Nº 2 / Febrer 2.015 – Desmemoriats? – Francesc Panyella i Farreras.

 

Desmemoriats?

Desmemoriats? Potser sí. Anem a veure. Si féssim una anàlisis del resultats de la consulta del 9 de novembre i agafem els NO, això ens donaria que hi hagut més de 100.000 catalans que han optat per aquesta sortida. Es a dir, que les coses quedin tal com estan, sense tocar-hi res. No cal fer soroll. No fos cas que prenguéssim mal. Entre altres intencions, potser no tan lloables.

No us sembla que hem viscut 23 anys conformant-nos amb aquest estat de coses? Sobre tot no moure gaire l’aire i que els remolins no ens emportessin. Peix al cove. Pactes amb els uns i amb els altres a nivell d’estat. És a dir amb el PSOE, al començament, i després amb el Partido Popular. Pactes puntuals i ocasionals que no transformaven res del que hi havia. Una constitució cada dia més anacrònica, amb un rei com herència del que ens deixava el franquisme, constitució feta sota la vigilància dels sabres i la preponderància de les forces més reaccionaries de l‘estat. Una monarquia cada dia més desprestigiada. Un estatut, que a mesura que passava el temps, era clar que se’ns feia més estret i difícil de portar.

Tothom té clar que la revulsió del poble català, que ha anat creixent més amplament en front de les reaccions de l’Estat, arrenca de la decisió del Tribunal Constitucional. Aquesta decisió té data del 2010. Però, no va passar res abans?

Cal recordar que el nou Estatut objecte de la decisió del Tribunal Constitucional, votat per una gran majoria de catalans, ratificat (amb modificacions) pel Parlament de l’Estat i referendat pel Rei, fou elaborat sota la presidència d’en Pasqual Maragall. Per dir-ho més clar. Per la majoria del tripartit al Parlament de Catalunya. No caldria preguntar-se perquè això no és feu abans? Cal recordar també, que des de posicions completament oposades hi hagueren dues opcions negatives. El PP i ERC.

Sovint, llegint les opinions que s’emeten des d’Internet, dels articles de periodistes en mal de notorietat, en predicadors que tot ho saben, hom té la impressió que alguns fan una revolució tots els matins quan s‘aixequen o a les nits en moments d‘insomni. I reparteixen criteris i opinions a dojo. Medalles i desqualificacions. Malament si no penses com ells.

Catalunya és plural. I cal respectar el pluralisme. I cal respectar els plantejaments d’idees i solucions que s’enfoquen des de diferents opcions i des del lloc que s’ocupa a la societat i dels interessos que es volen defensar.

No hi ha una idea única, ni solucions miracle. Si volem una Catalunya nova, lliure i sobirana, no més cal fer una ullada a totes aquelles nacions que ens envolten i que, unes més tard, les altres més aviat, avui són independents. En aquests llocs es donen totes les condicions de nacions democràtiques. La pluralitat de criteris. I ha de ser partint d’aquest concepte de nació normal, plural, que hem de trobar plegats, la força de pronunciar-nos per la sortida que aspirem que sigui majoritària. I això ho podem aconseguir sense necessitat de fer un conglomerat que no seria ni carn ni peix, ni dretes ni esquerres.

Cal que en plena llibertat, el poble de Catalunya opti pels camins a seguir. O és que ens fa por  la diversitat d’opinions, de criteris i d’idees? En una Catalunya lliure no hi té cabuda el pensament únic. I encara menys l’home providencial.

La llibertat, la democràcia, la justícia social, tenen necessitat de pluralisme. I de tots i cada un de nosaltres. I una cosa no va sense l’altra.

Francesc Panyella i Farreras

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *