Nº 4 / Abril 2.015 – Alabajos canta Estellés.

 

Alabajos recita Estellés

AlabajosFL’Universitat d’Ais de Provença aculhiá a l’Ostau de Provença l’espectacle de Pau Alabajos consacrat a poèmas de la Fresca dau país Valencian de Vicent Andrés Estellés. Un recitau intimista, coma o declarava lo libreton quo nos èra porgit, per se ramentar un deis escrivans valencians mai grands dau sègle XX. Vaquí un dei poèmas:

A la meua dona
 
Tu, que m’has vist aplicat als papers,
et deixe aquest grapat de manuscrits.
 
Mai no he patit, entre pressa i afanys.
com ara, en fer el mural del meu poble,
mentre al carrer, a la platja, em cridava,
amablement, la vida, la catàstrofe.
 
Et deixe això i aquest grapat de pedres.
 
Potser serà el meu llibre darrer.
 
Tan sols per ella vivia i alenava.
 
M’han reportat alegries petites
i dols molt greus: a tu t’ho deixe tot.
 
He intentat, amb la lletra petita,
el brusc mosaic del patiment d’un poble
que, vigilant, espera l’alegria.
 
No és testament, car els meus morts no testen.
 
És manament i és, potser, testimoni.
 
Amb tot, farà el que estimes de tot.
 
Ran de la mar, aquesta mar terrible
que ha acompanyat el meu afer, un jorn
el cremarà i espargirà la cendra
damunt la mar com un cadáver dolç:
et quedará, sols, un pessic de cendra
i jo seré content sota la terra:
es refará el mural, amb la carn nostra,
de carn, de punys, corbelles i banderes.
 
Adèu, amor, Isabel. L’endemà
et sorprendrà recitant unes síl·labes.
 
T’estime molt i agraesc la companya
que en tu he trobat en hores de combat.

A ma frema
 
Tu, que m’has vist aplicat sus lei papiers
te laissi aquela ponhada de manuscrits.
 
Jamai ai sofrit dins leis urgéncias e la pena,
coma, en fasent la fresca de mon pòble.
mentre que dins la carriera, a la plaja, me cridava,
amablament, la vida, la catastròfa.
 
Te laissi aquò e aquela ponhada de pèiras.
 
Serà benlèu mon darrier libre.
 
Per eu solament viviáu e alenavi.
 
M’an portat de jòias pichonas
e de dòus fòrça grèus: a tu laissi tot.
 
Ai esboçat. en letras minusculas,
la brutala mosaïca dau patiment d’un pòble
que, vigilant, espèra la jòia.
 
Es pas un testament, que mei mòrts ne’n fan pas.
 
Es un comandament, benlèu un testimòni.
 
Dins tot aquò, çò que decidiràs serà bòn.
 
Pròchi la mar, aquela mar terribla
qu’a acompanhat mon pretzfach, un jorn
lo cremarà e n’espandirà lo cendre
sus la mar coma un cadavre doç:
te demorarà qu’un peçuc de cendre
e ieu serai content sota la tèrra:
serà tornar facha la fresca, amb nòstra carn,
de carn, de ponchs, de volams e de bandieras.
 
Adieu, amor, Isabel. L’endeman
te sosprendrà recitant de sillabas.
 
T’aimi fòrça e mercegi la companha
qu’en tu ai trobada dins leis oras de combat.

Publicat al diari La Marseillaise el 19 de març de 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *