Nº 2 / Febrer 2.015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Vallirana 1.936/1.939 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Vallirana 1.936/1.939

Un fet que es vol silenciar i sobre el qual cal insistir contínuament, és que a Vallirana, malgrat el trasbals que comportà la commoció revolucionària del juliol del 1936, el Comité creat a l’entorn d’aquest fets s’esforçà, i més d’una vegada amb perill de la vida dels seus components, que al poble no es cometés cap malifeta de sang. Fou el Comitè qui protegí la possibilitat de que les monges del convent poguéssin amagar-se en llocs segurs, i feu els ulls grossos amb el capellà que, cal dir-ho, era un sant home. L’únic mort del poble, a causa de la contesa, ho fou a Barcelona, però al marge de tota responsabilitat de la gent de Vallirana.

Els primers dies del conflicte, els generals rebels de Saragossa, assassinaven al noi gran del Marc de la Placeta que feia el servei militar a la capital aragonesa. Les seves conviccions nacionalistes i d’esquerra, segurament eren conegudes dels oficials de la caserna on feia el servei militar.

Era a les acaballes de la guerra. No feia gaire que en Josep Borràs, el noi gran de can Peret Xola, havia mort entre terribles sofriments a l’hospital militar de Vilafranca del Penedès, el cos desfet per la metralla de l’artilleria franquista. Amb el seu germà, en Joan, érem força amics. Quan el vaig trobar pel carrer, silenciosament ens abraçarem. Sense dir res. Tots dos teníem els ulls plens de llàgrimes.

Dies després, el noi petit de Can Ràfols, que havia pogut deixar la seva unitat militar de les tropes de la República, entrava esgotat i delerós a Vallirana. Tornava a casa buscant la salvació.

L’artilleria i l’aviació dels “nacionals” continuava bombardejant les carreteres. No feia diferència entre els civils i els militars. A l’entrar a Vallirana, prop del pont de la Llibra, un bombardeig més fort que els altres, el sorprengué. Mirà de protegir-se prop dels marges del pont. Un bloc de pedra, esberlat per les bombes, li aixafà el cap.

En Ramon Cunilleras, el noi mitjà de can Butxaques, havia passat per Vallirana, dies abans, al cap d’una unitat militar. Era capità de la República. Intel, ligent, abnegat, havia estat un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya. A l’incorporar-se a l’exèrcit, poc a poc pujà els graons de responsabilitat. Ens havíem trobat a Roses del Llobregat (Sant Feliu), en els locals de can Falguera, on hi havia la direcció Comarcal del PSU; quan tot just sortia de l’Escola Militar en la qual, després d’uns ràpids estudis, havia obtingut la graduació de capità. Prop de l’Ordal, fou fet presoner i afusellat tot seguit. Les ordres “humanitàries” dels nous conqueridors deixaven ben clar que calia afusellar els oficials de l’Exèrcit de la República partint dels capitans. Un soldat català del Requeté de Nostra Senyora de Monserrat, de les forces que ocuparen el poble, al passar per Vallirana, trobà casualment a l’Angèlica Marsell. Li demanà que avisessin la família. I li confirmà que l’havien afusellat pel fet de ser capità.

En Pere Farreres, que havia tornat dels fronts de combat greument malalt, es moria lentament a casa seva…

Prop de 30 homes i joves de Vallirana, degut a l’aixecament dels generals feixistes, havien perdut la vida en els diferents fronts de combat. Han calgut deu anys (1989-1999) de precs i demandes, de cartes escrites a l’Ajuntament i de peticions de molts amics de Vallirana per tal de que, finalment, al Parc Central hi hagin posat la placa que fou oferta al poble i que recorda la memòria d’aquells que foren víctimes d’una guerra que no havien volgut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *