana i les Rambles, corre la línia perpendicular traçada pel carrer Princesa, amb el de Ferran, separats per l’aixamplament de la Plaça Sant Jaume. Aquest sector podríem dir que constituïa el reducte fortificat dels patriotes catalans. Era aquí on es formaven les concentracions. Cantant cants patriòtics i llençants crits de simpatia a favor de França, els manifestants baixaven pel carrer Princesa a la Plaça de Sant Jaume i pel carrer Ferran, desembocaven a Les Rambles amunt fins a Canaletes. On no podien arribar mai, sense haver xocat amb la càrrega dels Guàrdies de Seguretat a cavall, amb el sabre desenbeinat i es llençaven sense miraments a dispersar als manifestants. He vist caure davant de Canaletes, ferit greument d’un cop de sabre al cap, el qui més tard , quan la República, fou elegit diputat al Parlament Català (J.B.) D’altres eren detinguts. Llavors començava el torn de nit de les Cases de Socors i de les Comissaries, pels companys que s’havien salvat, per conèixer l’estat dels ferits o per interessar-se per la llibertat dels detinguts. La salvatgeria amb que eren fetes les càrregues de les forces represives era degut a que les autoritats favorables al germanisme, presentaven als manifestants com a agents del separatisme català, tractant així de transformar el significat del moviment d’opinió favorable a França, en una questió de política interna. Però a la següent manifestació, hi eren presents els ferits i els lliberats de poc. Baixaven novament el carrer de la Princesa, la Plaça Sant Jaume, el carrer Ferran, amb cants patriòtics als llavis, per potser fer-se obrir de nou el cap d’un cop de sabre per les forces de Seguretat, al pujar Rambla amunt, abans d’arribar a Canaletes. És cert que els catalans patriotes identificaven el triomf de França amb les seves pròpies llibertats i aquest ideal els hi donava tremp i fermesa per la continuació del combat. Com molt bé es pot deduïr, la intensitat i la freqüència de les manifestacions augmentaven a mesura que es veia el fi de la lluita victoriosa de França, per les repercussions que aquesta victòria havia de portar per les llibertats de Catalunya.

Al costat d’aquestes accions espectaculars de la simpatia dels catalans per França, que tenen lloc principalment a les grans ciutats, en particular a Barcelona, n’hi ha d’altres que, pel fet de ser menys vistoses, més apagades, més ocultes i ignorades, no deixen d’ésser tan eficaces. Quan un país es troba afrontat a un combat pe la seva existència, com l’afrontava llavors França, no són pas les privacions que manquen a la població civil de la reraguarda: als vells, dones, infants…No pretenc destacar a aquest propòsit el treballar dels obrers a la indústria catalana, posant en marxa la maquinaria a fi de suministrar i fabricar el que feia falta a l’exèrcit francès; bé que en aquest aspecte podríem dir honradament que encara que l’obrer català hi trobava el seu compte en el treball, feia aquest de bon grat, puix tenia la consciència que treballava per a la població francesa, puix per ell, França era el símbol permanent de la llibertat dels pobles, la mare que acollia en el seu si als refugiats i oprimits de tot arreu. Volem referir-nos a accions més humils,  a les mai posades de relleu, dels francs pescadors de la costa catalana ratllant amb França. Aquests acudiren, en la mesura que podien, a socòrrer a la població francesa, fins a cert punt desemparada per la guerra. Per aquests pescadors, brusques molts d’ells, però nobles i oberts, no hi havia Pirineus, si els contactes eren estrets amb la població francesa en temps normal, amb més motiu ho havien de ser amb l’adversitat, malgrat l’aparell duaner que s’hi oposava. Qui hauria pogut pensar que al tombant de la nit lliscaven de cop i volta cap al mar un, dos, tres o més llaguts de pescadors, fent semblant d’anar a la pesca, però carregats de sacs de sucre, arròs, mongetes, cigrons o altres articles, els més urgents, que feien ruta cap a Banyuls, Cotlliure, o Port-Vendres malgrat la vigilància amb que els carrabiners guardaven platges i fronteres. Això fou possible, perquè era tota la població qui ho volia, perquè se sentia solidària del poble francès, perquè estava identificada amb la lluita que sostenia el seu exèrcit contra l’invasor, cosa que aguditzava al màxim el sentiment d’ajuda a la població civil veïna. Jo he pogut presenciar el cas d’un poble de la costa catalana en el curs de la guerra del 14/18 de tota una població de pescadors fent-se complices d’un d’aquests carregaments, distraient la vigilància dels carrabiners, emportant-s’els a veure un traguet, mentre els altres feien el seu fet.

Exemples semblants d’ajuda i solidaritat humana dels catalans envers la població francesa necessitada, els trobaríem en abundància si examinéssim també el comportament dels pobles de la muntanya catalana prop de França. Per a ells, tampoc hi havia Pirineus i amb un sac de menjar a les costelles, pels corriols sols per ells coneguts, sabien burlar l’estreta vigilància dels carrabiners, per apaivagar la gana d’un nen francès. No insisteixo, penso que és suficient el que porto dit per treure’n una conclusió. Però no seré pas jo que la faci. Això correspon a qui de dret pertoca. Només afegiré això: Que també són totes aquestes accions, a voltes ben insignificants en apariència, les que ajuden a un poble donat a guanyar una guerra, que també són totes aquestes correntades de simpatia activa d’un poble per un altre, espectaculars o anònimes, que l’ajuden a rebutjar una invasió, a protegir la seva independència, a salvaguardar la seva llibertat. Llavors si som lògics…

Josep Donjó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *