Nº 3 – Març 2015 – SUPLEMENT – Retalls d’Història (1933-1953), Olesa de Montserrat 1.939 – Francesc Panyella i Farreras.

 

Retalls d’Història (1933-1953)

Olesa de Montserrat 1.939

Fragments extrets de La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953 de Josep M. Solé i Sabaté. Edicions 62 (1985).

pp. 278-281.
Sobre com va anar l'”ocupació” a Olesa una vegada els franquistes havien entrat a Barcelona, reprodueixo el testimoniatge que presenta Joan Llarch a La tràgica mort de Companys, Editorial Bruguera, Barcelona, 1979, pp. 16 a 18.
… dades de Manuel Prado Chao, la Corunya (per carta):
“Vaig fer vint anys quan era prop de Barcelona. Avançàvem a marxes forçades des de Tarragona (…) Vint-i-quatre hores més tard (dia 27 de gener) vam sortir cap a Collbató. Vam prosseguir cap a Monistrol de Montserrat, Castellví del Vilar (sic) i Esparraguera. Era diumenge. Vam arribar a Olesa i ens allotjàrem en un Grup Escolar. Als pobles anteriors a Olesa tot havia transcorregut sense cap novetat. No obstant això, al cap de pocs dies de la nostra arribada, el barber -que ignoro si actualment encara és viu- va haver de tallar els cabells a dones que tenien entre 16 i 26 anys. El pobre barber estava tan afectat per la feina que li obligaven a fer que gairebé no menjava. Les llàgrimes li rodolaven cara avall, com si el castigat fos ell. Les dones patien aquesta humiliació per mor de les denúncies en les quals havien estat acusades d’ésser roges”.
“Passats tres dies, una nit quan dormíem tranquil·lament, la imaginària acompanyat d’un sergent va desperetar quinze de nosaltres. L’hora era tan intempestiva que el fet ens provocà estranyesa. Vam demanar si havia ordre d’abandonar el poble. El sergent ens digué: “No, nois. Hem de conduir dotze presos a la presó Model de Barcelona.”
“Ens vestírem immediatament. Després de passar revista d’armes, formats i en marxa, ens portaren en un lloc situat molt a prop del Casino d’Olesa, que llavors deien que era la presó.”
“Reuniren els dotze presos, els quals també havien rebut la notícia que havien de ser traslladats a la presó de Barcelona. Era ja de matinada i tot es veia molt clar. A mi em va estranyar molt que no hi hagués cap cotxe a punt per a traslladar-los fins a Barcelona. Crec que als meus companys també els va estranyar. Vam reprendre la marxa i vam passar pel davant del Grup Escolar, camí del pont que havia estat volat. Em vaig tranquilitzar perquè vaig advertir que pel pont destruït no podien passar cotxes. Vaig alliberar-me de la meva anterior inquietud. Vam arribar a la carretera, prop dEsparraguera. En aquell punt tampoc no hi havia cap camió ni cap altre mitjà de transport. Llavors ens vam escamar. Tot seguit, en veure un camí veïnal a l’esquerra i uns dos-cents metres més enllà uns xiprers, ens vam convèncer de la tràgica realitat.”
“Començàrem a sentir les protestes dels presos i els sorolls de llurs budells, en adonar-se d’allò que era imminent. Vam haver de maldar per portar-los fins a la paret del cementiri. Jo estava ben esgarrifat i ho devien estar també els meus companys, que eren joves com jo. Que havien fet quinze mesos de guerra i que havien sobreviscut a una batalla tan atroç com fou la de l’Ebre. Finalment hi arribàrem. Els presos foren repartits en dos grups; a l’un hi havia sis homes i a l’altre quatre homes i dues dones. La més gran em penso que no tenia més de trenta anys.”
“Després de l’execució varen quedar tots dotze estesos. Nosaltres vam tornar al nostre aquarterament. Tres hores més tard ens ordenaven de tornar a formar. Faltaven tres dels homes que havíen estat afusellats a la tàpia del cementiri.”
“Va sortir una secció per fer una descoberta. Ràdio Macuto tornà a funcionar. Va córrer la veu que dos dels afusellats eren a la vora del cementiri. Allà els van trobar morts. Hi havien arribat arrossegant-se fins a desagnar-se per complet. En faltava un, però més tard fou capturat en una masia junt amb els dos homes que l’havien acollit.”
“Ja n’eren tres més, o més ben dit, dos, ja que els últims també foren afusellats al mateix cementiri d’Olesa.”
“Amb l’ajut dels meus companys em va tocar d’enterrar-los.”
“Aquest cas afectà profundament la meva vida. Ho juro, que sempre que sento uns budells que es regiren veig aquells dissortats.”
“Un dels tres últims, abans que no el matessin, em volia lliurar un rellotge prerquè el donés a la seva família. No el vaig voler. Li vaig aconsellar que el lliurés al capellà.”
“Aquest és un record molt amarg de l’estada al 21 Batalló de Saragossa que, aquells dies, en substitució del comandant que estava de permís, comandava el capità Mariano Pérez.
Mai no he oblidat el poble d’Olesa de Montserrat”

pp. 530-535.
Relació dels afusellats en el curs del mes d’abril de 1939: Lleida: 6, Tarragona: 46, Barcelona: 67, Girona: 29. Total d’afusellats a Catalunya el mes d’abril del 1939 = 146 persones.

pp. 547, 548, 566, 568, 576 i 578.
Detinguts morts a les presons catalanes per causes diverses (en general pels maltractaments i tortures) el mes d’abril del mateix any: 14.

Francesc Panyella i Farreras

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *