Nº 10 / Desembre 2.014 – Josep Sebastià Pons – Albert Manent.

 

Josep Sebastià Pons

(1886/1962)

Després del tractat dels Pirineus, la repressió francesa contra la llengua i la cultura catalanes fou implacable. Aquesta ofensiva, duta científicament, les feu retrocedir i al segle XIX no hi va haver ja grans conreadors de la literatura catalana a la que avui anomenem Catalunya del Nord.

No obstant això, al segle passat la represa literària, que continua, tingué una figura senyera: Josep Sebastià Pons, nat el 5 de novembre del 1886 a Illa del Riberal i mort a la mateixa vila el 1962. Pons es donà a conèixer amb el llibre de poemes Roses i Xiprers (1911), que meresqué comentaris elogiosos, entre altres, de Xènius i de Josep Carner. Educat a la francesa i parlant aquesta llengua en família, Pons va aprendre el català llegint un llibre del segle XVII sobre Núria i a través de les contalles que li explicava una fidel serventa. Va descobrir aleshores el valor d’una llengua que considerà també pròpia i que el seu conreu literari era una realitat. Ben aviat, i ja amb el segon llibre de poesia, El bon pedrís (1919), s’anà afermant com una figura de la poesia catalana moderna. Tanmateix la seva consagració fou amb Canta perdiu (1925) -abans havia publicat L’estel de l’escamot (1921) – i el ressó que anava tenint la seva obra a la premsa catalana era creixent. Manuel de Montoliu i Domènech Guansé foren els més assidus comentaristes de les obres ponsianes i Tomàs Garcés, ultra glossar periòdicament la figura i l’obra del poeta del Rosselló, fou el seu introductor a Catalunya i el seu gran amic i confident.

Paral·lelament a l’obra lírica, Pons, que professà a Gueret i Montpeller, fou catedràtic de literatura castellana a Tolosa del Llenguadoc. L’aire i la fulla (1930) fou el seu darrer llibre poètic abans de la guerra civil. Durant aquesta es publicà a París Cantilena (1937), potser la seva obra essencial que resum les virtuts i les petites meravelles del seu món, ancorat a la natura, girat vers una tradició viva i no fòssil, que donava vida als camperols gairebé oblidats, a les bestioles i a les petites coses. Durant els anys vint publicà també un teatre poètic i popular, en vers o en prosa: La font de l’Albera (1922), Amor de Pardal (1923) i El singlar (1930) i, més tard, El misteri de Sant Pere Urseol (1967). Com a erudit reeixí amb una obra plena de novetats, que segons Nicolau d’Olwer, ens descobria que la renaixença catalana no començava al segle XIX, sinó el XVIII i al Rosselló: La Littératura catalane en Roussillon au XVIIè et au XVIIIe siècle (1929). Hi estudià els goigs, el teatre popular, els tractats de mística, etc. que conservaren la vitalitat escrita de la llengua en aquella època.

Després de la guerra civil, el prestigi de Pons a Barcelona va augmentar i, per exemple, Carles Riba, situà Cantinela «entre allò que hi hagi de més pur en la moderna lírica catalana». Pons encara publicà Conversa (1950) i, pòstumament, Cambra d’hivern (1966). Poeta original, amb una senzillesa elaborada sense barroquisme, hi trobaríem la tènue petjada de Virgili, Ronsard i Maragall. Pons influí i tingué molta relació amb els poetes occitans que el consideren encara un mestre.

Curiosament publicà en francès, un llibre de records Concert d’été (1950) i en català -bé que l’original és en francès- memòries de la infantesa, L’Ocell tranquil (1977).

La figura de Josep Sebastià Pons, bé que no massa coneguda del gran públic, no ha deixat de créixer i de situar-se entre els cinc o sis grans poetes catalans moderns.

Albert Manent
Nadala de la Fundació Jaume I (Any XX – 1986)

 

La neu que s’adorm

La neu que dorm a l’ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir
del vent geliu l’amor naixia.

Vora el molí de vent per sempre obert
la branca de l’oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s‘engruna en palets la torrentada.

I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria.
Seguint la vinya freda i l’alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.

Josep Sebastià Pons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *